L’Elisabeth

Les llums del dia, blanques com la pròpia illa, eren transparents, i la intuïció m’augurava una jornada esplèndida. Des de la residència de sots-oficials, amb tres companys més, havia pujat al castell on es trobava la caserna. La nostra feina allí es limitava a anar a fer mitja hora d’instrucció militar amb una dotzena de soldats i para de comptar. Un parell d’hores després, al voltant de les onze del matí, tornava a la residència per a buscar els estris de pintar i, tot seguit, m’instal·lava no gaire lluny d’allí. Les impressions cromàtiques que jo experimentava en aquell moment davant d’aquelles oliveres, la paleta a la mà, sentint voluptuosament l’acte creatiu, m’aïllaven de tot el que succeïa al meu entorn. Tot d’una, però, empès pel batec d’un cor, tombo el cap i la veig darrera meu, a uns deu o quinze metres, a contrallum, esvelta, lleugera, diàfana, com la claror del dia. Me la vaig quedar mirant una estona, contemplant-la, retenint l’alè. De sobta s’apropà a mi i em va somriure. Hola, li vaig dir, en una entonació catalana. S’apropà un mica més i em respongué hola en un accent mig castellà, mig italià. Continuà en un castellà trastocat per moltes paraules italianes i em va dir que ella també era pintora. L’indret on ens vàrem veure per primer cop era una zona situada no gaire lluny de la mateixa ciutat d’Eivissa, ben a prop d’on, si no recordo malament, hi havia unes coves amb restes de ceràmica púnica i que, segons he pogut veure en un plano actual d’Eivissa, sembla estar urbanitzat, al voltant del carrer anomenat Via Púnica.

L’Elisabeth vestia una roba suau, de tela fina, estampada, de colors freds, els quals accentuaven la blancor germànica de la seva pell. El dia primaveral del mes de març permetia d’anar sens manegues; braços i escot lluïen espurnejats per les transparències del contrallum. Cabells llargs, lleugers, clars. Un filet de blancor perfilava tota la seva figura. No era gaire maca de cara, el seu cos, però, revelava una sensibilitat exquisida. Sabia moure’s lliurement, d’un moviment harmoniós, marcat per una forta personalitat. El balanceig rítmic de certes part del cos inferien un encís a la seva persona. Tota ella, figura i rostre, evidenciava una dona intel·ligent.

Feia pocs dies que havia arribat a Eivissa i havia llogat un apartament a prop del mar, no lluny de la residència on jo vivia, entre la muralla i la platja de Figueretes. La propietària de l’apartament era una dona alemanya, separada del seu marit, grassa, de cos negligit, molt grollera i viciosa sexualment. Bevia com un mal esperit i s’emborratxava molt sovint. L’apartament era petit, d’una sola peça. Vaig anar-hi el mateix dia de conèixer-la i acordàrem d’anar a sopar junts l’endemà. Ens vàrem trobar i, després de recórrer alguns carrers prop del port, ens endinsàrem a l’interior de d’Alt la Vila, dins del recinte murallat, per a anar a petar en un petit restaurant que ens va semblar típic i acollidor. Aquella mateixa nit la vaig estimar per primer cop.

A Munic, ella vivia a la Schillerstrasse, en un apartament llogat. Només hi vaig estar la primera vegada quan, el setembre del mateix any, el 1965, vaig anar a Munic on ens vàrem retrobar per anar tots dos junts a París. Va ser l’any següent quan ella es va comprar, gràcies a l’herència que li va deixar el pare, mort feia pocs anys, un apartament a prop de Schwabing, en una plaça anomenada Josephplatz. Era un apartament d’una sola peça, més cuina i bany. La sala era molt gran i li servia d’estudi i dormitori alhora.

No conec el tarannà de la Kunstakademie de Munic, l’escola d’art d’aquella ciutat, quan ella, a principis dels anys seixanta, hi va fer alguns estudis. No va seguir mai els cursos oficials, ni tan sols una programació reglada. Desconec el perquè i el com va arribar a inscriure’s en aquella escola, ja que per l’edat hi va ingressar bastant gran, en tot cas, més gran que la majoria dels altres alumnes de l’escola. Tampoc sé el perquè no va seguir altres estudis, considerant la feina i la mentalitat del pare. Suposo que des del primer moment es va interessar pel que tradicionalment coneixem com humanitats i, conseqüentment, va cultivar la seva persona dins d’aquesta línia de formació. Qualsevol noia de qualsevol família ben situada econòmicament havia de tenir una educació i una formació cultural suficient que li permetés d’entrar en el món social que l’havia d’acollir. La seva cultura humanista era doncs bona i s’interessava, no només per l’art, sinó, a més, per la literatura i la música. Havia llegit bastant i coneixia l’obra dels escriptors alemanys i francesos, sobretot els contemporanis.

Era una noia lliure, però no lliberal. La seva condició social li permetia una independència i una llibertat de moviment que només poden abastar aquells o aquelles que disposen d’una situació econòmica suficient i no s’han de sotmetre a l’horari d’un treball diari. Era una mena de passerell que saltironava d’un indret a l’altre gaudint del bo i millor de l’art i de la cultura. Just en el moment que la vaig conèixer, l’Elisabeth tenia un coneixement del món de l’art contemporani molt superior al meu. No disposava, però, d’una formació tècnica que li permetés, utilitzant totes les eines de que pot disposar el pintor, realitzar-se a nivell creatiu. Les seves limitacions en aquest sentit eren considerables ja que no havia assolit els nivells d’ofici necessaris per a expressar-se lliurament en el món de la creació artística. Va ser justament aquesta mancança el que ella va admirar en mi. Molts dels coneixements que ella posseïa els havia adquirit en la vida real: viatges, visites a museus i galeries d’art, assistint a tallers, conferències i altres.

Parlava molt bé el francès i gairebé perfecte l’anglès, a més de defensar-se amb el castellà. Quan va aprendre el castellà, va minvar el seu coneixement de l’italià. Aquest fet, d’altra banda, és bastant normal tenint en compte la similitud entre les dues llengües.

Amb la finalitat de conèixer el que passava a Nova York dins del món de l’art, a la vegada que assolir un bon nivell d’anglès, el pare, poc temps abans de morir, la va enviar allí com a responsable de la seva empresa i amb la finalitat de tastar tota mena de gelats i productes congelats americans i fer informes tècnics que oficialment poguessin ser d’interès. És evident que aquesta pràctica molt comuna, aleshores, i avui encara més, servia per a pagar l’estada de la noia a Nova York i així poder reduir beneficis de la companyia, pagar menys impostos i no carregar les despeses a la butxaca personal del pare. Ella mateixa m’ho havia comentat un munt de vegades.

Fins el 1969, any de la nostra separació i per la seva situació econòmica, ella no va haver d’entrar mai en el món laboral real i això li va permetre de tenir una actitud indiferent davant la problemàtica econòmica que jo havia d’assumir per a mi mateix, segons la meva condició personal. Considerant la gran diferència de procedències, la d’ella i la meva, era evident que la nostra mentalitat enfront d’aquesta realitat fos completament diferent. Tot i això, el respecte d’un vers l’altre va ser absolut.

El curs 1967-1968 es va inscriure a la Universitat de Barcelona i va seguir estudis de llengua i cultura espanyola per a estudiants estrangers que venien per a aprendre el castellà. La gran majoria desconeixien la realitat catalana ja que la dictadura franquista, exultant i insultant encara aleshores, no ho permetia. Eren estudis lleugers, sense gaire rigor, els quals pretenien donar un coneixement de llengua i cultura hispana als assistents. Al finalitzar el curs acadèmic es concedia un certificat d’estudis a tots aquells que havien adquirit els coneixements suficients. Aquell any, tot i alguna petita estada a Munic, vàrem residir bàsicament a l’estudi del carrer Greco del barri d’Horta de Barcelona. Va ser just llavors, un dels moments més àlgids de la nostra relació, quan L’Elisabeth em va demanar de casar-me amb ella i anar a viure a Alemanya. Això significava dependre econòmicament d’ella i el meu orgull no m’ho va permetre mai. Per la seva pròpia condició social, ella no hagués acceptat, i així m’ho havia manifestat moltes vegades, que jo assumís una feina que em permetés viure del meu treball, i, encara menys, si considerem que no hagués pogut fàcilment obtenir-ne una que em permetés un nivell econòmic com el seu. Durant el temps de la nostra relació sentimental, les despeses d’habitatge, hotels, viatges, manutenció etc. etc. eren assumides a mitges, tot i la gran diferència entre la seva economia i la meva.

La delicadesa de l’Elisabeth, el seu temperament sensible i exquisit s’estroncava quan, per una o bé altra raó, el seu esperit se sentia ferit. És molt difícil, sinó impossible, de tenir una visió objectiva de tota la realitat que envolta al propi individu i no estar sotmès a les pròpies dèries personals. D’altra banda, no és gens fàcil d’accedir a l’alliberament de les imperfeccions i defectes de la persona, assolits, ja sigui per la pròpia formació o bé per raons purament genètiques. És més, aquests vicis o defectes ho són moltes vegades en funció dels principis establerts per la societat en la qual es mou el mateix individu.

Ella era humana i a vegades no podia refrenar el seu temperament, abocant-se a actituds definides per la seva condició de noia mal criada. Entenem el concepte de noia mal criada aquell que defineix la persona que ha obtingut tot el que ha desitjat, sense necessitat de fer gran esforços per aconseguir-ho i, conseqüentment, no sap estimar el valor de les coses. L’Elisabeth havia tingut pràcticament tot el que volia i la seva persona estava sotmesa a aquesta condició. És generalment acceptat que l’educació que rebem determina certs aspectes de la nostra persona i, ella, com qualsevol altre ésser humà, no estava eximida d’aquesta condició.

A Suïssa, encara adolescent, havia residit interna en una escola on, entre altres disciplines, l’equitació, la música i el cant coral, el comportament i les bones maneres davant qualsevol situació social formaven part de la programació curricular de l’escola. Coneixia i cantava cançons que havia après allí de ben jove i que formaven part dels cançoners tradicionals francesos. Ella m’havia ensenyat algunes d’aquestes cançons que, tot i el seu caire juvenil, em plaïen força: Là haut sur la montagne..... Sur le pont d’Avignon... i tantes altres.

Cultivava la seva persona, per dins i per fora. Pintava, encara que no cregués totalment en les seves possibilitats com a pintora. Escoltava música clàssica, llegia i s’interessava per tot allò que, d’una o bé altra manera, podia ennoblir-la. Li agradava vestir bé, ara elegant, ara lleugera, mai extremada, i tenia el do del moviment del seu cos. Tota ella revelava una dona sensible i intel·ligent. Era respectuosa amb tothom i sentia amor i admiració per a mi. Li molestava la gran diferència d’edat que hi havia entre nosaltres dos, sobretot quan considerava el que poguessin pensar uns i altres ja que sabia que per a mi no era quelcom transcendent en aquell moment. Sabia també que amb els anys aquesta diferència hagués pogut prendre una certa transcendència i això l’amoïnava.

La seva manca d’ofici pictòric no li permetia d’afrontar una obra artística amb una tècnica forta sobre tela. En canvi els seus treballs sobre paper, sigui amb tintes, aquarel·les, llapis o altres, es definien per una forta sensibilitat. A Eivissa, durant el temps que vàrem estar junts en aquella illa, anàvem a dibuixar i pintar al camp. A peu o en bicicleta, portàvem els estris de pintar en un cabàs. Ella s’interessava sobre tot per representar i abstraccionar formes d’oliveres i figueres. Amb tinta, llapis o, fins i tot, bolígraf transformava i simplificava aquests dos tipus d’arbre amb una línia sensible i exquisida. A vegades utilitzava les aquarel·les per a donar una mica de color als seus treballs. Jo mateix vaig fer una petita sèrie de dibuixos amb aquestes característiques. Recordo perfectament que quan la veia dibuixar, asseguda per terra o sobre qualsevol pedra, la seva mà, i particularment els dits, exprimien la subtilesa i la gràcia delicada de la seva persona. El seu caràcter es feia palès en aquells dibuixos i no mostraven el temperament que en certs moments podia revelar la seva personalitat. En aquestes altres circumstàncies no la vaig veure treballar mai. Moltes vegades, sota aquella llum mediterrània, i envoltats per la infinitud d’aquell espai, l’observava en silenci; la mirava i l’admirava. Quan estava immergida plenament en el seu treball no s’adonava mai. De tant en tant, un petit insecte, una papallona, el soroll d’una espurna de sol l’esbargia. Aleshores tombava el cap, em veia i somreia. Tot seguit s’aixecava i, amb un moviment rítmic i elegant de tot el cos, venia cap a mi i em feia un petó als llavis sense dir res. En un monòleg silenciós tornava al seu lloc i continuava dibuixant.

Ella tenia un gran respecte pel seu pare i admirava la seva mare amb la qual compartia intimitats d’amigues. A Munic, cadascuna d’elles tenia el seu propi apartament i mantenien una amistat no gaire comuna entre mares i filles. La personalitat de la mare era ben diferent de la d’ella. Era una dona senzilla, molt senzilla. Havia ajudat al pare en l’empresa, però no tenia una cultura suficient per moure’s al nivell que el pare li exigia per la importància que la pròpia empresa va assolir després de la gran guerra. Per aquesta raó, segons em va explicar l’Elisabeth , el pare la va deixar per una altra dona d’un nivell molt més alt, atorgant-li una pensió vitalícia considerable. Tot i això, després de la mort del pare, la mare solia anar al cementiri a portar-li flors. Per a ella havia estat el primer i únic home de la seva vida. Una vegada, l’Elisabeth em va portar a visitar la tomba del pare. Era un cementiri gran, sense els típics nínxols que trobem de per tot en el nostre país. Les tombes eren a terra amb espais verd i jardins de caire natural a tot l’entorn. Arbres centenaris magnificaven aquell espai. Recordo un altre dels jardins on moltes vegades havia anat a passejar amb ella a Munic: el famós Englischen Garten. Quan el sol i la temperatura ens ho permetia, ens estiràvem sobre la gespa, un llibre a la mà, i passàvem hores en aquell indret, parlant, llegint o gaudint de la natura. En dies de pluja o fred, ben abrigats, solíem anar-hi també. Algun cop havíem agafat el tren per anar a passejar per pobles i boscúries, entre paisatges propis de Peter Breuguel, no lluny de l’Izar, i berenar, ben calents a l’interior en dies de fred, fora quan el temps ho permetia, en un Gasthaus.

Quan ens vàrem separar l’estiu el 1969 ella tenia trenta cinc anys i, tot i que, un parell d’anys abans, m’havia proposat de casar-m’hi, no manifestava cap interès per formar una llar amb ningú. La seva proposta de matrimoni no ho era per a formar una llar amb fills, ja que no en volia tenir. Volia mantenir-se lliure de la servitud dels fills: no sentia de cap de les maneres la maternitat. La seva proposta de matrimoni ho era per a formalitzar una relació establerta i, a més, per a arrelar-la més. Ella sabia que la nostra convivència era molt inestable, entre d’altres, per les diferències d’edat i socials, i temia, tal i com va ocórrer, que es trenqués un dia. El que si volia era no ser considerada senyoreta i accedir a la condició de dona casada. No acceptava la seva condició de soltera. Volia també, a través del matrimoni, canviar el nom i prendre el del marit com qualsevol dona casada que valorés la seva condició. Aquesta pràctica era i continua essent molt comuna a Alemanya i a altres països; la dona pren el nom del marit.

Uns mesos després de separar-nos, jo vaig conèixer l’Amèlia i el seu record es va difondre en el passat. Trenta quatre anys després, i haver viscut altres relacions, la seva memòria se’m ha aparegut novament, provocada per la redacció d’aquestes confessions. No es tracta ni de sublimar ni d’idealitzar la seva persona. Ni tan sols l’amor, l’estima i la tendresa que en aquell moment vaig sentir per a ella. És evident que les vivències viscudes no queden més que en el record i els anys transformen d’una o bé d’altra manera aquell record. Foren, això si, uns anys de la meva vida i que, com molts altres, han configurat la meva personalitat. Sense ella, jo no seria el que sóc. Seria millor o pitjor. Va ser, en tot cas, una relació que, com les altres, ha determinat certs aspectes de la meva personalitat.

Tot redactant aquestes línies he considerat la possibilitat de retrobar-la novament. No sé si encara viu. Avui, any 2002, ella tindria seixanta nou anys. No sé si va refer la seva vida. No sé si té fills. No sé res d’ella. El que em queda d’ella és el record viscut d’uns anys, d’un amor, d’un moment puntual de la meva existència i que perdura com a record passat. Jo no sóc pas el mateix i, ben segur que, ella tampoc. Avui, ella ja no existeix més com jo la recordo. Si viu, i s’ha mantingut soltera, serà una altra Elisabeth Pankofer. Si s’ha casat, haurà canviat de nom. Però d’una o bé altra manera, el meu record i les meves vivències només me pertanyen a mi. El que vosaltres pugueu llegir no és més que l’expressió escrita d’aquest record, però el record és meu i no pas vostre. Vulgui o no, no us el puc fer viure de la mateixa manera que jo el visc.

És possible, fins i tot, que el record s’hagi transformat amb el temps, ja que si nosaltres canviem, canvia, així mateix, el nostre pensament i, vulguem o no, transformem allò que hem viscut. L’Elisabeth doncs no existeix més, ni existirà mai més, ni tan sols les vivències que jo vaig viure existeixen ni existiran novament. Només es manté viu el record. De la mateixa manera que el que jo era ja no és. Jo no sóc aquell, sinó un altre. I, si ella manté de mi un record, aquell ja no sóc jo, sinó el pur i simple record que ella pugui mantenir de mi.

Si encara viu, no sé si em recorda i, si em recorda, no sé quin és el seu record. M’agradaria, està clar, conèixer-lo. En tot cas, el seu record li pertanyeria a ella i només a ella, i si ella hagués escrit o es disposés a fer-ho, jo seria com vosaltres respecte el meu: un simple lector del record d’una persona.

He de confessar que avui no l’estimo. No la puc estimar. No puc sentir l’amor que en el seu moment vaig sentir per a ella. No la podré estimar mai més com la vaig estimar, ja que cap de nosaltres dos és el mateix. L’Elisabeth ha desaparegut per sempre més. Tot i la por de perdre l’encant del record, de sotmetre’l a la força del retrobament i, per tant, al perill de transformar-lo per les influències que la seva persona pogués exercir sobre mi, m’agradaria retrobar l’Elisabeth actual, la transformada pels anys i per la vida. Aquesta que, si viu, ha deixat de ser la que era per a esdevenir-ne una altra, ja que l’Elisabeth que jo vaig estimar, aquella amb qui vaig conviure uns anys de la meva vida, no la podré retrobar mai més.

8 d’agost del 2002