Déu o Art ?

Déu ?. Estúpid de mi !. Sia com sia, amic meu, no em persuadiràs pas. No em sento capaç d’accedir a un tal grau d’estupidesa humana que m’obligui a tenir fe. No puc pas creure en divinitats superiors. És veritat que hi ha moltes realitats dins i fora de nosaltres que ens plantegen preguntes a les quals no podem respondre, però, és això suficient per a obligar-nos a creure en un ésser superior més enllà del qual no n’hi pot haver d’altre ?. Pot la idea de Déu ser suficient per transgredir la nostra capacitat de judici, i alhora explicar quelcom que nosaltres no sabem ?. Tenen les religions altra capacitat que la d’alleugerar certs neguits concomitants a l’ésser humà ?.

Al llarg de la meva infantesa, tot i no creure-hi, Déu se’m presentava com un ésser viu, inaccessible, tot poderós, capaç de crear i destruir. No creure-hi significava simplement no raonar sobre la seva existència i no sentir cap creença de caire religiós que fos suficient per permetre’m l’accés fàcil a la fe. Massa dura va ser la vida per als meus pares com per a poder dedicar un temps i uns espais personals a la religiositat. El pare, allunyat de pare i mare, va estar reclòs en un asil fins l’edat en què algú se’n va poder aprofitar: sortir de l’asil per a anar a treballar. La mare, pagesa de tota la vida fins el matrimoni, era una dona receptiva, humil i suficientment intel·ligent per acceptar l’existència amb la simplicitat que li permetés estar a reclòs de qualsevol tipus de sensitivitat religiosa. Sota aquestes circumstàncies és fàcilment imaginable que el fill no assumís cap tipus de religiositat.

Certs pensadors, filòsofs i teòlegs, han defensat i continuen defensant la definició de Déu com allò que més gran no pot existir. Això és fàcilment acceptable com a simple especulació de la ment. Una idea que, com moltes altres, existeix i sobre la qual es pot operar. Aquesta significació de Déu i conseqüentment el seu coneixement ha estat acceptada per molts pensadors des de l’època clàssica fins els nostres dies. En geometria projectiva és molt fàcil definir i, conseqüentment, concretar un raonament sobre l’infinit. Però, què és l’infinit ?. La sola cosa que ha pogut fer la nostra ment és crear uns axiomes a partir dels quals, i reflexionant especulativament, crear un element inexistent: l’infinit. És Déu la simple conseqüència d’un raonament, adulterat per la por que constantment envaeix l’individu ?.

Personalment mai he tingut la mínima vocació per la teologia i desconec absolutament els principis i doctrines que serveixen per a la reflexió sobre aquest subjecte. També desconec la connexió entre aquests i la fe que mou i ha mogut tanta i tanta gent. Moltes vegades m’he preguntat com es pot arribar a creure en Déu sense ni tan sols conèixer les seves definicions. La fe ha mogut muntanyes, és veritat, però, per què ?. Què hi ha en l’ésser humà capaç d’accedir a aquesta creença ?. En realitat, així ho suposo, la fe no exigeix un coneixement cognoscitiu ni reflexiu sobre la o les possibles definicions de l’existència de Déu. La fe, continuo suposant, accepta la idea d’un o bé varis éssers vius, als quals se li atorguen capacitats superiors, és a dir, absolutes. Capacitats aquestes que només podem considerar a partir de les capacitats humanes, ja que desconeixem altres tipus de capacitats possibles en un Déu.

És una prova suficient per acceptar l’existència de Déu, l’existència del propi cosmos, l’ordre i l’harmonia sota els quals es mou ?. Els escolàstics conceben la idea de l’existència de Déu per l’existència d’una primera causa. Tot és en constant moviment. No hi ha res absolutament estàtic. Qui ? com ? de quina manera es va produir o es va originar ?. Hi ha d’haver doncs un ésser capaç d’haver iniciat el moviment. És això Déu ?.

Tots els nostres raonaments ho són a partir de la nostra intel·ligència humana. Existeixen altres tipus d’intel·ligències ?. Intel·ligències que ni tan sols podem intuir com poden ser ?. Ens presentem nosaltres mateixos com éssers capaços de reflexionar en oposició a intel·ligències menys desenvolupades com las dels animals, però, quin nivell de capacitats tenim els éssers humans ? És suficient aquest nivell com per demostrar l’existència de quelcom que tan sols som capaços de definir com allò que més gran no pot existir ?.

L’art, a diferència de la teologia, no cerca més enllà del propi ésser humà. Les reflexions son aquí més sensitives que cerebrals. L’art és una ciència de l’esperit, absolutament incontrolable per la ment. L’art pren com nivell de referència l’ésser humà i cerca i recerca dins d’ell mateix. L’art explora el centre de gravetat capaç de fer ressonar tota la sensitivitat que hi ha dins l’individu.

L’art és una sublim manifestació de com l’ésser humà s’apropa a Déu, a un Déu sense cos, i sense poders absoluts ni superiors. Per la seva pròpia essència, l’artista esdevé la imatge d’un creador que es diferencia de Déu perquè es vol allunyat del totpoderós ésser capaç de sotmetre el món als seus desigs. L’artista no és Déu, però s’hi apropa. S’hi apropa per la seva capacitat a manipular l’esperit i a transgredir les lleis naturals que sotmeten constantment la humanitat. En aquesta aproximació, l’artista s’allunya de Déu per l’ostentació que fa de ser l’ésser capaç de sentir la pròpia misèria humana. Si l’artista no fos humà seria Déu, un Déu capaç de destruir el bé i el mal, uncapaç de destruir la creació per a assolir novament el caos, tornant l’univers a l’estat anterior a la causa primera.

20 de novembre del 2004