Déu m’ha desemparat al llarg de gairebé tota la meva vida. O, pot ser que hagi estat jo mateix qui l’ha abandonat. Fins i tot és possible que no l’hagi abraçat mai, o bé, que no m’hagi plantejat seriosament la seva pròpia existència. La metafísica més elemental estableix Déu com l'ésser més perfecte i la necessitat o no de plantejar-se la seva existència, però, puc acceptar el principi de l’essència i l’existència de Déu pel simple fet que és la idea de l’ésser que no en pot existir cap altre tan gran ?. M’és molt més fàcil de sentir-me incapaç d’establir qualsevol raonament, per la meva pròpia i personal condició humana, i abocar-me a un cert agnosticisme, el qual em permet d’estar a recer de qualsevol filosofia metafísica sobre la existència de Déu.

Sóc un sac de limitacions, però l’art, tot i que com Déu, la seva pròpia existència és voluble, en funció sempre d’un espai-temps temporal i personal generat per principis de raonaments cognoscitius, m’ha absorbit el bo i millor del que he pogut donar. L’art ha estat, així, el meu Déu, el nord de la meva essència, el Serafí de la meva singladura. Un Déu sense temple, sense cos, però prenyat de plenitud. En tot cas, no es tracta de l’ésser tot poderós capaç de transformar el món si ho desitja, sinó l’element creador de sensitivitats, l’ésser que genera fort diàlegs interiors i permet la pau i la complaença a l’ésser humà, necessària en el tarannà diari.

En certs moments, i per raons generalment d’opressions exteriors sota les quals l’esperit i la ment no poden mantenir el control absolut del propi cos, l’angoixa i el dolor esdevenen pastura humana i, si et manca Déu, o, l’Art en un moment puntual, aleshores ets presa de la més absoluta misèria.

He recorregut constantment camins incerts i abruptes muntat al cim de la meva pròpia individualitat. He viscut i he sentit forts i intensos moments de decadència moral, on la pràctica de l’angoixa esdevingué ofici de dolor, però també he viscut l’exaltació dels més grans triomfs personals: moments d’èxtasi i alliberament de la condició humana. He estimat, però també he desitjat ser estimat. No he anhelat mai l’eternitat, ni tan sols el reconeixement, sinó l’estima i l’equilibri amb el món.

En aquest recorregut he estat el meu propi company i germà, cos i ombra alhora, i he tingut la vocació i la devoció de fer el millor. Si no ho he aconseguit, ha estat per la simple raó que no ho he sabut fer. A cada moment he buscat l’harmonia interior que es mou entre la llum i la foscor, cercant aquella pau que em permetés alliberar-me del neguit que la indústria social i la formació creada per l’entorn exterior m’ha estacat a desigs i a necessitats fictícies. A vegades som per que som, però no som allò que voldríem ser i sentim el que sentim, però no sentim allò que voldríem sentir. He volgut aprendre a viure per a aprendre a morir, ja que cal ser docte per afrontar el destí final. I, si arribat el moment decisiu, jutge i senyor de mi mateix, assoleixo endreçar els estris que m’han permès recórrer la meva trajectòria personal i sóc, a més, capaç d’emetre un veredicte positiu al presentar-me amb l’ofrena de la meva vida, aconseguiré acabar la feina per a la qual em vaig sentir destinat.

16 de maig del 2002