© Copyright Jordi Rodríguez-Amat
DEL CONEIXEMENT
Clarament incapaç per a ser definit, incopsable i fugisser, lart, pels seus estímuls sensitius, mha apassionat al llarg de tota la meva vida de maduresa conscient. Tot i la innata propensió envers el qual mhe sentit bastit, he cregut manifestar un certa vocació envers actituds racionalistes que em permetessin donar forma al meu pensament no emocional. És així que, per una i altra raó, he intentat que les reflexions, tant a nivell sensitiu com intel·lectiu, fossin patrimoni del meu tarannà diari. Ultra això i sense cap mena de rubor, deixeu-me confessar que, en certs moments de la meva vida, mhagués agradat submergir-me en estats vegetatius que mhaguessin permès alliberar-me del meu esperit, per a permetre eludir així la meva persona de qualsevol condició racional o sensitiva i poder accedir als més purs estats de buidor reflexiva; una mena de joc singular i capriciós per a possibilitar lindividu datènyer purs estats destupidesa mental i, així, exonerar lànima dels danys que, moltes vegades, les forces feridores de lentorn incideixen inexorablement sobre lésser humà. Tot i que ho he intentat alguna vegada, la incapacitat del mateix pensament conscient no em permet de saber si ho he aconseguit mai. Generalment entenem i acceptem tres tipus de raonaments: el científic, el filosòfic i el religiós. Vegeu que lart, tot i ser la manifestació de certs espais de les capacitats sensitives i, alhora, intel·lectives de lésser humà, no el situo entre ells. Val a dir però que, cap tipus de reflexió possibilita atènyer una veritat irrebatible. Podem acceptar, si ho volem, que lexercici del raonament pot oferir a lindividu la possibilitat daccedir a la veritat que ell mateix admeti com a pròpia. Concretant-ho en la meva persona, es tractaria de la veritat subjectiva que em dóna la meva cavil·lació, limitada sempre per la meva idiosincràsia personal i, conseqüentment, per les meves capacitats o incapacitats sil·logístiques, considerant el sil·logisme un mitjà per accedir a una veritat deduïda. Hi ha, evidentment, veritats a les quals shi pot accedir per altres mitjans. És així que el creient no necessita cap mena despeculació reflexiva per a aconseguir la seva veritat. La fe esdevé daquesta manera un mitjà de coneixement, un mitjà al qual no tothom té la predisposició i/o la capacitat daccedir-hi. Fent ús del dret a la llibertat de pensament, algú podria considerar la fe com el mecanisme per a arribar a certs estats destupidesa humana, un mecanisme que pot permetre daccedir a estats personals de buidor reflexiva. Personalment, tot i no ser creient i, si més no per simple consideració, mobligo a respectar qualsevol actitud sobre qualsevol afer vinculat amb la fe. Daltra banda la filosofia, i això és dacceptació general, es troba a mig camí entre el pur raonament científic i el religiós. Cap daquests coneixements, el científic, el filosòfic o el religiós, considerant aquí la fe, tal i com hem fet abans, com a mecanisme de coneixement, permeten al ésser humà daccedir a cap mena de coneixement absolut. El coneixement absolut no existeix. No hi ha res dabsolut. Ni tan sols el propi jo és absolut. Per no saber, no sé si jo sóc. El Cogito ergo sum (Je pense, donc je suis) de Descartes esdevé pura i simple ficció. Algú pot creure realment que ell pot demostrar que pensa? Digueu-me! com puc saber que penso? I en la conjectura de que ho accepti, com puc creure que el resultat dun raonament, suposem el meu, em pot permetre didentificar-me i situar-me cognoscitivament en lentorn en el qual es mou el meu cos i la meva ment, i això, en el supòsit de que aquests, cos i ment, realment existeixin? A més, podria algun tipus de raonament epistemològic abocar lindividu a afirmar, o bé a negar, la seva capacitat dargumentació? Per arribar a acceptar alguna daquestes conclusions, shauria de partir de labsurd que suposaria utilitzar la pròpia capacitat de raonament per a negar-la, la qual cosa ja podria ser una demostració de la seva existència. Vosaltres mateixos! Jo us deixo de la mà de Déu! No he volgut mai transformar el món. Com podria gosar intentar-ho si a voltes mobligo a creure que ni tan sols la interpretació de les meves percepcions sensorials garbellades pel sedàs del raonament poden justificar el meu jo? Tot i això, els meus actes han destar fonamentats en el meu suposat pensament i concloentment, uns i altres, actes i raonaments, esdevenen una forma dexperiència fictícia: el meu jo, justificat o no. Vegeu com el meu escepticisme, que no pas eclecticisme, em permet destar a recer de qualsevol absolutisme personal. Permet-em, estimat lector, un nou joc especulatiu. Un joc mitjançant el qual podríem considerar, si així ho volguéssim, la possibilitat de fer argumentacions sensitives en les que, a partir de dues proposicions sensorials no intel·lectives, en resultés una conclusió, així mateix sensitiva. He de suposar que cap sistema filosòfic acceptaria aquesta proposta doncs, no es basa en cap argumentació cerebral, ja que ni les proposicions ni la conclusió podrien ser argumentades per mitjà dun raonament noètic. Tampoc sé si això es podria considerar un mecanisme de raonament vàlid. En tot cas no ho seria si considerem qualsevol sistema científic o filosòfic. Entremig de totes aquestes cavil·lacions, deixeu-me confessar-vos que hi ha hagut molts moments de la meva vida en què el comportament domèstic, que no pas vegetatiu, mobligà i reduí tota capacitat de reflexió. Com tot ésser humà encaixat en una societat, he estat i estic sotmès a les obligacions que ella exerceix sobre cadascun dels individus que la componen. A voltes he volgut creure en el reduït poder de les meves capacitats cerebrals - il·lusió ?, ficció ? - però també en el de les sensitives - fantasia ?, somni ? -. Com podeu fàcilment deduir, han estat les més o menys constretes capacitats noètiques les que mhan obligat a no acceptar com absolutes cap delles dues. Com moltes altres ments, la meva mha obligat i mobliga a considerar extraordinàriament febles aquestes capacitats, impotents per a assolir qualsevol realitat absoluta. Tot considerant una i altra - la cerebral i la sensitiva - així com llurs característiques, llurs poders i, sobretot, llurs insuficiències, crec en la constant interacció entre les dues: la reciprocitat de la submissió del coneixement sensitiu al coneixement cerebral i, alhora, la del cerebral al emocional. Per tot això, no entenc doncs la reflexió com a pura i simple acció cerebral, sinó ensems amb la capacitat de discerniment sensitiu. Una i altra poden difícilment conviure amb accions domèstiques, necessàries sempre en la supervivència diària. Per viure necessitem un entorn social, geogràfic, econòmic, un entorn del qual no ens podem, vulguem o no, físicament alliberar. Daltra banda, de la materialitat física del cos només la mort ens allibera, la qual també destrueix qualsevol altre espai sensitiu i intel·lectiu de lésser humà. I en el nostre llarg o curt recorregut, entre vida i mort, cal, en certs moments, si volem accedir a sentir certes ressonàncies sensitives, alleugerar-nos dels lligams que ens aferren a qualsevol captinença domèstica, per a poder-nos submergir en els espais sensitius i intel·lectius inherents a lindividu reflexiu i sensitiu. Lespiritualitat conviu amb un cos sense el qual no podria existir. El cos no necessita de lesperit, doncs hi ha els purs i simples imbècils. Lesperit, ben al contrari, sí que necessita del cos. Podem fictíciament, si així ho volem, imaginar una existència purament sensitiva, alliberada totalment i no pas temporalment, de la subjecció a la carn; un món incorpori, immaterial, un món en el qual les idees i les imatges conformessin un cosmos purament espiritual. I no em refereixo a una vida ultraterrenal com la que moltes religions han tingut la capacitat dimaginar i crear, sinó a un món terrenal, similar al del imaginari dultratomba, allunyat de la substancialitat de la carn, del propi cos; un món estructurat sobre valors sensitius i espirituals, un món sense societat, sense lleis ni obligacions. Sí, una realitat fictícia, un món didees i conceptes, dinstants intemporals, un món irreal, fabulós, utòpic això sí, etern. Fora de limaginari no pot existir una ment amb la capacitat dalliberar-se del seu entorn i, alhora, del temps concret en que viu. Només estats purament malaltissos poden accedir, altrament, a aquest alliberament i, conseqüentment, sense cap tipus destat reflexiu racional. Si acceptem aquest meu raonament podem arribar fàcilment a creure que la mort - cos i ànima - destrueix la pròpia existència de lindividu: no hi ha capacitats sense cos, no hi ha vida sensitiva més enllà. Ens hem de conformar amb el que som i no podem aspirar a idealitzar les nostres individualitats. Les relacions amb la pròpia parella, amb els fills, amb els amics i amb tot lentorn estan sotmeses a canvis que fins i tot poden ser radicals. Sigues feliç avui i que el demà no tangoixi. Demà també seràs feliç si vols ser-ho. Si la relació amb la teva parella es trenca, en trobaràs una altra que et satisfarà les teves necessitats en un moment puntual - difícil dacceptar per certes ments aferrades a capteniments socials -. Si els teus amics et deixen o els deixes tu, ja en trobaràs daltres. No hi ha res que sigui etern. Quelcom es pot mantenir molt de temps, un temps que pot ser tan llarg com la teva pròpia vida, però qualsevol relació amb lentorn pot canviar per causes personals, alienes o no a la teva individualitat. No et sotmetis a la societat que tesclavitza i sobretot que la religió no tafogui, bé, perdó, si talleugera lesperit, aferra-thi!, per bé que no és sempre del tot possible. Intenta dalliberar-te de lentorn que et subjuga. Fem ús o no daquest entorn, però sense destruir-lo ni agredir-lo, batem-nos contra tot allò que malmet la nostra persona. Pensa en la sentència que, formulada per filòsofs posteriors, va proclamar Eràclit: panta rei panta rei -Panta Rei-. Tot passa, tot flueix, tot canvia: no et podràs banyar mai dues vegades en la mateixa aigua del torrent. Hi ha quelcom però que no canvia, ell mateix ho va dir; la mutació, el canvi. Tot està en constant mutació. Independentment dels raonaments sensitius als quals, tots ho sabem, hi podem accedir les persones, els éssers humans ens movem entre molts tipus de raonaments noètics, sense que cap dells ens pugui arribar a permetre de comprendre lessència de cap coneixement concret. El científic, lartista, el teòleg, etc. etc. assoleixen un coneixement duna determinada realitat, duna realitat limitada. És així que, a partir desquemes i propostes assolides per lobservació directe, pura ficció il·lusòria, la ment estructura els seus propis mecanismes de raonament, sempre però limitat a una realitat parcial sobre la qual estem obligats a fonamentar el nostre judici. Per tot això, tornem a deduir que el coneixement absolut ens és privat. Malgrat tot, accepto de continuar intentant destructurar el meu pensament lògic, agermanat amb el meu raonament emocional. Què puc fer, sinó? He lluitat i lluito sempre, tot i saber-me impotent, per a, mitjançant aquest intent, voler creure conèixer el significat del món: el món petit, el món gran, el món meu, el teu, el món dels móns, el món de la ignorància, el de la mentida, el de lodi, el del coneixement.... I així, he cercat i cerco camins inexistents, llums apagades, foscors de sols destius, bruixes amigues. I, en aquesta recerca, trobo el plaer que dono als altres, el que rebo, el que em donen amics i enemics, el plaer que em permet el meu esperit, el de lamor, el del martiri, el plaer de lesperança de la mort, camí aquest irreversible cap a la pau eterna: labsoluta negació de lésser. I al llarg daquest recorregut he trobat espais sensitius dequilibri i benaurança però he estat feble. Com tu, amic meu, sóc feble, feble de carn, de joies, damors, de desesperances i esperances. I en aquesta feblesa, tot considerant el bé i el mal, no encerto a esbrinar el perquè sóc. La lluita a la qual està permanentment sotmès lindividu sadreça constantment a aconseguir la felicitat, i un dels camins per aconseguir-la és lalliberament dels lligams que sotmeten al propi subjecte. Són sempre lligams que creen, ara conflictes externs, ara interns a la pròpia persona. Les relacions damistat, familiars, sentimentals, entre moltes altres, es mantenen en làmbit dels conflictes externs, hi ha però, els conflictes interns al propi individu; són conflictes generats per la genètica, la formació rebuda o, a més daltres, per lentorn que al llarg del temps ens ha marcat i ha determinat un cert estat personal: caràcter, trets personals, qualitats, virtuts i defectes. Són aquests lligams els que, vulguem o no, ens esclavitzen i ens sotmeten inexorablement a nós. Ens hem dabocar doncs a una lluita constant per a intentar dalliberar-nos daquests lligams i així poder aconseguir - no és sempre possible - una certa felicitat. Per viure necessitem, ja ho hem dit abans, un entorn social, físic, econòmic, geogràfic i familiar que, a més de molts altres, conformen un entorn perifèric del qual no ens podem fàcilment alliberar. Per bé que aquest entorn pot generar patiment, són però els lligams sentimentals, encara que no pas sempre, els que poden originar forts dolors i engendrar misèria humana. Ha de ser el propi individu el que tingui la capacitat dassolir nivells de defensa enfront daquests lligams. Creieu-me! No és sempre fàcil. La saviesa aconseguida amb els anys, les experiències i altres factors, com pot ésser no assumir cap mena de responsabilitat davant del món, entre daltres, poden permetre a ajudar a superar certs estats de desequilibri personal. Cal però, no caure en lanimadversió, la rancúnia, el ressentiment i lodi envers els demés. Tot i que en certs moments, el raonament pot ajudar i molt, altres vegades, lestat desperit de la persona lenfonsa en la més absoluta misèria humana. Malgrat les experiències doncs, molts factors incontrolables, tant per la ment com pel sentiment, impedeixen, en certs moments puntuals de la vida de lindividu, aconseguir el control del propi estat personalment, mental i emocional. Aleshores és fàcil de caure captiu dels propis estats sensitius i ser presa de la més absoluta infelicitat. Certs estats de felicitat saconsegueixen amb lalliberament de lindividu de langoixa que pot produir els propis estats emocionals. Si lindividu aconsegueix doncs alliberar-se del que dins dell mateix lesclavitza i el sotmet: sentiments damor no correspostos, de desigs no satisfets, de poder, destats personals impulsius, del temor a què pensaran els altres, etc. etc. podrà, aleshores, assolir un ver estat personal de felicitat. Aquests estats personals, però, són sempre volubles i variables per raons de la pròpia essència de la naturalesa de lésser humà. Des de sempre em va interessar la geometria gràfica i tot el que tenia a veure amb el dibuix geomètric, així com, sobretot, la geometria descriptiva. Ja a lantiga Escola de Belles Arts a Barcelona vaig manifestar un cert interès pel dibuix tècnic i, posteriorment, vaig continuar els estudis de geometria descriptiva a lEscola Universitària dArquitectura Tècnica i a lEscola Superior dArquitectura de Barcelona. El meu interès per a la geometria descriptiva va continuar amb diferents cursos de doctorat a la mateixa Escola Superior dArquitectura. Entre els anys 1980 i 1994 vaig impartir cursos de geometria bidimensional, dibuix tècnic i geometria descriptiva a la seu del Col·legi Oficial de Llicenciats en Belles Arts a Barcelona. Els alumnes eren professors de dibuix que volien preparar llurs classes de dibuix tècnic i molts dells, a més, preparar les oposicions a professors densenyament secundari. Aquesta activitat em va dur a impartir classes de geometria descriptiva a lEscola Superior dEnginyers Industrials a Terrassa. Fou a partir del 1994 que vaig deixar aquesta activitat en pro de lart quan a principis de lestiu daquell any vaig anar a residir a Les Olives i crear el Centre dArt i la Fundació que porta el meu nom. La geometria, com qualsevol altra ciència exacte, parteix de proposicions les quals permeten estructurar grans castells de raonaments cerebrals. Cal dir però que totes les proposicions sestableixen sobre fonaments relatius i no pas absoluts. És veritat que, a partir daquests fonaments, tots els altres raonaments són absoluts, concretant lestructura de la ciència en qüestió. Els éssers humans ens movem ençà les fronteres marcades per les nostres capacitats. No poder sobrepassar aquestes fronteres determina incapacitats, les quals provoquen fanatismes que ens sotmeten a convenciments emocionals. Són convenciments generats per la obligada submissió a la incapacitat humana i, conseqüentment, impossibilitar al raonament cerebral de sobreposar-se al lemocional. Qualsevol fanatisme ideològic, religiós, polític o altre és producte daquestes incapacitats. Quantes vegades ens hem preguntat per què som imperfectes?. No, no hi ha cap problema, senzillament no us hi preocupeu, no ho sabrem mai. El munt de forces que recauen sobre nosaltres des del moment del naixement ens afaiçonen com a individus. Jo, com qualsevol altre ésser humà, no em puc alleugerir de les meves ideologies polítiques, de les meves dèries, dels meus fanatismes, controlats o no. No em puc desempallegar de la llengua que mha estat imposada involuntàriament pels pares. Com no estar sotmès a la llengua materna?. Com em puc alliberar de la meva ideologia nacionalista?. El nacionalisme és la simple manifestació damor a una terra, a un país, a una llengua. Per què hi ha nacionalismes?, divisió de les persones en grups socials, polítics, ideològics?. Aquestes fòbies, fermentades pel desig de poder, genera guerres, estralls, ruïnes. Tots tenim però impulsos naturals tendint a defensar i enfortir les nostres ideologies. Avui, el cada dia més i més gran coneixement aportat per lestudi de la història sembla que hauria dajudar a eludir odis, enemistats i tota mena de rancors, però, realment és així?. La pròpia naturalesa humana sembla clarament sotmesa a la vocació de poder, de domini sobre els altres. Vocació aquesta que no permet fàcilment superar els seus propis límits i, així, obligar a la pròpia humanitat a continus estralls. Cal però un control de la ment i dels sentiments per a contenir, si més no, els propis fanatismes ideològics, i així poder mantenir el respecte i la consideració allunyats dels odis, les animadversions i les fòbies, sobretot quan un se sent agredit per hostilitats foranes. I jo, amb tota la meva càrrega humana al cim de les espatlles, en trobo en el bell mig duna societat incapaç dassolir labsoluta igualtat i justícia entre els homes. I en aquesta situació personal, no minteressa el judici moral que es pugui fer sobre la meva persona, La bondat o la maldat, la justícia o la injustícia no es poden sotmetre a valoracions absolutes; qualsevol judici és relatiu a lindividu que lemet o a la societat que lha promogut. És així que, estimat lector, qui sóc jo, o tu, per a judicar-me?, per a erigir-me o erigir-te jutge dels meus actes? Series tu capaç de judicar el teu propi comportament i nomenar-te inquisidor de les teves accions?, tu, malaurat navegant per móns terrenals, tu que en prou feina pots controlar els teus sentiments? El bé que jo cregui fer o haver fet pot generar o haver generat enveges, odis i/o incomprensions. També, evidentment, lloances i admiracions. La pròpia moral es manté inherent a la persona i és acceptada o qüestionada per la resta déssers que la consideren. No puc ni vull sentir-me lindividu perfecte. Ningú ho pot ser absolutament, tot i que qualsevol de nosaltres pot considerar les pròpies accions com a tendint a una certa perfecció. Com tu, amic meu, sóc un producte del meu passat, però aquest passat no minteressa, mha modulat i mha marcat, però com a simple passat no minteressa. Tampoc minteressa el futur. El futur és incert, inaccessible des del present. Entre el passat i el futur hi ha un pont: el present. És justament aquí on em trobo. Un pont no més llarg que una passa, just la que estic fent ara, un pont de neguit, dangoixes i satisfaccions, un pont de lluites, de sentiments i de plaers, un pont de raonaments, de reflexions i dincapacitats. Un pont que visc per que decideixo viurel. Més enllà hi ha el futur, un futur desconegut, un futur al qual no hi arribo encara. Un futur que no minteressa. 6 de març del 2007
|
| |||