a-f19

Tot i ser lliure, la imaginació no té forçosament de correspondre’s amb la pura realitat. En tant que artista deixo desbocar molt sovint la meva capacitat imaginativa. Quan en Manel Bielsa, home de bé, amant i difusor de la cultura i bon amic, em va reptar a abandonar l’espai diari, diguem-ne quotidià i/o domèstic i capficar-me mentalment en un espai on el Leitmotiv són les llambordes, vaig sentir la satisfacció de, un cop més, poder lliurar-me a la creació literària, aquest cop, però, sota la influència d’una imatge donada per en Manel, ell mateix.

Les llambordes formen part del record de la meva primera infantessa, doncs davant la casa on vaig néixer, el carrer estava enllambordat. Em podeu dir que el verb enllambordar no es troba en el Gran diccionari de la llengua catalana, però tots sabem que la llengua es quelcom viu i que evoluciona sota l’empenta de les persones que en fan ús. A diferència de les llambordes de la fotografia que genera aquest escrit, les que hi havia en el carrer de casa estaven collades amb morter i no podien moure’s com les que veiem a la fotografia.

He titulat aquest escrit “Lluny del país” per la simple raó que veiem quatre persones que dedueixo d’origen indi davant de monuments arquitectònics romans. Perquè dic que són indis? Permeteu-me abans de continuar d’acceptar la famosa dita italiana “se non è vero è ben trovato”. Dic doncs que són indis, tot i estar d’esquena per la vestimenta de l’única persona femenina que mostra la fotografia. Aquí se’m presenta el dubte si les quatre persones van juntes. Dedueixo que no per la relació que hi ha de tres de les persones. Un dels homes va vestit tot de negre a diferència dels altres dos que porten camisa blanca. La relació de la dona amb aquests dos homes reforça la idea de que l’individu de la dreta és indiferent al que passa en el conjunt de l’esquerra.

No oblideu que “è ben trovato” que els de l’esquerra són indis i visiten un espai arquitectònic romà. Tots sabem que a l’Índia no hi van arribar els romans. Abans de continuar deixeu-me recordar que a l’Índia no hi ha llambordes. Vaig passar dos mesos en aquell país i us confesso que m’hi hagués quedat.
La senyora de la fotografia és hindú, no pas musulmana. A l’Índia trobem diferents religions i entre elles hi ha la musulmana, però les dones musulmanes, un cop han arribat al matrimoni es vesteixen de negre. Malauradament en aquesta fotografia les persones es veuen d’esquena i no podem apreciar els ulls de la dona. Els ulls de la dona hindú reflecteix la llum de l’Orient.
Una vegada, tot just arribar de l’Índia vaig escriure que quan mires directament als ulls d’una dona musulmana, aquesta tomba tot seguit el cap, és a dir, no t’aguanta la mirada. Al contrari, quan mires als ulls d’una dona hindú, amb la mirada t’està dient: “Com pots veure, sóc molt maca” i quedes enlluernat per la lluentor dels seus ulls.
M’ha quedat el dubte del lloc on ha estat pressa aquesta fotografia, tot i que, deixant novament lliure la imaginació i acceptant la possibilitat d’error, m’atreveixo a dir que és Roma en el mateix Foro romà. Entre l’edifici del fons, la Basílica de Constantí i els capitells de primer terme hi trobem una església cristiana, molt típic això a la ciutat de Roma.
Espero i desitjo que hàgiu tingut una molt bona lectura.
Jordi Rodríguez-Amat