Fent nou camí. Anys de lluita, d’estudi i de treball

El 1967 la meva situació personal era d’absoluta inestabilitat econòmica, era jove però, i em sentia valent. Feia més de dos anys que havia conegut l’Elisabeth i la nostra relació es trobava en un moment molt àlgid. El fet de no voler continuar amb la botiga que els pares tenien en el carrer Major de Sta. Coloma i la feina de pintor de parets que el pare exercia com autònom, m’obligava a situar-me personalment a partir de res.

L’art, després de gairebé un segle, presentava moltes dificultats de caire econòmic per a l’artista que en pretenia viure i jo no volia sotmetre'm a fer una obra pictòrica subjecte al pur i simple servei de les vendes. Tenia un ofici que, degudament modelat i ben decorat, m’hagués pogut permetre de fer una obra pictòrica de fàcil accés al gran públic. No he volgut amollar-me a aquesta situació fàcil i, ja en aquell moment, em vaig dir que, pintaria poc o molt, però faria el que realment desitgés. Cal dir també que, molts dels pintors que havien decidit de seguir aquest camí feien la viu-viu. Fer el que realment un vol en el món de l’art i poder-ne viure és, avui, quelcom ben difícil, sinó impossible. La necessitat de plaer que senten les grans masses socials davant una obra d’art res té a veure amb els principis, ja siguin estètics o conceptuals, que mouen l’anomenat art contemporani. L’artista, avui, s’avança al criteri estètic dominant de la majoria de la gent i, no volent sotmetre el seu principi conceptual, esdevé pastura de misèria. Misèria generada per la incomprensió i l’allunyament de la gran majoria de mortals, la qual cosa engendra en l’artista estats personals de grandesa moral: llibertat i principis per damunt de tot.

De ben jove, jo gaudia d’un absolut coneixement d’aquest fet i, tot i que el meu desig hagués estat poder canviar el món, no m’era possible per les meves simples limitacions humanes. Un sol individu no pot canviar la societat. D’una o bé d’altra manera tots aportem, però, el nostre petit o gran gra de sorra.

Hi ha els que, per un cop de sort, han pogut accedir al món dels privilegiats. Són els que, per una o bé altra raó, llurs creacions artístiques, lliures i no sotmeses als desigs de cap mercat, els han permès d’estintolar suficientment la pròpia economia personal. Hi ha també els que han tingut el que vulgarment diem, les espatlles cobertes. Cap problema per aquests; fes el que vulguis. Uns i altres estan, moltes vegades, íntimament relacionats. Jo hagués estat un simple il·lús no voler acceptar la realitat i entaular-me a somniar truites. He dit sempre, i continuo dient, que cal somniar, però sempre tocant de peus a terra i essent plenament conscient de tot allò que el món en el qual estàs immers t’ofereix. Hi havia la possibilitat, com havien fet alguns, de fer la revolució. Moltes vegades als revolucionaris se’ls anomena terroristes. Aquesta revolució no tenia per a mi cap sentit. En realitat, quina revolució ?. Per aconseguir què ? canviar una societat que està en constant evolució ?. També m’hagués pogut consagrar al simple plaer de la destrucció, però, destruir què ?. Què hagués pogut aconseguir, sinó la satisfacció de destruir ?. Atacar i destruir la llibertat de cert individus al plaer d’una determinada estètica ?. El món no el canvia un sol individu, sinó molts, i això, sense un control absolut del procés del canvi.

És així que vaig decidir de lluitar per a aconseguir una situació personal estable a nivell econòmic i mai vaig refusar d’exigir-me els esforços necessaris per aconseguir-ho en l’entorn que se m’oferia. L’ensenyament era una possibilitat, la més acceptada per aquells artistes que entenien la dificultat, o bé impossibilitat, d’una dedicació absoluta al món de l’art lliure i que no disposessin dels mitjans econòmics que li permetessin no haver d’estar condicionats a aconseguir uns ingressos per a poder viure amb certa dignitat.

Les peculiaritats de les nostres individualitats, mortals de terra, determinen l’actitud amb la qual afrontem cadascuna de les circumstàncies en què la pròpia existència ens situa. Partir de res no és gens fàcil i exigeix un gran esforç personal per a poder eixir. És evident que mai vaig dubtar de la possible ajuda que podria rebre dels pares en cas d’absoluta necessitat. El meu orgull, però, no m’ho hagués permès mai.

Des del mes de febrer del 1965, jo ja passava mesos allunyat de Sta. Coloma, tot i que el lligam amb els pares es mantenia. Primerament l’estada a Eivissa per raons del servei militar, desprès París i Munic amb l’Elisabeth, així com algun viatge, sempre amb la Elisabeth: Mallorca, Menorca i Venecia.

Va ser el mes de febrer o març del 1967 quan vaig decidir d’emancipar-me plenament. La meva situació no era gens fàcil ja que en aquell moment jo no disposava de diners per afrontar aquella decisió. Calia afrontar-la i prou. Va ser just el moment en què l’Elisabeth i jo decidirem de viure junts, ja no d’una manera temporal com havíem fet fins aleshores, sinó plenament.

Just en el moment de fer la decisió, l’Elisabeth estava a Munic. Ara no recordo ben bé si per raons relacionades amb un pis que s’havia comprat a la Josephplatz d’aquella ciutat amb una part de la herència que havia rebut del pare, mort feia tres o quatre anys, o bé per a gestionar la resta d’aquesta herència en algun tipus d’inversió. El fet és que, tot i haver decidit de viure junts, no sabíem on. Just en el moment de fer la decisió, calia cercar un mitjà econòmic immediat i vaig trobar una feina en una empresa de retolació i pintura decorativa. L’empresa es deia Burgos Hermanos i era de dos germans, un dels quals havia estat company a l’Escola de Belles Arts a Barcelona, en Diego Burgos. Era un personatge especial, ja que havia fet Belles Arts, gairebé sense saber perquè i mai es va interessar directament per l’activitat artística. Havia cantat en el cor del Liceu de Barcelona amb veu de baix. Era bastant més gran que jo i el seu únic interès era guanyar diners.

Aleshores, les empreses pagaven la setmanada al personal cada dissabte i jo havia començat a treballar un dimecres, per la qual cosa no cobraria fins al cap de tres dies. En aquell moment, jo disposava d’unes trenta pessetes a la butxaca i no volia demanar diners als pares ja que la decisió d’emancipar-me no els semblava correcte, doncs ells tenien la idea de que jo havia de continuar amb la botiga i la feina de pintor de parets a la qual el pare es dedicava. Els diners que jo tenia en aquell moment no em van permetre de comprar més que un quilo de pa, una llauna de sardines i una ampolla de vi, així com els bitllets d’un tramvia per anar de la pensió on havia llogat una habitació en el carrer Cervantes de Barcelona, just al costat de l’antiga Escola de Belles Arts, fins al carrer Deu i Mata on hi havia l’empresa del meu ex company i actual petit empresari.

Jo posseïa un bon ofici, tant de retolista com de pintor decorador i això li interessava a en Diego Burgos, el qual podia disposar d’una persona amb qualitats suficients per a qualsevol tasca de la seva empresa. Al cap de dues o tres setmanes vaig deixar aquesta feina per uns dies i vaig anar a Munic per acompanyar l’Elisabeth en el viatge de retorn a Barcelona en cotxe. Ella s’havia comprat un cotxe, un citroën dos cavalls i volíem tornar plegats. Va ser un viatge llarg i cansat ja que, independent d’Alemanya, a França només hi havia un tram d’autopista entre Lyon i Valence i a Catalunya tan sols el tram entre Granollers i Barcelona, la resta era simple carretera nacional, travessant pobles i ciutats. El viatge el vàrem fer des de Munic a través de Suïssa. Jo ja havia fet el trajecte entre Barcelona i Munic altres vegades, amb autocar o bé fent autostop i era apassionant poder recórrer les diferents contrades amb els canvis naturals, paisatgístics i urbans que el trajecte t’oferia.

Desprès d’estar en un parell de pensions en el barri vell de Barcelona, vàrem llogar un àtic en el carrer Greco d’aquest mateixa ciutat. Un pis que vàrem adaptar com a habitatge i estudi alhora. A partir d’algunes poques setmanes d’haver començat a l’empresa d’en Diego, jo només treballava pels matins, ja que jo volia destinar un temps a la creació artística. Ell ho va acceptar doncs, les feines que jo li feia eren de bona qualitat, i no volia perdre un bon professional. Sabia que si s’hi oposava me n'aniria ben aviat.

La Elisabeth i jo havíem acordat de compartir les despeses, habitatge i alimentació i això creava certes discrepàncies ja que la seva economia era potent i la meva molt minsa. D’altra banda jo no permetia dependre d’ella i volia ser absolutament autònom econòmicament.

El desig de ser independent i lliure m’ha caracteritzat al llarg de la meva vida i l’emancipació, tot just tres mesos després d’haver fet els vint-i-dos anys, no pas en contra, però sense la benedicció del pares, és una petita mostra d’aquest meu caràcter.

Les satisfaccions de l’individu a nivell personal depenen sempre d’ell mateix i de les pròpies particularitats. Lliure i independent no comporta viure sol, allunyat de parella o com a simple anacoreta. És, més aviat, un estat personal de delectació; alliberar-se a si mateix de qualsevol tipus de submissió, alhora que dispensar als altres de qualsevol obligació. Un cert orgull m’ha caracteritzat sempre a no voler dependre dels altres; el desig de llibertat absoluta. No es tracta d’una llibertat física, sinó d’alliberar la meva pròpia consciència de les obligacions que ella mateixa determina per raons de principis ètics i morals. Ser lliure és un privilegi al qual no tothom pot accedir. És evident que aquesta és una llibertat relativa, com qualsevol altra tipus de llibertat.

L’àtic del carrer Greco de Barcelona tenia una habitació espaiosa que servia d’estudi i menjador, amb un balcó en forma de terrassa. Una bona part de les obres que vaig fer entre el març del 1967 i l’agost del 1969 vàrem ser pintades allí.

Fou el setembre del 1967 quan vaig començar a fer classes de dibuix en escoles privades, deixant la feina de retolista i de pintor de parets. La meva dedicació a la docència era limitada en quan a nombres d’hores, ja que volia tenir un temps per a la realització de la meva obra artística. Fou així mateix, en l’estudi del carrer Greco on l’Elisabeth em va introduir en el món de la música. La radio clàssica, Radio Nacional Dos, i un vell tocadiscs que ella havia portat de Munic funciona a tota hora.

Independentment d’algun viatge, al llarg d’aquell temps, vaig compartir la pintura amb les classes i l’estudi. D’altra banda, el fet de voler-me situar a nivell personal, em feia pensar que la titulació de Professor de Dibuix que jo havia obtingut de l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona no m’era suficient i vaig decidir de treure’m el batxillerat, la qual cosa vaig aconseguir en un parell o tres anys. Un fet curiós és el que em va fer ser professor i alumne alhora en una mateixa classe. En una escola privada situada a la Rambla de Catalunya de Barcelona, jo era alumne d’un cinquè curs de batxillerat. Eren classes nocturnes per a persones més o menys adultes, la majoria entre vint i vint-i-cinc anys. Arribada l’hora del dibuix, jo sortia a la pissarra i impartia la classe. Ben haviat els meus companys, alumnes i professor, trobaren ben natural aquella situació. El maig del 1970 vaig acabar els estudis de batxillerat.

El record d’aquell temps es manté potent i sense nebuloses. Aquells anys em varen permetre l’enfrontament amb realitats que exigien fortalesa i energia. Foren anys de lluita, d’estudi i de treball. A diferència de molts altres joves, jo no podia ni desitjava accedir al món fàcil de l’oci, al món de les satisfaccions immediates i superficials. L’eufòria que m’il·lustrava de cap a peus, dia rera dia, m’exigia consagrar-me a les dèries que em dominaven a fi de retrobar els espais personals que em permetessin eixir del no res. Fins l’estiu del 1969 en què l’Elisabeth i jo vàrem conviure, ella va assumir el contagi de la meva actitud. El seu caràcter i la seva personalitat s’havien afaiçonat a la meva individualitat. El simple fet d’haver-ho tingut tot i de no haver d’exercir cap tipus d’esforç per a accedir a una situació personal estable havien modelat un caràcter afable, però mancat d’energia. Fins i tot, ella va assistir al llarg d’un curs acadèmic a classes d’espanyol i cultura hispànica a la Universitat de Barcelona. Va arribar a parlar l’espanyol amb certes fluïdesa, tot i que, entre nosaltres empravem l’alemany com a llegua vehicular.

Després de la meva emancipació, els pares, a poc a poc, van començar a jubilar-se de la vida laboral activa, es van fer construir una casa a La Roca del Vallès, ben a prop de Granollers, i es van retirar allí per a viure en pau i lluny del neguit que, cada cop més, es respirava a Sta. Coloma de Gramenet. Bucòlica a principis del segle passat, aquesta població va patir una forta transformació, degut a la immigració de finals dels anys cinquanta i sobretot dels seixanta. La proximitat a Barcelona, l’especulació del sol i els forts interessos de quatre corruptes vividors mal afavorits per un esperit de benevolència van transformar un espai natural verge en una ciutat lúgubre i inhabitable. A la meva memòria hi ha, avui encara, les gran extensions de terra de secà, vinyes i hortes, més o menys allunyades del nucli central d’aquesta població. Personalment vaig viure, dia rera dia, els canvis que es produïren i que malmeteren els paratges de la meva infantesa. En aquell moment, Sta. Coloma de Gramenet era una població gran, uns déu o dotze mil habitants, però els canvis que va provocar la immigració van ser terribles. Si mal no recordo, a mitjans dels setanta, més de cent cinquanta mil ànimes poblaven aquell lloc. Avui i a nivell purament urbanístic, Sta. Coloma és una ciutat absolutament caòtica. En els darrers deu anys, poques han estat les vegades que les meves passes han furgat per aquells indrets, però, quan ho han fet, sempre per una o altra obligació, les imatges d’aquells paratges preses del record s’han sobreposat a tot aquell fotimer d’edificacions tristes i ombrívoles, emmelangint-me cos i ànima. Les transformacions van canviar, a més, una població catalano parlant en una mena de reducte inhumà en el qual, la llengua i la mentalitat dels nous arribats ofegà absolutament la població autòctona fins aleshores.

Els anys setanta van ser certament difícils ja que calia continuar amb les tasques docents i els estudis, així com amb la tasca creativa, la qual, vulgui o no, va afluixar. L’Amèlia i jo, que ens havíem conegut un temps abans, setembre o octubre del 1969, ens vàrem casar el 22 de maig del 1970. Va ser un matrimoni civil. Feia pocs mesos que la legislació vigent a l’Espanya franquista permetia el matrimoni sense passar per la vicaria. L’Amèlia estava embarassada de feia un parell de mesos. i, poc temps desprès, el desembre, naixia l’Esther. Només un any i tres mesos desprès, naixia en Jordi.

Poder compaginar la paternitat amb la docència, l’art i els estudis exigia una forta dedicació horària i una tenaç empenta. L’Amèlia, que treballava de mestre en una escola privada, va deixar la feina per a poder-se dedicar a la maternitat. Això comportava que jo, tot sol, havia de sostenir tota la família a nivell econòmic.

Fins el mes de setembre del mateix any vàrem viure a l’estudi que jo havia llogat l’any anterior en el barri de Gràcia de Barcelona, Per sort, els pares, que ja vivien a La Roca del Vallès, em van deixar el pis del carrer Sant Domènec de Sta. Coloma per a poder-hi viure i d’aquesta manera poder alleugerar l’economia personal.

A partir d’aquell moment va començar per a mi una nova vida i vaig tractar de situar-me tant a nivell personal com professional i familiar dins d’un nou equilibri; l’equilibri al qual m’obligava la meva nova situació particular. Tot això va fer que a la meva vida apareguessin moltes i diferents activitats sense cap connexió directe amb el món de l’art. Hi havia, d’una banda, els lligams familiars: dona i fills amb les conseqüents obligacions. D’altra banda, la meva circumstància personal no podia ser la mateixa ja que, per les raons anteriors, era necessari establir una suficiència econòmica; l’Amèlia i jo havíem de responsabilitzar-nos, tant dels fills com de nosaltres mateixos. Calia doncs entrar de ple en un món laboral que ens permetés una estabilitat econòmica suficient i durable. El fet és que vaig intentar que aquesta situació no ofegués les meus desigs de creació, com, efectivament, va passar amb molts dels companys amb els quals, en temps de l’antiga Escola de Belles Arts, havíem somiat conjuntament en un món bucòlic ple de creacions artístiques.

Les relacions entre les parelles estan sotmeses a pressions de tota mena. La nostra, és a dir, la de l’Amèlia i jo, ho va estar i força. Vint-i-dos van ser els anys de matrimoni, però les circumstàncies directes o bé indirectes que requeien sobre nosaltres ens obligaren a sotmetre una relació que, de no haver estat per aquestes circumstàncies, hagués pogut seguir un altre camí. És evident que no podem saber quin hagués estat el resultat sota altres condicionants diferents dels que realment existiren. El fet és que al llarg de tants anys de matrimoni va haver-hi de tot; períodes agradables i altres no tant agradables. El caràcter de les persones, les actituds, aspectes genètics i educatius, entre molts i molts altres, determinen el nostre comportament i conseqüentment el tarannà de les relacions humanes.

En molts moments, ella es va adaptar perfectament a la meva causa artística, en d’altres però, es va allunyar i no vaig tenir el recolzament que jo personalment hagués desitjat. Amb els anys, el sentiment de solitud en mi es va fer cada cop més palès. He de reconèixer que no és fàcil per a una persona recolzar, sense més, els ideals d’una altra. Per a això cal certs estímuls: amistat, amor, idolatria,... En bastants períodes de la meva existència, tot i estar aparellat, he seguit el camí en solitari. He intentat, però, no defraudar a mai ningú, encara que algú pot considerar el contrari. En aquest sentit, totes les opinions són respectables i cal, evidentment, respectar-les, encara que no estem obligats a compartir-les. Un dels principis sota els quals he intentat fonamentar el meu comportament personal ha estat el respecte als demés. Quan el respecte als demés, però, podia convergir en una submissió, m’he revelat i he determinat lliurement els paràmetres del meu comportament. Les pressions externes obliguen l’individu més i més, i poden arribar a aniquilar-lo plenament. Quan aquestes circumstàncies es presenten, cal una actitud respectuosa però valenta per a continuar conservant els drets que ens permeten mantenir-nos com a individus lliures i amb plenitud.

Els éssers humans necessitem rebre estima i moltes vegades oferir-ne també, tot i que això no vol dir que ho sapiguem fer. Ens és fàcil donar-ne quan tenim el convenciment de rebre’n, però és molt difícil donar-ne quan aquest convenciment desapareix. Com qualsevol altre ésser humà, jo he estat sotmès a les fluctuacions dels meus sentiments segons les relacions, siguin de parella, d’amistat, laboral o bé altres. Moltes vegades he volgut donar per a poder rebre. No tinc consciència clara si, amb el convenciment de no rebre mai, he sabut aprendre a donar. He de confessar, amb el cor a la mà, que moltes vegades ho he intentat.

He procurat conèixer els demés, però abans m’he esforçat a conèixer-me a mi mateix. Ara, en aquest instant, no recordo el temple grec sobre el qual hi ha escrit la inscripció: coneix-te a tu mateix. Aquesta expressió se m’apareix sempre en anglès know yourself pel fet d’haver-la llegit per primer cop en aquest idioma. De la mateixa manera que ho és avui, la complexitat dels éssers humans ha estat motiu de reflexió al llarg de tota la història. D’altra banda, la relativitat entre el bé i el mal, la subjectivitat amb la qual ens enfrontem a l’hora d’especular sobre aquests conceptes no ens permet d’objectivar d’una manera absoluta el nostre pensament. Poques vegades he tingut mal cor per un acte meu o un comportament enfront d’alguna situació. Sempre he tingut recursos per a sobreeixir. Amb això no vull fer entendre que els meus actes fossin sempre correctes, del que si n’estic convençut, és de no haver volgut conscientment fer el mal, tot i acceptar que ho hagi pogut fer.

Els dos fills del meu matrimoni van venir molt seguits, gairebé un darrera l’altre. L’Ester va néixer el 12 de desembre del 1970 i en Jordi el 28 de febrer del 1972. Per a l’Amèlia va ser certament difícil d’acceptar la maternitat. Ella era molt jove, vint-i-un anys en el moment de parir l’Ester i vint-i-dos en el moment de néixer en Jordi. Les dificultats varen ser considerables ja que, a més d’haver d’enfrontar la responsabilitat per als fills, s’hi afegiren, cercar una situació laboral estable tant per a l’Amèlia com per a mi, estabilitzar una situació econòmica i tants altres problemes, sempre relatius, que comportava la nova situació.

Per a mi van ser anys difosos aquells; la dona i els fills, la pintura, juntament amb la docència i els estudis ocupaven tot el meu temps. Tot i això, sols o bé amb els fills, l’Amèlia i jo trobàvem temps per a viatjar; una dèria que s’ha mantingut en mi constant al llarg de la meva existència.

Artísticament parlant, la primera meitat dels setanta varen ser anys limitats. Dedicar-se plenament a l’art era només patrimoni de pocs i sempre econòmicament ben instruïts. Ara bé, les limitacions de temps que m’imposaven altres obligacions no van poder enfonsar el camí per al qual em considerava destinat.

Sóc una persona enamoradissa, però he estat sempre fidel a una relació de parella en la qual he estat correspost. Tot just conèixer l’Amèlia em vaig enamorar intensament d’ella i entre el 1969 i el 1971 li vaig fer una petita sèrie de retrats, uns realitzats en el petit estudi del carrer Joan Blancas del barri de Gràcia de Barcelona i altres en el taller, també petit, que em vaig adequar a l’àtic del pis del carrer de Sant Domènec a Sta. Coloma de Gramenet. Són pintures premonitòries de les que, pocs anys més tard, faria dins d’una línia en la qual els canvis de color i la repetició de les formes constituïen el principi plàstic de l’obra. A diferència dels treballs posteriors en els quals els canvis de colors són moltes vegades interromputs pel negre, en els de principi dels setanta, el pas d’un color a l’altre es produeix sense cap tipus de parèntesi cromàtic. Les formes es conjuguen entrecreuant-se amb canvis constants de color. En aquests retrats i en altres obres concebudes sota el mateix principi plàstic, no hi ha cap tipus de filosofia conceptual, sinó el simple desig de conjugar formes i colors amb finalitats purament visuals. L’interès per definir formes amb alt grau d’imaginació és evident en totes aquestes obres. No hi ha grans espais uniformes, tot el contrari, les línies i els constants canvis cromàtics dominen per tota la superfície del quadre.

Tot i no haver fet gaires retrats al llarg de la meva vida artística, he mantingut i continuo mantenint, avui encara, una certa activitat creativa com a retratista. Activitat generada sempre per un lligam sentimental amb les persones preades. El retrat és i continua sent per a mi una manera de manifestar la meva aproximació a les persones estimades. No només no he fet mai un retrat per encàrrec sinó que no m’he volgut sotmetre mai al retrat com a la simple plasmació del personatge retratat. El retrat és i ha estat per a mi un mitjà de relació amb els éssers propers, una manera de manifestar el meu amor, la meva aproximació, l'eina que m’ha permès d’expressar la meva actitud davant la persona retratada: un estat de vibració i, alhora, la concreció d’uns sentiments en forma d’imatges. Aquest comportament manifesta una determinada filosofia personal enfront d’aquesta activitat.

Vaig començar a fer els primers retrats a principis del seixanta, just a l’època en què jo estava a l’Escola Superior de Belles Arts a Barcelona. Des d’aleshores, i sempre en moments puntuals, he continuat fent algun retrat. Mai he mantingut una constància en aquest sentit, ja que aquesta activitat ha estat sempre sotmesa a la meva situació personal i anímica. Des de llavors he fet poc més d'una setantena de retrats i autoretrats en més de quaranta anys d'activitat creativa. El resultat dóna tant sols un mitjana de menys de dos retrats per any. L'activitat com a retratista s'ha manifestat d'una manera irregular al llarg de la meva trajectòria, doncs, en certs períodes ha estat més productiva que en d'altres. Diferents tècniques així com diferents actituds davant els principis plàstics emprats en cada moment m’han permès en els retrats i autoretrats de moure'm de la mateixa manera que en la meva obra plàstica: en espais pictòrics més o menys figuratius, més o menys abstractes.

Tot i que hi ha artistes que creuen no emprar un sistema mental o sensitiu sobre el seu procés creatiu, d’una o bé altra manera sempre s’estableix un fonament que permet arriar el desenvolupament de l’acte que genera l’obra. No és possible crear sense cap principi plàstic. A vegades diem jo pinto i prou per a significar que no volem involucrar-nos en cap teoria, istme o altre mecanisme fora del pur i simple acte de pintar, però, des del mateix moment en què, emprant uns estris i uns materials, ens enfrontem amb l’acció creativa, s’origina, ipso facto, ja sigui conscient o bé inconscientment, un procés plàstic basat en una determinada concepció del sistema emprat, tot i que no tinguem o no vulguem sentir-nos conscienciejats d’aquest fet.

Moltes vegades al llarg de la meva vida he pintat sense voler raonar sobre el procés creatiu en el precís moment de fer-ho. Un cop acabada l’obra, he iniciat, encara que no sempre, tot un munt de reflexions sobre el procés i els principis emprats. Això m’ha dut, evidentment, quasi sempre a posteriori, a escriure sobre l’obra ja acabada i les seves característiques.

L’art pot o no ser controlat per un sistema de raonament purament mental. En certs moments de la història s’ha intentat de sistematitzar els principis i comportaments creatius, d’altres, l’artista ha rebutjat absolutament de regular el procés. La sistematització dels mètodes perspectius desenvolupats i emprats en el segle XV és, entre d’altres, un clar exponent de regulació d’uns mecanismes formals que han permès a un bon nombre de pintors representar l’espai tridimensional al llarg de gairebé cinc segles. La gran majoria de tractats teòrics tendeixen a ordenar, canalitzar i sistematitzar l’acció del creador. Hi ha moments, o, puntualment artistes, que han volgut rebutjar qualsevol raonament sistemàtic sobre el que fan o bé han fet. No es tracta del bé o del mal, sinó de la raó o del sentiment que tradicionalment i tòpicament ha estat motiu de discussió entre els artistes. Deixem aflorar els meus amics Apol·lo i Dionís.

L’Amèlia i jo passarem el Nadal del 1972 a Roma. Ella, tot i no estar interessada pel món de l’art en el moment que la vaig conèixer, mostrava aleshores una bona predisposició i un cert interès per tot allò que estava relacionat amb l’art i la història. Era la primera vegada que viatjàvem junts. Havíem deixat els fills als avis, els quals es disputaven la seva possessió. Uns i altres els volien tenir: deu dies uns, deu dies els altres, cap problema. La potència de la Roma clàssica i la del segle XVI aparegueren amb tota la llur magnificència. Foren dies feliços, esgarrinxant per museus i monuments, trepitjant i escombrant Roma d’una punta a l’altra. Una habitació en un hotel ben a prop de l’estació de Termini ens servia d’allotjament. Vaig tenir el petit sentiment de que Roma era una ciutat provincial a tots els nivells. Una ciutat capbussada en els segles. Era la primera i única vegada que jo m’he enfrontat directament amb la Roma clàssica i tenia, sinó passió, avidesa per a conèixer allò que, d’una o bé d’altra manera ja coneixia per l’estudi i la lectura. El Vaticà em va impressionar, però alhora m’entristí. La magnificència d’una institució religiosa que proclama la pobresa em va desconcertar. Els Bernin?, genials !, els Michelangelos ?, què vols més ?, no en tens prou ?. Els Raffaellos i, perquè no ?, tot el museu del Vaticà amb les fulles de parra tapant gònades i penis, realment penós !. No he tornat mai més a Roma. A diferència de París, ciutat per la qual he arrossegat cap i cul moltes vegades, Roma ha quedat com un record sense sentiments, ja que l’art i la cultura romana m’han interessat exclusivament a nivell d’estudi sense cap altre tipus d’implicació personal.

La contemplació in situ dels monuments i tota mena d’obres amb valors anomenats estètics crea estats vibratoris a aquelles persones que han desenvolupat una certa sensibilitat per a les obres d’art i, Roma n’està farcida. No he pogut, tot i reflexionar-hi, deduir si les sensacions viscudes en la contemplació d’obres com la capella sixtina són producte de les pròpies emocions produïdes per la pròpia obra o bé el producte psicològic d’estar davant d’una obra d’aquella magnitud a nivell de celebritat. També és cert que a vegades una i altra es combinen a l’hora de la contemplació de l’obra. En tot cas, nosaltres som un producte d’una formació determinada i conseqüentment estem sotmesos a aquesta formació en el moment de valorar i apreciar una obra d’art L’ésser humà és un resultat de realitats genètiques i educatives. No ens podem alliberar d’allò que hem viscut i que ha determinat la nostra manera de ser, de sentir, de parlar. Els nostres gustos, la valoració que fem de les coses, les nostres apetències a tots els nivells i, evidentment, a nivell artístic, són una conseqüència de tot allò que hem viscut i que hem après, a més de la nostra característica genètica.

Per bé que no aleshores, en els últims anys, però, he anat reflexionant sobre el propi concepte d’obra d’art. Moltes i moltes obres que avui anomenem obres d’art no han estat creades amb la finalitat de suscitar determinats sentiments estètics en les persones que les contemplen. Les finalitats han estat ben diferents: finalitats religioses, de domini polític, de perpetuació d’aquest o bé d’aquell personatge, etc. etc. El concepte obra d’art és un paraigua sota el qual hi embotim tot allò que té forma i color, creat per l’ésser humà en qualsevol moment històric.

Tot i que es va mantenir durant molts anys, la relació amb l’Amèlia va tenir molts alts i baixos, degut a la personalitat de cadascun de nosaltres i a les forces externes que incidien sobre nosaltres. Com en altres parelles, la nostra relació va persistir, entre moltes altres raons, per obligacions externes: família, condicionants socials i d’altres tipus. Cal dir que, tot i això, van haver-hi moments idíl·lics al costat d’altres realment difícils, tant per a mi com per a ella, així ho suposo. El record de la relació s’esvaeix moltes vegades pel fet de no poder guardar única i exclusivament els moments plaents, apareixent constantment barrejats amb d’altres de mal record. Al llarg dels anys, una certa rutina caracteritzà i perllongà, com en la gran majoria de parelles, la nostra relació. Quan una parella entra en la dinàmica de formar una família estable amb totes les conseqüències que això comporta i està obligada per raons econòmiques a treballs rutinaris, que , a més, absorbeixen una part important del temps de cadascun d’ells, la relació, tot i mantenir-se, encara que no sempre, estable, moltes vegades entra en una dinàmica d’alts i baixos la qual dificulta i desequilibra la pròpia relació.

Sota aquestes circumstàncies es fa certament difícil d’accedir al desenvolupament d’altres aspectes, sobre tot els creatius. L’individu, en aquest cas, està mancat per a desenvolupar conductes de caràcter purament sensitiu inherents a ell mateix. El creador necessita d’un estat d’esperit, d’un cert estat personal a l’hora de l’acció creativa. No em refereixo a un simple estat de pau o de tranquil·litat interior, el qual es podria considerar necessari per a ser creador, sinó a un tipus d’estat personal que permet al propi individu d’accedir al nivell sensitiu adient per a generar l’acció creativa.

La capacitat que tenim per a discernir sobre les diferents realitats que conformen els principis artístics és voluble i varia constantment. Tot el que sabem no és més que el producte d’una formació assolida al llarg dels anys. Nosaltres estem sotmesos a aquesta formació i ens és absolutament impossible d’alliberar-nos-hi. Hi ha qui preconitza la llibertat absoluta de l’artista, però, existeix realment aquesta llibertat ?. L’individu no és mai absolutament lliure, i no em refereixo només a l’artista creador al qual se li atorga generalment aquest privilegi, sinó, a l’ésser humà, en general sotmès a totes les forces externes que al llarg de la seva vida l’han modelat tal i com és. De la mateix manera que no podem canviar absolutament el color de la nostra pell, no podem canviar totalment el caràcter i tants altres aspectes que configuren la nostra condició humana i personal.

Per a mi, l’art és i ha estat un element generador d’estats d’esperit. Em seria realment difícil, sinó impossible, de viure en pau amb mi mateix sense estats personals creats per accions sensitives. L’art és aliment, és lluita, és energia, l’art és un espai en el qual s’hi configura l’essència de certs individus, llur pròpia condició, humana i divina alhora.

Els anys setanta foren anys d’assentament personal. Anys de vivències definides i indefinides alhora. Anys, al llarg dels quals, els sentiments i les experiències maduraren i compassaren al ritme que la pròpia vida cenyia. Anys de descobriment de móns desconeguts que marcaren inexorablement el temps i la persona, i fecundaren afeccions d’eufòria i prostració. Ara més, ara menys, les eurítmies garbellaren espais interiors febles i poderosos a la vegada, circumdant joies i dolors i, així, entre plaers i afliccions, cos i ànima bategà per a no esdevenir rapinya de pulsions esfereïdores i factícies. 

2 de setembre del 2002

16 d’agost del 2004