La Fundació, el Centre d'Art i la Casa-Taller, Rodríguez-Amat

La Fundació, el Centre d’Art i la Casa-Taller són una institució i dos espais del meu trajecte personal, els quals formen part de la meva vida des del 1992, any en què vaig començar a reflexionar seriosament sobre la creació de la fundació que porta el meu nom, fins a l’actualitat, any 2011, data en la què em trobo acabant de redactar aquest capítol. Avui la Casa-Taller, Fundació Rodríguez-Amat ha pres l’espai que ocupava el Centre d’Art i Cultura Contemporanis i continuarà fins, jo mateix no sé quan.

LA COMPRA DE LES CASES DE LES OLIVES

L’agost del 1986 havia comprat, conjuntament amb l’Amèlia, una casa en el poble de Les Olives en el terme municipal de Garrigoles en el Baix Empordà, just en els límits amb l’Alt Empordà. Ja des de molt jove, l’Empordà era per a mi l’espai geogràfic on jo situava un somni d’infantesa. També cal dir que en aquell moment, any 1986, el somni estava aletargat i la casa es va comprar per tenir un espai a l’Empordà i no pas amb la idea de fer del somni una realitat. L’Empordà és un niu d’artistes, un niu de tota mena de creadors i, molts són i han estat els que, com jo mateix, situaven el lloc de residència en aquelles contrades. Feia molts anys que jo havia perdut les meves arrels geogràfiques. Santa Coloma de Gramenet, on vaig néixer l’any 1944, era un poble pagès, però el boom produït per la immigració espanyola durant la dècada dels cinquanta i, sobretot, dels seixanta la transformà de tal manera que la meva Santa Coloma va desaparèixer totalment. D’una població de menys de deu mil habitants a principis dels cinquanta va passar en quinze anys a una població de cent cinquanta mil. Fou així que, conjuntament amb l’Amèlia, havíem emprès la tasca de trobar una casa a L’Empordà. La casa, situada a la mateixa plaça del poble de Les Olives en el municipi de Garrigoles, era propietat de l’Assumpció i de la seva germana Montserrat que l’havien heretat d’una tia. En el poble coneixien la tia com la senyora Maria i la casa era coneguda com a Can Cos. Feia temps que les dues germanes volien vendre la casa, però una establa de vaques, just al costat i sota de la terrassa, que tenia un veí, en Pere Alabau, conegut amb el mot d’en Cometes, feia que molta gent que la volien comprar molt abans que nosaltres no es decidissin a fer-ho. Jo vaig veure que en Cometes, home de seixanta dos anys, no podria mantenir gaires anys les vaques allí, just en el mig del poble i, a més, l’edat de jubilació se li apropava. El seu fill no tenia intenció de continuar de vaquer. Els dos anys que van passar des de la compra fins que les vaques van desaparèixer, sobretot els estius, hi havia un gran mosquer de per tot. El teulat d’una part de la casa estava molt deteriorat i les bigues de fusta -a l’Empordà en diuen cairats- estaven podrides i caient per tot arreu. Calia fer reformes ràpidament. En el moment que estàvem en negociacions, un arquitecte, amic de les propietàries, després de visitar la casa va dir: si no canvieu la teulada ràpidament, tot baixarà i fins i tot les voltes de baix no aguantaran i tot serà una ruïna. Això m’ho va dir el marit d’una de les germanes, el senyor Bassó. Tot seguit van abaixar el preu i varem comprar la casa.

Varem fer unes petites reformes a la coberta a fi de mantenir-la per a que no baixés tot, fins l’any 1992 en què la relació amb l’Amèlia es va trencar. Aleshores jo li vaig comprar la part de la casa que li corresponia, doncs, amb la nostra relació trencada, no tenia cap sentit mantenir una casa, desgavellada i amb la necessitat urgent de ser restaurada, a nom dels dos. Hi havia tres solucions: o que ella em comprés la meitat de la casa, o que jo la li comprés a ella, o vendre-la a qui fos. Ella no estava interessada en comprar la meva meitat. Fou així que li vaig dir: si no em vols comprar o vendre la meitat de la casa, la haurem de vendre a qualsevol altre ja que, la nostra relació trencada, no en farem res d’aquesta casa. Davant d’un notari de Girona, la primavera del 1992, em va vendre la seva meitat. Sis anys després d’haver comprat la casa i, d’acord amb ella, la vaig valorar el doble del que ens havia costat. Fou així que la rendibilitat que ella en va treure va ser del 100% en sis anys.

Poc temps després, tot parlant amb un pagès del poble, en Josep de Ros, propietari de la casa del costat, la qual, després d’haver estat les escoles del poble i posteriorment el cafè, em manifestà la possibilitat de vendre-me-la. Ens posarem d’acord i la li vaig comprar. Quan jo ja havia començat la restauració de les dues primeres cases, vaig pensar en la possibilitat de comprar-ne una tercera. Era una casa que, conjuntament amb les altres dues, conformaven un espai rectangular, gairebé quadrat. Era una casa molt derruïda. En deien a Cal Sac. Ningú del poble, fins i tot els més vells, l’havien vist ocupada. Durant molts anys la Conxita, la seva propietària, l’havia fet servir per a tenir-hi conills. Vaig parlar amb la Montserrat, la filla de la Conxita, i, tot manifestant-me que ells no en farien res i que la mare era gran, varen acceptar que la mare me la vengués. Casualment i, de mica en mica, sense ser la idea en el moment de comprar la primera casa, la meva situació personal i els espais que havia anat adquirint van desvetllar la possibilitat d’un somni. En aquell moment, doncs, jo disposava d’un espai suficient per a començar a fer realitat aquell somni, un somni d’infantessa. Aquesta última casa, tot i que s’hi accediria directament des de les altres, es transformaria en el meu espai privat.

DEL SOMNI A LA REALITAT

Un somni, el meu, no es pot definir com imatges psíquiques en estats mentalment involuntaris. El meu somni no cercava l’allunyament de la realitat. Era, més aviat, un projecte, realitzable o no, però en definitiva un espai mental allunyat de qualsevol estat oníric. Victor Hugo deia: le rêve est l’aquarium de la nuit. El meu somni era l’oceà del dia.

Mai vaig voler viure el somni amb més intensitat que la meva pròpia vida i, conseqüentment, mai me’l vaig voler prendre allunyat de la realitat. El meu somni, realitzable o no, només podia estar lligat a una realitat i no quedar mai com una acció mental u onírica purament fictícia. El somni, així entès, no era més que un projecte, el qual, sota determinades condicions personals, podia transformar-se en una realitat. Cal dir que a la vida he tingut molt somnis, diguem-ne projectes, molts dels quals estan encara engabiats a pany i forrellat i, amb consciència plena, sé que n’hi haurà molts que allí s’hi quedaran.

Quan aquest somni neix en un moment determinat de la meva infantesa, es manté latent, tot esperant la possibilitat de realitzar-se. Fou així que al llarg de molts anys es va mantenir potencialment realitzable, tot i que mai em va ofegar i en cap moment em va sotmetre la pròpia vida.

Si el moment en què va ser possible fer-se una realitat, trobant el terreny ben adobat, no s’hagués produït, el somni hagués quedat aletargat en la gàbia dels projectes.

Un bon dia, inesperadament, burjant en aquella gàbia, el vaig retrobar i aparegué per a, amb molt i molt d’esforç, esdevenir una realitat.

LA RESTAURACIÓ DE LES CASES

No cal dir que el procés de restauració fou molt feixuc, doncs totes les cases estaven molt i molt deteriorades. El fet de ser jo mateix arquitecte tècnic, em va permetre de fer el projecte de restauració. Entre plànols de situació i de reforma, en vaig haver de fer més d’una vintena. A més, vaig fer el càlcul de les jaces, de les gran obertures i de tot el que fou necessari per a fer la restauració i l’aixecament de nova construcció del que va ser el taller del Centre d’Art i Cultura Contemporànies (a partir d’ara Centre d’Art) i és l’actual Casa-Taller. Els hiverns, entre pinzellada i pinzellada en el meu estudi-taller de la Travessera de Gràcia de Barcelona on jo treballava, dedicava un temps a dissenyar i fer els càlcul adients del projecte. Després donava a la meva filla Esther els esbós del projecte que jo anava fent i, ella, que en aquell moment treballava de delineant, els passava en net.

La meva capacitat econòmica no em permetia de tirar endavant, sense més, la restauració d’unes cases que, un cop feta, es transformarien en uns espais de 850 m2. Calia, però, restaurar tot el conjunt i, el mateix estiu del 1992, a fi de reduir despeses, em vaig dedicar tot sol a repicar i rejuntar les parets de tots els baixos de la casa, l’espai que correspon a la galeria d’art. Amb una maceta i una escarpa vaig anar repicant entre les pedres per a, amb morter de portland, rejuntar-ho novament. A més, tasca difícil va ser fer passar els tubs que portarien els cables elèctrics, ja que totes les parets són de pedra i calia anar traient pedra a pedra per a poder-los passar i, alhora, fer-los travessar parets molt gruixudes. Quan era possible, evidentment, vaig passar els tubs pel terra, per anar d’una paret a l’altra. Hi havia en el bell mig de l’entrada una tina, construïda amb posterioritat a la casa i sense cap estructura orgànica respecta la distribució de l’espai. Vaig haver de treure-la per a poder obrir una porta en una de les parets i, així, poder connectar dos espais de la galeria. Fent aquestes tasques vaig descobrir que en una de les parets hi havia un embà. Un cop tret, aparegué una porta, just al lateral de l’entrada a la casa, amb un arc molt maco. Cada dia, durant gairebé tres mesos, dissabtes i diumenges inclosos, entre dotze i catorze hores vaig dedicar a la consolidació de les parets dels baixos de la casa. No cal dir que l’esgotament físic era total, però la fe en el projecte, m’empenyia dia a dia.

Els anys 1993, 1994 i 1996, tres mesos més cada estiu, es procedí a la restauració i ampliació de totes les tres cases i l’aixecament de nova planta del que seria el taller. Amb un paleta de Valldeviá, en Josep Pagès, conjuntament amb altres paletes de la seva empresa, a vegades vuit, d’altres vegades deu i jo mateix, pedra amunt i pedra avall, morter, sorra, runa, bigues, etc. etc. deu hores ells, dotze jo, esgotament físic però no moral, la restauració va anar prenen cos, fins que tots els espais que ocuparien el Centre d’Art i Cultura Contemporanis així com la meva pròpia residència quedarien acabats.

Quant ells arribaven a dos quarts de vuit del matí, jo ja ho tenien tot a punt per a que poguessin començar la feina i, quan acabaven a les set del vespre, jo encara continuava endreçant aquesta o aquella eina, netejant aquest o aquell espai. Moltes vegades, quan ells paraven mitja hora a les nou del matí per esmorzar, jo aprofitava amb el camió de l’empresa de tres tones i mitja, per la qual cosa el podia conduir amb el meu carnet de cotxe, per anar a buscar sorra, bigues o qualsevol altra tipus de material. Al migdia teníem una hora i mitja per a dinar i, conjuntament amb en Pòlit, l’alcalde del poble, anàvem al restaurant Tramuntana, a la carretera de l’Escala, per a fer l’àpat del migdia, A la una en punt, un dia amb el seu cotxe, l’altre amb el meu, ens desplaçàvem fins el restaurant. A dos quarts de tres de la tarda, jo ja tornava a estar al peu del canó.

En Josep Pagès em deia que mai havien treballat amb tant d’ordre i sense cap tipus de problema i, continuava dient: tenim el tècnic de cap d’obra. És ben veritat que moltes vegades, en moltes obres, el tècnic apareix de tant en tant i els paletes es troben sense saber com resoldre aquest o aquell aspecte constructiu. També he de dir que jo sempre emprenia una de les tasques més feixugues, la de carregar la runa en el camió. Quan començava a sentir el cansament, deia a un o altre manobre: vine’m a fotre un cop de mà. La runa es carregava en un carretó de paleta i, pujant, amb l’ajut d’un tauló col·locat a la part del darrera del camió, empenyent amb força, vinga! runa amunt.

Un altre aspecte que donava satisfacció a en Josep Pagès era que, cada cap de setmana, ell calculava la feina i el material emprat la setmana anterior i, el dilluns, a primera hora, ja em portava la factura. A les nou en punt, quan ells començaven a fotre queixalada a l’entrepà, jo anava a Verges, treia els diners i, aquí els tens.

DEL SOMNI AL CENTRE D’ART

Qui no ha somiat mai? És ben possible que hi hagi gent, i no pas poca, que no ho ha fet mai. Jo he estat un somiador, el somni ha estat al llarg de tota la meva vida i continua sent-ho avui un espai mental que se’m presenta gairebé constantment, inexorablement. No hi ha una petita reflexió que no vingui acompanyada d’un somni. És un defecte o bé una virtut? Sigui una cosa o bé l’altre, quan el somni apareix, un no se’n pot alliberar. La manca de somni aporta, conscient o bé inconscient, pau i tranquil·litat a l’esperit i, al mateix temps, alleugera l’estat mental i físic de l’individu. Pres sota aquesta perspectiva, la manca de somni és una qualitat de l’esperit. Però la manca de somni es pot considerar, també, un estat d’anihilació del propi individu, un estat en el qual l’alè vital s’aletarga i limita els estats vivencials de la persona. És evident que, en aquest sentit, la relativitat de la configuració del pensament de cada individu pot suscitar una determinada actitud del propi subjecte davant del somni, així entès.

Un dels grans somnis que ballava sempre pel meu cap a la meva infantesa era un espai on artistes d’arreu del món poguessin conviure en pau, tot dedicant-se a accions creatives. Cal dir que era un somni de pantalons curts. Hi havia dies en què jo semblava caminar envoltat per aquell somni, el somni m’empenyia. Eren aquells temps en què jo, un vailet, remenava pinzells, carbonets, papers i colors a l’escola de dibuix i pintura del mestre Josep Alumà Sanz, a la Gran Via de Barcelona. Jo, sense tenir consciencia de la realitat de l’art, volia fer-me artista i, alhora, ja m’hi sentia. Posteriorment, a l’Escola Superiors de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona, el somni es transformà en una aspiració realitzable, possible i no pas com una utopia a la qual hom no pot accedir-hi mai. Avui, amb l’experiència que la vida ha fet penetrar en el meu cos i, sobretot, a la meva ànima, el somni es modela en forma de pensaments i sensacions que, controlables, poden o no fer-se realitat. Sempre, però, és i ha estat una imatge involuntària, une rêverie, com diuen el francesos.

En aquells anys, finals dels cinquanta i principis dels seixanta, el concepte de residència d’artistes no existia o, tot just, se’n començaven a crear. Avui n’hi ha moltes arreu del món. N’hi ha que han estat creades per artistes amb la finalitat lucrativa de viure del beneficis que obtenen de la residència. D’altres, sobretot en certs països amb un nivell econòmic i cultural molt alt, n’hi ha que han estat creades per mecenes, és a dir, per persones amants de l’art que, disposant d’un gran patrimoni, desitgen ajudar als artistes. Algunes d’aquestes residencies ofereixen beques que permeten als artistes gaudir-ne sense haver de fer cap tipus de despesa, a vegades ni tan sols pel viatge. Aquestes residències, cosa ben normal, són molts sol·licitades. També hi ha residències d’artistes creades per institucions, ajuntaments, governs o altres que es troben a mig camí entre les primeres i les segones. D’aquestes n’hi ha poques en el nostre país. Perdó! No n’hi ha cap.

El dia que, primers de juliol del 1995, va arribar el primer artista a la fundació, aquell somni infantil es va traduir en una realitat. Ara ja era un tocar de peus a terra. No havia estat fàcil. Cal dir, però, que no tots els somnis es poden o s’ha pogut traduir en una realitat.

Des del mateix moment en què vaig començar a pensar seriosament en la creació d’un Centre d’Art per a ubicar-lo a les cases de Les Olives, vaig haver d’establir tot un sistema de documentació i de difusió per a fer-lo conèixer. Havia d’existir un escrit explicatiu del funcionament del Centre i amb aquesta finalitat vaig redactar un dossier en cinc idiomes que permetés difondre les característiques generals i els mecanismes que havien de regir el seu funcionament. En temps morts i hores de poca creativitat, just en moments en què l’esperit no estava atent a tasques allunyades de fets purament domèstics i, alhora que anava madurant la idea, jo prosseguia en la redacció aquest document. El procés va ser lent i laboriós, sentint un a un tots els paràgrafs del meu discurs. Un discurs que havia de plasmar escrupolosament la concepció del projecte que, alhora i de mica en mica, anava prenen cos. Un projecte que transformava en realitat un somni utòpic.

Calia fer conèixer el Centre i, amb aquesta finalitat, vaig escriure als consolats de molts països amb seu a Barcelona per a demanar-los les adreces d’escoles i altres institucions vinculades a l’art. A partir d’aquí va començar tot un procés de difusió, el qual va permetre d’assabentar sobre el Centre i les seves característiques a gent del món de l’art i de la cultura de molts i ben diferents indrets del planeta. Posteriorment, Internet va ser un mitjà valuós, jo diria que absolutament imprescindible per al funcionament del Centre d’Art, però aleshores, el seu ús era molt limitat i jo encara no m’havia submergit en el seu coneixement. En el moment en què Internet va ser d’ús general, el mateix text, il·lustrat amb fotografies dels diferents espais del Centre d’Art, es va poder veure des de qualsevol racó del món i, fou així que, un nombre certament elevat d’artistes que van venir a residir i a treballar en el Centre d’Art en els anys posteriors el van conèixer gràcies a aquest nou mitjà. Hi ha, a més, un web on s’hi troben la gran majoria de residències d’artistes d’arreu del món: resartis.org. Qualsevol artista que, avui vulgui conèixer les característiques, situació geogràfica, etc. etc. d’una residència d’artistes entra i visita aquest web. Fou així que, des de feia molts anys, la gran majoria dels artistes que venien a residir a Les Olives havien visitat el nostre espai allí. El web del Centre d’Art, transformat i modificat, presenta avui la Casa-Taller amb imatges dels espais i les característiques més importants de la meva obra d’artista.

Jo no volia dependre de ningú per a confeccionar el web del Centre d’Art, de la fundació i de l’actual Casa-Taller. Fou així que vaig fer un curs de compaginació de webs amb la simple finalitat de fer-ne ús per a fer la difusió d’aquests espais.

Un altra manera de fer conèixer el Centre d’Art fou la creació d’una llibreta d’adreces. A partir de l’any 1994 vaig començar a crear un llibreta d’adreces postal. Eren adreces que servien pera fer conèixer les exposicions, les trobades d’artistes, els recitals, les taules rodones etc. etc. Fins el moment en què Internet i els e-mails no van començar a ser d’ús comú, s’enviaven al voltat de set-centes cartes per a fer saber cadascuna de les activitats de la fundació. En el moment, però, en què a finals del anys noranta, molta gent va començar a fer ús dels correus electrònics, vaig emprendre la tasca de crear una nova llibreta d’adreces, aquest cop electròniques. En temps perduts de relaxament creatiu entrava a Internet i anava extraient adreces d’artistes, de poetes, de museus, de galeries, etc. etc. Vaig ordenar aquestes adreces per carpetes segons les activitats o els espais i els idiomes de cadascun d’ells. Avui, gener del 2011, en el meu ordinador i, evidentment, en còpies arxivades per si sorgeix algun tipus de problema víric o altre, en aquesta llibreta hi ha més de 8.600 adreces electròniques, de les quals al voltant de 4300 ho són de persones o institucions catalanes. Això i el fet de compaginar jo mateix els diferents webs que penjada a Internet, permetia de fer una difusió molt gran, tant del Centre d’Art com de les activitats que s’hi desenvolupaven. Vaig, així mateix, compaginar el web de la fundació en cinc idiomes i, a l’hora de fer els enviaments ho feia, i ho continuo fent, segons la llengua de les persones o institucions arxivades en les carpetes de la llibreta d’adreces electròniques.

Tot i tocar constantment de peus a terra, moltes vegades creia que estava somniant, que la realitat no era aquella. Em sentia allunyat d’aquest món lucratiu en el qual tot allò que d’una o bé d’altra manera no es tradueix en diners no pot tenir cap sentit o gairebé. La veritat és que el somni era molt més potent que tot aquest pensament ignominiós el qual, a cops, apareixia temptant d’escarbotar el meu esperit. Em sentia pletòric i avidava més i més el desig d’anar endavant. Era un dels grans somnis de la meva vida, em sentia somniador que no pas somiatruites ja que la realitat, la pura utopia estava allí, ben a prop, no pas a quatre passes, sinó a pocs mesos. El repte era potent, però jo ho era encara més. No vaig pensar mai en l’ajut dels altres per a endegar el meu somni. Si comptes amb promeses no pots estar segur de fonamentar els teus propòsits. És per això, entre altres raons, que fins aleshores no n’havia parlat gairebé mai a ningú. Si vols endegar un projecte i estar-ne segur de realitzar-lo, cal pensar únicament amb les pròpies forces i capacitats per a fer-ho. I aquesta capacitat t’ha de permetre iniciar-lo i acabar-lo. És així que mai vaig considerar la possibilitat de no arribar fins el final.

Em vaig sentir potent per a, sense accidents o incidents fortuïts, i, amb el meu propi potencial, arribar fins a cap. Vaig ser senyor de les meves possibilitats i ho vaig aconseguir. Com va dir Lao-Tse, calia atendre tant el principi com el final per a no fracassar. Va ser necessari una part important de les meves forces i capacitats per a anar endavant i un temps també molt important de la meva vida per a acomplir el projecte.

Alhora que jo estava engrescat amb aquesta tasca vaig considerar que era el moment de començar-ne a parlar, de fer saber als altres el meu projecte. N’hi va haver de realment incrèduls. Crear un Centre d’Art per a ajudar als demés, sense cap tipus d’ànim de lucre, amb artistes vinguts d’arreu del món?. Au, de què vas tu!? Això els semblava d’un món llunyà, diferent al nostre, impossible de creure. Tu has invertit tants i tants diners per a no treure ni un duro? I la complaença personal ? No val res això?, els deia jo. Recordo com un company de l’antiga Escola de Belles Arts a Barcelona, un d’aquells que en el seu moment també havia somiat, un company, el nom del qual prefereixo no citar, em va preguntar; tu encara creus en això? Vaig pensar que ell ja havia creuat el pont que porta del somni a una realitat decebedora. Sí, és ben veritat, em sentia diferent, però en cap cas un simple il·lús. Em sentia fort, invencible en el meu projecte. No tothom, però, era escèptic, i n’hi va haver, pocs al principi, molts més tard, quan el Centre estava en ple funcionament, que van aplaudir la idea. No vull pensar que n’hi va haver, pocs en tot cas, per als quals l’enveja va poder més i se’m van allunyar.

Tothom tendeix a cercar la felicitat i el plaer. Cada ésser humà té mecanismes diferents per a obtenir-los o, en tot cas, per a intentar d’aconseguir-los. L’amor, voluptuós sempre a la recerca de l’absolut, l’amistat, com experiència i reconeixement d’una altra persona, per a alguns, els diners com a valor amb capacitat de possessió i, conseqüentment, de poder, el bé i el mal, amb capacitat d’estima i destrucció, poden, entre molts altres, crear i donar felicitat. En aquell moment, jo cercava la meva, sense esbojarrament, en pau i tranquil·litat; la dels altres generaria la meva pròpia. No em considero un filantròpic. Per a mi, l’altruisme absolut no existeix; donar per a rebre, l’anada per la tornada i, això sense consciència de rebre. És més aviat la satisfacció de donar amb un cert rera fons egoista. La satisfacció que produeix una acció feta lliurement. En aquest cas concret, l’acció de rebre no ve de fora, es produeix en el mateix individu.

He reflexionat moltes vegades sobre el per què vaig crear el Centre d’Art, sobretot en el moment en què algú no arriba a concebre que es pugui fer quelcom així. Personalment necessitava rebre l’autosatisfacció personal de fer un bé. Un bé als artistes, als meus amics, un bé als que han accedit al món de la creació artística per vocació i devoció. Sabent per pròpia carn les grans dificultats en les quals es troben tots els que d’una o bé altra manera es dediquen a la creació artística, vaig obligar-me a creure en la possibilitat de fer quelcom per als creadors. Permeteu confessar-vos que, avui, després de l’experiència viscuda, la rendibilitat que en vaig treure va ser màxima, doncs, molts van ser els moments de plenitud, de joia, d’amor. Quants artistes, homes i dones, joves i grans, de tots els colors i de totes les races, vinguts de les quatre puntes del món, després d’haver residit en el Centre, un cop a l’estació de Camallera, o bé davant la mateixa porta del Centre d’Art, arribada l’hora dels adéus, es mullaven els ulls de joia, de plenitud, d’amor i, alhora, de tristor per la partença. Quantes i quantes vegades vaig sentir dues paraules meravelloses, dues paraules que m’emplenen el cor de joia: gràcies! Jordi. M’agrada donar, però també m’agrada rebre. És més, m’agrada donar per rebre l’autocomplaença personal de sentir la consideració dels altres: una mirada d’agraïment, un somriure de joia, una expressió d’amor. Encara ressonen en el meu cap les paraules de la Julia, una artista Nord-americana d’edat indefinida que podria superar perfectament els setanta. La Julia, cal afegir una gran artista, va estar residint gairebé tres mesos i va ser una de les últimes artistes a deixar el Centre, just abans del tancament definitiu el setembre del 2008. Crec que si no s’hagués tancat el Centre, segurament encara hi seria. Ja, des de varies setmanes abans del tancament, anava repetint: it will be hard to leave, it will be hard to leave......

Avui encara em lliuro a reflexionar novament sobre el perquè em vaig engrescar en un projecte com aquell, tot i que el somni venia des de la primera joventut. Tots sabem que la gran majoria de somnis es queden en el calaix, uns, per la absoluta impossibilitat de traduir-los en una realitat, d’altres, pels canvis que es produeixen en la vida personal de cadascun de nosaltres i que, per diferents raons, no prenen la mateixa importància o, sobretot, per tota mena de dificultats, entre d’altres, per raons econòmiques i per impediments socials, familiars o altres. Aconseguir realitzar un somni, cal, a més de la forta voluntat de fer-lo realitat, l’empenta, i el convenciment en les pròpies forces. I, sobretot, si el somni no és compartit, no deixar-se abatre per la pròpia solitud i/o les accions externes que sempre recauen sobre els individus. La lluita entre el jo com a persona de carn i ossos, amb totes les meves debilitats, les meves relacions amb el món que m’envolta, considerant les fortes accions que recauen sobre l’individu, i la necessitat de realitzar un somni sense disposar de la capacitat econòmica que comportaria poder-ho fer sense grans exigències personals, m’obligà a enfrontar-me en mi mateix i en molts altres elements que constantment s’interposaven en el camí. Somniar per a poder estimar i sentir-ne el plaer de l’experiència conjunta amb els altres és, ho he cregut sempre, un mitjà sensitiu de viure.

Els últims anys, just abans de repescar el somni, la meva vida personal havia passat per moments extremadament difícils. No és fàcil trencar amb les forces externes que recauen sobre l’individu per varies raons, una, per la dinàmica de la pròpia vida i les seves relacions, les quals, generalment, sotmeten la persona, limitant la seva capacitat a fer decisions que li permetin alliberar-se de les forces externes que el sotmeten, l’altre raó per la incertesa d’un canvi absolutament desconegut que poden portar la persona a situacions de difícil sortida. A tot això s’hi afegeix els lligams que l’obliguen per raons d’espais físics, per situacions laborals amb les conseqüències econòmiques que això comporta, entre moltes altres. Per a certs individus no és gens fàcil d’ultrapassar aquestes barreres, generant-li, conseqüentment, trastorns personals de tot tipus que poden arribar a aniquilar-lo física i psíquicament. Per a sobreposar-se a aquestes situacions, cal estats anímics potents que li permetin tallar els lligams amb tot el que l’envolta, el neguiteja i el sotmet.

L’any 1992, va ser un moment de canvi radical en la meva vida. Va ser una decisió d’aquelles que transformen tot el present i el futur de la persona. En el moment de comprar la primera casa de Les Olives l’estiu del 1986, el projecte del Centre i per tant de la fundació no prenien cap forma. És més, no es va comprar la casa, originàriament, per a crear aquest projecte. La casa havia de ser la segona residència d’un artista a l’Empordà, terra, tots sabem, d’artistes i creadors. El daltabaix produït els últims anys, just abans del 1992 em va obligar a reflexionar sobre mi, el present i el futur de la meva persona, com a artista i com a individu. Van haver-hi, al llarg dels últims mesos, reflexions molt i molt radicals, extremadament radicals. Calia un canvi total i acabar amb les situacions que m’envoltaven. No va ser gens fàcil. Van ser uns anys de forts trasbalsaments personals, però quan l’individu es troba ens situacions extremes, qualsevol solució és vàlida.

Un cop trobada una solució, no del tot extrema, doncs els individus tenim el dret a decidir la nostra pròpia situació, el nostre futur i, sobretot, la nostra pròpia vida. Fou així que, independentment d’altres accions que prengueren cos, jo vaig sentir la necessitat d’aferrar-me a una idea que em permetés el retrobament com a individu. Cal manifestar, però, que l’art, fermament arrelat a la meva persona i malgrat els forts canvis que va patir des d’un punt de vista plàstic, va continuar, inexorablement.

Va ser aleshores quan el cuc del somni reaparegué i la idea altruista-egoista de crear l’espai que pogués apaivagar el meu esperit va començar a prendre forma, ja no com un somni, sinó, com una possible realitat, configurada per mitjà de totes les meves capacitats, tant personals com econòmiques.

Accepto estoicament la meva pròpia condició, el meu jo amb totes les seves virtuts i defectes, l’home que viu, sent, lluita, estima i, sense amagar-se de dir-ho, desitja ser estimat i, tot i la plena consciència de saber que la fi es inexorable, amb una certa actitud epicúria cerco la felicitat en l’art, en les amistats, en la llibertat, en la capacitat de reflexió i de lliure decisió, sempre però intentant de mantenir el màxim respecte amb els altres si aquests no pretenen, conscient o inconscientment, subjugar-me. L’art em produeix estats de felicitats quan, ja sigui en el propi acte de crear, ja sigui en la satisfacció personal a l’hora de contemplar el treball fet, l’esperit es sent plenament eufòric. També, perquè no?, en el moment en què l’altre individu, el pur i simple espectador de l’obra, experimenta certes vibracions personals produïdes pel meu treball. De la mateixa manera, vaig pensar que les satisfaccions que em produiria la creació d’aquell espai per artistes, com així va ser, em permetria, estats de felicitat, sinó similars al que ho fa l’art, si, però, que, amb l’ajut al altres dins de les meves possibilitats, retrobar-me plenament com a individu.

La llibertat és un estat mental de control de la pròpia condició i situació humana. És, a més de la capacitat de respectar i alhora d’exigir ser respectat, la de no acceptar la submissió a conductes i actituds humiliants i degradants, segons la pròpia valoració. En aquest sentit em considero un home valent i decidit. He intentat de no sotmetre’m a allò de, què pensaran els demés? Què faré si no accepto el xantatge?. Moltes vegades els individus acceptem situacions i imposicions que constrenyen la nostra pròpia essència com a éssers humans per temor, per manca de caràcter, per por a perdre un estat i una situació personal determinats, amb la conseqüent degradació de la nostra pròpia condició humana. No ho he aconseguit sempre, seria presumptuós de considerar-ho així, però és ben veritat que ho he intentat i me’n he lliurat moltes vegades. Això m’ha creat alguns enemics, però, contràriament, aquesta mateixa actitud i el desig de intentar d’ajudar als altres, m’ha creat molts i molts amics.

He intentat ser poderós en cos i ànima per a ser lliure. Pot semblar que això m’hagués pogut crear el problema de la diferència, però no ha estat així. Crec haver heretat del pare la capacitat d’allargar la mà per donar i això m’ha fet ser respectat. Sigui com sigui, les meves reflexions són i seran sempre subjectives pel simple fet de ser meves, les d’un sol individu que, a més, reflexiona sobre si mateix. D’altra banda, humanament no tinc la capacitat de sobreposar-me a les meves incapacitats i accedir a estats superiors que em permetin ser lliure de la meva condició humana. Per tot això, accepto la crítica als meus pensaments, a les meves reflexions i, sobretot, a les meves accions, sabedor de que tots estem sotmesos a la nostra condició d’individus, a un cos, a una cultura, a una genètica, a una situació social, econòmica i, evidentment històrica, i això, amb el permís sempre de la pròpia ànima.

Sí, vull amics. M’agrada i desitjo considerar-los, preuar-los i sobretot estimar-los. Tothom pren una actitud personal de les pròpies decisions i dels propis actes i jo n’he pres una de molt clara: cultivar l’amistat. Aquesta actitud m’ha permès de trobar un equilibri personal amb el món exterior, en les relacions amb els altres. És evident que aquest equilibri cercat i desitjat no ha estat possible de trobar-lo amb tothom, però conrear les amistats m’ha donat en molts moments de la meva vida satisfaccions plenes. Quan, per una o altra raó, no he sabut mantenir l’amistat d’un altre, he intentat no fer-ne un problema personal. Mai, en tot cas, no he tingut cap mena de por d’acceptar una enemistat si això m’ha alliberat d’una submissió a una dèria diferent de la meva.

LA CREACIÓ DE LA FUNDACIÓ

Per a regir el Centre d’Art i, al llarg de tot el temps en què la idea anava prenen cos, vaig pensar en crear una institució sense ànim de lucre amb la finalitat d’administrar-lo. Molta gent, i jo mateix en aquell moment, creia que les fundacions només podien ser creades per persones o institucions amb una gran capacitat econòmica, però, sense por i amb molta decisió, em vaig capficar a estudiar la llei d’associacions i la de fundacions i, finalment, em vaig decidir per crear una fundació, ja que la vaig considerar una institució més potent i que podia millor acomplir la finalitat per a la qual jo la havia pensat. Tot el procés de preparar, redactar i reflexionar sobre com crear-la va durar un parell d’anys amb dedicacions puntuals. Eren els anys 1992-1994. Les fundacions són controlades pel Protectorat el qual depèn del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Amb l’ajut de models d’estatuts -set en total- que el Senyor Jordi Lloret i Magdalena del Registre de Fundacions em va fornir, vaig fer la meva cuina i, així, vaig redactar els estatuts de la que ben aviat seria la Fundació Privada Rodríguez Amat. Cal dir que aquest senyor em va ser de gran ajuda en aquell moment, doncs ell mateix m’havia fet a mans la llei que aleshores regia les fundacions. Recordo com en un dels apartats d’aquella llei deia que el fundador havia de fornir la fundació amb un patrimoni tal que amb les rendes del patrimoni pogués fer-la funcionar. Això era una barbaritat per a mi ja que, com podia jo fer donació d’aquesta quantitat? Jo tenia idees, il·lusió i, sobretot, ganes de treballar a fi d’ajudar dins les meves possibilitats el món de l’art i de la cultura, però la meva capacitat econòmica no m’hagués permès mai fer una donació d’aquesta quantitat. Penso, sempre sota la meva consideració que, ells, sabent que per a mi era absolutament impossible fer una donació d’aquests tipus i sabent el que jo els havia explicat, van acceptar que jo crees la fundació dins de les meves possibilitats. Fins i tot penso que, aquest apartat de la llei, era quelcom d’irrealitzable per a molts que volien crear una fundació, Fou així que, després de moltes explicacions sobre quin era el meu projecte el qual no exigia cap tipus de patrimoni ja que disposava dels espais per a fer-la funcionar, van acceptar que jo crees la fundació amb una quantitat simbòlica: 500.000 Pessetes, 3.000’5 Euros actuals.

Tota fundació ha de tenir un objectiu concret, i la finalitat primera i última que li vaig atorgar va ser, tal i com constava en els estatus, la de facilitar el desenvolupament de l’art contemporani. És així que, tota persona, artista o no, que d’alguna manera pogués obtenir un benefici de les activitats desenvolupades per la fundació en pro de l’art contemporani en seria beneficiària. La meva voluntat va ser, i així ho vaig fer constar en els estatuts, d’estendre-ho a qualsevol ciutadà del món. En aquests sentit, el Centre d’Art estaria obert sense cap tipus de discriminació racial, religiosa, edat o altra a qualsevol artista d’arreu del món, sempre però, que mantingués el més absolut respecte a qualsevol altra persona resident i la consideració necessària a fi de permetre la convivència amb el mateix poble de Les Olives on estava ubicat el Centre.

La meva idea, tal i com va ser posteriorment, era poder fer funcionar el Centre d’Art ajudant als artistes i a qualsevol altre creador. Jo coneixia i conec les enormes dificultats que té un artista per a sobreviure de les activitats creatives, en particular les arts plàstiques. Jo no tenia diners per a ser un mecenes. Jo mateix era i, evidentment, continuo sent pintor i no cal que se m’expliqui quines són les precarietats dels aspectes econòmics. El que jo volia era poder oferir a un artista la possibilitat de viure i treballar en un espai amb altres creadors i això a un preu irrisori. Ni tan sols pretenia cobrir les despeses de manteniment del Centre d’Art. A més, tal i com ha estat al llarg dels catorze anys de funcionament del Centre d’Art, poder fer tot tipus d’activitats artístiques i culturals amb la mateix idea d’ajudar l’art i els artistes.

El dia 7 d’octubre del 1994, un cop el Protectorat va donar el vist-i-plau a la redacció dels estatus i redactada l’acta constitucional, davant d’un notari de Barcelona, el senyor Antoni Bosch Carrera. es va constituir la fundació. Hi ha moltes persones que per a crear la fundació s’han de dirigir a un advocat o altre a fi de redactar i tirar endavant tot la paperassa necessària. No cal dir que això també val molts diners i jo volia crear-la amb les mínimes despeses possibles. Quan vaig presentar-me davant del notari per a parlar de la constitució, em va dir: qui li ha fet tot això? I tot seguit, després de la meva resposta va continuar preguntant: què es advocat Vostè?

LA CREACIÓ DEL PATRONAT DE LA FUNDACIÓ

Calia formar un Patronat, òrgan important dins d’una fundació i, segons la llei, el mínim indispensable era de tres membres. Una idea em va passar tot seguit pel cap; crear el Patronat de la Fundació amb amics de tots els temps. Al llarg de la meva vida he tingut molts i molts amics. Alguns d’ells feia anys i panys que en aquell moment no ens vèiem. Per què no oferir-los d’entrar a formar part del Patronat de la Fundació? La finalitat era molt clara; ens reuniríem un cop a l’any, just en el moment de la reunió ordinària del Patronat i, seguidament, ens instal·laríem al voltant d’una taula guarnida amb una bona costellada. Dit i fet, vaig redactar una lletra i la vaig enviar a una vintena de bons amics. Una dotzena d’entre ells van quedar gratament sorpresos per la idea i em van contestar afirmativament, encoratjant-me en el projecte. Un parell o tres van refusar i em van respondre que per una o bé altra raó no els anava bé. Cinc o sis, no van ni tan sols contestar la meva carta. Guardo, com un bé molt preuat, un nota de l’amic Isidor Cònsul. Em deia: El teu projecte m’ha deixat amb un pam de nas. Si ho vols d’una altra manera, diré que m’ha deixat gairebé sense alè i bocabadat. Sempre he pensat que s’ha de somiar a l’engròs i que només les grans coses - és a dir, els grans projectes - són els que serveixen per fer rodar el món. És evident que l’Isidor va ser un dels primers membres del Patronat.

És així com amics de molts moments de la meva vida van accedir a ser membres del patronat de la nova fundació. Amb en Joan Fuguet, i en Dionís Romeo ens varem conèixer el setembre de l’any 1960, just en el moment en què jo ingressava a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Amb el bon amic Sento Masià ens varem conèixer un parell d’anys més tard en aquella escola, just quan ell venia de València on havia començat els estudis de Belles Arts. Un parell d’amics, també d’aleshores, el nom dels quals considero millor de no citar, no van respondre la meva carta. És evident que l’Esther, la meva filla, també hi havia de participar.

En Lluís Serra i La Cristina de Balanzó, coneguts en un Institut de Batxillerat on jo n’era catedràtic, també ho van acceptar, tot i que, posteriorment, se’n van desentendre. Viure a Barcelona i haver d’assistir a les reunions del patronat a l’Empordà va ser el motiu que alguns d’ells, després de la primera efervescència, se’n allunyessin. L’Isidor Cònsul i la seva muller Romi Porredón també hi participaren en un primer moment. Posteriorment deixaren d’assistir a les reunions. He de suposar per les mateixes raons. Amb ells dos ens varem conèixer a l’escola Súnion, creada per en Pep Costa-Pau. Fou allí on vaig conèixer la muller d’en Pep, la Magda Planelles, la qual, viuda en el moment de crear el patronat, també s’hi afegí. En Jordi Font, un amic, ex alumne de geometria descriptiva en el Col·legi de Llicenciats en Belles Arts i, posteriorment, company en el Departament de Dibuix i Geometria Descriptiva a l’Escola Superior d’Enginyers Industrials de Terrassa, on els dos impartíem classes, va ser també dels primers a formar part del patronat. El seu germà, en Francesc Font, també ho va acceptar. Fou així com es formà el primer patronat de la fundació.

L’any 1994, just en el moment d’instal·lar-me a l’Empordà i a fi de conèixer el món de l’art i els artistes de Girona vaig començar a col·laborar com a crític d’art en el Diari de Girona i en el setmanari La Proa de Palamós. Això em va permetre de conèixer artistes, galeristes, col·leccionistes, etc. Un dels quals, en Josep Perpinyà, l’amic Perpi, va entrar posteriorment a formar part del patronat, alhora que dos amics, coneguts a l’Institut de Batxillerat de La Bisbal d’Empordà, en Jordi Roca i en Rafel Brusi, també hi accediren. Finalment, l’Enric Servera, menorquí de Ciutadella i home ple de creativitat, accedí, així mateix, a formar part del patronat. En Jordi Roca de Verges va ser qui em va abocar a ficar el cap i els peus en el Dijous Sant vergelità i en Rafel Brusi, també de Verges, va accedir a ser el secretari del patronat de la fundació.

Independentment dels amics residents a l’Empordà, a Girona o al Pla de l’Estany, als quals era més fàcil d’assistir a les reunions, als residents a Barcelona se’ls feia mes feixuc d’assistir-hi i, any rera any, n’hi havia que, per raons personals, no hi podien assistir. Un parell d’ells, en Joan Fuguet i en Sento Masià, dos dels meus millors amics, mantingueren una assistència constant i als quals sempre havia manifestat el meu agraïment. Una altra persona que venia de Barcelona, tot i tenir casa a Vilopriu, just a tres Km de Les Olives on hi havia el Centre d’Art, hi assistia assíduament: la Magda Planelles.

Catorze anys després d’haver creat la fundació, tots, excepte un dels antics membres, en Dionís Romeo, el qual, per raons personals i d’impossibilitat d’assistir a les reunions, va sol·licitar la baixa uns anys més tard, ho continuaven essent i, any rera any, ens trobem celebrant el que s’anomena la trobada d’amics de la fundació. Any rera any, també, els feia verbalment ostensible el meu sentiment interior i el meu agraïment per llur fe en el projecte i pel suport anímic que em continuaven demostrant. L’amistat, una de les meves grans debilitats, m’ha creat sempre addicció. Amb voluntat d’amistat i germanor, cada any em permeto personalment d’obsequiar als patrons assistents a la reunió una obra de la meva creació artística. Serigrafies, dibuixos i fotografies, entre altres, foren i són l’expressió del meu reconeixement i la manifestació de la meva joia i el meu agraïment.

L’amistat exigeix comprensió i sobretot devoció. És evident que hi ha molts graus dins l’escala de valors que comporta la paraula amistat. L’amistat és un suport, un ajut recíproc entre les persones, sobretot quan és una amistat sincera i altruista. El terme conté la connotació d’afecció, simpatia, estima i d’ajuda mútua.

INSTAL·LAR-SE A LES OLIVES

L’any 1994, últim de la meva residència habitual a Barcelona, independentment de la meva activitat artística, com a docent em trobava impartint classes en un institut de batxillerat a Sta. Coloma de Gramenet com a catedràtic de dibuix i a l’Escola Superior d’Enginyers Industrials a Terrassa, depenent de la Universitat Politècnica de Catalunya, com a professor contractat, impartint classes de geometria descriptiva. Uns mesos abans d’acabar el curs 1993-1994 havia demanat el meu trasllat a un institut de l’Empordà, concretament a La Bisbal d’Empordà. La gran majoria dels meus companys, sobretot els de l’Escola Superior d’Enginyers Indrustials, no varen entendre mai la meva decisió. Tu que pots continuar a la universitat, fins i tot m’oferien jornada completa com a docent -nou hores de classe per setmana- i te’n vas a l’Empordà per dedicar-te a la secundària? Està clar, el projecte de la fundació i el Centre d’Art eren molt forts i podien més que la idea d’accedir a ser professor numerari d’una universitat. Qui no sent l’art amb l’apassionament que generalment el vivim els artistes, se’ls fa molt difícil d’entendre decisions com aquesta. També cal dir que vaig tenir sort amb l’Institut de La Bisbal ja que un parell d’anys més tard es va crear el batxillerat artístic i pel fet de ser La Bisbal d’Empordà capital de comarca es va atorgar aquest batxillerat a l’institut. A partir d’aleshores i fins el 2004 any en què vaig deixar la docència, portava la direcció del Departament del batxillerat artístic i només impartia classes d’aquest batxillerat, evitant així la problemàtica que comporten moltes de les aules de l’ESO. Fins i tot, havia pensat que si m’hagués haver de dedicar a l’ensenyament secundari obligatori, ben segur que hagués abandonat la docència.

Dedicar-me a la creació artística, al Centre d’Art i, alhora, a la docència no va ser difícil ja que com a professor només tenia activitats docents els matins i, sempre, al migdia ja havia tornat a casa. En ell batxillerat artístic només s’impartien classes els matins. A més, sempre m’havia agradat la docència i no m’era cap problema, ben al contrari, sortir de Les Olives unes poques hores cada dia i retrobar-me amb els alumes interessats en el batxillerat artístic, així com amb els companys de l’institut m’anava bé. D’altra banda les vacances, més de dos mesos, coincidien amb l’època en què hi havia més artistes en el Centre, la qual cosa em permetia dedicar-me plenament al Centre d’Art. Podia jo compaginar aquestes activitats amb la creació artística? Això va ser també molt fàcil ja que quan estava en el Centre d’Art i no hi havia alguna tasca concreta, em dedicava a pintar. Moltes hores cada dia podia dedicar a la creació artística.

Jo podia estar pintant, deixar els pinzells una estona per anar a portar o bé a buscar un artista a l’estació o bé fer qualsevol altra feina i, tot seguit, poder continuar amb la creació plàstica. Sé que hi ha persones que no poden fer això. Fins i tot hi ha creadors que no poden treballar envoltats d’altres persones. Per sort, aquest no ha estat mai el meu cas.

Sóc un apassionat dels viatges, de les llargues estades en altres països i això tampoc va ser difícil compaginar-ho amb la meva activitat creativa, docent i la dedicació al Centre d’Art. Pel fet de se catedràtic de batxillerat, era funcionari docent i com a funcionari docent -desconec si els altres funcionaris també tenen aquest privilegi- podia demanar permisos sense sou fins a tres mesos cada any. Això feia que, quan el Centre estava tancat a partir del mes d’octubre, jo demanava, tot i que no sempre, permisos que em permetien gaudir de llargs viatges. Es podria pensar que això repercutiria negativament en les meves obligacions docents. Crec que no va estar mai així. Deixava un dossier per als alumnes amb la feina que s’havia de fer cada dia amb tota mena de detalls. És clar que sempre assumia jo les classes teòriques, tècniques o bé de coneixements i quan la persona substituta arribava tenia tota la feina pràctica preparada. Recordo el cas una professora substituta que en el moment de tornar em va dir: si jo no hagués vingut a substituir-te, hagués estat el mateix, el alumnes treballaven i sabien el que havien de fer. La meva feina va ser, únicament, estar aquí.

Personalment m’havia de situar a l’Empordà, terra estimada des de sempre, però, pel simple fet de no habitar-la en el dia a dia, desconeixia la profunditat de moltes de les seves característiques des d’un punt de vista artístic. Vaig pensar que calia conèixer el món dels artistes que habitaven aquestes terres i fins i tot més enllà, doncs la decisió d’obrir el Centre d’Art m’obligava a estar en contacte amb el món artístic d’aquestes contrades. Vaig pensar que per a aconseguir-ho havia de fer quelcom. Em vaig posar en contacte amb el cap de cultura del Diari de Girona, Daniel Bonaventura, i amb el director del setmanari La Proa de Palamós. Jo els faria crítiques d’art de manera totalment altruista i ells publicarien les activitats expositives i altres de la fundació. Dit i fet. Al llarg d’uns quants anys, visitava galeries d’art des del Gironès, passant per l’Empordà fins a la Garrotxa, jo parlava amb l’artista i amb el galerista, i escrivia la crítica de l’exposició. Fins i tot m’havia desplaçat a Ceret en el sud de França per a escriure crítiques del propi museu i de les exposicions temporals. Això em va permetre de contactar amb un gran nombre d’artistes i galeristes amb les conseqüències positives que comportava fer-ne els contactes. El responsable de les pàgines d’art del Diari de Girona era en Ricard Planas. Ell mateix em demanava a vegades d’anar a veure aquesta o aquella exposició. Altres vegades era jo el que m’hi endinsava personalment. A més feia les fotografies que es publicaven de l’exposició en el diari. Fotografies en blanc i negre que jo mateix revelava i ampliava en el laboratori fotogràfic del Centre. La col·laboració amb La Proa de Palamós va prendre ben aviat un altre caire. Sabent que el setmanari es limitava al Baix Empordà i, sabent, així mateix, que en aquesta comarca habita un gran nombre de creadors, jo visitava els artistes en llurs propis tallers, després de contactar-los, feia fotografies de l’artista i o del taller i parlàvem llargues estones sobre ell i la seva obra. És així com la col·laboració amb La Proa va durar també uns anys. El responsable del setmanari era en Rubèn Fornós. Tots aquests escrits eren signats amb el meu nom. En contrapartida, tant el setmanari La Proa com el Diari de Girona publicaven escrits sobre les activitats, exposicions i altres de la fundació i també sobre les exposicions que jo personalment feia en galeries i museus. Tots aquests últims escrits, fets per mi mateix, apareixien sota el pseudònim de Francesc R. Oretó. En total, al llarg dels anys que van durar aquestes col·laboracions, vaig signar més de cent cinquanta articles i crítiques d’art. Finalment, un cop vaig considerar que coneixia en profunditat el món artístic a la demarcació de Girona i de mutu acord amb el diari i el setmanari vaig deixar la col·laboració.

ARRIBEN ELS PRIMERS ARTISTES

El primer artista que va arribar al Centre fou un pintor pamplonès, professor de l’Escola d’Arts i Oficis d’aquella ciutat: en Juan José Aquerreta. Va arribar el set de juliol del 1995, diada de San Fermín, festivitat de Pamplona. Juan José fugia de tot el brogit de Las Fiestas. Home tancat, allunyat del món, perdut en altres galàxies, bon pintor, sensible, de cromatisme suau i delicat, desorientat i desorientador fora del món de la pintura. Com a artista em va agradar, tant a nivell formal com a nivell cromàtic i tècnic. Pintava a l’oli amb materials de la més alta qualitat. A fi de treure la grassa de la pintura a l’oli que utilitzava, buidava tot el tub al damunt de papers de diari. Els papers absorbien una gran quantitat d’oli i deixaven els pigments amb valors cromàtics més intensos i enèrgics. Tot seguit, obrint els tubs per la part de sota, els tornava a emplenar amb el pigment desproveït d’una bona quantitat de l’oli originari. Sortia a pintar tot el dia. Al voltant de les deu del mati agafava els estris i cercava un indret a l’ombra, generalment a prop de Jafre, sota del que ell anomenava una chopera i passava el dia pintant. Va fer dues o tres peces força interessants.

L’espai vital de tot el Centre era el taller de treball, situat a la part alta de l’edifici. La pau que respirava i respira avui encara aquell indret permetia i permet l’estat d’esperit adient per a la creació plàstica. Finestres a llevant, migdia i ponent l’obren a vistes naturals i rurals que són l’admiració de propis i forans. Bocabadat m’enfronto, dia rera dia des de fa més de setze anys, moment d’escriure aquestes memòries, amb aquest espectacle natural: L’Empordà amb tota la seva magnitud. Els artistes residents, vinguts de totes les contrades d’aquest món, s’aferraven ben a prop d’alguna de les finestres per a sentir-se embolcallats per alguns dels misteris que irradien aquests paratges. Recordo com una pintora sueca, Lisbeth Sjölin, vinguda amb una beca del govern de la regió de Gävleborg, un bon dia, setembre del 2001, enfront d’una de les finestres, tot dirigint-se a ella mateixa s’expressà: the most beautiful view of the world. Jo em vaig apropar a ella i, just al seu costat, vaig admirar, sota la mateixa perspectiva, el que ella veia i sentia. He de reconèixer que, en aquell moment, sota la influència de les seves paraules, jo també vaig gaudir d’aquell espectacle. L’havia vist milers de vegades, però no em vaig poder resistir i vaig exclamar: oh yes! the most beautiful view of the world. Ens quedarem un instant tots dos badant i gaudint d’aquella escenografia natural. Un cop revingut a mi mateix vaig analitzar el mòbil de les seves paraules. Les radiacions rogenques de l’horabaixa generaven espais de llum i ombra matisada d’ultramars plenament transparents pel propis reflexes de la llum en les cases de primer terme. Tot plegat quedava ben emmarcat pels elements naturals de la llunyania: Les Gavarres. Sabem que un mateix indret, una mateixa panoràmica pot canviar segons les llums, ombres i altres elements plàstics o visuals que hi incideixin. Fins i tot els propis estats d’esperit poden influir en les sensacions que tenim enfront d’un determinat espectacle. L’hora del dia, el haver estat creant i produint una obra, l’estat de complaença personal de la Lisbeth poden, entre molts altres, haver influït en el moment de captar visualment aquell espectacle mig natural, mig rural, per a expressar-se com ho va fer. Jo mateix a la paret al damunt de la finestra vaig escriure: The most beautiful view of the world, Lisbeth Sjölin, (Suècia). No vull deixar de fer referència a una altra finestra. Un dia, no recordo exactament l’any, la pintora catalana Marutxi Beaumont va escriure al damunt d’una altra finestra: De res serveix la finestra, si tu no saps mirar. M. Beaumont. Com si fos un quadre, algú em va comentar una vegada davant d’aquesta mateixa finestra molt abans que la Marutxi hi fes l’escrit: Aquest quadre només cal signar-lo.

Poc a poc el Centre d’Art va generar una dinàmica pròpia. Artistes de molts indrets del món van començar a residir i a treballar en el seu taller. Uns s’hi van aturat uns dies, d’altres un parell de setmanes, fins i tot n’hi va haver que van remenar cos i ànima dos mesos o més. Cadascun dels artistes portava el seu propi equipament conceptual: tècniques, idees més o menys innovadores, formes de pensar i crear, actituds enfront del fet artístic.... . Les discussions, comentaris, i intercanvis d’idees eren constants. Per a mi va ser certament enriquidor ja que vaig poder conèixer i alhora tractar una gran quantitat d’artistes formats en diferents indrets del món i amb maneres diferents d’entendre l’art i la vida. El fet de poder conviure amb aquests artistes, cadascun d’ells amb un bagatge de coneixements, producte de la formació i, alhora, del lloc de procedència, em va permetre de respectar qualsevol dels principis estètics sobre els quals cada artista o creador fonamenta el seu treball i, ampliar així, el ventall de conceptes que jo mateix tenia sobre art.

Van ser molts els artistes d’arreu del món que van residir en aquest espai, però també van ser molts els artistes catalans que, per la proximitat a llurs llocs de residència, venien sovint a Les Olives. Fins i tot n’hi havia que venien a passar caps de setmana quan hi havia espai.

La gran majoria d’artistes vinguts d’altres països desconeixien el fet català. N’hi va haver molts que ni tan sols sabien que existís la llengua catalana. Tots els artistes se’n van tornar a llurs països d’origen amb el coneixement del què és Catalunya. Jo sempre els explicava que Catalunya és una nació. Una nació sense estat. Els feia sabedors de la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua, etc. etc. Independentment del treball i de la convivència amb altres artistes, amb el conseqüent enriquiment que això comportava, jo els aconsellava d’anar a visitar indrets, ja no tan sols de la demarcació de Girona, sinó que, la gran majoria anaven a Barcelona, i sota els meus consells, visitaven museus, galeries, indrets de la capital i tots aquells llocs de la ciutat que podien tenir interès per a ells. Molts d’ells, agafaven el tren a Camallera a primera hora del matí i tornaven el vespre. Quan no podien, no sabien o el cotxe no estava lliure, jo els portava a Camallera el matí i els recollia el vespre. Al cap d’uns dies, tornaven a fer el mateix. D’aquesta manera el cansament de la visita es repartia en varius dies i s’estalviaven l’hotel on passar la nit. Per aquells que volien quedar-s’hi més d’un dia, jo ja havia contacta un hotel a bon preu ben a prop de la Plaça de Sant Jaume. El cotxe, comprat de segona mà que estava a disposició dels residents, servia per a desplaçar-se i així poder visitar indrets de L’Empordà, el Gironès, fins i tot, molt més enllà. Hi havia artistes, sobretot quan venien en parella i tenint un poder econòmic alt, i a fi de no dependre de la disponibilitat del vehicle, en llogaven un i el tenien sempre a la seva disposició. Altres havien vingut amb llurs vehicles propis. Van haver-hi artistes que fins i tot de Suècia havien fet 3500 km per venir a residir a Les Olives. Està clar 3.500 km per a venir i altres 3.500 per a tornar. Els cas més extrem va ser el de quatre lituans que varen venir de Lituània amb una furgoneta. Mai he fet el càlcul dels kms.

RELACIONS PERSONALS ENTRE ELS MATEIXOS ARTISTES

Independentment de les relacions de convivències que entre tots els artistes generava el dia a dia, sé que, al llarg de llurs estades en el Centre d’Art es crearen entre alguns residents, certs tipus de relacions personals. He de dir, però, que, malgrat que a la meva casa privada hi podia accedir directament des de l’auditori del Centre, aquesta es podia considerar independent i de nit jo no tenia per què fiscalitzar les possibles relacions que s’hi podien produir. Amb això no vull dir que això fos el pa de cada dia. Tot el contrari, però és cosa ben natural que les convivències, encara que siguin puntuals, en un temps relativament curt, generen relacions de tot tipus. En alguns casos no es tractava de cap secretisme, ja que entre persones adultes i sense cap tipus de prejudicis, no cal comportament infantils.

He de confessar amb tota sinceritat que, tot i que alguna dona va fer els passos per tenir algun tipus de contacte amb mi, jo sempre vaig considerar que amb dones residents jo no ho podia acceptar mai. Les veus corren i fàcilment s’hagués pogut convertir el Centre d’Art en quelcom no desitjat en els meus plantejaments.

Cal dir que jo no tenia perquè impedir cap tipus de relació ni, evidentment, provocar-les, ja que aquests tipus de relacions van ser molt i molt esporàdiques i no es pot mai considerar que fossin freqüents, més havia tot el contrari. I si haguessin estat constants, jo tampoc tenia perquè intentar d’impedir-les, sempre i quan no impedissin el normal funcionament del Centre, cosa que no es va produir mai.

Algunes relacions, ben poques, doncs es podrien comptar amb els dits d’una mà i de les quals no crec que n’hagi de parlar, acabaren en relacions no temporals i, fins i tot alguna, amb casament, essent-ne, jo mateix, testimoni.

LA GALERIA D’ART I LES EXPOSICIONS

Un dels espais que havia de tenir una gran importància en el Centre d’Art era la galeria d’art. Conec la gran dificultat que tenen la gran majoria d’artistes en presentar llurs creacions. Vaig pensar que la galeria havia de ser un espai per a complir amb aquesta finalitat. Durant el temps en què el Centre estava obert, set mesos cada temporada, programava cinc exposicions. Posteriorment, els dos o tres últims anys de funcionament, quan el Centre va estar obert només cinc mesos, es van reduir a quatre, a més d’una d’escultures a la terrassa.

L’artista necessita crear. La creació és, moltes vegades, una necessitat vital, però l’artista necessita també el reconeixement de la seva obra. No sempre l’espectador està capacitat per a captar l’obra de l’artista i més encara, si el creador es mou dins de línies contemporànies. Hi ha artistes figuratius amb obra més o menys clàssica que tenen dins d’un públic conservador molta acceptació. No vaig creure mai que aquests últims artistes haguessin d’exposar a la galeria del Centre d’Art. La raó és molt clara: hi ha molts espais, entre ells moltes galeries privades que ofereixen aquesta possibilitat i, a més, tot i que el mercat no és mai exhaustiu, en aquest cas és molt més gran que el que hi ha amb l’anomenat art d’avui. D’altra banda, la finalitat de la fundació era, des d’un bon inici, ajudar al desenvolupament de l’art contemporani.

Les més de noranta exposicions amb més de cent artistes, ja que algunes eren col·lectives, van tenir un nivell que personalment considero molt i molt bo. L’artista, per la necessitat de fer conèixer la seva obra, cerca indrets on poder-la exposar. Això va fer que la demanda d’exposar era sempre molt gran i es podia fer, tot i la seva relativitat, una selecció dels artistes, cercant sempre el més alt nivell. El fet de residir o no en el Centre d’Art no tenia res a veure amb les seleccions dels artistes que exposaven a la galeria. Van haver-hi artistes que pel fet de viure lluny, fins i tot a l’estranger, van residir en el Centre d’Art el temps en què es feia l’exposició. És evident que l’artista no col·laborava econòmicament ni per l’exposició ni per la seva residència.

Al llarg dels anys en què Internet no era d’ús comú, feia 1000 díptics o tríptics que gairebé sempre amb l’ajut dels artistes, més de set cents s’enviaven via correu postal, amb la finalitat de fer conèixer l’artista i l’exposició. Per a cadascuna de les exposicions, jo mateix feia un escrit de presentació. Visitava l’artista en el seu taller o bé a casa seva. Parlava amb ell o ella i això em permetia fer exactament el que feia amb la crítica d’art. Cal manifestar obertament que, independentment dels dos o tres primers anys en què vaig demanar als artistes una petita col·laboració econòmica que no cobria les despeses reals, mai més participaren amb cap tipus d’ajut. Les despeses de la impremta, els sobre i segells eren finançats des de la meva butxaca. Posteriorment, els díptics es transformaren en webs a Internet i en CD-Roms que jo mateix, després d’haver seguit uns cursos de compaginació de planes webs, em permetia de fer. A més, des dels e-mails s’accedia directament a les webs on s’hi trobaven totes les obres exposades a la galeria, la qual cosa feia que, a més de l’exposició física a la galeria del Centre, n’hi havia una de virtual que es podia visitar des de qualsevol indret del món.

Ben aviat va sorgir un problema. Poder exposar en una galeria formada per cinc sales amb un total de 190 m2, no pagar absolutament res i, malgrat que els demanava el 20 % de les ventes -mai els hi vaig cobrar res si es venia alguna obra- tenir, a més, una exposició virtual a Internet amb un enviament de varis milers d’e-mails, era quelcom molt i molt atractiu per als artistes. Cal afegir que era jo mateix el que rebia les visites, ja que no podia acceptar que un artista vingués cada dia a Les Olives per a atendre les possibles visites. El problema es va concretar en què eren molts els artistes que em demanaven d’exposar i entre ells s’hi trobaven molts amics. Jo no podia fer-los una exposició a tots ells, i, tot i que a vegades n’organitzava de col·lectives amb varius artistes, no era possible satisfer a tothom. A més, feia una selecció dels artistes des d’un criteri qualitatiu. Això m’obligava a dir no a certs amics, l’obra dels quals considerava -sempre subjectivament- de poca qualitat. Vaig solucionar el problema demanant a l’amic Eugeni Prieto, col·leccionista i amant de l’art, de fer-ne la selecció. A partir d’aquell moment jo reenviava totes les sol·licituds a l’Eugeni i ell, a finals de cada any, decidia qui faria una exposició. El fet que ell feia la decisió a finals d’any i la temporada s’obria a l’abril o a principis de maig, em permetia de visitar l’artista, preparar els textos per al web i la premsa i, alhora, compaginar els webs i els CD-Roms de les exposicions. Fins i tot em permetia, a l’hora de visitar l’artista en el seu espai, de fer jo mateix les fotografies de les obres que anirien penjades a Internet en l’exposició virtual, si l’artista no les havia fet. Amb l’ordinador feia una cinquantena de còpies dels CD-Roms de cada exposició. Unes s’enviaven a la premsa, altres eren per als propis artistes i, fins i tot, si jo veia que hi havia alguna visita realment interessada en l’obra de l’artista ni donava una còpia. Eren còpies molt professionals ja que fins i tot havia fet baixar des de la xarxa programes que em servien per a editar les caràtules.

Al llarg dels anys en què l’Eugeni Prieto va assumir la coordinació de les exposicions de la galeria, vaig quedar molt satisfet de les seves decisions. L’Eugeni és una persona amb un bon criteri i un gran coneixement de l’art i dels artistes. Ell havia, fins i tot, decidit exposicions d’artistes vinguts de fora del nostre país. En general les exposicions, tant abans com després, varen assolir un nivell que personalment m’atreveixo a qualificar d’excel·lent. En el moment que l’Eugeni va assumir aquesta tasca ja hi havia quatre exposicions aparaulades. Ell va respectar les quatre i a partir d’aleshores va tenir l’absoluta llibertat de decidir totes les altres. Personalment mai li vaig induir a exposar un artista. Recordo el cas d’un amic que em va dir: si tu li dius d’exposar-me, tu ets qui mana. Li vaig contestar que no i ni tan sols vaig fer aquest comentari a l’Eugeni. Vaig pensar que l’hagués pogut influir. Si jo li havia demanat a l’Eugeni de decidir les exposicions lliurement, quin dret tenia jo a influir sobre ell? A l’amic li va costar entendre aquesta actitud ja que per a ell, l’amistat estava per damunt de la meva decisió de demanar a l’Eugeni de decidir les exposicions. Això no ho va saber mai l’Eugeni i cal dir que no li va agradar suficientment l’obra del meu amic i no la li va exposar. D’algunes exposicions que el mateix Eugeni Prieto havia decidit, essent ell un bon amant de l’art, va adquirir alguna obra de l’artista.

Des del 1995, any de la primera exposició fins el 2008, molts van ser els artistes que exposaren llurs obres a la galeria de la fundació. Jo no vaig voler mai que el Centre d’Art es transformés en un feu. És per aquesta raó que al llarg de les catorze temporades que el Centre romangué obert només es va presentar una exposició d’obres meves. Va ser la temporada 2002, quan, després d’haver acabat al sèrie titulada Suite de Verges, vaig acceptar-me d’exposar-la a la galeria del Centre. Es tracta d’una sèrie formada per 109 obres, entre dibuixos i pintures, més 41 fotografies i un munt d’estudis preparatoris i en la qual jo havia estat treballant al llarg dels dos anys anteriors. En aquell moment l’Eugeni encara no havia assumit les decisions de la galeria. Si no recordo malament, crec que va ser un any després.

Una altra de les tasques que vaig assumir al llarg de tot el temps en què el Centre d’Art i, conseqüentment la galeria va estar oberta, fou la de rebre personalment totes i cadascuna de les visites. El fet de conèixer l’obra de l’expositor per haver parlat amb ell, per haver fet els escrits de presentació de les exposicions i del dossier de premsa, a més, d’haver ajudat a fer tot el muntatge de l’exposició, em permetia de fer les explicacions de l’obra exposada de l’artista. Sempre, abans i ara, en el moment de rebre una visita, demanava i demano si volen veure l’exposició sols o preferien que jo, sense cap tipus de compromís per part d’ells, els expliquí els aspectes artístics de l’exposició.

La fundació va organitzar més de noranta exposicions a la galeria del Centre d’Art, però, a més d’aquestes, també se’n van organitzar fora en espais públic. Hi va haver Ajuntaments, Centres Cívics, a més d’altres espais, com per exemple el Parador Nacional d’Aiguablava, per als quals, la fundació va organitzar exposicions sense cap ànim de lucre. Amb obres d’artistes, residents o no, jo carregava el cotxe, muntava l’exposició després d’haver fet exactament el mateix que feia per a les exposicions a la galeria del Centre d’Art. La fundació va organitzat cinc exposicions a Colera, tres a Sils, una a Figueres i dues a Begur. Fins i tot feia la presentació el dia de la inauguració.

TROBADES D’ARTISTES, TROBADES DE GERMANOR

Al llarg d’aquells anys, moltes foren les trobades de germanor en el Centre d’Art, sempre al voltant d’una taula ben moblada amb un àpat a la catalana: pa amb tomàta, botifarres de sal i pebre de l’Empordà, costelletes de xai ben tendres, una bona amanida i unes bones postres amb grana de capellà inclosa i, tot plegat, ruixat per sucs d’allò més. Aquestes cerimònies eren i continuen sent, una mena de rituals lúdics en els quals l’ingredient més utilitzat fou i és l’amistat i, la finalitat primera i última, la de permetre establir contactes entre gent del món de l’art i de la cultura. Artistes i altres amants de l’art, vinguts de contrades properes i llunyanes, s’aplegaven i s’apleguen aquí per a parlar, discutir i celebrar conjuntament una diada d’art, amistat i germanor.

Moltes vegades, quan l’amic Bruno de Verges munyia les vaques, jo anava allí a carregar dues o tres marranxes de llet per a fer mató. Era llet autèntica de vaca. Aquella que, un cop bullida, dóna el tel de la bona nata. Avui, poca gent es delecta amb el gust de la llet pura de vaca. Com tots sabeu, la llet dita de supermercat no té aquell gust. És ben veritat que per a aquelles persones no fetes a la llet autèntica de vaca, aquesta no els agrada. La troben, diuen, massa forta. Per als convidats de la Fundació els preparava jo mateix aquell mató -hi ha qui en diu recuit, tot i que no sé si és ben bé el mateix, d’altres l’anomenen recuit de drap- es tracta en definitiva d’un mató fet a casa. Primerament feia bullir la llet i la deixava a foc fluix una bona estona, tenint cura de que no besés. Seguidament hi anava afegint, o bé el suc d’una llimona que jo mateix anava exprimint, o bé qualsevol tipus de vinagre, tant valia un com l’altre, i veia com, a poc a poc, la llet s’anava tallant. Tot seguit ho col·locava en un colador de forma semiesfèrica o bé en un drap de cotó i ho premia per a que quedés ben fort. M’agrada el mató ben fort. Tombant-ho com qui tomba una truita amb un tombatruites o traient el drap ho col·locava en un plat. La quantitat depenia del nombre de convidats, algun cop fins i tot n’havia fet per a més de seixanta persones. Amb mel de la bona o bé amb sucre són aquestes unes postres delicioses. En Bruno es va jubilar i a partir de l’octubre del 2002 ja no tenia vaques. Es va acabar la bona llet i el bon mató per a les trobades de germanor.

Independentment de les trobades organitzades, unes per a festejar les amistats, altres coincidents amb alguna activitat poètica, musical o altre, sempre n’hi ha hagut i n’hi ha, avui encara, de reduïdes en nombre de persones que es produeixen casualment. És així que, per a visitants del Centre, de la galeria o visites d’amics, programades o no, sempre hi ha hagut carbó de llenya a punt, botifarres de les bones i costelletes de xai.

A l’hivern, després haver escalfat el taller amb llenya d’alzina i a fi de no deixar consumir el carbó, tinc un pot metàl·lic amb una tapa també metàl·lica on, amb una pala de ferro, hi poso les restes de les brases, ja sigui de la llar de foc o de la estufa de ferro colat, una estufa noruega que escalfa d’allò més. Per la manca d’oxigen en el pot, les brases s’apaguen. Després, amb un llumí i unes estelles o bé amb un bon raig d’esperit de vi de cremar, és molt fàcil de tornar a encendre les brases.

Sempre tinc en el congelador costelletes de xai i botifarres de Can Raliu de Jafre. Les botifarres de Can Raliu són conegudes per la seva gran qualitat a tot l’Empordanet i més enllà, i, conjuntament amb costelletes de xai d’un ramat d’ovelles de Les Olives, conformen, amb pa ben torrat, tomàtes per a sucar, amanida, macedònia de fruites, postres de músic i sucs de Garriguella, un àpat informal i ràpid de preparar, fet entre tots plegats, per a celebrar l’art i l’amistat.

No ha estat ni continua sent un fet puntual que visitants de la fundació, arribats a mitja tarda o vespre, se’n vagin més enllà de la mitja nit.

EL CENTRE D’ART I JO

He de confessar que el Centre d’Art fou generador d’estats vivencials molt importants per a mi. Al llarg dels catorze anys de funcionament, em va donar un gran nombre de satisfaccions personals. Aquest espai però no era de fàcil acceptació per a qui la vida no és assimilable amb l’art, la qual cosa em va obligar a trampejar certes situacions de relacions personals amb qui no podia considerar aquest espai sota la meva mateixa perspectiva. Al llarg dels anys de funcionament del Centre d’Art vaig tenir varies parelles. Hi ha gent que consideren que foren moltes. El fet és que en un principi tot eren flors i violes. Oh! un espai gran, meravellós, amb artistes vinguts d’arreu del món. Quina meravella! La realitat és que aquest espai exigia una dedicació absoluta i estats d’energia molt i molt considerables. Això no era possible de suportar-ho una persona que no entengués el Centre tal i com ho feia jo. Les hores dedicació foren moltes. Independentment de la tasca organitzativa i administrativa, escriure cartes en un principi, e-mails, compaginació de pàgines web, CD-Roms, etc. etc. hi havia, a més, l’assistència als artistes residents; anar-los a buscar a l’estació -Camallera, Flaçà, Girona- anar-los a buscar sempre a l’aeroport de Girona si arribaven allí -60km anar i 60 tornar-, portar-los a comprar en un supermercat si no tenien cotxe o no sabien o no podien legalment conduir el cotxe que gratuïtament jo els prestava, etc. etc. Havia fins i tot anat a buscar artistes a l’aeroport de Barcelona -140 km anar i 140 tornar- si arribaven a una hora en la qual no hi havia tren per anar fins a Girona. Tot això feia que, si la persona no tenia la vocació que era necessària per a residir en el Centre d’Art i viure’l tal i com ho feia jo, generalment, la primera efervescència es transformava, tot seguit, en: ara has de fer això? si no en treus ni un duro i a més et costa diners, per què ho fas? etc. etc. També he de manifestar, sense citar noms, que alguna va ser de gran ajut personal i fins i tot pel Centre d’Art, però, en molts casos la meva manera de viure el Centre va ser un impediment en les meves relacions personals. Jo no podia fer una elecció diferent, ja que, l’atracció que exercia sobre la meva persona aquell espai, no em permetia d’alliberar-m’hi i, a més, no podia ser substituït per cap altre. Considerant l’absoluta relativitat del pensament i de la pròpia existència, l’altruisme que jo cercava amb el Centre d’Art, es podia considerar, i ho accepto plenament, con un absolut egoisme. L’altruisme i l’egoisme moltes vegades es confonen. No cal dir que les relacions de parella no són fàcils i si, a més, s’hi afegeix quelcom que condiciona la pròpia existència, aleshores es transforma en quelcom impossible.

Mai volia jo ser un simple il·lús i sempre vaig acceptar la seva temporalitat. El Centre d’Art va tenir el seu present i, el seu futur va estar directament condicionat a la meva persona. Mai vaig pensar en un Centre independent del meu tarannà diari. Aquest espai m’exigia una forta dedicació personal i no vaig voler mai considerar-lo independent de la meva persona. La seva creació va estar lligada des del primer moment a la meva situació personal. Sempre, i això des del primer moment, vaig desitjar sentir les seves vibracions, el seu alè, la seva evolució, la seva pròpia vida. Des del mateix moment de la seva creació i pel fet que estava íntimament relacionat amb la meva persona vaig decidir la seva temporalitat i no pas en el sentit de que no hi ha res etern. Vaig determinar que el Centre estigués lligat a mi. No crec que fos únicament per raons purament egoistes, d’autosatisfacció personal. N’hi ha d’altres. D’una banda, jo no tenia la capacitat econòmica de fornir la Fundació amb un patrimoni que li hagués permès un desenvolupament regit i dirigit per persones competents amb ànim de lucre. D’altra banda, al llarg de tota la seva trajectòria no va apareix la, o les persones, amb lligams personals o no, que volgués o volguessin prosseguir amb la tasca de fer funcionar aquest espai amb les condicions econòmiques que el seu estat li exigia. Aquest espai doncs va estar lligat a un moment puntual de la meva existència i el seu futur estava sotmès a la meva capacitat física, mental i econòmica. Fou així que, al llarg dels catorze anys de la seva existència, el meu art, el Centre i la meva vida personal es confonien plenament.

Mantenir aquest espai exigia unes despeses econòmiques que vaig suportar personalment. Les úniques entrades de diners que es produïen eren les que pagaven els artistes residents. De les mil pessetes diàries els primers anys, varem passar als sis Euros en el moment del canvi de les monedes a Europa i els dos últimes anys a vuit Euros. Amb això no n’hi havia pràcticament per res. A l’hora de fer els estats de comptes que calia presentar al Protectorat -Registre de Fundacions- jo havia de fer donacions per a cobrir les pèrdues, però hi van haver moltes despeses que jo mateix considerava que ni tan sols s’havien de fer constar. Està clar, en cap moment es podia considerar la meva dedicació personal al llarg de tot el temps. Jo mateix vaig fer pràcticament totes les feines de manteniment del Centre, un espai de 850m2 amb l’ús continu al llarg de tot el temps exigia constantment un manteniment: pintura, aigua, electricitat, etc. i quan es va haver de fer venir un professional, tampoc es va carregar la factura a la fundació.

A l’entorn de Les Olives, no hi ha cap botiga de materials de Belles Arts i en un principi, quan els artistes necessitaven un color, estri o altre, jo mateix els fornia dels meus. Vaig considerar ben aviat que calia tenir un estoc de materials per a les Belles Arts i, fent una forta donació a la fundació, varem poder comprar els materials més emprats a fi de que els artistes els poguessin comprar directament a la fundació. El fet de ser fundació i tenir un NIF ens permetia de comprar directament a les empreses proveïdores o a les mateixes fàbriques. El descompte que aquestes empreses fan sobre el preu de venda al públic es del 35% i la fundació feia als artistes un descompte del 30%. No cal dir que, suposem a l’any següent, el preu ja havia augmentat i calia afegir més diners. També he de dir que quan jo veia les dificultats econòmiques d’alguns dels artistes i que no eren pocs, l’últim dia, a l’hora de passar comptes, no els cobrava ni la residència ni els materials.

Ben aviat vaig considerar que podia fer extensible aquesta oferta a artistes no residents i van haver, sobretot, molts pintors que venien a comprar materials a la fundació amb el 30% de descompte sobre el preu de venda al públic. Els dos o tres últims anys, pensant que tancaria la residència de creadors, anava oferint els materials a molt baix preu a fi de reduir el mateix estoc.

Artistes joves, grans i més grans van poder residir i treballar en aquell espai. Moltes foren les experiències personals i coneixences que vaig poder fer al llarg de tot aquell temps, doncs més de sis-cents creadores i creadores; pintors, escultors, poetes, músics i altres van poder gaudir i, alhora, conviure allí, fent d’aquell espai una mena de catedral de l’art.

L’ART, ELS ARTISTES I LA VIDA

Hi ha entre els artistes una dificultat que en persones amb altres activitats no apareix. L’artista no pot viure sense el seu art i, a més de l’activitat creativa que exigeix l’art, s’hi afegeix les dificultats, en molts casos impossibilitat, de viure de l’art. És a dir, l’artista no pot viure sense el seu art i, a més, no pot viure del seu art. Hi ha artistes que, per evitar aquesta impossibilitat, s’han sotmès a crear obres en línies estètiques acceptables per les grans masses socials. Quantes vegades he sentit expressions com: he de viure i no puc crear el que jo voldria. Moltes vegades aquest artistes no es realitzen com ells voldrien, però accepten el joc que han de fer per a sobreviure. Alguns, encara que no pas tots, poc a poc, l’adaptació personal a l’obra que fan els permet, fins i tot, de gaudir-ne. N’hi ha que no ho aconsegueixen mai i aquesta situació els crea problemes de realització personal amb els conseqüents estat anímics.

Una tarda, d’un dia, d’un mes, d’un hivern, estan jo sol en el Centre, em va venir a visitar un pintor el nom del qual no citaré, però que entre els pintors amb característiques més o menys realistes té un cert nom en el nostre país i es mou per galeries tradicionals. Feia fred i la llar de foc ens acompanyava en la nostra conversa. Ens trobàvem bé fent la xerradeta. Un gotet de vi negre servia per a llustrar les goles. Sense ser amics de tota la vida, l’estat anímic i l’ambient, van ajudar a fer arribar el capvespre. Tot d’una, amb un to quasi confessional, encara que no recordo si les paraules foren exactament aquestes, però sí l’esperit, em va dir. Mira Jordi, estic pintant quaranta quadres d’encàrrec. Els he de fer per obligació i no pas per devoció. He de pagar la hipoteca i no puc fer res més. En aquest moment en fot fàstic pintar. He de manifestar que aquest pintor és una persona intel·ligent, amable i amb un ofici molt ben assolit.

Sempre fem reflexions sobre els artistes que, no volent doblegar-se a les sol·licituds d’una societat, han passat penúries per l’absoluta incomprensió. Quans d’aquests creadors, anys després de fer el traspàs, ha estat aplaudits per la mateixa societat com a gran artistes! La raó és ben simple, l’artista és sempre un avançat al seu temps i la societat necessita molt més temps per a assolir la capacitat de percepció del nou art. Com a conseqüència, ens trobem amb l’absoluta incomprensió de l’artista amb el conseqüent desgavell personal que això li comporta. N’hi ha molts que, davant aquestes dificultats, han tirat la tovallola. Hi ha, d’altra banda, artistes que han assolit un estatuts com a creadors pel fet de ser moneda d’inversions i els quals no han hagut de passar per aquests camins difícils. I si parlem de galeristes, hem de dir que n’hi ha de tota mena. Hi ha l’amant de l’art que obra i fa funcionar una galeria de manera altruista, tot i perdre diners. En conec alguns d’aquests, encara que no pas masses. Amic Joan, Chapeau! Hi ha el que exigeix de l’artista el finançament de l’exposició, manifestant que si no hauria de tancar la galeria. Hi ha el que exposa el que una determinada burgesia compra. Hi ha el que no té cap tipus d’ètica. Algun cop havia sentit parlar a algú de certes expressions fetes per aquests tipus de galeristes i se’n feia difícil de creure, però un dia, casualment, en vaig sentir una. A un d’aquests galeristes, si és que se’ls pot anomenar així, li vaig sentir dir una vegada, quan parlava amb un possible client davant d’un quadre: ara és el moment de comprar obra d’aquets artista. Està a punt de morir. Vaig pensar: ets un fill de ta mare.

Personalment vaig haver de substituir la pintura de caire més o menys comercial, retrats i altres per l’ensenyament. L’ensenyament m’ha agradat i no n’he fet mai una càrrega, tot el contrari. Vaig trobar en l’ensenyament un mitjà de realització personal de gran suport econòmic per a poder seguir amb la meva activitat creativa, absolutament lliure. També he de manifestar que, al llarg de molts anys, l’ensenyament em va treure moltes i moltes hores de dedicació a l’art.

ARTISTES RECORDATS

Molts foren els artistes que des de la seva inauguració el 1995 van passar pel Centre d’Art amb actituds, conceptes i formes de pensar diferents uns dels altres i, cadascun d’ells o elles amb un bagatge personal propi. Uns més potents, d’altres més superficials, però, és innegable que se’ls ha respectat i, en molts casos, admirat per les seves fermes actituds i per les seves ideologies personals sobre el fenomen artístic. Per a alguns, la tradició se’ls presenta amb un pes certament important, essent aquesta l’essència que genera llurs actes creatius. D’altres han cercat i cerquen el moviment evolutiu, tot i no conèixer el camí a seguir. És ben difícil de seguir un camí concret amb coneixement exacte d’allà on es vol anar, però encara ho és més si el camí és incert i no es coneix el seu itinerari. Generalment si l’artista, com la gran majoria d’investigadors de qualsevol branca de les activitats humanes, no coneix el camí exacte a seguir, ha d’intuir la drecera i això gairebé sempre sense coordenades definides.

Tot i haver-me mogut al llarg de molts i molts anys dins del món de l’art, tot i haver visitat innumerables museus d’arreu del món, tot i haver llegit, escrit, escoltat i parlat sobre art de tots els temps, incloent-t’hi l’anomenat art contemporani, tot i haver-me dedicat a la docència al llarg de més de trenta anys, set dels quals impartint, a més, classes d’història de l’art a nivell de l’antic COU, la riquesa de nous coneixements i, sobretot, de noves formes de pensar i veure l’art que em van suposar els catorze anys de vida del Centre d’Art i residència d’artistes va ser realment extraordinària. Jo podia gaudir, amb canvis constants de nous artistes, de com aquest o aquell altre, no tan sols treballant, sinó captant constantment conceptes i idees que oferia el dia a dia. A això cal afegir-hi les més de noranta exposicions fetes a la galeria del Centre i a fora, i per a les quals m’obligava jo mateix a fer els escrits dels catàlegs i/o dels webs, a més de les més de cent cinquanta crítiques d’art i presentacions que, tant per als escrits dels catàlegs com per a les crítiques, sempre parlava amb els artistes a fi de poder penetrar perfectament en llurs obres i en llurs conceptes personals sobre art. Tot això, ho he de confessar, em va permetre de penetrar en un ric ventall de l’art d’avui.

Quan l’artista es disposa d’anar a un espai on sap que n’hi trobarà d’altres, el seu estat d’ànim es predisposa a la complaença, al treball, a la cordialitat, a l’amistat i, a més, es presenta predisposat a gaudir-ne comunitàriament. És així que la gran majoria d’artistes venien, disposant de temps lliure, i predisposats a enriquir-se de tot el que l’espai els podia oferir. Sabem de les grans dificultats dels artistes a viure directament del seu art i considerant que quan venien al Centre d’Art molts d’ells havien abandonat temporalment unes tasques que els permetien la subsistència econòmica i, amb la disposició del temps lliure, i, alhora, poder-se dedicar plenament al que realment conformava llurs vides d’artistes, els seus estats anímics es tenyien de satisfacció per a poder gaudir dels espais del Centre i de la convivència per a les quals venien preparats.

Varen ser molts els artistes que deixaren empremta en el Centre d’Art de la fundació. Considerant doncs que seria molt i molt llarg, ja no tant sols de fer-ne un resum, sinó, una petita selecció, n’extrauré de la meva memòria alguns de puntuals. He hagut de sotmetre el meu esperit per a poder limitar la llista del nombre de creadors que tractaré en aquest resum, doncs van ser tants i tants que es faria gairebé impossible de tractar tan sols aquells que es mantenen en el meu record.

EN LAUTARO PARRA

Dels més de sis-cents artistes que van passar pel Centre d’Art, n’hi van haver que van fer remoure l’ànima dels altres residents i la meva pròpia. Residents dels quals en tinc un record entranyable. En Lautaro Parra, penúltim membre de la saga dels Parra, germà de la compositora xilena mundialment coneguda Victoria Parra i del gran poeta xilè Nicanor Parra en va ser un d’ells. El seu humanisme i, sobretot, la seva gran capacitat i virtuosisme amb la guitarra a la mà, acompanyat amb la veu melosa de la seva dona, tots dos interpretant cançons compostes per ell mateix i per la seva germana, foren els protagonistes de moltes de les vetllades al llarg d’aquelles setmanes passades en el Centre d’Art. A qualsevol hora del dia i gairebé de la nit, el veies en un racó abocat sobre la seva guitarra i fent-la sonar. Qualsevol de nosaltres ens havíem de parar per a escoltar i així poder, al llarg d’una bona estona, gaudir de las seva música.

Lautaro Parra és un compositor, intèrpret, payador, etc. etc.. Fou pres per la tirania dels militars xilens, va poder escapar i, finalment, saltar, ens explicava, la reixa exterior que tancava l’ambaixada sueca a Santiago de Chile. Fou així com, casualment, s’exilià a Suècia on viu des de fa molts anys. Allí va conèixer la seva muller, Birgitta Brorström, pintora i cantant i, conjuntament, van passar pel Centre d’Art. Birgitta era cantant d’òpera. Havia viscut molt de temps a Mèxic, per la qual cosa parlava castellà. Després de conèixer-se i sota la influència d’en Lautaro, ella mateixa ho reconeixia, va modula la seva veu, adaptant-la a la música Sud-americana. Formant el grup Los Parra, actuen i cantant arreu del món.

Yo soy el cantor que llora / Soy andarín sin camino / Con alas recortadas han destruido mi destino.

Avui encara, la imatge i els sons de la guitarra d’aquelles vetllades pesen fortament sobre el meu record; són imatges i sons impossibles d’oblidar. Recordo una frase que em va dir: En el mismo momento de nacer, me echaron una guitarra en las manos y me dijeron, anda, tómala i toca. L’any 2004, en el moment de residir en el Centre d’Art, en Lautaro tenia setanta sis anys, però la seva ment i les seves mans oferien les virtuts d’un home jove amb una gran vitalitat.

El payador, és un músic i poeta que recita o canta payadas o payas. La paya és un recitatiu en rima, moltes vegades acompanyat amb la guitarra, i molt estès en el con sud d’Amèrica Llatina. En Lautaro era un gran payador. Un dels presents que em va fer fou un llibre escrit per ell en décimas. Com a dedicatòria del llibre, a dins, hi vaig trobar un escrit fet a mà sobre un paper que diu:

Jordi y Montse dos personas

imposibles de olvidar

su casa enorme lugar

que melodías entona

en privilegiada zona

dónde Dios vivió algún día

aquí la mente nos guía

a entregar lo que escondemos

describiendo lo que vemos

con color y poesía.

Lautaro Parra S.

2004

Una de les vetllades, imposibles de olvidar, fou el dia en què ens van demanar d’assistir al concert que ens oferien als residents al Centre. Es van preparar, tal i com ho fan quan han d’actuar i tots dos, davant d’un auditori reduït, format únicament pels residents, ens van oferir un concert. Va ser una vetllada senzillament inoblidable.

He de confessar que jo, en el moment en què en Lautaro Parra va arribar a Les Olives, desconeixia l’existència i el concepte de payador. Era admirable com aquell home podia estar parlant durant hores en rima, décimas, deia ell. Un fet senzillament admirable. Ens explicava que a Xile i en general en el con sud americà els payadores es repten entre si per a veure qui aguanta més hores expressant-se en vers ritmat.

Deia en Lautaro: el payador canta recitando, siempre acompañado de una guitarra. Improvisa siempre y cuando se encuentran dos payadores empieza el contrapunto que no es otra cosa que el dialogar o discutir a base de preguntas y respuestas.

Posteriorment, incitat per aquell home, vaig cercar informació i vaig trobar que un contrapunto pot durar hores i dies i només s’acaba quan un dels payadores no respon de formar immediata a l’altre.

LA KYM MOORE

La Kym Moore és una dona de color, escriptora i directora teatral, exercint en diferents teatres a Nova York. El seu humanisme, la joia de viure i la gran capacitat intel·lectual i artística manifestada al llarg de la seva estada en el Centre va batre els esperits de tots el que vivíem aquí. Kym Moore va residí en el Centre d’Art l’estiu del 2006.

Un e-mail enviat per la Kym Moore, un cop de retorn als Estat Units, pot resumir la seva joia d’haver residit en el Centre d’Art.

He mantingut el text tal i com el vaig rebre, conservant la seva ortografia castellana.

Dear Jordi, Por fin estoy en los estados unidos. Que lastima. Todavía estoy triste que no estoy alli con ustedes en la fundacion. La segunda parte de mi viaje fue muy interesante. What a journey! My friend and I traveled all over Spain. We went from Barcelona to Pamplona/La Rioja to San Sebastian to Lekeitio to Madrid to Granada then back to Madrid and Barcelona. We had a wonderful time, but the best part of my trip was the time I spent with you all at the fundacion.

I cannot tell you how important that time was for me. I learned so much from everyone I met there and your generosity as a patron of the arts touched me deeply. Thank you so very much for allowing me to be part of the magic that is there. I definitely hope to come back in the near future. In the meantime, I've been recommending it to a number of artist friends that I think would benefit greatly from the experience. Words cannot adequately express how much I gained from being there. It has literally changed my life and the way I think about being an artist, which is quite extraordinary. Thank you!

Thank you! Thank you!!!!

I wish you all the best and hope to see you again soon.

Peace and Blessings,

Kym Moore

Professor of Theater

Theater Program

Sarah Lawrence College

One Mead Way

Bronxville, NY 10708

L’ADRIENNE TAIT

Un dels e-mails que em va donar molta satisfacció va ser el d’una artista Nova Zelandesa, Adrienne Tait, una dona d’uns cinquanta anys que, per raons personals i podent-s’ho permetre econòmicament, havia decidit d’anar a donar voltes pel món al llarg de tot un any, residint en residències d’artistes i, alhora, poder continuar creant. Després d’estar a Nova Deli, va passar a Itàlia i en tercer lloc, l’estiu del 2007, va estar residint a Les Olives. El seu e-mail, al cap d’un any d’haver estat aquí, deia que, dels setze espais on havia residit, el que més grat record li va quedar era el de Les Olives. L’amistat, la convivència, els artistes i sobretot el meu ajut es mantenien fortament arrelats en el seu record. Vaig creure en la sinceritat del seu e-mail, doncs, un artista alemany, en Fred Kobecke, que en el mateix moment que l’Adrienne residia a Les Olives va rebre un e-mail d’ella en el qual li manifestava el mateix.

Molts van ser, les cartes en un principi, els e-mails posteriorment com el que la Kym i L’Adrienne em van enviar. En tot cas, aquests dos es poden prendre com a representatius de tots els altres missatges. No cal dir que l’ego de la persona, el meu en aquest cas, pujava molts graons al rebre aquests tipus d’e-mails i, sobretot, m’empenyien a continuar en la tasca que havia iniciat i que va continuar fins els 2008.

LA DARI CAPLAN

A part d’una persona que se’n va anar amb una forta decepció, desconec si n’hi va haver alguna altra que hagués sortir decebuda de la seva residència en el centre d’Art. Si n’hi hagués hagut alguna altra, segurament no m’ho hagués fet saber. La decepció de la persona en qüestió va ser un fet ben curiós, un fet que en cap moment va ser producte de la realitat del Centre d’Art.

És el cas d’una escultora Sud-africana que havia demanat de venir a residir al llarg de dos mesos a Les Olives. Jo, sempre, abans d’acceptar els artistes, els demanava de llegir ben bé els textos a la pàgina web i, a més, jo mateix els explicava amb exactitud què era el Centre, quines característiques tenia i què s’hi venia a fer. Dari Caplan era una escultora amb una capacitat econòmica enorme. Ens va ensenyar, en imatges que tenia en el seu ordinador portàtil, les grans propietats que ella i el seu marit tenien a Sud-àfrica. La casa privada envoltada per grans llacs i jardins d’allò més. Milers i milers d’hectàrees de vinyes, totes elles vallades amb tanques elèctriques, i molts treballadors, està clar tots negres, treballant per a ells. No recordo el nombre, però ens va explicar que tenien molts gossos ensinistrats. Eren gossos de vigilància i atac. A més, entre d’altres, ens va ensenyar una còpia d’una carta del ministre de cultura per mitjà de la qual se li encarregaven disset escultures per a ser situades davant del parlament a Johannesburg. A això cal afegir el somriure que tenia al llavis quan ens explicava que tenia disset ajudants per a fer les seves escultures. No cal dir a quin tipus de societat Sud-africana pertanyia la Dari. Se la veia una dona ben cuidada, pell fina i sense cap tipus de desgast físic, una dona d’una edat indefinida.

El fet curiós, independentment de tot això, va ser que quan va arribar portava dues maletes molt i molt grans i molt pesades. Jo vaig pensar: què collons porta aquesta aquí? Doncs bé, al voltant de les nou del vespre del primer dia d’arribar va pujar al taller vestida de gala. La bona dona, no sé d’on cony ho va treure, es pensava que cada nit hi havia recepcions i gales en el Centre. No cal dir que se’n va endur un fort desengany. Jo li vaig preguntar d’on va treure aquesta idea i em respongué que ella s’ho havia imaginat. Al quart dia em diu que el seu marit es trobava malament i que se’n havia de tornar cap a casa. Cap problema, cotxe i cap a l’estació del tren a Camallera.

Durant uns dies vaig estar reflexionant sobre aquest fet. Aquesta dona se’n va anar totalment decebuda, però, què li va fer pensar que el Centre seria allò que ella es va imaginar? Dic imaginar ja que en cap escrit, en cap lloc del web penjat a Internet, ni en cap e-mail dels que jo li havia enviat, quan estàvem en contacte tractant la seva residència, hi havia cap tipus de referència del que ella s’havia imaginat. Vaig creure que en la seva ment, en el seu entorn i en el tarannà diari de la seva persona això era quelcom d’absolutament normal i que a Les Olives també ho havia de ser. Es podia imaginar la Dari que hi ha persones i indrets de raça blanca on el seu tipus de vida no existeix?

EN PHILL NIBLOCK

El 14 de juliol del 2007, va arribar al Centre un dels més importants compositors actuals de música electro-acústica contemporània i vídeo realitzador. El New Yorkés Phill Niblock és tot un personatge. Va arribar amb la seva muller, l’artista canadenca -vídeo realitzadora- Katherina Liberowskaya. Portaven un munt d’equipatge, a més de molta maquinària per a treballar. Al cap d’uns dies d’arribar ells, van venir Alessandra Zucchi -video realitzadora- i Antonio dell Marina -compositor electroacústic-, tots dos italians, i Peter Saphiro i Alex Saphiro, Nord-americans, ell compositor de música electrònica i vídeo realitzador, ella fotògrafa. Tots ells eren amics, havien demanat de residir i treballar en el Centre tots plegats. El fet d’haver fet la sol·licitud amb molta antelació i creient que hagués estat molt difícil per a d’altres artistes treballar en el taller justament amb tots ells, aquelles tres setmanes només vaig acceptar a en Patrick Rorke, escultor Sud-africà i la seva muller d’origen indi, Asha Rorke, els quals m’havien dit que no vindrien a treballar, sinó a descansar.

He de manifestar que aquells dies tot el taller es transformà, dia i nit, en un espai de vídeo creació i música electrònica. Sempre hi havia música, dia i nit i, els vespres, amb les llums tancades, hi havia projeccions per totes les parets. Fins i tot en Peter Saphiro, amb un potent projector, projectava des de la terrassa del taller i sobre les parets d’altres cases del poble les seves creacions.

EL VIDEO FESTIVAL

Moltes Són les activitats artístiques i creatives que al llarg de la temporada tenen lloc en el taller de creació artística del Centre d’Art. Aprofitant la residència d’aquests creador, vaig organitzar un Vídeo Festival. En aquest Video Festival intervengueren tots els artistes resident en aquell moment: Phill Niblock (USA), Antonio della Marina (Itàlia), Alessandra Zucchi (Itàlia), Katherina Liberowskaya (Canadá), Peter Saphiro (USA) i Alex Saphiro (USA).

Un dels records curiosos i per cert molt curiós va ser que en Phill va trobar en un racó del taller una pala de plàstic de matamosques. La pala estava trencada per tot arreu i, ell, amb una cinta adhesiva molt forta que jo li vaig donar, la va arreglar per a que pogués funcionar. Era l’estiu i ell obria les portes amb tela mosquitera i les cortines per a que poguessin entrar mosques. Sempre el veies, des de que sortia del dormitori fins el vespre, amb la seva pala sota el braç esquerra. No se la treia mai de sobre i quan veia una mosca, cataclac! Li fotia canya. A més, i això li plaïa molt, sabíem quan n’havia matat una ja que al fotre-li el cop, ell cridava aaaaaaaaah!!, tant fort que se sentia de tot el Centre. És el meu esport, ara i aquí, em va dir un dia i, pocs dies després: avui n’he matat noranta dues. Vaig pensar redéu, fins i tot les compta. El que no sé, ja que no li ho vaig preguntar, és si dormia amb la pala sota el braç.

Com he dit abans, molt llarg seria d’explicar els records que tants i tants artistes van deixar en el meu esperit. N’he volgut recordar uns quants, però al llarg dels catorze anys en què el Centre romangué obert, set mesos cada any els deu u onze primers anys i cinc mesos la resta, les experiències viscudes, les amistats -unes quantes es mantenen, d’altres temporals, ja que la vida continua i no es poden mantenir constantment centenars d’amistats allunyades- van penetrar i es mantenen vives en el meu record.

LA MARIA (NO ES DEIA MARIA)

Al llarg dels catorze anys en què el Centre d’art va estar obert van ser molts els que van deixar un gran record. En aquest moment, tot redactant aquestes memòries, m’apareix a la meva ment, sense haver estat programat, una diada, un moment puntual en el què hi havia un grup d’artistes treballant. Eren persones que havien vingut en grup i per tant es coneixien. El color, tots ho sabem, genera estats d’excitació quan la persona n’és sensible. Era un dia de forta calor de l’estiu del 2001. Tot eren dones. Una d’elles diu a una altre: pinta amb els dits i sentiràs el color més profundament. Bé, i un cop haver utilitzat els dits, va ser la mà i tot seguit el peu. L’excitació entre totes elles pel color fermentà en una d’elles el desig d’utilitzar el seu cos. En un principi em van demanar de sortir del taller, ja que es volia despullar i rebolcar-se sobre la tela amb el cos ben ple de colors, però, finalment la que oferia més excitació i que es preparava per a la performance em va demanar de quedar-me.

Van ser uns minuts inoblidables. Un cop acabada l’acció em vaig posar davant l’ordinador i, canviant els noms, vaig fer palès les meves impressions.

HENRIKAS GULBINAS UN DIA AL CENTRE D’ART CONTEMPORANI DE LA FUNDACIÓ RODRÍGUEZ-AMAT

Un dia de l’any 2005 vaig rebre un e-mail d’una funcionaria del Departament de Cultura del govern de Lituània, la senyora Vida Gulbinas. Aquesta dona m’explicava que un pintor d’aquell país els havia demanat de donar-los informació sobre el nostre Centre d’Art. Li vaig enviar tota mena d’informació i, al cap d’un temps, ella mateixa, junt amb els seu marit, Henrikas Gulbinas, un cineasta i vídeo realitzador molt conegut en el seu país, i una parella més, ell, Andrius Grazys, pintor, ella, Nomeda, actriu, van fer la sol·licitud per a residir a Les Olives.

Van venir des de Lituània amb una camioneta plena fins dalt amb tota mena de maquinària per a realitzar vídeos i els estris de pintura de l’Andreius Grazys. Personalment, jo desconeixia, tant l’obra de l’Andreius com la de l’Henrikas. Van passar pocs dies per a fer-me càrrec de la gran vàlua del vídeo realitzador, ja que gairebé cada dia ens projectava alguna de les seves realitzacions. L’Andreius havia vingut amb la ferma idea de pintar i l’Henikas amb la de realitzar un vídeo sobre el Centre d’Art. De dia, veies l’Henrikas movent-se amb la seva videocàmara per tot arreu i com que els havia disposat una habitació per a cadascuna de les parelles, ell, a més de dormitori, havia fet de la seva habitació el seu laboratori de treball, on cap el vespre, es retirava i feia el muntatge del vídeo.

Un parell de dies abans de tornar cap a Lituània, era el vespre-nit, l’Henrikas ens van demanar d’assistir a la projecció del treball que havia fet. Només em va sortir l’expressió: això és una joia, una obra mestre. Malgrat haver estat treballant al llarg d’unes tres setmanes, el vídeo presenta les vivències d’un dia en el Centre d’Art. Comença amb les boirines de primera hora, just abans dels primers raigs de sol, continua amb el toc de les campanes del campanar de l’església i continua amb canvis d’imatge que, conjuntament amb els fons musicals, presenten espais emotius del Centre, de Les Olives, del camp de l’entorn del poble, dels artistes residents i tot plegat farcit de màgia. Les foses dels canvis d’imatges creen estats sensitius de joia plàstica. No és possible d’explicar per mitjà de paraules, ja que una obra plàstica només es pot captar i valorar per percepció visual, però, entre altres moments màgics, n’hi ha un en el qual es veu com la imatge real extreta des d’una finestra del taller es transforma, mitjançant un fosa, en el quadre que el seu amic pintor, l’Andreius Grazys, estava pintant. Tot plegat, combinat amb els fons musicals adaptats a les imatges visuals, i amb una durada total de no gaire més de vuit minuts, fa que aquest vídeo sigui, segons el parer de tots els que l’han visionat, una joia per als ulls i per l’esperit.

Quan l’Henrikas em va donar la còpia i em va dir: this is for you, vaig pensar: si jo en pogués fer còpies seria formidable i, tot seguit, li ho vaig preguntar. La seva resposta fou contundent: You can do what you want, it’s yours. Amb l’ordinador vaig preparar unes caràtules, tant per a la caixa com per damunt del DVD, i vaig donar i continuo donant avui còpies a tots els que desitgen gaudir d’aquella meravella. Temps més tard, una persona a qui havia donat una còpia em manifestava: quan estic de mal humor miro un cop més el DVD. Deu minuts més tard ja estic bé. Per a mi és una teràpia. El DVD només dura 8’3 minuts. Amic lector, si no tens aquest DVD i en vols un, no tens que fer res més que demanar-me’l. Per agrair a l’Henrikas la seva amabilitat, vaig demanar a ell, a la seva muller i a l’altra parella de baixar a l’auditori on, traient dibuixos de la sèrie Divertiments de 100 cm. X 70 cm, en vaig exposar quinze o vint pel terra, tot dient: escolliu-ne un cada un de vosaltres.

ELS ARTISTES SUECS I LES BEQUES

De tots els continents van passar artistes i creadors pel Centre d’Art, però fou de Suècia d’on cada any venien dos artistes, tots ells d’un gran nivell artístic i humà. Suècia és un país en el qual els governs, tant central com locals, ofereixen ajuts als creadors de tot tipus. Avi he sentit vergonya, en el moment d’escriure aquest text, he sentit a la televisió que la Generalitat de Catalunya destina l’1% del seu pressupost a cultura.

Un dia, crec recordar febrer del 1996, en Pau Puig, fill del pintor August Puig, col·laborant amb el Departament de la Presidència de la Generalitat, en va trucar per a dir-me que una delegació de set personalitats sueques; secretaris de cultura, rectors d’universitats, etc. etc. volien visitar el Centre d’Art. Entre ells hi havia tres persones que posteriorment vaig retrobar, en Jörgen Dahl, secretari de cultura del govern autònom de la regió de Gävleborg, en Lennard Rosen, parlamentari suec i director de l’escola d’art de Gävle i en Jordi Bota, català nascut a Badalona, però que residia a Suècia des de feia trenta anys. Tots ells venien a Catalunya amb la finalitat de conèixer espais culturals, docents i altres, diferents de les tradicionals escoles o instituts d’ensenyament. La seva trucada era per a demanar-me si podien venir a veure el Centre d’Art i que jo, personalment, els expliqués el seu funcionament. Això passava just en el moment d’iniciar les activitats del Centre d’Art. En Pau Puig parlava perfectament suec pel fet que el seu pare havia viscut molts anys a Suècia i on, el propi Pau, va fer estudis. A més de mostrar-los el Centre, ja ho havíem parlat amb en Pau, els vaig oferir un pa amb tomàquet i embotit del bo per a dinar. Ja aleshores tenia el costum que, entre tots, preparàvem l’àpat. Després d’explicar-los el funcionament del Centre d’Art amb tota mena de detalls, varem pujar al taller on ja hi havia una taula amb tot el necessari per a preparar l’àpat. Vaig quedar sorprès quan en Pau Puig em va dir que aquells senyors i senyores eren d’un nivell polític i cultural que els feia certa cosa d’ajudar-nos a preparar el dinar. Ell, jo i en Jordi Bota que venia en qualitat de traductor del grup, ens afanyarem a preparar-ho tot. Ells, amb corbata ben anuada, s’ho miraven de reüll. Ara bé, el formalisme del grup es transformà totalment quan el vi, negre de l’Alt Empordà, va començar a ruixar les goles a dojo: jaquetes fora, corbates desnuades, formulismes oblidats i tot va ser un joc d’amistat i xerrades amb galtes ben i ben vermelles. En Jordi Bota era el conductor de la furgoneta amb la que havien vingut al Centre d’Art i el pobre va haver de veure el vi i el cava de molt llum. Els suecs amb això són sagrats: si beuen no condueixen. Posteriorment vaig retrobar vaires vegades en Jordi Bota. Varies vegades a Suècia i d’altres a L’Empordà on venia a passar un mes els estius. En Jordi Bota té o tenia una casa a Vilamacolum a L’Alt Empordà. Pel fet de no haver-lo tractat més que en trobades esporàdiques, desconec les característiques personals d’aquesta persona.

Un parell o tres de setmanes més tard que els suecs vinguessin a visitar el Centre d’Art, en Jörgen Dahl em va trucar per a demanar-me si seria possible de rebre cada any un parell d’artistes d’aquella regió durant un mes. Ells crearien les dues beques i, així mateix, les finançarien. Fou així com cada any dos artistes d’aquella regió van venir a residir, conviure i treballar en el Centre d’Art. Alguns d’ells, fins i tot, anys després d’haver rebut la beca, tornaren al Centre d’Art finançant, ells mateixos, la seva estada. El fet d’haver estat seleccionats per mitjà d’un concurs de mèrits, el nivell artístic i comportament personal d’aquells artistes va ser gairebé sempre perfecte.

Aquestes beques, en un acord amb la Generalitat de Catalunya, es combinarien amb dues altres per mitjà de les quals, cada any, dos artistes catalans becats per la pròpia Generalitat anirien a residir a Gävle per a poder treballar a l’escola d’art d’aquella ciutat i, alhora, entrar en contacte amb artistes de la regió de Gävleborg. Desconec com van anar els contactes, però el fet és que, un dia, en Pau Puig em truca per telèfon per a demanar-me d’anar a Barcelona al Palau de la Generalitat en què, a una hora determinada, es signaria l’acord de la creació de beques catalano-sueques. Segons tinc entès, persones de la Generalitat s’havien desplaçat a Suècia per a concretar l’intercanvi. Alhora hi hauria un acord amb una escola d’hostaleria de Berga, en què es creaven dues beques a Catalunya i dues a Suècia per a dos cuiners catalans i dos suecs, de la mateixa manera que es faria amb els artistes. Com que jo no vaig participar en les converses de com es van crear les beques, no tinc cap meva de coneixement de com va anar tot.

En el moment de concretar, cosa que, segons em va semblar, ja estava tot decidit però que s’havia d’oficialitzar, érem vuit persones. Vaig considerar ridícul que tots nosaltres parléssim anglès, però que fos necessari un traductor, el propi Pau Puig. Els suecs havien de parlar en suec i nosaltres ho havíem de fer en català. Dic que tots parlàvem anglès ja que, abans i després de la paròdia de concretar les beques i signar l’acord, ens comunicàvem tots en anglès. El cap del Departament de la Presidència era un tal Joaquim Llimona. Ell mateix em va explicar personalment que era el besnét de l’escultor Josep Llimona.

Un cop la paròdia acabada, en Joaquim Llimona va dir: els discursos els farem a l’hora del dinar. I tots, a peu, ja que no està gaire lluny del Palau de la Generalitat, ens desplaçarem cap el restaurant Les Set Portes, un molt bon restaurant barcelonès. Evidentment en el trajecte, i posteriorment, amb els suecs ens comunicàvem en anglès. Un saló privat amb un servei d’allò més. Un d’aquells serveis en què, copa per al vi blanc, copa per al vi negre, copa per a l’aigua, copa per al cava i no cal dir tot el demés, plats i més plats. Ah! un d’aquells serveis en què els cambrers no et deixen les ampolles per a que et puguis servir tu mateix. Renoi! Quin dinar, vaig pensar jo. Fent un repàs dels que érem allí a l’hora del dinar: renoi! ha crescut el nombre de persones. Abans érem vuit i ara en som divuit. D’on han sortit tots aquests? vaig preguntar. Que sóc estúpid! vaig pensar tot seguit. No ho hauria d’haver fet ja que s’ha de saber que a l’hora d’un àpat, pagant un altre, en aquest cas la Generalitat, tothom és bo per apuntar-s’hi.

El vi corria a dojo i el cava i oh! Què bo! I Oh! Oh!..... El suecs, no cal dir-ho, quan hi ha bon vi i bon cava i no han de conduir se’ls inflen les galtes. I els catalans? Deixa’ls corre! A la meva dreta hi tenia l’alcalde de Berga d’aquell moment, el nom del qual no recordo, evidentment de Convergència (CIU era al govern), any 1996. A la meva esquerra hi tenia en Joaquim Llimona. El to de les converses pujava i pujava, tot eren xerrameques i més xerrameques. Tots estàvem molt i molt contents. I jo pensava: collons! quan val tot això? Tot d’una, l’alcalde de Berga, galtes vermelles, em diu: Jordi, em caus molt bé, l’any que ve et convidaré al balcó de l’Ajuntament a veure la Patum. De conya! vaig pensar, però veient l’influencia del vi en les seves paraules li vaig contestar: això ho dius ara, però l’any vinent no te’n recordaràs. Jordi! Paraula d’home! va respondre. Ja ho veurem! li contesto. Està clar, l’any següent no se’n va recordar. Què voleu? el cava és el cava. El que més em va sorprendre no va ser aquest home, sinó en Joaquim Llimona, cap del Departament de la Presidència de la Generalitat en les relacions amb els països nòrdics. En un moment d’eufòria, en Joaquim Llimona em posa el braç sobra la meva espatlla i em diu, amb un toc de profunda amistat: Jordi, n’estic cansat de tants àpats, de tantes convencions i de tots aquests actes rutinaris. A mi, perdoneu! em van caure els collons al terra.

Ara ve el millor de tota aquesta història: els suecs van anar creant, any rera any, les dues beques i els artistes venien, any rera any, a la fundació. L’any 2008, al cap de dotze anys d’haver creat les beques, havien vingut al Centre d’Art més de vint artistes suecs a residir, treballar i conviure amb altres artistes vinguts de tot el món, evidentment becats pel govern d’aquella regió sueca. Fou l’any següent, el 2009, quan el patronat de la fundació, a proposta meva i, està clar, amb el meu vist-i-plau, va modificar la finalitat de la fundació i, així, es va tancar la residència d’artistes. Sabeu quantes beques es van crear a Catalunya per a que artistes catalans poguessin anar a Suècia? Us ho dic? Cap! La Generalitat no va crear mai una sola beca d’aquell conveni. Es van crear beques per a cuiners catalans per a anar a Suècia? Això ho hauríem de preguntar al alcalde de Berga. Quan va costar tota aquella paròdia? Primerament anar a Suècia, malgrat que aquesta dada no la puc concretar, crec que foren entre dos i quatre persones, està clar no hi havia e-mail d’us corrent, el telèfon i el fax no tenien prou nivell per a fer un contacte entre dos governs autònoms, calia anar allí. Però, i el dinar a Les Set Portes? Quantes beques hauria creat jo amb tot el que va costar allò?

El 2002, anys més tard haver-se creat les beques a Suècia, el secretari d’aquell govern autònom, el senyor Jörgen Dahl, em va convidar a anar a Suècia. Va ser el més d’octubre, doncs al llarg de l’estiu, just quan Suècia està radiant, jo no m’hi podia desplaçar, ja que el Centre d’Art estava obert. Varen ser deu o dotze dies en què em van tractar com si fos un ministre. Sempre tenia a la porta de l’hotel una persona amb un cotxe que em portava, ara a aquí, ara a allí, amb explicacions personals sobre aquest o bé aquell indret, aquest o bé aquell edifici, etc. etc. Quant visitàvem un museu, el mateix director ens rebia i ens explicava les característiques, les obres, etc. Una de les coses que més em va sorprendre fou l’ajut que els governs fan als artistes. Per tots els llocs oficials, per les escoles, els instituts, els hospitals, etc. etc. hi ha obres d’art autèntiques i no simples reproduccions. A Gävle em van portar a visitar ells tallers d’uns artistes. Vaig quedar bocabadat quan em van explicar que aquells tallers, uns 80 m2 cadascun d’ells, eren de l’ajuntament, el qual havia comprat una fàbrica vella i l’havia transformat en tallers per a artistes. Els llogaven durant, no recordo si vuit o deu anys, a un preu irrisori. Vaig pensar: si això passés a Catalunya. Un altre fet que em va sorprendre va ser que el senyor Lennard Rosén, parlamentari i director d’una escola de formació -renoi quina escola, quin auditori- a Böllnas, em va demanar d’anar al seu despatx on, igual que per tota l’escola hi havia obres d’art. Va obrir un armari i va treure una obra d’en Joan Brossa: l’Ou de dos rovells. Quan vaig tornar a Catalunya, ara no recordo per quina raó, vaig haver d’anar al Consell Comarcal del Baix Empordà. Em va caure l’ànima als peus.

Vaig residir a Gävle a la província de Gästrikland i a Böllnas, capital de la província de Hälsingland, les dues pertanyent a la comunitat de Gävleborg. Feia fred, no ho nego, però quina meravella de paisatges! De nit estaven entre vuit i dotze sota zero i, de dia, al voltant de quatre, també sota zero. Varem visitar museus, tallers d’artistes i tota mena d’espais d’art que em podien interessar. M’havien demanat de fer dues conferencies -diguem-ne xerrades- a l’escola d’art de Gävle i així ho vaig fer. A Suècia tot Déu parla anglès. Cap problema!

Els suecs tenen sempre espelmes enceses per tot arreu. A les finestres de les cases, a les entrades dels restaurants i de tota mena de comerços, sobre les taules dels bars, dels restaurants... Per tot hi ha espelmes. Això ho havia vist en els artistes suecs que venien a residir en el Centre d’Art; sempre tenien espelmes enceses de per tot. La llum i el calor psicològic de les espelmes els reconforta de la foscor que els envolta al llarg de molts i molts mesos de l’any. No n’hi va haver mai cap que vingués a residir durant l’estiu, sempre venien el maig, juny o bé setembre. La raó? Els estius a Suècia són meravellosos i a Catalunya poden ser calorosos. Com s’havien de deixar perdre un estiu suec?

El més emotiu de la meva estada a Suècia fou la retrobada amb gairebé tots els artistes que fins aleshores havien residit en el Centre d’Art i els que ho farien la temporada següent. Aquell vespre tenien permís per a servir vi i alcohol en els àpats. Què vol dir això? Vol dir, senzillament, que un organisme oficial ha de demanar permís a instàncies superiors per a poder servir o demanar algun tipus d’alcohol en un àpat, ja sigui en un restaurant o bé en una recepció. Recordava com el mateix Jörgen Dahl un dia em va dir, quan estàvem asseguts a la taula d’un restaurant: ho sento però m’he oblidat de demanar el permís per a que puguem beure vi. I continuà dient, ens poden servir cervesa sense alcohol. La trobada amb els artistes suecs es va fer a la planta baixa del mateix govern de la regió, el Landstinget. Una mena de castell en el bell mig de Gävle. Aquell vespre el vi rajava a dojo. N’hi va haver que em prou feines podien sortir per la porta. Tots sabem que l’alcohol és un dels grans problemes dels països nòrdics. Sigui com sigui, el que va costar aquell àpat no tenia res a veure amb el del restaurant de Les Set Portes.

Un dia que el propi secretari de cultura d’aquella regió autònoma em va acompanyar a fer les visites, vaig aprofitar per a demanar-li com era que ells, tot i que la Generalitat no creava cap beca, continuaven enviant artistes a Les Olives. La resposta fou contundent: Jordi, tots els artistes que venen a casa teva estan molt i molt contents amb tu i en treuen un gran profit. Ara no ens interessa l’acord amb el govern de Catalunya.

ACTIVITATS ARTÍSTICO-CULTURALS

Des d’un bon inici i encara avui sota els auspicis de la Casa-Taller, hi ha hagut i hi ha tota mena d’activitats culturals desenvolupades generalment a l’auditori del Centre d’Art. Entre d’altres, taules rodones, concerts, teatre, recitals de poesia, etc. Generalment es combinava, i encara es fa avui, una activitat cultural amb un sopar d’amants de l’art i de la cultura.

A vegades, després d’haver-hi una activitat artística o cultural, els participants i llurs parelles, ens trobem un cop l’activitat acabada al voltant d’una bona taula ben parada, però la gran majoria de cops es fa extensible a qualsevol persona que hi vulgui assistir. El enviar la informació sobre l’activitat, se’n envia una altra del posterior sopar per a fer-ho saber aquelles persones que vulguin participar-hi.

Aquestes activitats, de caràcter no lucratiu, només em costa, a nivell monetari, les depeses dels dinars o sopars ja que les persones que realitzen les activitats ho fan d’una manera absolutament altruista. Sempre que he contactat, o contacto ara, amb algú, els dic el mateix: l’activitat no comporta cap tipus de remuneració, doncs la fundació no disposa de pressupost per aquestes activitats. Tampoc es cobra res als espectadors, sempre són activitats gratuïtes. En molt pocs casos, la persona no ha acceptat participar o realitzar l’activitat. Sempre, però, un cop l’acte acabat, he tingut la petita deferència de fer-los a mans una obra de la meva creació plàstica.

DIVUIT ARTISTES ANDORRANS VISITEN, TREBALLEN I RESIDEIXEN DURANT TRES DIES EN EL CENTRE D’ART

Un dia de la primavera del 1998, Montserrat Porta, barcelonina arrelada a Andorra i directora de diferents espais culturals del govern d’aquell país, em va venir a visitar en el Centre d’Art. La seva proposta va ser clara: un nombre d’artistes andorrans vindrien a passar tres dies a Les Olives i conjuntament organitzaríem una trobada d’artistes andorrans amb artistes de les contrades gironines.

Dit i fet, el dia 3 de juliol van arribar divuit artistes andorrans, a més d’en Quim Domene de la Canya i en Domènec Batalla de Ripoll. Tot va començar amb una taula rodona -L’Art a finals del segle XX- en la qual hi participaren: en Xicu Cabanes, en Jaume Fàbrega, L’Alfons Valdés, la Mª Antònia Bagué i jo mateix. Amb antelació jo havia enviat informació a molts artistes que, com oients, van intervenir també puntualment. Seguidament es va inaugurar una exposició a la galeria del Centre amb obres dels artistes andorrans i, tot seguit, es va fer un sopar amb tots els participants, tant artistes andorrans com gironins. L’endemà, els artistes andorrans es van dedicar a fer la creació d’una obra -dibuix, pintura o altra- inspirada en un espai del poble de Les Olives i en van fer donació a la fundació.

Tres dies després d’haver arribat i ja de tornada a Andorra, varem parar a dinar a Porqueres, visitant el Bosc d’en Xicu Cabanes. Tot seguit, camí d’Andorra, varem parar a La Canya per a visitar el taller d’en Quim Domene i després, tot continuant, varem també parar a Ripoll per a visitar el taller d’en Domènec Batalla. Fou allí quan, uns seguiren cap a Andorra, d’altres retornarem cap a L’Empordà.

RECITALS DE POETES

A l’auditori s’hi realitzen molts recitals de poesia. Més de cinquanta poetes de totes les contrades gironines -Girona és un niu de poetes- han fet vibrar els esperits llegint llurs poesies a l’auditori de la fundació. Unes vegades en recitals organitzats amb l’ajut de Consol Vidal, ella mateixa poetessa, d’altres per mi mateix, en grup o bé individualment, s’organitzen tota mena de recitals. Just avui mateix, tot escrivint aquestes línees, dia 18 de desembre del 2010, llegint la premsa, m’he assabentat que Rosa Font, una de les grans poetes gironines i que ha participat en diferents recitals a la fundació, ha obtingut el premi Carles Riba de poesia. És evident que li he enviat un e-mail de felicitació.

Malgrat de tenir la temptació de citar a tots i a cadascun dels poetes que han pres la paraula a la fundació, no voldria cansar al lector i em limitaré a citar-ne alguns: Roger Costa-Pau, Rosa Font, Francesca Laguarda, Lluís Lucero, Eva Naranjo, Miquel Pascual, Joan Pere Sunyer, entre molts i molts d’altres. La mateix Consol Vidal, a més d’organitzar recitals, hi ha participat com a poeta.

Per a aquests recitals, a més d’un web penjat a Internet amb totes i cadascuna de les poesies que es llegirien en el recital, la fundació editava uns quaderns amb les poesies de tots els poetes participants. Així mateix, per a aquests webs i quaderns, jo sempre escrivia una introducció. A continuació n’afegeixo tres.

En algun d’aquests recitals se’m va demanar de llegir algunes de les meves poesies. Tot i considerar-me un intrús en el món de la poesia, jo mateix participo com a poeta en recitals de poesia arreu de les contrades gironines. Fins i tot, en Joan Pere Sunyer em va convidar a llegir-ne en un programa de poesia que ell dirigia a Radio Arrels de Perpinyà.

DINARS I SOPARS D’AMICS, D’ARTISTES I D’AMANTS DE L’ART

Molts han estat els dinars i sopars que s’han fet i es continuen fent des dels orígens de la fundació, el Centre d’Art i la Casa-Taller. Generalment, els dinars es limiten als amics de la fundació, els sopars, ben al contrari, estan oberts a tots aquells i aquelles que hi volen participar. Recordo el nombre màxim de persones que van assistir a un dinar d’amics de la fundació: érem seixanta-quatre. La xerinola va ser d’allò més.

La gran majoria de sopars es fan en relació amb una activitat cultural i/o inauguració d’una exposició. És així que, generalment, a l’hora d’informar sobre una activitat, s’envia també informació sobre la trobada d’amics i amants de l’art.

Sempre que hi havia la inauguració d’una exposició, un cop acabada la inauguració ens trobàvem vint, trenta o més persones en el taller al voltant d’una bona taula.

El tarannà d’aquests dinars o sopars és gairebé sempre el mateix. Un o dos dies abans, vaig al Gros Mercat de Figueres -un gran supermercat per a professionals, restauradors, hotelers, etc- on carrego tot el que considero que cal per a confeccionar l’àpat. A Can Raliu, compro les botifarres i les bones costelletes de xai. Gairebé sempre hi encarrego un xai sencer per a fer a la brasa. Preparo les taules -cavallets i taulers- i al damunt d’una gran taula hi poso tots els ingredients que serviran par a confeccionar l’àpat. A l’hora determinada, tots plegats, arremangats o no, anem per feina. Uns torren el pa amb carbó de llenya d’alzina en una gran barbacoa que tinc a la terrassa, els altres el suquen amb tomàquet, els amics del poble, homes arrelats a la terra, se’n carreguen de couen el xai i les botifarres, altres fan l’allioli, d’altres la macedònia, -quina macedònia- d’altres paren les taules, distribueixen les ampolles del vi que jo he anat a comprar a la cooperativa de Garriguella, on fins que es va jubilar, la portava i sempre estava al peu del canó, l’amic Guillem. I mentrestant, unes ampolles de vi i un porró circula a dreta i a esquerra fent les delícies de les goles encara seques.

Tot i ser considerable, personalment relativitzo el cost que em comporten aquestes trobades. Sempre calculo entre 10 i 12 Euros per cap el cost del pa amb tomàquet, l’amanida, les botifarres, el xai, l’allioli, la grana de capellà, la macedònia, algun tipus de dolçaina per acompanyar el cafè, el vi, el cava i els licors. Normalment hi participen entre quaranta i cinquanta persones. Un cop arribàrem a ser 64. Hi ha trobades que es fan el vespre i són obertes a tothom que hi vulgui assistir, sempre limitant el número de persones al voltant de quaranta. En el enviament dels e-mails per a fer conèixer la trobada hi poso que s’haurà de col·laborar amb 10 Euros per persona. Mai els he volgut cobrar.

Abans he dit quina macedònia!! Us ho explico. No és cap secret. Amb fruita del temps i alguna de llunyana, ben tallada a trossets, s’hi afegeix el suquet: suc de taronja i/o préssec, sucre i/o mel sense estalviar i un bon raig, d’aquells que fan història, de licor de pera verda. Si no l’heu provada mai així? feu-la! No oblideu, però, que el raig de licor de pera verda ha de ser dels que fan història. Es posa a la nevera per a servir-la ben freda. S’acompanya amb cava.

Se’m fa difícil de traduir en paraules les meves vivències en el Centre d’Art i, sobretot, d’aquestes trobades amb amics i amants de l’art i de la cultura. Hi ha amics que no s’obliden de portar la guitarra i, a mitja celebració, ja els veus desenfundant-la i som-hi! D’altres vegades, un poeta, un escriptor, un actor, sota la influència de la vibració produïda pel mateix ambient, treu un text, una poesia, i aixecant-se de la taula, tots callats, ens il·lumina l’esperit.

Un dels assidus, és l’amic Joan Comalat. En Joan és un gran fotògraf i, quan no té cap força major que li ho impedeix, ja el veus arribar amb la seva guitarra, la deixa en un racó del taller i, en el moment adient, li treu la funda i com qui res ens delecta amb la seva música.

Seria també molt llarg de fer el reconta de tots i cadascun dels que, en un moment determinat d’un dels àpats, han pres la paraula i, endavant!

En Joan Pere Lesbian, en Nils Olof Hedenskog, un artista suec que, després d’estar becat pel govern de Gävleborg, ha continuat venint sovint i, coincidint amb alguna trobada, ha estat un dels gran animadors. Recordo perfectament com, en una d’aquelles vetllades, en Quimet Pla s’aixecà de la taula i, tots callats, començà amb una de les seves grans interpretacions. Aquest o aquell poeta o poetessa, traient un paper o sense, ens recita algunes de les seves poesies. Una altra vegada, després d’un recital de poetes, la Consol Vidal -la poetessa del desert- treu un full en blanc i ens convida a tots a escriure un vers, un cadavre exquis com feien el surrealistes francesos en els anys vint del segle anterior. La pròpia Consol Vidal, assídua col·laboradora de la fundació, ha organitzat un bon nombre de recitals de poetes de les contrades gironines. Ella, amb la seva capacitat per a congregar persones, sobretot els seus amics poetes, ha estat l’ànima de moltes de les activitats que s’hi han desenvolupat.

ELS TALLERS DE PLÀSTICA PER ALS NEN I NENES DEL POBLE

A partir del moment en què vaig obrir el Centre d’Art, vaig pensar de fer quelcom per als nois i noies residents i estiuejants de Les Olives. Era a l’estiu, mesos de juliol i agost, temps en què les escoles i els instituts romanen tancats. Amb l’ajut d'una amiga que també es dedicava a la docència, vaig organitzar per les tardes uns tallers de plàstica per a nois i noies de Les Olives. Hi venien nois i noies a partir de cinc anys. Fins i tot alguna dona de Les Olives a qui li feia gràcia aprendre a dibuixar i pintar s’hi va apuntar. Fent un tractament didàctic per als diferents nivells i gràcies a la meva experiència com a professor i a l’ajut de l'amiga, varem estar uns anys en què el taller del Centre d’Art es transformava cada tarda de cinc a set en una escola de plàstica. La Festa Major de Les Olives és sempre l’últim cap de setmana del mes d’agost. Era llavors quan a l’auditori del Centre s’hi exposaven tots els treballs fets pels nois i noies i no cal dir que tot el poble i gent vinguda de més enllà s’hi aplegava per a contemplar els treballs fets.

Això va durar uns anys fins que el nombre de visitants de la galeria i del mateix Centre va anar augmentant, ja que l’horari de visites coincidia amb el de les classes de plàstica, i vaig haver de limitar les classes a pocs dies a la setmana fins que vaig considerar que jo no podia assumir més aquesta activitat i es va tancar. A l’estiu no es podia fer aquesta activitat a les tres de la tarda i era a les cinc quan s’obria l’horari del Centre d’Art. Al llarg d’aquells anys, el taller es va convertir en una classe de plàstica on s’hi podien veure capficats aquells nois i noies intentant de realitzar el millor possible les directrius que se’ls donava.

LES DIADES DE PORTES OBERTES

Jo no volia que el Centre d’Art i actualment la Casa-Taller quedessin desvinculats del mateix poble de Les Olives. Qualsevol persona del poble, o no, podria pensar, amb tot el dret del món, què fan aquests allí dins? Veure arribar artistes de totes les races i de tots els colors i visitants, absolutament desconeguts, en el poble podia generar preguntes amb possibles respostes allunyades de la realitat de la Fundació. A més, jo no volia que el poble es desinteressés de la fundació. Per aquestes i altres raons, d’acord amb la comissió de festes de l’Ajuntament, cada any, el dissabte de la Festa Major, després de la ballada de Sardanes, hi hauria una diada de portes obertes. Varis centenars de persones, gent del poble, parents llunyans o propers que venien convidats per les mateixes famílies, podien visitar i visiten totes i cadascuna de les dependències del Centre d’Art i ara de la Casa-Taller.

Independentment de les diades de portes obertes, sempre que hi ha una activitat de caire cultural a l’auditori, imprimeixo una seixantena de cartes, les quals, repartides per tota les cases del poble, conviden a totes aquelles persones que hi vulguin assistir. Moltes són així les persones del poble que gaudeixen d’aquestes activitats.

EN FABIO SERATI I EL SEU PROJECTE DE PARC ARTÍSTIC

En Fabio Serati -artista suïs- era un bon creador. Malauradament, a una edat en plena capacitat mental i creativa, poc temps després de haver residit a la fundació, una malaltia lletja se’l va endur. Juntament amb la seva muller, Judith Koeninger -pintora alemanya- , havien demanat de residir al llarg de dos mesos en el Centre d’Art. Feia poc que el Centre havia iniciat les seves activitats, era la tardor, i no hi havia gaires artistes residint aquí. Després de dos mesos, finals d’octubre, data en què es tancava el Centre, em demanen si es poden quedar més temps. Jo, que tenia activitats docents a l’Institut de La Bisbal i no m’havia d’absentar, ho vaig acceptar. Van estar residint a la fundació fins al voltant del 20 de desembre, moment en què es tancava l’Institut de La Bisbal per vacances i jo ja havia programat un viatge.

En Fabio i la Judith eren escenògrafs. Escenògrafs d’un gran nivell. Treballaven per a diferents teatres d’òpera de Suïssa i d’Alemania. Llur estada en el Centre venia determinada, no per a dedicar-se a la creació d’unes escenografies concretes, sinó que havien decidit de dedicar-se, al llarg d’uns mesos, a estudiar formes, efectes de llum, materials i altres que, posteriorment, s’aplicarien sobre projectes concrets. Havien vingut amb cotxe i portaven tota mena d’estris i materials, entre d’altres, projectors per a poder estudiar diferents efectes d’il·luminació, etc. etc.

Al cap de dues setmanes d’estar treballant, alhora que continuava amb els seus estudis, en Fabio va començar un projecte de parc artístic. Es tractava d’un projecte original i de poc cost si es portés a la pràctica. Amb formes imaginatives, materials sonors en el moment de ser trepitjats, conjugació d’efectes lumínics produïts per lla llum del sol amb els conseqüents efectes d’ombra, escultures naturals i tota mena de formes i efectes artístics, el projecte un cop acabat va resultar, i personalment ho puc confirmar, una meravella. Un d’aquells espais que trenquen amb el típic parc que tots coneixem.

El projecte estava format per un bon nombre de dibuixos, per fotografies de maquetes que ell mateix feia i que il·luminava d’un i altre costat, per estudis de materials naturals, pedres, sorres i altres, per superfícies que reflectien efectes de llum i, tot plegat, conjugant-se amb vegetació natural. Jo anava seguint dia a dia el desenvolupament del projecte i quedava admirat de veure la gran capacitat d’aquest creador. Fins i tot em va dir que si es trobés el lloc ideal, ell mateix, de manera absolutament desinteressada, dirigiria la seva realització. Puc assegurar que el cos de realització del projecte en cas de d’haver-se realitzat hagués estat mínim, doncs independentment de la mà d’obra, els materials s’extraurien del mateix indret.

Segons els mateixos estudis, el projecte es podria adaptar a tota mena d’espais, fossin grans o petits, plans o sinuosos. Parlant amb en Fabio, em va venir una idea al cap: fer dossiers del projecte, escaneixant les fotografies, fent còpies de les memòries, etc. etc. Dit i fet. El vaig ajudar a la realització d’aquests dossiers i em varem fer una cinquantena. La idea, tal i com es va fer, era enviar-los als ajuntaments catalans més importants oferint-los gratuïtament el projecte i la seva direcció en el moment d’una possible realització. Vaig finançar personalment el petit cost dels dossiers.

Es van enviar als alcaldes d’uns cinquanta municipis importants de Catalunya. Va haver-hi algú que els va llegir? Poc temps després em vaig fer aquesta pregunta. Quans van respondre manifestant que els havien rebut? Van ser dos. El senyor Joaquim Nadal, en aquell moment alcalde de Girona, va contestar dient que l’havia passat al cap de Parcs i Jardins de Girona i el senyor Guinart de L’Escala demanant-ne d’anar-lo a visitar.

Vaig anar a L’Escala, atenent la sol·licitud de l’alcalde. Crec que, si més no, el senyor Guinart havia fullejat el projecte, però no vull explicar el que em va demanar, ja que l’excusa de parlar del projecte es va transformar en la meva utilització, sabent ell l’experiència que jo estava fent en el centre d’Art. Personalment em vaig sentir decebut i defraudat.

Vaig estar un temps més esperant, no ja que algú s’interessés pel projecte, sinó que em responguessin manifestant que l’havien rebut.

Un o dos anys després d’haver residit a Les Olives, la Judith em va enviar una carta en la qual em deia que una malaltia greu se’n va endur en molt poc temps en Fabio. La tardor de l’any 2006, vaig retrobar durant un parell d’hores la Judith a Berlin. El seu estat físic i psíquic havia canviat molt.

ELS CURSOS FORMATIUS

Sempre a l’estiu, sobretot el mes de juliol, s’han fet cursos per a artistes que volien conèixer i/o reciclar-se en la tècnica del gravat. A més dels cursos de gravat calcogràfic, es va fer un curs de fotografia l’any 2000. En Joan Comalat, durant quatre caps setmanes, va impartir un curs de fotografia analògica.

El primer curs de gravat va ser impartit per en Juan José Torralba, un mestre gravador mexicà que va arribar a Barcelona l’any 1957 per a fer els estudis de Belles Arts a Sant Jordi. Tres anys més tard, quan jo el vaig conèixer a la mateixa escola, ell es va dedicar, única i exclusivament a seguir les classes de gravat del mestre Ollé. Posteriorment i després de muntar el seu propi taller a Barcelona i anys més tard a Girona, treballava com a mestre gravador per a artistes que necessitaven algú que conegués en profunditat la tècnica. Fou així que va gravar per a Henry Moore, Miró, Tàpies, entre molts i molts altres artistes. A en Juan José Torralba se li va atorgar el premi nacional de gravat, ara mateix no recordo l’any.

L’any 1999 varen acordar que ell faria una exposició a la galeria del Centre d’Art i, alhora, impartiria un curs de gravat calcogràfic. He de manifestar que l’exposició fou una meravella. Un prodigi de tècnica amb grans valors artístics. En Juan José em va regalar una de les peces. Com a professor, me’n vaig adonar, ben aviat, que en Juan José era un d’aquells mestres de taller que tenint un gran coneixement de la tècnica, es guardava molts secrets. Jo, més puta que les gallines, els hi vaig anar traient i l’induïa a no deixar res en el tinter. L’últim dia de classe, just abans d’arribar els alumnes, em diu, avui pràcticament ja no farem res. Jo veient el seu tarannà i, un cop, els alumnes ja havien arribat i davant de tothom li vaig dir: avui, essent l’últim de classe i a fi de que aquesta gent vegi com has treballat els teus gravats, et proposo d’anar fent camí i davant de tots i cadascun els gravats ens expliquis com ho has fet. Amb preguntes i més preguntes, no va tenir altra solució que anar explicant secrets de les seves tècniques. Jo mateix seguia el grup i no parava de fer-li preguntes. El seu tarannà no em va agradar, ja que vaig veure que l’interès seu era el simplement econòmic. L’any següent, quan ell estava interessat en fer un nou curs, jo no ho vaig acceptar. Uns anys més tard, en Juan José Torralba va tornar a Mèxic i, just, ara fa un parell de mesos, em vaig assabentar de la seva mort a l’edat de setanta tres anys.

Posteriorment, els cursos de gravat els va assumir en Sebi Subirós, un altra mestre de taller que, primerament instal·lat a Figueres i des de fa un temps a Girona, a més de treballar per a artistes, es dedica a impartir classes de gravat. En el moment d’encetar els cursos impartits per en Sebi, la galeria la portava l’Eugeni Prieto i va ser ell qui, conjuntament amb en Sebi, van organitzar l’exposició d’obres seves i d’altres artistes per als quals ell havia treballat. Alhora, tots plegats varem pensar en organitzar un curs de gravat que en Sebi impartiria. Aquests cursos han continuat cada any i, encara, l’any 2010 se’n va fer un. Sempre s’han cobert totes les places, limitant el número a 12 persones. La majoria dels assistents són artistes que volen tenir un coneixement de les tècniques gràfiques. Els cursos, de dilluns a dissabte, tenen una durada de quaranta hores.

Sempre, en el moment de programar i difondre el curs, es diu que el mínim serà de 8 persones i el màxim de 12, ja que no es volen cursets massificats. Només una sola vegada es va programar un curs i no es va poder realitzar per la manca de persones que el volien fer. Es tractava d’un curs que personalment considerava molt interessant, però que no va suscitar suficient interès. Es tractava d’un curs de raku que havia d’impartir en Carlets, el gran mestre del raku a Catalunya.

En tots els cursos que s’han fet en els espais del Centre d’Art, sempre, d’acord amb el professor, la fundació s’ha quedat el 10% del que han pagat els alumnes. Els alumnes eren gairebé sempre artistes que volien ampliar coneixements i quan algun d’ells, generalment eren bastants, vivien lluny de Les Olives, podien residir en el Centre d’Art, fent ús de totes les dependències, dormitoris, banys, cuina etc.

LA CONVIVÈNCA EN EL CENTRE D’ART

Tots sabem que la convivència entre les persones no és gens fàcil i, encara menys, quan es tracta de la convivència entre persones sense cap tipus de vincles i absolutament desconegudes. A diferència d’altres centres i residències d’artistes en els quals cadascun dels residents disposa d’un espai personal i tancat, aquí es tractava d’una casa amb els espais oberts, tants en les dependències privades com en les comunitàries. El fet, però, de jo, habitar personalment i conjuntament amb els artistes aquells espais, em transformaven en una mena d’amic que, alhora, mantenia un control absolut de les relacions. Jo aglomerava tot el que allí passava.

Des d’un bon inici, conscient que les relacions entre els individus pot comportar tota mena de problemes i que els caràcters no són sempre compatibles, vaig limitar les estades a una durada màxima de dos mesos. Va haver-hi algun artista que, sense oferir cap tipus de problema, va allargar, amb el meu vist-i-plau, la seva estada més enllà dels dos mesos. Des de l’any 1995 en què, a principis de juliol, va arribar el primer artista fins els 2008 en què vaig transformar la fundació en la meva Casa-Taller, més de sis-cents creadors, pintors, escultors, músic, escriptors, poetes, etc, etc. van passar per aquelles instal·lacions. Normalment els artistes venien sols o bé acompanyats de llurs parelles, però a vegades venien grups que sota la direcció d’un professor o professora residien i treballaven durant uns dies.

PROBLEMES DE CONVIVÈNCIA EN EL CENTRE D’ART

La convivència entre les persones pot portar problemes. Les característiques personals de cadascun, el tarannà, les necessitats, el caràcter, entre d’altres, no sempre són fàcil de compaginar. Tot i aquestes consideracions, fetes per mi abans de l’inici de la posta en marxa del Centre, em feien pensar, evidentment amb certa recança, en la problemàtica que podria sorgir. El Centre no estava compost per espais tancats destinats a cadascun dels artistes, com passa en la gran majoria de residencies d’artistes. El Centre estava pensat i era una casa oberta on, amb canvis constants de residents, serviria per a conviure en família. Es tractava de fer vida en comú entre persones de diferents races, mentalitats, sexes, ideologies, etc. etc. Tot això podia induir a pensar en la impossibilitat d’harmonitzar la vida comunitària. Vaig tenir fe i, alhora vaig creure, a diferència de moltes persones, que l’artista és una persona normal i que només es diferencia de les altres persones per el seu alt grau de sensibilitat, la qual cosa no tenia perquè dificultar la vida en comú.

Tot i aquestes consideracions, sé que, si jo no hagués estat present, dia i nit, la convivència no hagués estat possible. De tant en tant havia de fer a algun artista certes consideracions: després de cuinar i abans de menjar, si et plau, renta el que has utilitzat a la cuina, pot venir un altra persona i trobar-ho tot brut. Heu, entre tots, de portar les deixalles al contenidor. Quan entris en el dormitori de nit no facis soroll, etc. etc. Cal acceptar que aquestes consideracions eren absolutament normals, ja que les persones que venien estaven acostumades a viure soles, en parella o en família amb d’altres persones de les quals coneixia el tarannà diari i personal de cadascuna d’elles. A més, i a fi de permetre una absoluta convivència, els dormitoris eren múltiples, un per a dones, un per a homes, un per a parelles, a més d’un espai que servia per si algun artista manifestava algun tipus de dificultat per a dormir en un dormitori múltiple. Tot això feia que la convivència fos absoluta.

En els documents i a la web que servien per a fer conèixer el Centre, jo hi havia redactat en cinc idiomes unes normes de convivència. No vaig considerar de fer cap document que servís per a que els artistes signessin les normes al arribar al Centre. Sempre vaig estimar el bon comportament de les persones, tot sabent el risc que això podia comportar.

El text redactat deia:

També vaig pensar que el Centre d’Art no podia alterar la vida del poble, tot al contrari, com així va ser, dinamitzar-lo i que la gent del poble l’acceptés com un bé per al poble. Fou així que en el mateix document hi vaig redactar el següent:

Quan vaig fer saber al poble l’obertura del Centre i les seves característiques, van ser molts els que es van posar les mans al cap. Artistes? D’arreu del món? Ai senyor! Poc temps després de l’inici de les activitats no hi havia ningú a Les Olives que no acceptés el Centre. Que artistes d’arreu del món arribessin a un poble pagès de cent cinquanta habitants i donessin vida al poble, que hi haguessin persones de fora que vinguessin a visitar el Centre i les exposicions que s’hi feien a la galeria, que tant les activitats i altres articles apareguessin en els diaris o a l’agenda del telenotícies comarques, que en sentissin parlar aquí i allí etc. etc. els emplenava de joia.

Ja la primera temporada, pocs mesos després d’iniciar les activitats no hi havia ningú en el poble que no acceptés el Centre d’Art. Quan al cap dels catorze anys els vaig anunciar que tancava la residència d’artistes, van tenir una certa desil·lusió. N’hi van haver que em van preguntar: però tu no t’aniràs pas?

Des de l’any 1995, data de la inauguració del Centre d'Art i Cultura Contemporanis, fins el 2008, data del tancament de la residència d’artistes, van poder residir, conviure i treballar en el Centre d’Art creadors d’Austràlia, Japó, Finlàndia, Suècia, Els Estats Units, França, Alemanya, Mèxic, Letònia, Sud-àfrica, Canadà, Quebéc, Taiwan, Romania, Argentina, Rússia, Nova Zelanda, Haití, Suïssa, Lituània, Austria, Brasil, Xile, Veneçuela, Guatemala, Uruguai, Andorra, Els Països Baixos, Itàlia, Xina, Corea del Sud, Sèrbia, i, evidentment, Espanya i Catalunya.

Per a poder venir a Catalunya, diguem-ne a Espanya, els artistes necessitaven un visat i per a poder-lo obtenir, jo havia de fer un certificat en el qual s’acceptava l’artista i s’explicava les característiques del Centre d’Art i el què s’hi venia a fer. No cal dir que sempre manifestava que el currículum i demés dades que teníem dels artistes no eren altres que les que ells mateixos ens donaven i conseqüentment de la veracitat de les quals no ens fèiem responsables.

Un cop volia venir un artista d’Algèria i se’m va fer difícil de creure’l. Vaig dir a l’artista que jo mateix em posaria en contacte amb la ambaixada espanyola i així ho vaig fer. En el text que vaig dirigí a l’ambaixada deia que em semblava estrany, però que fossin ells els que verifiquessin les dades de l’artista. La resposta de l’ambaixada fou que aquella persona no tenia cap mena de currículum artístic i que la seva capacitat econòmica no li permetia venir a Espanya i tornar al seu país. Vaig pensar que aquell home volia utilitzar aquesta estratègia per a entrar a Europa.

Va haver-hi un país del qual volien venir molts artistes i no em va venir cap. Fou Cuba. Les característiques aquí són totalment diferents. El govern cubà no vol que surti cap peso de Cuba. Varies vegades, artistes cubans es van posar en contacte amb la fundació per a demanar de venir. Aquí el problema no era l’ambaixada espanyola, sinó el propi govern cubà, ja que, per a obtenir el permís de sortida del país, jo havia d’enviar un certificat, signat davant d’un notari i en el qual havia de manifestar que la fundació es feia càrrec de totes les despeses que comportava la residència, incloses el viatge d’anada i tornada. Es a dir, l’artista no podia treure ni un sol peso del país. Sempre em deien el mateix: tinc dòlars i un cop arribi a la fundació ho pagaré tot. Fos cert o no, no vaig tenir cap dubtar: si teniu aquest problema, feu novament la revolució! No vaig voler passar per l’experiència d’haver d’enviar diners per a que poguessin sortir del país.

Una vegada, una persona cubana em truca per telèfon des de Girona i em diu que vol visitar-me. La vaig atendre, ja que coneixia un amic meu. Em va dir que ella havia sortit de Cuba gràcies a que la seva germana, casada a Alemanya, havia tingut un fill i per anar-la a ajudar, la pròpia germana va haver de suportar totes les despeses. Tot era cert a excepció que la germana necessitava ajuda i, així, ella, tot pagat per la germana va poder venir a Europa i anar a Girona a visitar uns amics que havia conegut a Cuba quan feien turisme. La seva visita venia determinada pel mateix; un artista cubà que feia diners venent escultures a turistes americans, tot cobrant amb dòlars, volia venir a Les Olives. Està clar, el certificat davant de notari havia de ser el mateix. No vaig tenir cap problema en dir-li que no. En tot cas, em feu arribar els diners de tot, abans d’anar davant del notari. Això no pot ser, em va dir.

En aquests casos sempre queda el dubte de si és cert o no, però, voler ajudar als artistes amb un cert altruisme, no passava per suportar l’experiència de fer el què em demanaven des de Cuba. Posteriorment, l’any 2007, vaig assistir casualment a una festa que organitzava l’ambaixada cubana a Pequín per a celebrar el dia de la diada de Cuba i us puc assegurar que no vaig penedir-me de no haver enviar el certificat que em demanaven. Ja sé que el govern no és el poble cubà, però després de veure les enormes despeses que l’ambaixada cubana va fer en aquella festa, vaig tornar a pensar: cubans, torneu a fer la revolució!

ARTISTES EXPULSATS DEL CENTRE D’ART

Més de sis-cents artistes van passar pel Centre d’Art al llarg del catorze anys de funcionament. D’aquests sis-cents, només va ser necessari demanar de deixar el Centre, diguem-ne, expulsar, tres persones.

En Vladimir Schlelechov, de nacionalitat russa, va ser el primer artista que vaig haver d’exigir d’abandonar el Centre d’Art. Va arribar el 4 de maig del 1998, pocs dies després d’obrir la temporada. Ell vivia a Alemanya i havia demanat de residir en el centre al llarg, ara no recordo si, un o dos mesos. Va venir amb cotxe amb la seva dona i ella s’havia de quedar aquí tres o quatre dies i després se’n aniria. Al cap de poques hores d’arribar vaig pressentir el malestar entre els dos i la mala maror que entre ells hi havia. A mitja tarda vaig veure com, després d’obrir una ampolla de vi, n’obrien una altra i, encara una altra. Tot i les meves recomanacions -ens comunicàvem en alemany- no em van fer cas i, ben aviat estaven xops com una mona. Vaig haver d’acompanyar-los al llit ja que no s’aguantaven drets.

Està clar, l’endemà al matí vaig parlar amb ells i, estan serers, semblava que ho entenien. És més, segons paraules d’ells: no tornarà a passar més. Moltes vegades, els bons propòsits no són suficients i, al vespre, va tornar a haver-hi el mateix sarau. L’endemà, jo, novament, vaig haver de repetir el mateix sermó, però amb molta més contundència. Hem de pensar que en el Centre hi havia altres artistes residint, per bé que per a ells dos havia pogut reservar una habitació. Era a principis de temporada i no hi havia gaires persones.

Quan la persona està alcoholitzada, ja sabem les conseqüències que això comporta. No sabeu llegir el que està escrit en les normes de comportament? Si! I doncs perquè heu vingut? Cap resposta.

A la tarda-vespre d’aquest dia, ella es va quedar al Centre i va començar a beure. Ell, ja sigui per a no ser vist com li fotia canya a les ampolles, se’n va anar al cafè del poble i, a més de beure, anava convidant a tothom que hi havia allí. Tots contents i ell com una sopa. Des de la finestra vaig veure el què passava a la mateixa plaça del poble. Els nois i noies del poble, veient que estava borratxo i anava d’un costat a l’altre, feien una rondalla agafats de les mans i es movien al ritme que ell anava. Ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, ara endavant, ara enrera, alhora que cantaven: està borratxo, là là là tralalà. Vaig haver de baixar a la plaça i portar-lo al llit. No tenia cap tipus de consciència i, ara caient, ara aixecant-se, amunt cap al dormitori. La dona ja hi era, estirada al llit, vestida i roncant com una maleïda.

No cal dir que al dia següent, de bon matí, un cop van sortir del dormitori, ell va ser el primer de sortir, li vaig dir de refer les maletes. M’hi vaig apropar, vaig mirar directament al seus ulls i li vaig dir: no vull cap comentari. No vull que em diguis res. Baixa al dormitori i fes les maletes. Ell va fer com si anés a parlar i li vaig dir: t’he dit que no vull cap comentari, ves i fes maletes! Al cap d’uns dies, jo no era al centre, els altres artistes residents em van dir que havien tornat, m’havien regalat un quadre d’ell i una ampolla d’un licor d’alta graduació. Devia de ser per si m’hi volia engrescar.

Els homes del poble que estaven en el cafè en el moment que ell convidava i bevia, mig en broma, mig en serio, em varen dir: però perquè el vas fotre fora. Anava de conya que vingués al cafè.

Dues persones més, les dues alhora, van haver de deixar els espais del Centre d’Art per una raó, cal dir, del tot ben estranya. Era a finals del mes de juliol del 2008, últim any de funcionament del Centre d’Art. Ana Genzón, dona argentina, resident als Estats Units, bona artista i molt intel·ligent, havia vingut a residir feia unes setmanes i el seu comportament havia estat perfecte. Un dia em demana si pot venir el seu amic que en aquell moment es trobava a Lichtenstein, un americà de nom John Goetz. Ella se’n va anar a trobar-lo i al cap d’uns dies ja es trobaven aquí. Just en aquell moment es feia un curs de gravat calcogràfic en el Centre i de les dotze persones que feien el curs, sis o set residien aquí. A més, sense fer el curs, hi havia una dona de la província de Barcelona, el nom de la qual prefereixo no citar, que, des del mateix moment d’arribar, vaig veure que tenia problemes de caire psicològic, de caire físic amb fortes minusvàlides, cos deforme i ranquejant. Cal afegir que, ja sigui per problemes de la pell o per manca de neteja personal, feia sempre mala olor. Això és quelcom que quan una persona feia la sol·licitud de residència jo no podia mai saber. Sempre havia cregut que tenia que considerar la maduresa dels artistes i que ells sabien si podien venir a residir en un espai com aquell. En John Goetz, l’americà, era un home que segons totes les dones que en aquell moment residien aquí: era de molt bon veure.

Era l’estiu i els residents, jo també gairebé sempre, ens quedàvem a la terrassa superior del Centre a fer la xerradeta i a gaudir de la frescor de la nit. Era el vespre-nit del vint-i-cinc de juliol i jo, al voltant de quarts de dotze, me’n vaig anar a dormir. La meva casa, tot i tenir accés directe des del Centre, era independent i no podia sentir res.

L’endemà, l’Ana Genzón em demana de parlar amb mi per a disculpar-se. Disculpar-te de què? Li vaig dir. Em va explicar el que la nit anterior havia passat. Ella se’n havia anat a dormir mentre el seu company es quedava a dalt a la terrassa dient-li: baixo tot seguit. Jo havia disposat una habitació per a ells dos a fi de que poguessin estar junts. L’Ana em va continuar explicant que al veure que ell no baixava al dormitori, va pujar al taller i va trobar el seu company i la dona de la qual no he volgut citar el nom arrapats en el bell mig de taller, mig despullats i disposats a fer l’amor. Ella, brusa fora, pits enlaira i traient-se els pantalons i ell també mig despullat. La mateix Anna em va dir que es va posar a cridar com una desesperada i que al llarg d'uns minuts llargs va haver-hi un daltabaix.

Jo vaig voler indagar, preguntant a les altres persones que en aquell moment es trobaven a la terrassa i, parlant amb elles, una a una per separat, em van acabar d’explicar detalls que l’Ana no havia vist. La dona, a la mateixa terrassa i davant de tothom, va començar a tocar les cames d’en John i acariciar-li el sota ventre, excitant-lo sexualment. Els dos es van aixecar i ben arrapats van anar entrant dins del taller fent caure tamborets, cavallets i tot el que trobaven pel camí. Mirant per la porta balconera que dóna a la terrassa van mig veure i, pel soroll intuir, el que estava passant.

Vaig parlar amb en John. Ell em va demanar disculpes. Em van dir que, ell mateix no entenia perquè havia passat allò. Varem parlar amb serenitat i li vaig demanar d’abandonar el Centre. Em va contestar que ho entenia perfectament i durant la nostra conversa em demanava constantment disculpes. I no ho feia per evitar el haver de deixar el Centre, sinó per penediment del que havia passat la nit anterior. Sembla estrany com persones, fins i tot intel·ligents, en un moment determinat, poden perdre el sentit del comportament i caure en actituds realment deplorables que arriben a envilir el mateix individu. Em va ser difícil d’entendre el comportament d’en John. No va estar més de dos dies residint en el Centre, però en el meu record es manté una persona amb seny, correcte, fins i tot intel·ligent. No passa el mateix amb l’altra persona ja que, des d’un bon principi, vaig pensar que, persones com ella, creaven un cert neguit als altres residents. Jo ja veia com els altres artistes no volien oferir-li cap tipus de confiança i limitaven el diàleg amb ella al més imprescindible. Cal dir, cosa molt difícil d’entendre, que aquesta dona era llicenciada en Belles Arts i professora d’una escola d’art en una ciutat al voltant de Barcelona.

A l’Ana li vaig dir que ella es podia quedar ja que no havia estat el seu comportament el que havia produït aquella situació, però vaig entendre que, davant de les altres persones i per a ella mateixa, era molt millor que se’n anés. Va trucar a una artista de Cardedeu que havia conegut en el Centre unes setmanes abans i amb la qual havien fet certa amistat i aquella artista la va acollir a casa d’ella un temps. Està clar, a l’altra dona, després de dir-li de fer les maletes, la vaig portar a l’estació de Camallera per a que pogués marxar. No va passar una setmana que aquesta mateixa dona em trucava per telèfon, demanant-me que la perdonés i que li tornés a donar una altra possibilitat. Podeu suposar el què li vaig dir.

Vull manifestar que aquests casos van ser esporàdics i en cap moment s’han de considerar freqüents en el tarannà del Centre d’Art. Tot al contrari, a l’excepció de petits comentaris que en privat feia jo de tant en tant a certs artistes, el comportament de la gran majoria d’ells va ser sempre modèlic.

No cal dir que, si fets com aquests haguessin estat una constant, hauria fet molt temps que jo ja hauria decidit el tancament del Centre d’Art. La decisió de tancar el Centre l’any 2008, en cap moment va venir determinada per fets puntuals com aquests. Doncs la satisfacció que jo en treia i el comportament modèlic de la gran majoria d’artistes residents em permetien de continuar en el projecte, tot i que des d’un bon principi, jo no pensava que la seva durada fos tan llarga.

Van haver algunes persones, tot i que no gaires, que no van fer ús del Centre amb la finalitat per a la qual jo l’havia pensat. Aquests casos es limiten a varies persones que, malgrat de ser artistes i haver enviat un currículum prou interessat, van aprofitar el Centre d’Art per a fer vacances a baix preu, ja que els sis Euros que es demanaven en un principi o els vuit Euros cada dia els últims anys a cadascun dels residents i, alhora, tenir totes les dependències, els espais, el cotxe, Internet, etc. els permetia de estar com si estiguessin en un hotel. Aquestes persones no van participar en la convivència del Centre i el seu programa diari es limitava a aixecar-se tard, esmorzar, anar a la platja, tornar a mitjà tarda i els vespres tornar a sortir. Algunes, per a tenir més llibertat, havien llogat fins i tot un cotxe ja que el cotxe dels artistes estava a la disposició de tots els residents i s’havia de compartir. Al llarg de llurs estades jo no vaig actuar, considerant que hagués pogut crear algun tipus de malestar, però les poques persones que van actuar d’aquesta manera, l’any següent tornaven a demanar de residir en el Centre. Us podeu també imaginar quina va ser la meva resposta.

UNA COL·LECCIÓ D’OBRES D’ART

En el moment en què els artistes es disposaven a recollir les obres creades durant llurs estades i com manifestació d’agraïment envers la meva persona, poc abans de l’hora dels adéus, es traduïa en: Jordi, agafa l’obra que vulguis. La meva resposta era sempre contundent: si em dius això agafaré la millor. Ja ho sé, responia l’artista. A això si ha d’afegir que, pràcticament tots els artistes que exposaven a la galeria, feien exactament el mateix.

Com a fet legal, jo explicava a l’artista que, fins que no hi hagués una decisió sobre què fer amb aquesta col·lecció, tots dos consideréssim que l’obra estava dipositada en el Centre. Ben aviat aquesta col·lecció es va anar ampliant fins assolir un volum d’obres certament considerable. El primer any, vaig fer constar a la memòria de la fundació aquesta donació, en total unes vuit o deu obres, però tot seguit vaig pensar que seria millor esperar abans de fer una donació fins a veure els esdeveniments.

Les tècniques emprades són molt diverses, ja que cadascun dels artistes utilitza normalment una o, a vegades, diverses tècniques. Fins i tot l’artista que normalment pinta sobre tela també ho feia aquí ja que, sota el meu consell, no utilitzaven bastidors per raons posteriors de transport. Els tenia preparat uns taulers de fusta sobre els quals hi enganxaven, normalment amb cinta adhesiva o xinxetes, la tela. Així, a l’hora de recollir-la, la podien enrotllar i no hi havia el problema del bastidor.

Avui, amb el canvi de funció de Centre d’Art a museu de la meva obra, veig que l’espai, tot i tenir unes dimensions considerables, no pot albergar la meva obra d’artista i aquesta col·lecció. Per manca de temps, aquesta col·lecció, gener del 2011, no està encara catalogada. Tot just s’ha iniciat aquesta tasca, però és fàcil d’entendre que això és una feina molt gran i exigirà un temps considerable. La catalogació s’ha iniciat fent fotografies de cadascuna de les obres i compaginant un CD-Rom en forma de website amb totes les dades tècniques de l’obra: artista, nacionalitat, títol de l’obra, dimensions, tècnica, any de creació, etc. etc.

En la meva ment hi ha la idea de fer una donació de tota la col·lecció a una ciutat, vila, poble, institució o altre que disposi de l’espai necessari per a acollir-la i, a més, de la voluntat de crear un museu o d’ampliar-ne un de creat. Fa molts i molts anys que em dedico a l’art i, sense presumptuositat de cap tipus, he de manifestar que sé quin peu calça un artista. Amb això només vull dir que aquesta col·lecció és important i, no tan sols per la vàlua de les obres que la componen, sinó, a més, per la originalitat de ser una col·lecció d’obres d’artistes de tot el món. És evident que els artistes catalans hi estan molt ben representats.

Avui, tot just he fet saber la idea de fer-ne una donació a poques persones, entre d’altres, evidentment, als membres del patronat de la fundació. Això no és cap secret i pot ser difós per qui sigui i qui vulgui. Arribat el moment, amb la catalogació acabada, tinc la simple intenció de redactar una carta i fer-ne l’enviament, conjuntament amb una còpia del CD-Rom de la catalogació, a Ajuntaments, museus, així com a tota mena d’institucions, amb la finalitat de fer saber l’existència d’aquesta col·lecció i la possible donació per a crear un museu.

EL TANCAMENT DEL CENTRE D’ART I L’OBERTURA DE LA CASA-TALLER RODRÍGUEZ-AMAT

La meva activitat havia estat considerable. Anava a buscar els artistes a l’estació: Camallera, Flaçà, Girona. Sempre que arribaven a l’aeroport de Girona -60km anar i 60 tornar- als anava a buscar allí i, evidentment, a tornar-los a portar, fos l’hora que fos del dia o de la nit. Havia anat a buscar artistes a l’aeroport de Barcelona si a l’hora d’arribar no hi havia tren. Els hagués pogut dir, mireu dormiu en un hotel i veniu demà, però sabent les dificultats econòmiques de la gran majoria d’artistes, personalment no em podia permetre de dir-los això. Els convidava a venir amb mi a visitar galeries i tallers d’altres artistes amics meus que residien a l’Empordà o, fins i tot, molt lluny d’aquí. Un dels tallers als quals portava els artistes està a Ripoll, 100 km de Les Olives. És el taller dels meus amics Domènec Batalla i Chikako Taketani. La Chikako (Chika) i en Domènec es van conèixer en el Centre d’Art quan la Chika, artista japonesa, va venir a residir-hi com artista. Posteriorment, jo mateix vaig ser un dels testimonis de llur casament. A més jo portava els artistes a comprar si no podien o no sabien conduir el cotxe que tenia a llur disposició. Quan venia un artista amb un carnet de conduir d’un país nou, jo sempre trucava als mossos d’esquadra per a preguntar-los si amb aquell permís de conduir d’aquell país podia conduir a casa nostra. Al llarg dels mesos en què el Centre estava obert, jo n’era l’ànima. Algú havia manifestat alguna vegada que això era un fet purament altruista. Ja he manifestat que no. No era altruista, doncs la satisfacció personal que jo en treia superava enormement l’esforç que calia fer per a fer-lo funcionar tal i com jo ho feia. No cal dir que varen ser mils i mils d’hores les que jo vaig dedicar al funcionament d’aquest espai durant els catorze anys de vida. Sabia, per altres artistes i per que jo mateix havia visitat altres residències de creadors, que el tarannà no era el mateix d’altres espais com aquest. Allí hi ha un gestor o un director que, resumint, els explica el què i el com, els dona la clau i fes la teva vida. En general són espais tancats, no gaire grans, entre 15 i 20 m2 que serveixen de dormitori i de taller al mateix temps. És evident que d’aquesta manera es poden evitar molts problemes de convivència, però també és evident que la comunicació i l’intercanvi de idees, formes de pensar, etc. etc. no es produeix de la mateixa manera. Aquí tots treballàvem en el mateix taller i vèiem el que feia cadascú de nosaltres. Es cuinava a la mateixa cuina. Un espai de 80 m2 que, alhora servia de menjador i lloc de reunió a l’hora dels àpats.

En un principi, a l’inici de les activitats any 1995, jo pensava que el Centre d’Art com a residència d’artistes i galeria d’art tindria una vida de no més de cinc o sis anys. Un cop passat aquest temps, transformaria tot l’espai i la mateix fundació en el museu de la meva obra artística. Al llarg dels catorze anys que va estar obert com a Centre d’Art i Cultura Contemporanis, en els espais s’hi podien veure poques obres meves. Un exemple el tenim en el mateix taller on només s’hi podia veure l’obra que jo estava pintant en aquella moment. La raó era ben simple. Jo no volia que el Centre fos un feu. El Centre havia de ser un espai per a tots aquells que hi residien. La vida del Centre es va allargar molt més del que jo havia calculat originàriament. No cal dir que era apassionant ja que cadascun dels artistes venia amb el seu bagatge de coneixements, culturals, etc. etc. Jo vaig ser, segurament la persona que més profit va treure pel simple fet d’haver estat sempre residint i convivint en el Centre amb tots els artistes. Poques vegades, he de dir que només una, em vaig trobar en la impossibilitat de comunicar-me amb un artista, ja que el fet de parlar diferents idiomes em permetia de comunicar-me pràcticament amb tothom. Fou una artista japonesa que només parlava japonès. Ni tan sols una paraula d’anglès. Suposo que algú la va ajudar en el moment de contactar amb la fundació. El llenguatge que empràvem era mímic: fer com si conduís i fent el senyal com si mengés significava anar a comprar. I, així, de mica en mica i fent ús d’altres signes, aquella dona va poder residir al llarg de dos mesos. Ella, tot i tenir el carnet de conduir i poder conduir legalment aquí, no va agafar mai el cotxe. Quan jo li vaig voler mostrar el funcionament del cotxe que tenia a la disposició dels artistes residents i un cop va veure que no era un cotxe automàtic, va desistir de fer-lo servir. Està clar el seu cotxe al Japó era automàtic.

El 2008, ja feia un anys que jo havia començat a comunicar als membres del patronat, tots ells amics meus, la possibilitat de tancar el Centre d’Art i transformar-lo en la fundació de la meva obra. El Centre i jo érem inseparables i jo sabia que els anys passaven i que, tard o d’hora, no podia fer el que feia en aquell moment. Sé també que hagués pogut continuar més temps, doncs creia que la meva capacitat física i psíquica m’ho permetria, però també sabia que havia de tenir una fi. Darrera meu no hi havia ningú que volgués o pogués continuar amb la tasca que jo feia. La meva capacitat econòmica no em permetia de trobar un director o gestor cultural que continués amb el que jo feia i si hagués tingut la capacitat econòmica, no crec que ningú hagués fet el que jo estava fent. Si que és cert que hi hauria persones que haguessin pogut portar la direcció de l’espai. Persones per a les quals hagués estat una feina i no pas una forma de vida i això, amb el conseqüent volum econòmic necessari que suposaria.

Fou així com, a poc a poc, sense atabalament, vaig anar decidint el tancament del Centre d’Art. No va ser gens fàcil ja que vaig haver de lluitar contra el meu propi interior que constantment em deia: Jordi, vols deixar perdre això? Perdre la possibilitat de continuar gaudint d’aquest espai tal i com és ara i estan en el moment més àlgid?. Jo mateix em responia, Si, però, tu saps que n’encetaràs un altre. Això era un altre repte: tornar a encetar un altre projecte i, així, desvetllar un altre somni.

El 16 de maig del 2009 vaig presentar a la reunió anual del patronat la proposta de canvi de la finalitat de la fundació i tots el membres del patronat, sense excepció, van estar d’acord. Fou així com la fundació va prendre una altra objectiu: l’exposició, catalogació, preservació i divulgació de l’obra i del pensament de Jordi Rodríguez-Amat. Així mateix, la fundació promourà el desenvolupament de l’art i la cultura contemporanis, mitjançant qualsevol tipus d’activitat cultural, educativa, o altra.

El nou projecte es podria desenvolupar sense la necessitat d’una fundació ja que el fet d’anomenar-se Casa-Taller, Rodríguez-Amat no hagués exigit una fundació com a institució. Durant un temps vaig pensar seriosament en dissoldre la fundació per aquesta raó. Fins i tot ho havia comentat amb els membres del patronat, tant en privat com en les reunions, així com amb el senyor Rafael Arderiu Monnà del Registre de Fundacions. La idea de dissoldre la fundació estava fonamentada per dues raons. La primera per la no necessitat de la institució per a dur a terme el nou projecte i la segona per les dificultats burocràtiques que el Registre de Fundacions imposava, cada cop més, a les fundacions. Calia fer l’estat de comptes, les memòries econòmiques, els llibres de comptes, els pressupostos, les actes de les reunions, les sol·licitud en format PDf, balanços de situacions, etc. etc. A més, s’hi afegia el canvi que va suposar passar de l’enviament dels documents sobre paper que mai ens va portar cap problema a fer l’enviament, a partir del 2005, telemàticament amb signatura digital. Cal dir que aquesta fundació, tot i que, és evident, no té el volum d’altres fundacions, la paperassa amb la qual ha de complir és exactament la mateixa que la de qualsevol altra fundació. Crec, i això és una simple suposició, que l’enrenou creat pels fraus i les grans estafes d’algunes fundacions de renom i que van tenir forta repercussió mediàtica en els últims anys, obligaren al personal del Registre de Fundacions a exigir fins a límits impensables una burocràcia que abans no existia. En tot cas, desconeixent tota la realitat, he de manifestar que això és una pura i simple suposició. Que si s’ha de calcular aquest %, que si les bases de repartiments, que l’aplicació de resultats, etc, etc. He de dir que l’amic Rafel Brusi, secretari del patronat de la fundació, va ser de gran ajut. Sense ell no hagués estat possible presentar els comptes. Explicar-vos que amb la finalitat de trobar alguna gestoria que se’n pogués fer càrrec de tota la burocràcia, en vaig posar en contacte amb tres gestories de Girona i totes elles em manifestaren el mateix: les fundacions són d’una gran complexitat i no ens hi voleu ficar. En vaig trobar una que em va dir que ells se’n podia fer càrrec de l’enviament telemàtic i en aquest moment, principis del 2011 estem en contacte.

La fundació havia tingut un sentit al llarg dels anys en què regia el Centre d’Art, ja que per el fet de ser fundació teníem l’exempció fiscal i estàvem excems d’impostos, la qual cosa permetia de fer funcionar el Centre d’Art de manera que un artista hi pogués residir, demanant-li únicament una participació de vuit Euros al dia. I això en els últims dos anys ja que abans es limitava a sis Euros. A més, la galeria d’art podia obrir les portes sense la necessitat de pagar els impostos que s’exigeixen a aquests tipus d’establiments. He de manifestar que a més de les donacions que gairebé cada any jo feia a la fundació a fi d’eixugar despeses, n’hi havia moltes altres que en cap moment es van fer constar. Imagineu-vos en un espai de 850 m2, les exigències econòmiques que comporta el seu manteniment. A més dels dinars de germanor, els carburants dels cotxes tant el dels artistes com els del meu propi quan anava a buscar-los i a portar-los on fos, la dona de fer feines, i tantes altres despeses. Permeteu-me afegir que, quan m’adonava de les dificultats econòmiques d’algun artista resident, a l’hora d’haver de fer el pagament, no li cobrava. Era fàcil de veure la capacitat econòmica de cadascun dels artistes, doncs, per exemple, a l’hora de fer les compres, sobretot, es veia qui estirava la manega i qui no. N’hi havia que quan se’n anaven, deixaven molt de menjar, d’altres ho escoraven tot.

Per dues vegades vaig anar entre els anys 2008 i 2010 a la seu del Protectorat (Registre de fundacions) a Barcelona el qual depèn del Departament de Justícia de la Generalitat per a parlar de la fundació i explicar-los el que fèiem i, alhora, demanar-los l’ajut per complir correctament amb tota la burocràcia. Les dues vegades vaig tenir el sentiment que aquell ajut dels anys 1992-1994 en què es va crear la fundació no existia. En tot cas és del senyor Arderiu del que tinc el sentiment de voler ajudar-nos. La primera d’aquestes últimes vegades en tenir una entrevista amb ell i la senyora Antònia López Ubago, recordo com la senyora López Ubago em va preguntar; han rebut Vostès subvencions de la Generalitat? Vaig pensar que els feia por que hi haguessin fundacions que rebessin ajuts degut a les martingales que sortien a la premsa. La meva resposta a aquesta pregunta fou contundent: no n’hem rebut, ni em volem. En una de les cartes que la senyora López Ubago em va enviar, un dels paràgrafs diu: sembla que Vostè sigui la fundació i ho decideixi tot. Aquesta senyora no sabia el què i el com de la fundació. I quan jo, en la segona entrevista, vaig manifestar al senyor Lloret i Magdalena i a la senyora Amàlia Bosch que tanta burocràcia no ajuda a fer avançar el país, ell em va contestar: això ho ha de dir als parlamentaris que són els que fan les lleis. Clar, suposo que aquests senyor és funcionari o contractat i no pas polític. Jo sabia que les dificultats burocràtiques eren pastura de moltes fundacions, ja que una vegada vaig trucar per telèfon i, a la persona que atenia la línea, li vaig preguntar si això també passava amb altres fundacions i la resposta va ser: no s’ho pot imaginar.

Tant per les entrevistes mantingudes a la seu del Protectorat a Barcelona com les cartes rebudes, sobretot de la senyora López Ubago, cartes que es guarden en els documents de la fundació, vaig tenir sempre el pressentiment que es volia o que se’m demanava de dissoldre la fundació. Amb els documents de la fundació es guarden, així mateix, còpies de les que jo li vaig contestar, està clar, sempre enviades certificadament. És evident, mai m’ho van dir directament de paraula. Sempre vaig pensar que una fundació portada per una sola persona i amb possibilitats de fraus els feia por. Personalment no sé quin tipus de frau es podria fer amb una fundació que mai va rebre cap subvenció. Recordo com una expressió del senyor Lloret i Magdalena amb l’entrevista que també hi era la senyora Bosch, després de manifestar-li que ell m’havia ajudat molt i molt a crear la fundació em va dir: el vaig ajudar a crear-la i ara l’ajudo a matar-la. La expressió matar-la em va ferir l’esperit, doncs després de tot el que jo havia fet i continuava fent, sentir una expressió com aquesta, només es podia entendre com la ignorància total del que jo havia fet i feia en aquell espai d’art. Personalment crec que, avui, la burocràcia, en aquests casos i per aquestes persones, està per damunt de qualsevol altre raó. Al llarg dels catorze anys de funcionament de la fundació administrant oficialment el Centre d’Art, moltes i moltes vegades havia desitjar que vingués una inspecció per a que poguessin veure el que es feia allí. Malauradament, mai en va venir cap.

Una raó que em va fer desistir de dissoldre la fundació, després d’haver-ho comentat amb alguns membres del patronat, els quals em van dir que dissoldre-la no tenia cap sentit un cop ja estava creada i havia funcionat perfectament, era pensar que la fundació en un futur podria tenir un sentit. El senyor Lloret i Magdalena em va dir en aquella segona entrevista, si Vostè - curiosament ell parlava de mi i no pas del patronat- dissolt la fundació, sempre en podrà crear una altra. Vaig pensar que era una incitació. Tot seguit la senyora Bosch va dir: però pensi que, ara, per a crear una fundació cal fer una donació de 60.000 Euros. Tinc el sentiment que em va dir això per a què m’ho pensés dues vegades. En aquella entrevista vaig trobar la senyora Bosch molt més receptiva que no pas el senyor Lloret i Magdalena.

La raó d’un futur per a la fundació i el fet de que, en data d’avui i suposo per a crear més dificultats a les persones que vulguin crear una fundació, s’exigeixi una donació a la fundació de 60.000 Euros per a poder-la crear, em va fer pensar de desistir en aquella idea.

Jo no sé si més endavant la fundació pot tenir un sentit amb una finalitat important, però el que crec és que si està creada i ha funcionat, no tenim per què dissoldre-la, ja que en el nou projecte la fundació com institució hi encaixa perfectament. També havia pensat en donar el nom de Museu al nou projecte, però vaig desistir i li vaig donar el nom de Casa-Taller, Fundació Rodríguez-Amat. Als museus se’ls exigeix un munt d’instal·lacions: serveis per a dones i per a homes, rampes per a minusvàlids, apagafocs amb una imatge de l’apagafocs a un pam per sobre per si hi ha algú que no l’ha vist, etc. etc.

És així que en el moment d’escriure aquestes memòries i amb el vist-i-plau dels membres del patronat, que són en definitiva els que determinen els mecanismes de la fundació, el nou projecte continua amb el nom de fundació: Casa-Taller, Fundació Rodríguez-Amat.

Abans de la reunió ordinària del patronat de la fundació de l’any 2008, considerant que hi havia el projecte de canvi de finalitats de la fundació i considerant, així mateix, que hi havia patrons que sistemàticament no venien a les reunions, en Rafel Brusi, secretari del patronat, va enviar un e-mail a tots i a cadascun dels patrons per a fer-los saber el nou projecte, el canvi d’objectius i, alhora, demanar-los, si en aquell moment que es podia considerar com un punt d’inflexió, volien o no continuar com a membres del patronat.

La Cristina de Balanzó, l’Isidor Cònsul, la seva muller Romi Porredón i en Lluís Serra que feia anys que no podien assistir a les reunions, van justificar la seva decisió de deixar el patronat, mentre que en Jordi Font i la Magda Planelles que havien continuat assíduament assistint a les reunions van creure que era el moment oportú de deixar també el patronat. Cal entendre aquesta decisió ja que he de considerar que, entre altres raons, les reunions es fan a la seu de la fundació a l’Empordà i tots ells resideixen a Barcelona, per la qual cosa suposo que se’ls feia difícil d’assistir-hi. La malaltia, a més, impedia a l’Isidor una activitat normal. Malauradament, poc de temps després, ens va deixar definitivament. Amic Isidor, descansa en pau.

En el moment del canvi, el patronat ha queda compost per en Rafel Brusi, En Francesc Font, en Joan Fuguet i en Sento Masià -ells dos residint a Barcelona- en Josep Perpiñá, en Jordi Roca, l’Enric Servera -aquest últim també residint a Barcelona- la meva filla Esther i jo mateix.

Agraeixo als patrons sortint llur fe en el projecte esgotat i als que es queden, la vocació i la confiança en el nou projecte del qual en són puntals per regir el patronat, òrgan directiu de la fundació.

LA CASA-TALLER, FUNDACIÓ RODRÍGUEZ-AMAT

Vaig passar l’hivern del 2008 al 2009 preparant tots els espais amb les meves obres, a fi de poder inaugurar el nou espai el juny del 2009. Avui, des de la galeria fins al taller, es poden contemplar més de tres-centes obres creades per mi des de principis dels anys seixanta fins a les últimes creacions, incloent-hi les obres en estat de producció. Es tracta doncs d’una àmplia retrospectiva de la meva creació artística. El mateix web penjat a Internet ha estat transformat totalment i ara s’hi poden contemplar tots els espais de la Casa-Taller amb obres meves.

D’entre una producció de més de 4000 obres, si considerem pintures, escultures, dibuixos, fotografies i serigrafies, entre altres, vaig haver de seleccionar, d’entre les moltes obres que encara posseïa jo, aquelles que podien ser representatives de les diferents èpoques. A fi de poder exposar aquestes més de tres-centes obres, vaig haver de preparar plafons de fons, penjar-los, llistons per a certs quadres, fer els marcs i els passe-par-touts de totes aquelles obres que havien d’anar sota vidre, en fi, va ser un treball de mesos. El fet però d’anar veient dia a dia el resultat m’emplenava de joia i em donava forces per a continuar.

Avui, febrer del 2011, la Casa-Taller, Fundació Rodríguez-Amat continua exercint la finalitat per a la qual ha estat pensada: presentar l’obra personal d’un artista, des dels orígens fins a les últimes creacions. Jo mateix, en horari d’obertura o a convenir, rebo a tots i cadascun dels visitants i amb les meves pròpies explicacions anem fent el recorregut de tots els espais de la Casa-Taller. En les dues temporades en què la Casa-Taller ha estat oberta, ja he sentit moltes vegades expressions com aquesta: és un luxe poder visitar aquesta fundació i sentir les explicacions directament de l’artista. Haver-me dedicat al llarg de molts anys a la docència i conèixer millor que ningú la meva obra d’artista, a més de la voluntat i vocació de fer-ho, em permet de fer el recorregut de la meva trajectòria artística amb les explicacions de cada obra i època, davant de més de tres-centes obres realitzades durant més de cinquanta anys.

En aquets nou projecte es mantindran totes les activitats artístiques i culturals que s’havien fet fins a aquest moment. Es mantindran, així, les trobades entre els membres del patronat i els amics de la fundació i, evidentment, les trobades de germanor després de qualsevol activitat en els espais de la Casa-Taller. Les úniques activitats que han desaparegut són la residència de creadors i la galeria d’art amb exposicions d’altres artistes. Tot i que, això ja s’ha produït en els últims dos anys de funcionament de la Casa-Taller, artistes que havien residit en el Centre d’Art i amics personals tenen les dependències, dormitoris, banys, cuina etc. etc. per a que puguin residir-hi i dedicar-se a llurs creacions artístiques. Ja n’hi ha hagut que n’han pogut gaudir.

Jordi Rodríguez-Amat

Octubre del 2002

Gener-febrer del 2011