art

REFLEXIONS SOBRE ART

Jordi Rodríguez-Amat

	Presentació. M'he dedicat tota la vida a l'art; creació, docència, crítica, etc. i constantment, sense cap mena d'inhibició, hi reflexiono. Amb aquest treball em permeto de situar-me lliurement en qualsevol moment històric; temàtica, moviment, segle, tècnica, creador, etc., etc. i, acceptant la relativitat del meu raonament, barrinar-hi. Haver impartit classes d'història de l'art duran nombrosos cursos m'obligà, a, entre altres, analitzar les obres, no només des del vessant històric, sinó, a més, l'estètic. L'art és una activitat apassionant i voldria, amb els meus comentaris, a més de fer-vos descobrir aspectes de les obres comentades, encomanar-vos la meva passió. Art, com a manifestació d'uns estats sensitius, és un concepte recent. Tot i això, l'art, tal com l'estudiem en l'anomenada història de l'art, ha tingut una funció molt concreta en cadascuna de les èpoques. És en el segle XX, però, quan l'art s'ha alliberat d'una funció determinada;, social, religiosa, etc. i ha assolit ser el mitjà lliure d'expressió del creador. Si fem l'exercici de posar-nos en la pell d'un artista d'un determinat moment històric, veurem que difícilment entendria l'art tal com s'ha desenvolupat a partir de principis del segle XX, el qual s'ha limitat a ser l'expressió d'un creador per a joia i gaudi de l'espectador. Això em permet d'acceptar que no podem extrapolar obres, creadors, conceptes o altres d'uns moments històrics a uns altres. Per a millor gaudir de l'art i en aquest cas de les obres que us presento, permeteu-me d'aconsellar-vos de, un cop hàgiu llegit el text que he acompanyat cada obra, de, tot mirant l'obra, reflexionar, no només sobre el que he escrit, sinó intentar de descobrir altres valors de l'obra per la vostra lectura personal. Cada espectador fa de cada obra la seva lectura pròpia. Practicant la lectura de l'art permet desenvolupar les capacitats interpretetives de l'espectador.

GIOTTO DI BONDONE

(Finals segle XIII, principis segle XIV)

L'homenatge d'un simple forma part del conjunt de pintures al fresc sobre la llegenda de sant Francesc que es troben a la Basílica de sant Francesc a Assís.

Un fresc és una pintura realitzada sobre una superfície coberta amb dues capes de morter de calç, la primera de major gruix, amb calç apagada, sorra i aigua, i la segona més fina formada per pols de marbre, calç apagada i aigua i sobre la qual es van aplicant els pigments, determinant les imatges, quan aquesta darrera capa encara està humida. La pintura al fresc exigeix una superfície forta i resistent, generalment una paret.

La figura ha estat el component bàsic de la pintura al llarg de la història abans del segle XIV. És amb Giotto que s'obre un espai arquitectònic a la pintura. Tot i això, hi ha a la seva obra una desproporció entre figura i arquitectura. Observem en aquesta obra com l'arquitectura és un element simbòlic sense mantenir una proporció real respecte les figures.

Després de molts segles de tradició pictòrica plana, fou Giotto, conjuntament amb el seu contemporani Duccio, un dels pintors que introduïren la perspectiva a la pintura. La seva perspectiva no utilitza l'anomenat sistema cònic amb punts de fuga com ho farà la pintura del Renaixement a partir del segle XV. Ben al contrari, Giotto fa ús d'estructures paral·leles, una perspectiva que actualment anomenem tècnica i que en fa ús el dibuix industrial. Veiem com les línies que determinen la profunditat ho fan mitjançant paral·leles.

L'homenatge d'un simple. 1300.

270 cm x 230 cm

	Si voleu veure obres de Giotto i llegir un assaig meu sobre la seva aportació a la relació entre figura i arquitectura, al capdavall d'aquesta pàgina trobareu un enllaç.

		EL TAJ MAHAL El Taj Mahal és un gran mausoleu a la ciutat d'Agra a l'Índia. El va fer construir l'emperador mogol Xa Jahan el 1630 en honor de la seva difunta esposa, l'emperadriu Arjumand Banu Begum, més coneguda com a Mumtaz Mahal. El Taj Mahal, una de les set meravelles del món modern, combina diferents estils; l’indi, el persa i l’islàmic amb un caràcter clarament d’inspiració romàntica.
	L’Índia és, tothom ho sap, un país de misèria, però és també un país posseïdor d’alguns dels edificis més formosos que mai hagi pogut crear l’ésser humà. De tots els edificis que vaig visitar el que més em va impressionar fou el Taj Mahal. Tot i haver-lo pogut veure amb anterioritat en fotografies i en altres tipus d’imatges, la visió directa del monument fascina a qualsevol visitant amb sensibilitat que s’hi apropa. El 4 de gener del 2005, assegut sobre el marbre fred, ràpidament escalfat per la brillantor del sol, jo, espectador de tota aquesta magnificència, vaig veure d’entre tota la gernació de visitants i vestint un sari ultramarí clapejat de taques daurades, una dona índia que excel·lia sobre la blancor del marbre. Se la veu feliç, em vaig dir amb veu muda. I de sobte, la meva imaginació esperonada per la dolçor del moment, s’enfugí gairebé quatre segles enrera per pressentir quan formosa hauria de ser Mumtaz Mahal, i quan la devia estimar Sha Jahan, perquè li fes construir aquesta meravella que, avui encara i després de segles, respira l’hàlit de l’amant. El Taj Mahal és la transformació en una joia arquitectònica de l’angoixa ressentida per la mort de l’estimada. El Taj Mahal és un crit d’amor pur, diàfan, transparent. El mateix Rabindranath Tagore, en versos d’elevada inspiració, descriu el dolor del cor de Sha Jahan traduït en aquest miracle arquitectònic: Tu sabies, Emperador de l’Índia, Sha Jahan que vida, joventut, riquesa..... tot flueix en el corrent del temps. El teu únic somni fou preservar per sempre el dolor del teu cor...... En la forma d’aquest blanc resplendent Taj Mahal. Dins i fora del mausoleu, peu nu pel respecte que exigeix l’indret i envoltat per la blancor del marbre càlid i fred, vaig poder contemplar un dels més meravellosos brodats en marbre que mai hagi pogut teixir la mà de l’home. L’estructura de tot el mausoleu, amb el conjunt inclòs, mostra l’equilibri absolut que només la inspiració divina pot haver bastit. Sembla inversemblant que, sobre un edifici d’aquesta magnitud, treballant milers de persones al llarg de més de vint anys, no hagi quedat cap document escrit fefaent sobre l’autor de l’obra, per bé que, entre alguns noms, sobresurt el de l’arquitecte turc Ustad Isa Afandi. Sia com sia, el fet és que l’obra és una petita gran joia de l’arquitectura universal. Difícilment les meves paraules poden expressar les impressions viscudes davant aquesta joia. La meva sensibilitat em va permetre gaudir de l’equilibri de les formes i de la perfecta harmonia del conjunt. Independentment dels estudis en l'àmbit compositiu, analític o altre, independentment dels elements tècnics i artesanals que van fer possible aquest edifici, hi ha quelcom que només es pot valorar per les vibracions viscudes davant el mausoleu; la inspiració que genera una obra d’art no és mai valorable per paràmetres tècnics o científics. El Taj Mahal fou començat el 1632 i s’acabà vint anys més tard. Un sarcòfag, contenint les despulles de Sha Jahan, es troba al costat del de la seva muller Muntaz Mahal, únics elements que trenquen la perfecta simetria de tot l’edifici. Tot i que per a valorar perfectament una obra tridimensional caldria fer-ne el recorregut, tan per dins com per fora, observeu l'equilibri de tots els elements que componen la façana, la seva varietat de formes i la simetria mitjançant un pla que divideix l'edifici pel seu centre.

EL TAJ MAHAL

El Taj Mahal és un gran mausoleu a la ciutat d'Agra a l'Índia. El va fer construir l'emperador mogol Xa Jahan el 1630 en honor de la seva difunta esposa, l'emperadriu Arjumand Banu Begum, més coneguda com a Mumtaz Mahal.

El Taj Mahal, una de les set meravelles del món modern, combina diferents estils; l’indi, el persa i l’islàmic amb un caràcter clarament d’inspiració romàntica.

L’Índia és, tothom ho sap, un país de misèria, però és també un país posseïdor d’alguns dels edificis més formosos que mai hagi pogut crear l’ésser humà. De tots els edificis que vaig visitar el que més em va impressionar fou el Taj Mahal. Tot i haver-lo pogut veure amb anterioritat en fotografies i en altres tipus d’imatges, la visió directa del monument fascina a qualsevol visitant amb sensibilitat que s’hi apropa.

El 4 de gener del 2005, assegut sobre el marbre fred, ràpidament escalfat per la brillantor del sol, jo, espectador de tota aquesta magnificència, vaig veure d’entre tota la gernació de visitants i vestint un sari ultramarí clapejat de taques daurades, una dona índia que excel·lia sobre la blancor del marbre. Se la veu feliç, em vaig dir amb veu muda. I de sobte, la meva imaginació esperonada per la dolçor del moment, s’enfugí gairebé quatre segles enrera per pressentir quan formosa hauria de ser Mumtaz Mahal, i quan la devia estimar Sha Jahan, perquè li fes construir aquesta meravella que, avui encara i després de segles, respira l’hàlit de l’amant.

El Taj Mahal és la transformació en una joia arquitectònica de l’angoixa ressentida per la mort de l’estimada. El Taj Mahal és un crit d’amor pur, diàfan, transparent. El mateix Rabindranath Tagore, en versos d’elevada inspiració, descriu el dolor del cor de Sha Jahan traduït en aquest miracle arquitectònic: Tu sabies, Emperador de l’Índia, Sha Jahan que vida, joventut, riquesa..... tot flueix en el corrent del temps. El teu únic somni fou preservar per sempre el dolor del teu cor...... En la forma d’aquest blanc resplendent Taj Mahal.

Dins i fora del mausoleu, peu nu pel respecte que exigeix l’indret i envoltat per la blancor del marbre càlid i fred, vaig poder contemplar un dels més meravellosos brodats en marbre que mai hagi pogut teixir la mà de l’home.

L’estructura de tot el mausoleu, amb el conjunt inclòs, mostra l’equilibri absolut que només la inspiració divina pot haver bastit. Sembla inversemblant que, sobre un edifici d’aquesta magnitud, treballant milers de persones al llarg de més de vint anys, no hagi quedat cap document escrit fefaent sobre l’autor de l’obra, per bé que, entre alguns noms, sobresurt el de l’arquitecte turc Ustad Isa Afandi. Sia com sia, el fet és que l’obra és una petita gran joia de l’arquitectura universal.

Difícilment les meves paraules poden expressar les impressions viscudes davant aquesta joia. La meva sensibilitat em va permetre gaudir de l’equilibri de les formes i de la perfecta harmonia del conjunt.

Independentment dels estudis en l'àmbit compositiu, analític o altre, independentment dels elements tècnics i artesanals que van fer possible aquest edifici, hi ha quelcom que només es pot valorar per les vibracions viscudes davant el mausoleu; la inspiració que genera una obra d’art no és mai valorable per paràmetres tècnics o científics.

El Taj Mahal fou començat el 1632 i s’acabà vint anys més tard. Un sarcòfag, contenint les despulles de Sha Jahan, es troba al costat del de la seva muller Muntaz Mahal, únics elements que trenquen la perfecta simetria de tot l’edifici.

Tot i que per a valorar perfectament una obra tridimensional caldria fer-ne el recorregut, tan per dins com per fora, observeu l'equilibri de tots els elements que componen la façana, la seva varietat de formes i la simetria mitjançant un pla que divideix l'edifici pel seu centre.

EL ROMANTICISME

El romanticisme és un moviment, social, cultura, artístic, literari entre d'altres que es produeix a principis del segle XIX i que manifesta l'exaltació dels sentiments de l'individu en contra de l'ordre neoclàssic del segle XVIII.

Le Radeau de la Méduse de Théodore Géricault (1818-1819).

LE RADEAU DE LA MEDUSE

Agafo com a exemple una de les obres pictòriques que des que la vaig veure per primera vegada a París (Museu del Louvre) més m'han impressionat: Le Radeau de la Méduse de Théodore Géricault (1818-1819).

Es tracta d'una pintura de grans dimensions 4´91 m x 7´16 m que representa el fet històric passat el 1816 quan una fragata naufraga a les costes d'Africa.

Observem que hi ha una forta direcció compositiva en diagonal de baix a l'esquerra cap a dalt a la dreta amb un centre principal cap a on es dirigeixen totes les línies que coincideix amb el vèrtex d'una piràmide (El personatge enarborant una camisa). Col·loquem la nostra mirada en qualsevol part del quadre i tot ens indueix a anar cap al centre principal. Un quadre pot tenir diversos centres d'interès. Aquí només en considerem un. El personatge aquí, a diferència de gairebé tots els altres, té la pell fosca perquè contrasti amb la claror del cel.

Una obra d'art es pot gaudir de manera intuïtiva, però fent l'anàlisi dels elements plàstics ens pot permetre millor de fruir de l'obra.

Altres característiques d'aquest quadre són la forta acció i moviment dels personatges i els estudis d'anatomia.

L'anatomia, amb el dibuix del natural amb model, ha estat una de les matèries de les Escoles Superiors de Belles Arts.

Observem que el quadre té totes les característiques de la pintura romàntica; el tema, exaltació del moviment, el fort contrast del clar-obscur, entre d'altres.

Com sempre al llarg de la història, els moviments artístics nous no han estat acceptats pels ja establerts. Pensem en l'impressionisme no acceptat pels academicistes a finals del segle XIX. Ni la pintura abstracta per tots els que cerquen, avui encara, imatges figuratives a la pintura. Això ha passat també en el món de la música i en el de la literatura.

LA PROPORCIÓ ÀURIA (EL NOMBRE D'OR)

La proporció àuria, també anomenada nombre d’or o divina proporció és una constant matemàtica, coneguda amb el número φ.

És acceptada com una relació estètica i aplicada a nombroses obres d'art.

Tot i que no en tenim constància és una relació coneguda des de l'antiguitat

La suma de dos segments (a+b) és al segment gran (a) com el segment gran (a) és al segment petit (b).

Encara que trobem aquesta relació en nombroses obres d'art de l'antiguitat, res no fa suposar que fos utilitzada de manera racional o matemàtica.

La trobem a la civilització sumèria i a les piràmides d'Egipte (Piràmides de Giza) entre d'altres, però no creiem que fos feta servir de manera conscient.

La relació àuria s'ha considerat com la millor proporció estètica.

A l'antiga Grècia es coneixien ja algunes de les seves propietats, descobertes pels pitagòrics, tot i això, no sabem si coneixien les seves propietats estètiques. En el Partenó i en altres edificis grecs hi trobem la relació àuria.

A l'arquitectura romana, també s'hi poden trobar proporcions àuries, però tampoc no s'ha provat que es fessin servir a consciència. Personalment, considero que no fou fins al Renaixement que la proporció àuria s'aplica de manera conscient, geomètrica, matemàtica.

La secció àuria és considerada una regla estètica en el procés artístic, especialment en l’arquitectura i la pintura, que aporta una harmonia perfecta a l’obra.

LA SECCIÓ ÀURIA A LA GIOCONDA (LA MONA LISA)

La Mona Lisa és una de les obres mestres de Leonardo da Vinci (1452 - 1519).

Independentment de la secció àuria o divina proporció, el quadre manifesta un absolut equilibri de tots els elements que hi intervenen. Intenteu de veure el quadre sense considerar els rectangles amb les proporcions àuries i observeu la profunditat de la mirada i l'enigmàtic somriure, així com el delicat cromatisme. Intentem de veure, així mateix, la mesura de les formes i la ponderació del cromatisme. Quins blaus! Quina sensibilitat!

Els rectangles mantenen la secció àuria, les relacions estètiques que estructuren les proporcions de les diferents parts del retrat. Els costats del rectangle auri guarden la proporció àuria. Aquí veiem tres rectangles, un de vertical i dos d'horitzontals i tots ells guarden la proporció àuria. Desconec si Leonardo va fer les aplicacions matemàtiques de la relació, però és evident que només d'una manera conscient es pot obtenir les proporcions que veiem en el quadre.

LES TÈCNIQUES DE L'OBRA

Leonardo va utilitzar la pintura a l'oli sobre tauler de fusta. La pintura a l'oli utilitza pigments i oli de llinosa com aglutinant. L'oli de llinosa té un color grogós i per a que no tenyeixi els pigments, cal clarificar-lo. Es pot clarificar químicament o de manera natural. Jo m'havia preparat moltes de les pintures a l'oli que utilitzava clarificant l'oli exposant-lo a les radiacions solars. Els pigments poden ser de molts i ben diferents orígens, però han de tenir la propietat de ser resistents a la llum.

Per a aquesta obra, Leonardo va fer servir la tècnica anomenada "sfumato" que consisteix en aplicar capes molt fines i transparents a fi d'aconseguir tons delicats. Observeu les saturacions cromàtquies de l'obra.

La Gioconda (Mona Lisa)

Oli sobre tauler de fusta. 79 cm x 53 cm.

Museu del Louvre

La riquesa de l'art en totes les seves manifestants al llarg de la història és apassionant. Hi ha hagut l'artista, el treball del qual s'ha realitzat de manera absolutament impulsiva (irreflexiva). Hi ha hagut l'artista cognoscitiu, reflexiu, intel·lectiu. Leonardo da Vinci fou artista cerebral, un geni universal; filòsof, humanista, matemàtic, símbol de Renaixement.

Sovint, ha estat descrit com l'arquetip i el símbol humà del Renaixement, un geni universal, un filòsof humanista amb una curiositat il·limitada, i una gran força creativa. Ha estat considerat com un dels pintors més destacats de tots els temps i potser la persona més polifacètica i talentosa en un major nombre d'àmbits diferents.

WASSILY KANDINSKY. Composició VII ( 1913)

Oli sobre tela (1913). 200 cm x 300 cm. Tretyakov Gallery, Moscou.

Fou a principis de la dècada dels anys 1910 quan Wassily Kandinsky, pintor rus, s'endinsa en una pintura sense figuració que a partir d'aleshores anomenem abstracta.

La pintura abstracta no pren objectes del món real per a plasmar llurs formes sobre la tela. Cal entendre que els mitjans fotogràfics ajudaren a crear l'abstracció i a partir d'aquest moment molts foren els artistes que s'hi endinsaren.

La pura abstracció pot utilitzar formes geomètriques o bé formes absolutament lliures. Tot i que en aquest quadre hi trobem alguna forma geomètrica, la gran majoria són formes lliures.

La figuració ha estat l'element plàstic que ha dominat tota la història de la pintura. En la pintura abstracta els objectes han desaparegut completament i es limita al que anomenem pintura pura, és a dir, formes i colors sobre d'una superfície.

L'espectador no pot exigir d'una obra el que ell vol veure, sinó acceptar-la i fer-ne la seva personal lectura. Les lectures d'una mateixa obra que puguin fer diferents espectadors poden ser totalment diferents.

En observar aquest quadre no hi vulgueu trobar el que vosaltres hi voldríeu veure. No intenteu de buscar imatges d'objectes del món real. Intenteu de gaudir del que l'obra us ofereix: formes, colors, composició. Analitzeu, així mateix, l'esperit de les formes, oferint una gran riquesa d'elements plàstics. El mateix amb els colors. Posem un exemple: el roig. Tot i haver-hi una gran quantitat de roigs, aquests tenen moltes i ben diferents matisacions.

	LAOCOONT I ELS SEUS FILLS

Davant d'aquest grup escultòric només m'apareix l'expressió: Genial !!!! Com es pot haver esculpit això ?

Representa la mort del sacerdot troià Laocoont, castigat pels déus a ésser estrangulat per serps marines junt amb els seus dos fills.

Fou esculpit en un únic bloc de marbre.

L'obra està emmarcada dins d'una composició piramidal, i la millor posició per la seva visió és la frontal; l'obra representa les emocions humanes en la seva màxima expressió patètica. És un exemple de l'escultura escenogràfica hel·lenística d'un dramatisme extremat.

L'expressió de culpabilitat i el gran dramatisme de Laocoont que fa contorsions en dolorosa agonia, són esfereïdors. Dins del grup, les dues serps monstruoses que es caragolen per matar, d'acord amb el càstig imposat pels déus, formen part de la composició visual del grup, i amb les seves línies corbes aconsegueixen la unió entre tots els personatges, fet que ajuda a mostrar la dinàmica que es desprèn del grup.

Hi ha una voluntat d'exagerar l'efecte teatral de l'anatomia, i s'afegeix el dolor moral de Laocoont en presenciar la mort dels seus dos fills. L'obra descriu Laocoont com un espectacle de la naturalesa humana sotmesa al més gran dolor que és capaç de suportar. Observeu l'anatomia de tot el cos, sobretot de Laocoont.

El seu pit s'eleva per tractar de contenir el dolor i pel fet que el ventre està comprimit es pot veure el moviment de les seves vísceres. Els seus fills el miren demanant-li ajut i ell manifesta la seva tendresa paternal amb el seu esguard tendre, d'uns ulls que es dirigeixen cap al cel implorant als déus.

L'obertura de la seva boca té un moviment que expressa indignació per la idea d'un càstig immerescut.

Als mites grecs es relata que, durant el setge de Troia, dues serps són enviades per Atenea o per Apol·lo i ataquen el sacerdot troià d'Apol·lo, anomenat Laocoont, i als seus dos fills. Les versions que relaten aquest episodi són nombroses i es discuteix si el grup escultòric està basat en el relat de Virgili, a l'Eneida, on moren Laocoont i els seus dos fills,

Virgili, en el llibre II de l'Eneida, relata així l'atac de les serps: Elles, amb marxa ferma, es llancen cap a Laocoont i es caragolen als tendres cossos dels seus dos fills, i esquincen a dentegades els seus miserables membre.

Dues versions del relat mitològic: Laocoont era el sacerdot del temple d'Apol·lo Timbri a Troia i va advertir sense èxit, que no deixessin passar al famós cavall de Troia, ja que era una trampa disposada pels grecs aqueus; en llançar un broc amb foc contra el cavall, els déus el van castigar enviant-li les dues serps perquè el matessin a ell i als seus fills.

Hi ha una altra versió que explica que va ser un càstig d'Apol·lo perquè Laocoont s'havia casat amb Antíope davant l'estàtua del déu, cosa que constituïa un sacrilegi.

Cap de Laocoont

Laocoont i els seus fills és un grup escultòric del període hel·lenístic grec. 27 DC.

Mesura 242 cm d'alçada i està executat en marbre blanc.

Museus Vaticans

Creador: es consideren diversos noms:

Agesandre; Atenodor de Rodes; Polidor de Rodes

	Aquí us he presentat sis exemplars extrets del meravellós món de l'art. He fet uns comentaris sobre les diferents obres. L'exercici durant anys de la docència ha desenvolupat en mi el plaer d'expressar els meus pensaments. A partir del mes de març el Centre d'Art Contemporani de la Fundació Rodríguez-Amat tornarà a estar obert i jo, personalment, tindré el plaer de mostrar-vos les obres exposades i, alhora, de parlar-vos d'art. Com sempre, la visita és absolutament gratuïta, caldrà però concertar la visita al telèfon: 697 76 18 74 a fi d'estar personalment disponible. A partir del mes de març el Centre d'Art tornará a rebre artistes residents: Premeu l'enllaç : Residència d'artistes

çENLLAÇOS

La figura i l'arquitectura a l'obra de Giotto

L'espai a la pintura

Reflexions sobre els estats anímics i altres principis que condicionen la creació artística

Esperit de recerca i esperit de llibertat

Centre d'art contemporani, fundació Rodríguez-Amat