Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
ELS AMANTS |
|||||||
|
|||||||
LAMADA
Fals, no, la manera en què les noies pengen els pits de nit quan encara no han estat tocats.
Però em vaig trobar amb un tauró en forma damor; no, no, en forma de tauró estimat; esqual net, cor extensible, ardor o crim, deliciosa possessió que conté el mar.
Núvols turmentats finalment convertits en galtes, tempestes fetes de blau cansades destimar, dolça abraçada llefiscosa, gran i negre, de forma absoluta i dèspota amb gust dinfinit engreixinat.
Així, sense fi, perjuro aquest acoblament sagnant, respirant tinta espessa, els petons són taques, extensibles taques, sense arribar arrabassar les mans més delicades.
Una boca més gran que el fruit bestial, com una daga amenaçant la mort des de la sorra damor, un pessic abraçant laigua o la nit, un nom ressonant un bram esgarrifós, tot allò que mussita uns llavis que venero.
Tu ets un punt o bé una coma, o una pestanya; ets el més gran monstre de loceà, ets els massís que singlant ocupa el fons marí dun cor desbordant.
Et penetro callant del silenci mentre crido esquinçant el dol, mentre els meus alarits esdevenen música o somni, fent petons a muralles que mai tindran ulls, i beso la gemma fàcil, volàtil com una ploma.
La veritat, si, la veritat és la que jo et dic, Aquesta immensa pistola morta al mig del camí, Aquest silenci, el que finalment resta, Quan amb una escombra de pal buit escombro els camins. estiu del 2003
LAMANT
Fal·laç batec de cor que lensurt de lavui mà guitarra esmicola; no, no és el dol de lagonia, és cremor de fosca terra.
Però em vaig esglaiar per postes de sol de nits embruixades, cremant cavalcades de foscors. Tu, llefiscós crit que masega el pit de la donzella verge de sang.
Oreneta esclafada, negra, enfosquida per xàfecs de nits dhivern. Ets volada que cor enganya, fera de fum, de terra erma. Ets claror dobaga, nit de lluna morta.
Casta de llum, abrasiu empeny, llavor estèril respirant el cristall del desert. I conspires constant amb lassidu tremolor dels llavis mossegats per mi, tu, llàntia de suplicis.
Titella turmentada per lescalfor de nits impures, de passions corrosives mai esgotades. I mut, segueixo el camí esborrat pels anys i els records, passions meves que apaguen esbufecs, lluitant per alliberar-se del coit de la mort.
Sóc difós, com el ventre dun cel esquerdat. Sóc festa de blau, follet dencesa boira, de terra buida Llum de nit, foscor de dia, Claraboia a linfinit apagat.
Ulls de mort foragitats, escopint oceans de terres estèrils, Amb nits mortes denganys, rebentant pètals, esgrimit tots dolors.
I per no veuret, tescolto en el silenci, finestra cega, branca caiguda. Ja no crec en mi mateix. Aigua de desert, no, sóc pols de loceà. 1 de maig del 2005
|