Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

ELS AMANTS

 

liniblau.gif (91 bytes)

 

L’AMADA

 

Fals, no, la manera en què les noies pengen els pits de nit

quan encara no han estat tocats.

 

Però em vaig trobar amb un tauró en forma d’amor;

no, no, en forma de tauró estimat;

esqual net, cor extensible, ardor o crim,

deliciosa possessió que conté el mar.

 

Núvols turmentats finalment convertits en galtes,

tempestes fetes de blau cansades d’estimar,

dolça abraçada llefiscosa, gran i negre,

de forma absoluta i dèspota amb gust d’infinit engreixinat.

 

Així, sense fi, perjuro aquest acoblament sagnant,

respirant tinta espessa,

els petons són taques, extensibles taques,

sense arribar arrabassar les mans més delicades.

 

Una boca més gran que el fruit bestial,

com una daga amenaçant la mort des de la sorra d’amor,

un pessic abraçant l’aigua o la nit,

un nom ressonant un bram esgarrifós,

tot allò que mussita uns llavis que venero.

 

Tu ets un punt o bé una coma, o una pestanya;

ets el més gran monstre de l’oceà,

ets els massís que singlant ocupa

el fons marí d’un cor desbordant.

 

Et penetro callant del silenci mentre crido esquinçant el dol,

mentre els meus alarits esdevenen música o somni,

fent petons a muralles que mai tindran ulls,

i beso la gemma fàcil, volàtil com una ploma.

 

La veritat, si, la veritat és la que jo et dic,

Aquesta immensa pistola morta al mig del camí,

Aquest silenci, el que finalment resta,

Quan amb una escombra de pal buit escombro els camins.

estiu del 2003

 

 

liniblau.gif (91 bytes)

 

 

L’AMANT

 

Fal·laç batec de cor que l’ensurt de l’avui mà guitarra esmicola;

no, no és el dol de l’agonia, és cremor de fosca terra.

 

Però em vaig esglaiar per postes de sol de nits embruixades,

cremant cavalcades de foscors.

Tu, llefiscós crit que masega el pit de la donzella

verge de sang.

 

Oreneta esclafada, negra, enfosquida per xàfecs de nits d’hivern.

Ets volada que cor enganya,

fera de fum, de terra erma.

Ets claror d’obaga, nit de lluna morta.

 

Casta de llum, abrasiu empeny, llavor estèril

respirant el cristall del desert.

I conspires constant amb l’assidu tremolor dels llavis mossegats

per mi, tu, llàntia de suplicis.

 

Titella turmentada per l’escalfor de nits impures,

de passions corrosives mai esgotades.

I mut, segueixo el camí esborrat pels anys i els records,

passions meves que apaguen esbufecs,

lluitant per alliberar-se del coit de la mort.

 

Sóc difós, com el ventre d’un cel esquerdat.

Sóc festa de blau, follet d’encesa boira, de terra buida

Llum de nit, foscor de dia,

Claraboia a l’infinit apagat.

 

Ulls de mort foragitats,

escopint oceans de terres estèrils,

Amb nits mortes d’enganys, rebentant pètals,

esgrimit tots dolors.

 

I per no veure’t, t’escolto en el silenci, finestra cega,

branca caiguda.

Ja no crec en mi mateix.

Aigua de desert, no, sóc pols de l’oceà.

1 de maig del 2005

 

A pàgina inici A pàgina inici