Art i llunes La conjectura oferta pels anys mobliga a acceptar el coneixement de les coses en general i de lart en particular sota el supòsit de la relativitat. El coneixement esdevé així un pur i simple fet anecdòtic. És la saviesa la que conforma lindividu, modelant la seva ment i el seu esperit i ajudant-lo, a més, a controlar els seus impulsos viscerals, alhora que a sobreposar-se a la seva pròpia condició danimal. Vaig anar descobrint lart com qui, poc a poc, va obrint els ulls i sadona duna realitat existent, com el nadó que, lliure, despullat i innocent, va descobrint el món que lenvolta. Des de la infància vaig anar assolint així el coneixement duna realitat concreta, tangible, la qual em va permetre captar i desenvolupar la consciència del saber positiu. Ben aviat, lart sem presentà acotat i els límits del terreny per a conrear-lo ben fitats. És així que de seguida vaig saber què era lart. Poc a poc, però, i movent-me al voltant de tot el que se moferia en el meu entorn, aquest coneixement va començar a trontollar. Lart esdevenia quelcom difícil de definir, de copsar i la seva essència impossible de controlar de manera absoluta per la ment. Al llarg dels anys, el concepte dart se mha anat doncs relativitzant i la seva pròpia existència ha esdevingut versàtil, juganera, inconstant i camaleònica. Avui, i no pas ahir, lart existeix sense ser. Sota aquesta proposició, lart no és doncs lobjecte creat per lésser humà. No, no és tampoc la pròpia natura. És quelcom Indefinible, voluble, eteri, incorporal i fugisser. És fumerol de certs esperits i, com la lluna, apareix i desapareix, ara més, ara menys. Avui, amb gairebé vuit-centes llunes al cim de les espatlles i desitjós de ser artista des de la més encongida infantesa, descobreixo que, tot i els brams sublims que les meves vivències mhan ofert, lart és i no és. No, no és engany, és volàtil, com lamor, com tu, com jo. Lart ha estat i continua essent com un ésser viu que neix, creix i desapareix, prenent diferents noms al llarg del seu sinuós recorregut. Les doctrines que nodreixen els seus principis estan en constant evolució, apareixent i desapareixent constantment. La data del seu naixement és confusa, així com el període de gestació. Al llarg de molts i molts segles, fins i tot mil·lenis, lart ha recolzat sobre la percepció visual del món i la seva representació virtual sobre una superfície plana, o bé reproduïda en la mateixa forma de volum, sempre amb finalitats concretes, allunyat de les filosofies que, avui, impregnen les diferents teories artístiques. Han estat els anomenats historiadors de lart els que han situat sota el mateix paraigües un munt daccions generades per lésser humà al llarg de la història de la humanitat. Diferències en les formes han estat generalment provocades per aquest o aquell estil, per aquesta o aquella incapacitat de transmetre la simple percepció fisiològica o, fins i tot, per processos de la pròpia percepció. A aquest fet shi ha afegit la valoració de les pròpies imatges, tant des dun punt de vista simbòlic, com emocional o altre. Però, el que avui anomenem i entenem com a art contemporani -concepte relativament nou- és patrimoni duna petita minoria dins la societat occidental. Aquesta societat, generadora de confort material que no pas espiritual, en comparació amb moltes altres societats passades, o fins i tot presents, crea activitats de la ment allunyades de les pròpies necessitats de supervivència. La fam i tota altra mena de perills, inclòs els que eren sobreposats ajudats per la religió, han perdut tot el seu contingut i la pròpia societat no els pot valorar tal i com ho feia abans, ja que les necessitats que les originaven han desaparegut. Aneu a lÍndia, aneu a lÀfrica, aneu a aquest o a aquell país no beneït per lopulència i la riquesa de la nostra societat i veureu que lart contemporani no existeix. Daltra banda no és pas tota la societat occidental la que confessa un cert interès per aquest tipus de reflexió sensitiva, generadora daccions creatives. La gran massa social hi viu allunyada i sense entendrel, jo diria, sense acceptar-lo. És així que, des de fa més dun segle, lartista viu allunyat del món social que no pas del món real, ja que el propi art és una realitat, tot i ser una realitat relativa. Lart sens presenta avui com una activitat pròpia duna petita minoria dins de la nostra societat, una minoria que, ja sigui a nivell creatiu com a nivell perceptiu, es complau amb el joc que lhi ofereix lart contemporani. Quan les simples necessitats primàries, i altres, estan plenament satisfetes, lésser humà cerca activitats que satisfacin certs desigs corporals o sensitius. Lart contemporani nés una, i satisfà els afanys del grup social, tot i que petit, dins de la societat que lha originat. La necessitat de crear tal i com lentenem des dun punt de vista artístic és inherent a certs individus, els quals, com qualssevol altres éssers humans, complauen llurs esperits pels mitjans que els són més adients. En general, aquest grup humà anomenat artistes ambiciona el reconeixement de la societat, tot i que cal dir que dentre ells hi ha un bon grapat dindividus que únicament aspiren al simple reconeixement per part dels altres, sense atorgar a llurs tasques el rigor que exigeix qualsevol activitat humana. Són aquells que, avui es presenten com a artistes i, demà, incapaços de mantenir una activitat amb rigor, esmorteïts per la manca de reconeixement, abandonen tota activitat relacionada amb lart. La societat, sigui per una o altra raó, es manté allunyada de lart contemporani i només considera de forma supèrflua allò que lenvolta. Daltra banda, la manca de desenvolupament de la capacitat de percepció i assimilació del què fan els artistes contemporanis per part dun gran grup social genera el divorci absolut entre lartista i la mateixa societat. Cal una determinada formació per a poder accedir al coneixement sensitiu necessari que permeti acceptar lart contemporani i, avui, ni els sistemes educatius de la gran majoria de països, ni la pròpia societat aporta els mitjans necessaris per assolir aquesta formació de manera generalitzada. Lart contemporani ha esdevingut una forma de pensament, una actitud davant certs valors de lésser sensitiu que tradueix en determinades accions, les quals poden generar objectes, o bé limitar-se a elles mateixes, capaços, uns i altres, de provocar certs estats personals en lindividu que sap i vol acceptar el joc que se li ofereix. En el moment, però, que lindividu, ja sigui per la seva pròpia decisió, incapacitat i/o actitud, no vol acceptar el joc, es produeixen els dubtes que generen reaccions contraries i que poden arribar a negar la realitat relativa de lart contemporani. Tota actitud que es pugui prendre en pro o bé en contra és sempre vàlida per a lindividu que la pren. Aquí no hi ha cap veritat absoluta. Una gran massa social, trastocada per la incomprensió de tot allò que entenem com art contemporani, no només el rebutja, sinó que, a més, el considera gratuït, superflu i, fins i tot, absurd. Tot plegat esdevé una contradicció dins duna societat, diguem-ne avançada, la qual té la capacitat de generar nous espais del pensament i de la sensitivitat humana, però que, alhora, genera el rebuig del que ella mateixa ha creat. Uns, els defensors, titllen de incultes i ignorants els seus detractors, els altres, els acusen de barbollaires i enganyabadocs. Amb el temps, els mateixos detractors, després dhaver pres actituds passives, van, poc a poc, començant a sensibilitzar-se per a arribar a apreciar, si més no, els anomenats últims moviments davantguarda, els consolidats uns anys enrera. Tot plegat és un simple fet dadaptació i conformació dun determinat criteri: ladaptació a lentorn. Ho he dit més duna vegada; on seria lanomenat art contemporani si Alemanya, sotmesa i regida pels nacionals socialistes, hagués guanyat la segona gran guerra?. Els humans valorem els nostres pensaments i les nostres accions de manera que els considerem superiors i autoritaris i creiem que qualsevol altre individu els ha dacceptar i reconèixer de la mateixa manera que ho fem nosaltres. Passa el mateix amb la nostra actitud davant el concepte dart contemporani. Creiem que som posseïdors duns coneixements que ningú ha de poder, en cap moment, posar en dubte i no acceptem la seva negació. És sempre més fàcil afirmar que no pas negar. Lafirmació comporta el coneixement del fet per part de lindividu que la manifesta i aquesta és sempre una realitat subjectiva. En el moment de negar estem intentant dinfringir la realitat dun altre, conseqüentment volem destruir aquella realitat. El supòsit del coneixement, i fins i tot del desconeixement, el qual és en si mateix un coneixement, sestén a qualsevol individu. Tot i tenir un parer, moltes vegades la persona manifesta un desconeixement: jo no hi entenc res. Aquesta actitud demostra en si mateixa el coneixement de no saber. Es tracta duna determinada actitud enfront duna obra concreta, dun moviment artístic o fins i tot del propi concepte dart contemporani. Jo no hi entenc res és una frase feta que generalment amaga el rebuig dallò que es vol presentar com a ignorància. Els ésser humans intentem induir als altres les nostres veritats. Són veritats que shan anat forjant al llarg dels anys de la nostra vida i ens han configurat com a individus: la conformació de la nostra realitat individual. Lart contemporani ha abandonat els valors que se li atorgaven a les anomenades belles arts. La bellesa, tal i com shavia entès al llarg dels darrers segles, els valors plàstics sota conceptes de perspectiva, llums i ombres, així com qualsevol altre principi estètic shan esmicolat per a accedir a una nova forma de filosofia basada no pas en purs i simple valors perceptius, sinó en estructures mentals i conceptuals, les quals estintolen tots i cadascun dels darrers moviments de lart contemporani. Ha estat la dificultat en exercir un ofici per a la realització de lobra la que ha destruït tots aquells valors?. Ha estat laparició de nous fenòmens socials els que han fet aparèixer les noves actituds generadores de nous principis no estructurables per raonaments racionals?. Sia com sia, lart contemporani ha seguit el seu camí a tort i a dret i, avui, any 2005, sembla que cada vegada hi ha més adeptes, uns per simple snobisme, ja que cal ser modern, altres per convenciment personal. A més, les institucions sapunten cada cop més al carro de la modernitat i apareixen nous espais per a mostrar el treball dartistes i la màgia de llurs creacions. Amb ledat, les persones refermem les pròpies conviccions i som cada cop més rebecs a les innovacions. Els joves, ben al contrari, lliures de la submissió a la que obliguen les experiències, es mantenen oberts a qualsevol canvi i transformen el món anul·lant els principis establerts per a, novament, iniciar el cicle i acabar imposant nous criteris, els quals esdevindran els pilars de noves formes del pensament. Personalment intento de fer lesforç necessari per a superar la inèrcia creada per les experiències i mantenir-me lliure a fi de poder acceptar tot el què esdevé avui. És evidentment que, vulgui o no vulgui, estic sotmès a la meva pròpia identitat, la qual em marca i determina la meva individualitat. Des dun bon inici lart contemporani ha alliberat al creador de tota submissió i li ha permès tot tipus delucubracions, abocant-lo, irremeiablement, a una forta crisi didentitat. Lart contemporani és com un gat que es mossega la cua. Tot i que aquesta locució pot tenir un sentit pejoratiu, parlant dart contemporani es pot acceptar com una de les seves qualitats. Les llibertats absolutes dacció i resolució que se li atorguen són virtuts que lobliguen a estar constantment en actituds de recerca i no li permeten romandre immòbil per la seva pròpia condició. La complexitat de lart contemporani no permet sistematitzar una estructura única de la seva pròpia realitat. Això constreny uns i altres a no poder definir cap tipus de cànon, norma o regla sobre els quals fonamentar les seves accions. Són aquestes mateixes virtuts les que generen contradiccions, les quals esdevenen elements que li són inherents i determinants del seu caràcter. Avui es parla fins i tot de què un objecte qualsevol compleix la seva funció en el lloc que li correspon. El mateix objecte en un museu o bé en una galeria dart perd tots els seus atributs funcionals i esdevé una obra dart. Lart així entès sallunya duna retòrica lògica per a joguinejar amb labsurd més absolut, un altre dels valors de lart actual. El segle XX, en particular la seva segona meitat i, evidentment, els inicis del segle XXI han estat i continuen sent temps de recerca, de triomfs, denganys i de desenganys. La constant recerca duna identitat circumscriu i provoca, alhora, la crisi que acompanya lart contemporani des dun bon inici. És possible lalliberament dels principis dabsoluta llibertat que el tenyeixen i sortir de limpas dins el qual es troba avui?. La evolució del món tot està en constant moviment- generarà noves formes del pensament i estructurarà nous mitjans que avui ens són desconeguts i, de la mateixa manera que lart ha abandonat doctrines estètiques que en un moment determinat podien haver semblat absolutes, lésser humà trobarà nous camins que poden no tenir res a veure amb el que avui entenem com a art contemporani. En tot cas, deixem que la història, tal i com ha fet sempre, passi el seu sedàs i esbrini una realitat, lactual, que avui no ens és permesa de conèixer sota la perspectiva del temps. Una realitat que no depèn únicament de nosaltres -avui cadascú té la seva pròpia- sinó, a més, de tots aquells que la formularan. 11 dagost del 2005 |