L’ART D’AVUI I ALTRES REFLEXIONS

La llibertat del creador

Avui, l’art no té límits. Qualsevol artista pot prendre una clara i definida actitud personal que li permeti d’establir el seu propi procés creatiu. Sota aquesta proposició, qualsevol criteri pot ser justificat i per tant, qualsevol persona amb un certa capacitat pot esdevenir un artista creador.

Amb això no vull pas erigir-me en defensor de tot allò que es fa avui sota el més radical concepte d’art contemporani, sinó accedir a la pura i simple acceptació de deixar fer a cada artista el que personalment consideri, i, alhora, atorgar-li la llibertat absoluta en el moment de l’acció creativa.

Les experimentacions artístiques són avui un principi fonamental de molts dels creadors contemporanis. Per a alguns, no es tracta ja de pintar, dibuixar o realitzar una obra concebuda sota qualsevol de les doctrines tradicionals dins de les anomenades Belles Arts. Per a certs artistes, tot el que sigui nou pot tenir un sentit, no ja per la pròpia obra creada, sinó per l’aportació d’allò que sembla no haver estat fet anteriorment. Aquí es planteja en tot cas el dilema de, què és nou ?. Jo mateix em pregunto moltes vegades, què hi ha que sigui nou ?.

Noves formes d’expressió o manifestació, tant individual com col·lectives, han sorgit en el món de la creació artística. Algunes d’elles s’iniciaren fa més de cinquanta anys. Els happenings, les instal·lacions, les performances, el landart i l’anomenat art conceptual, entre d’altres, han vingut a ampliar el ventall de possibilitats de que disposa l’artista a l’hora d’enfrontar-se amb l’acte de crear. És evident que tots aquests llenguatges són formes d’expressió que amplien el ventall de possibilitats de que disposa l’artista. Però si ens afanyem a cercar quelcom de nou en l’art d’avui, podem trobar, no ja tan sols els propis objectes creats, sinó, sobretot, les actituds presses pels mateixos creadors. Tot i que no sota aquests noms, aquestes formes s’han produït al llarg de tota la història de la humanitat. El que aquí podríem considerar nou no és ja l’acció o l’objecte producte d’aquesta acció, sinó la idea com a element generador de l’obra, ja que moltes d’aquestes formes d’expressió s’han produït, encara que, mai fins ara, amb la intencionalitat de ser un producte artístic.

La funció de l’art

Això ens duu a reflexionar sobre si realment l’art, tal i com s’ha entès fa un temps relativament curt i l’entén avui encara un nombre molt important d’artistes, és mort. La típica i tòpica qüestió; què és art ?, se’ns presenta, avui més que mai, plenament vigent i apropiada en el moment actual. Tot individu o grup social de qualsevol època ha tingut des del moment en què hi va reflexionar una definició determinada sobre el propi concepte. Cal dir però que no sempre s’ha reflexionat sobre aquest concepte i això pel simple fet que aquest és relativament recent. En aquest sentit s’ha parlat i escrit molt sobre la funció de l’art i hem de saber que, una de les funcions, la de ser una obra amb valors purament estètics sense cap altra finalitat és molt i molt recent si ho comparem amb el temps transcorregut des del moment en què avui prenem un objecte per a estudiar-lo com a objecte artístic. Si a més ens decidim a considerar que els valors estètics són relatius i pot haver-hi un art sens ells, la seva funció se’ns presenta encara més difícil de definir des d’un aspecte lògic i pragmàtic.

Sota aquesta perspectiva, a principis d’aquest segle XXI, el camí iniciat ja en el segle passat es presenta ple de contingut per a alguns, absurd i il·lògic per a d’altres. Sembla doncs clar que el tarannà que caracteritza l’anomenat art contemporani i no ja l’anomenat art de avantguarda, terme que s’encunyava a mitjans segle XX, és l’absoluta llibertat, tant en la seva definició com en l’acompliment de l’acció que la pròpia definició comporta. Acceptant aquest principi, qualsevol definició pot estar plena de contingut i significació. Anant més enllà i emprant aquesta absoluta llibertat per part del creador, hi ha qui, fins i tot, ha arribat a acceptar com a manifestació artística la negació de la pròpia existència de l’art. Seria una mena de l’absurd per l’absurd. Sembla que conceptes com sensibilitat, sentiments, ofici, tècnica, i molts i molts altres són avui absolutament caducs i buits de contingut per a certs artistes. Sobretot, per aquells que consideren que en art s’ha de trencar amb el passat i estar constantment sota una mentalitat innovadora. D’altres però continuen fonamentant les seves obres sota valors considerats absoluts i creant objectes artístics amb finalitats estètiques i de contingut emocional.

Les discussions sobre art venen gairebé sempre marcades pels diferents comportaments personals en front del propi concepte. Tot el que sabem no és més que el producte d’una formació assolida al llarg de molts i molts anys. Nosaltres estem sotmesos a aquesta formació i ens és absolutament impossible d’alliberar-nos-hi. Abans hem parlat de la llibertat de l’artista, però, existeix realment aquesta llibertat ?. L’individu no és mai lliure i no em refereixo a l’artista creador al qual se li atorga aquest privilegi, sinó, a l’ésser humà, en general sotmès a totes les influències externes que al llarg de la seva vida l’han forjat tal i com és. De la mateixa manera que no podem canviar el color de la pell, no podem canviar ni el caràcter ni altres aspectes que configuren l’individu, siguin de caire genètic o educatiu.

Crítics, teoritzadors, comissaris i altres personatges

D’altra banda hi ha avui certs personatges que han aparegut en l’univers artístic i que hi representen un paper important. Són els teoritzadors, els crítics, els comissaris i totes aquelles persones que, sense ser directament creadors d’objectes artístics, prenen un paper important dins del batibull en el qual es mou l’art d’avui. Alguns d’ells han assolit papers de capdavanters i conductors dels camins a seguir. En certs casos fins i tot s’ha arribat a pensar que qui realment dirigeix la trajectòria seguida per l’art no són els propis creadors, sinó ells. Son personatges que han aparegut per la necessitat d’emplenar uns espais determinats i han pres un paper quasi fonamental en l’univers de l’art d’avui.

Per a aquells en què les obres artístiques no es limiten a ser purs objectes amb valors estètics, no n’hi ha prou amb l’objecte creat si aquest no ve recolzat per tot un munt d’idees que l’expliquin. Fins i tot, el propi concepte d’estètica que tradicionalment s’aplicava quasi exclusivament als objectes artístics ha perdut la seva significació per a aquells que trenquen amb el passat. La majoria d’aquests personatges han aparegut recolzats per un mitjà potent que els permet manifestar i/o dur a terme llurs idees o principis artístics. Generalment són comissaris d’exposicions, directors de gran fires d’art, crítics amb capacitat decisòria publicant en revistes d’art, etc. etc. Sembla que són ells qui, d’una o bé altra manera, determinen les directrius a seguir i la seva influència és certament considerable.

L’ofici i l’art

Els detractors de totes aquestes noves formes d’expressió consideren que és la manca d’ofici segons la definició tradicional el que ha portat als nous creadors a introduir-se dins d’aquests sistemes d’expressió. És evident que per a assolir el coneixement de l’ofici necessari per a expressar-se segons principis estètics establerts cal un esforç de molts i molts anys de treball constant i diari. Moure’s, d’altra banda, dins dels sistemes d’expressió novament creats comporta la capacitat de decisió i acció que permet a l’individu d’enfrontar-se amb l’acció de crear. És evident que també hem de parlar d’ofici en aquest cas, tot i que el concepte no pot tenir les mateixes connotacions que li hem donat sempre.

El judici de la història

Cal no oblidar, evidentment, que són molts i molts els artistes per als quals l’obra continua tenint valors basats en els principis estètics de les anomenades Belles Arts.

Tot i la relativitat en la qual es mou l’art avui, pertanyerà a la història de redactar el veredicte i situar en el lloc que li correspondrà tot allò que conforma el batibull actual dins del món de l’art contemporani. Caldrà acceptar la pròpia parcialitat de la història en tant que ciència en el moment de decidir, establir i finalment escriure sobre el què i el com del que està passant en aquest moment. Deixem doncs que sigui el futur qui, amb totes les seves parcialitats i prejudicis, escrigui i situï el nostre present artístic. Sabem i acceptem que la pròpia història en tant que ciència és relativa i es pot escriure de moltes maneres diferents, fins i tot contradictòries.

Jordi Rodríguez-Amat

Article publicat a la revista Bonart el mes d'agost del 2003