Els anys d’escola. Setembre del 60, maig del 64
El teu fill serà pintor li va dir Le Lience al meu pare l’estiu del 1960. Aquest home havia estat exiliat a França després de la guerra civil. Era el que aleshores s’anomenava un dibuixant. Va ser ell qui va informar al pare de l’existència de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. L’escola es trobava a la plaça de la Verònica en el carrer d’Avinyó, carrer que, segons alguns, donà nom al quadre de Picasso Les Senyoretes del carrer d’Avinyó. Hi ha qui, decideixo dir, erròniament, no ho accepta així i considera el títol en francès Les demoiselles d’Avignon provenint de la ciutat francesa del mateix nom. Segons el mateix Picasso, André Salmon fou el responsable del títol, encara que l’artista, volgudament, suposo pel fet de residir a França, no es va expressar mai amb claredat sobre el nom de l’obra. Picasso ha estat un dels artistes que ha sabut callar. Una virtut que no té pas tothom ja que, imaginar teories banals o originals, a vegades és exactament el mateix, sol estar a l’abast de molts.
Vaig anar a informar-me: aquest setembre hi ha una nova prova per accedir a entrar a l’escola, em va explicar un tal Díez, conserge que manava gairebé més que el director. Díez era un ex-membre de la división azul. Feixista de cap a peus, passant per tot allò, si en tenia. Jo estava eufòric de poder fer aquella prova i entrar a estudiar en aquella escola d’art. Passada per la plaça reial i, una mica de cervesa. Era el primer cop que anava allí.
Les il·lusions engendren entusiasme i l’exultació i, amb apassionament o sense, permeten a la ment i a l’esperit de generar energia i canalitzar l’empenta necessària per a continuar avançant. El dia de començar la prova de dibuix, una acadèmia, hi havia molts cavallets i molta gent. Gairebé ens tocàvem uns als altres, La gran majoria dels que feien la prova eren gent gran, en tot cas més grans que jo. Sens dubte, jo era el més jove de tots: tot just tenia quinze anys. Un mes i mig per fer-ne setze. L’Apoxyomen de Lisip amb el braç avançat en un escorç total: fota-li canya!. Me’n vaig sortir. Era la primera vegada que m’enfrontava amb una estàtua de guix d’aquella mida. Jo sempre havia dibuixat a partir de models més petits, aquell però, ho era amb mides reals. Per a accedir a aquella escola calia fer un sol dibuix acadèmic. No es tractava doncs de fer-ne una interpretació lliure, sinó una acadèmia amb totes les valoracions tonals i, evidentment, amb la proporció exacta que oferia el model. Aquella escola basava el seu sistema educatiu en la tradició de les antigues escoles d’art creades el segle XIX, sobretot a França i Anglaterra. Calia utilitzar la plomada per relacionar verticalment les diferents parts del model, el bastonet per prendre mides i poder així encaixar tota la figura i el carbonet, treballat amb el difuminador, per a acabar les valoracions del clarobscur. Jo mirava tot el que feien els altres i, amb cos i ànima, em capficava a realitzar aquell dibuix, fent ús del bo i millor de les meves capacitats.
Des del segle XIX, sobretot a partir de la meitat de segle, Europa formava els seus artistes en les anomenades escoles d’art mitjançant l’exercitació del dibuix i la pintura a partir de l’observació directe del natural. Primerament s’exercia a partir de models de guix clàssics, grecs i/o romans, per a, seguidament, passar a treballar el model viu. La formació dels joves artistes exigia el domini de l’observació i la plasmació manual sobre el paper o la tela de les imatges percebudes visualment. I com que aquella escola, tot i trobar-nos a principis dels anys seixanta del segle XX, basava els seus programes en aquesta línia, exigia de tots els que volien entrar un coneixement suficient del dibuix acadèmic. Certament no era fàcil d’accedir-hi per l’alt nivell requerit per a superar aquella prova. Vaig tenir sort i, segurament, vaig realitzar un treball que es podia considerar suficient per a aprovar aquell examen. Aquell treball es deu haver perdut per sempre més, ja que els examinadors no volien donar-nos el dibuix un cop acabada la prova. Desconec les raons que podien tenir, a no ser que fos perquè nosaltres no poguéssim fer una valoració dels resultats, comparant els aprovats amb els suspesos.
Al llarg dels dies que va durar la realització d’aquella prova, tot parlant amb un i altre, em vaig assabentar que tot seguit hi haurien unes proves per a aquells alumnes que, havent fet el curs preparatori l’any anterior, havien suspès alguna de les matèries. El anomenat curs preparatori era el primer dels de les Escoles Superiors de Belles Arts. Vaig saber així mateix, que jo també em podia matricular per a fer aquelles proves i, molt agosarat, així ho vaig fer. Em vaig matricular de totes les assignatures del curs i en vaig fer tots els exàmens. Em van quedar les assignatures de Dibujo del antiguo y ropaje i l’anomenada Litúrgia y Cultura Cristina. Quines coses eh!. És així que, tot i haver ingressat a l’Escola el mes d’octubre del 1960, vaig anar a petar al curs que havia començat l’any anterior. El fet és que a partir de llavors, matí, tarda i vespre, estaria ficat en el món que em plaïa.
Belles Arts era en aquell moment reducte de professors vinculats d’una o bé altra manera al règim establert i conseqüentment dins d’unes línies artístiques obsoletes si considerem tot allò que s’esdevenia artísticament en el món lliure. El fet és que personalment em va ser de gran profit, ja que era just allò que em mancava per a assolir l’ofici. Segons certs principis conceptuals, actualment això no és necessari per a la creació plàstica.
D’entre els professors n’hi havia un de ben trempat, es deia García Morales i impartia les classes de pintura del primer curs. Per a dir la veritat, més que classes eren simples tallers de pintura en els quals el professor es limitava a ser el que el francesos anomenen le patron, és a dir, un pintor que aporta els seus coneixements comentant, positiva o bé negativament, els treballs dels alumnes. Es feia amable amb tothom i no volia tenir problemes amb ningú. Era un bon pintor acadèmic amb un ofici ben assolit. El seu concepte de la pintura, però, es limitava a una obra figurativa, figura humana, paisatge o natura morta, ben proporcionada i treballada segons els cànons acadèmics establerts al llarg del segle XIX.
Cada individu manté i cultiva una actitud personal davant del món i davant dels altres: una mena de filosofia de la seva pròpia existència. Ell sabia el que volia, ho tenia molt clar, no faltava mai a classe i era puntual. No crec que fos professor numerari, sinó, més aviat, professor contractat, ja que, a diferència d’altres mòmies, ell era un pencaire. Sabia fer-te veure els valors de les llums i els cromatismes amb totes les seves matisacions, tot i això, cal dir que, en general, en aquella escola aprenies per la pràctica i el treball continuat que no pas per la didàctica emprada pels professors; no crec que en tinguessin cap. A vegades, aquest home ens volia impressionar amb els seus comentaris. Un dia, recordo, ens va dir que un dels seus plaers més grans era, en ple estiu i a les sis de la matinada, esberlar un meló ben a prop de la platja i refregar-se’l per tot el cos. Una petita boutade.
L’aula on fèiem aquelles classes era un espai llòbrec amb finestres altes i estretes, els vidres de les quals, sempre bruts, no permetien il·luminar plenament el taller i el mantenien dins d'una atmosfera pictòrica, la qual permetia donar certs valors intimistes als espais que pintàvem. La temàtica era ben simple: figura del natural i vestida, el nu pertanyia als cursos de segon i tercer. Un parell de gitanes i el fill d’una d’elles de nom Joselito, eren els models més freqüents en aquestes classes. Hi ha dos quadres de la meva producció d’aquell moment, Gitana I i Gitana II, realitzats en el aquell taller, que manifesten plenament les característiques del que nosaltres, llavors joves empastifadors de teles i papers, pintàvem. Alguna vegada, la Pepa, una de les models d’aquella escola, venia també a posar per a nosaltres a la classe de pintura de primer curs. D’ella en vaig fer el retrat, l’any 1961.
Les visites constants al Museu d’Art Modern situat en el Parc de la Ciutadella, justament on avui es troba el Parlament de Catalunya, em permetien mirar i, alhora, admirar l’obra de certs pintors catalans de principis del segle XX, concretament l’Isidre Nonell. No hi ha cap mena de dubte que en les gitanes que vaig pintar aleshores hi trobem la influència d’aquell bon pintor. Expressionista, intimista, agitanat, verds i blaus, tísic o sifilític, vulguis o no, un bon pintor. Això és el que jo considerava d’aquell ordenat o desordenat personatge que, tot i haver aclarit la seva paleta cap al final de la seva existència, algú dirà, malauradament, va saber ser personal, qualitat a la qual són ben pocs els que hi saben accedir.
La influència és la mimesi d’un individu sobre un altre. La persona influent exerceix una autoritat sobre la persona influïda, la qual rep, i accepta, conscient o bé inconscientment, el mestratge que s’exerceix sobre ella. De sempre, i degut a l’acceptació generalitzada, he tingut el sentiment, encara que no la convicció, que la influència és quelcom negatiu, ja que no permet a l’individu influït expressar-se en el món de la creació plàstica, segons una personalitat pròpia. La influència pot ser, però, un mitjà didàctic per a assolir un coneixement sense la qual no seria possible aconseguir.
Caldria diferenciar entre influència i imitació. La imitació controlada i acceptada temporalment pot tenir, així mateix, un valor instructiu. La imitació sense més, pot ser, i així ho accepto personalment, absolutament negativa, ja que no permet elevar la persona a la condició de la seva individualitat.
És per tot això que considero que no s’ha de negar mai la influència que un pintor pot tenir sobre un altre i encara més si aquest altre és un simple estudiant d’art, sempre que aquesta influència permeti el desenvolupament de l’individu amb la més absoluta normalitat. En el món de l’art, tothom té i ha tingut pares i avis. Sense cap antecedent, l’art seria una disbauxa absoluta. L’ordre establert i que permet la continuïtat i el desenvolupament de les línies artístiques es fonamenta en el coneixement que tenim del que altres estan fent en aquell moment o bé han fet en un temps passat recent. Les influències són simples aprenentatges que permeten escalar nivells dins dels coneixements.
Al llarg dels anys passats a l’antiga Escola Superior de Belles Arts a Barcelona, els somnis i les il·lusions m’envaïren de cap a peus. Per a mi, en aquell temps, el coneixement i domini de l'art s'assolia únicament per mitjà de l'esforç i el treball constant. Això era justament el que jo feia: dibuixar i pintar sense parar. Calia assolir l’objectiu de ser pintor.
En els últims anys he dit moltes vegades que a l’edat de quinze anys jo hi entenia d’art, ara, amb més de cinquanta i molt a prop dels seixanta no hi entenc res. És evident que això pot semblar una bajanada, però, el significat s’explica pel fet que, en aquell moment, el meu concepte de l’art en general i de la pintura en particular es limitava a contemplar i plasmar la natura amb personalitat i ofici. Jo sabia el que volia i ho tenia molt clar. Avui, però, l’art ha pres per a mi una dimensió absolutament diferent de la que tenia en aquell moment, i considero relatius, no ja tan sols els valors estètics i artístics, sinó fins i tot les pròpies definicions del concepte art.
Eren moments en què, sota la influència, entre d’altres d’en Josep Alumà, l’antic professor en el Liceo las Artes, així com molts altres artistes i l’entorn social en general, jo no acceptava ni tan sols la pintura abstracta que en certs països ocupava ja un gran espai dins del món de l’art. Ara no recordo el títol ni l’autor, però havia llegit un llibret que avui considero nefast, un llibre que negava tot allò que no comportés la imitació simple i clara de la natura. La pintura es limitava a ser una transcripció sobre una tela de la percepció del món, mitjançant l’aprehensió visual.
L’escola estava ubicada a la plaça de la Verònica, en el carrer d’Avinyó, ben a prop de la mundialment famosa Rambles de Barcelona, un dels passeigs més cosmopolites del món i on el vianant s’enfronta dia i nit amb tota mena de brogits. No gaire lluny d’allí hi havia el que - tot i anomenar-la avui Ciutat Vella - es coneix encara amb el nom de Barrio xino, una zona deprimida i depriment amb carrers reputats pels seus bars i locals farcits de meuques. Després de més de quaranta anys, molts d’aquells carrers són encara avui coneguts per la prostitució, la droga i l’alcohol. Des de la mateixa plaça de la Verònica sortia un carrer curt i estret, el carrer d’en Arai, que confluïa directament en un dels carrers més coneguts de la ciutat pels seus bars i locals nocturns i on la prostitució, especialment els caps de setmana, vetllava fins a ben entrada la matinada: el carrer dels Escudellers. En aquest mateix carrer, ben a prop de la Rambla, hi havia el Cabaret New York, un local on per quatre rals es podia assistir a espectacles de strip-tease de ben poca qualitat. Aquest local és avui una mena de discoteca.
De l’altra costat de la Rambla hi havia el ple d’aquest tipus d’aviram. El carrer de les Tàpies, el de Sant Oleguer, el de Sant Ramon i sobretot, el més famós de tots, el carrer d’en Robador, conegut aleshores com el carrer Robadors, permetien el pasturatge a tots aquells, clients o curiosos, que s’hi endinsaven. Dones de totes les edats, joves, grans i més grans, algunes d’elles superant la seixantena, s’oferien provocativament a qualsevol passant. En els locals on s’instal·laven, bars bruts, malsans, foscos, amb olors mefítiques i indefinibles, els possibles clients concertaven amb elles el preu d’una fornicació. Segons sembla, la llei no permetia que els mateixos locals tinguessin habitacions per a acomplir l’acte sexual i era curiós veure com, un cop acordat el preu, client i prostituta sortien del local, ella davant, ell darrera, per anar a un dels establiments on llogaven les habitacions.
Les prostitutes es concentraven en els diferents carrers segons les seves edats. El carrer de les Tàpies era on es trobaven les més grans, moltes d’elles d’edat avançada, brutes, amb actituds obscenes, ensenyant cuixa i pits i parlant un llenguatge groller i provocatiu. Anda, venga, vamos a follar, te la chuparé bién, ?llevas pasta¿ , aquest era un llenguatge corrent entre totes aquelles dones. Tot plegat generava un espectacle horripilant, gairebé esborronador. Aleshores no existia la oferta que, avui, obertament i sota el títol de relax, publiquen alguns diaris a les planes dels classificats i on fins i tot s’hi troben fotografies de noies joves en actituds provocatives. Tot i que la prostitució no estava prohibida en aquell moment, les institucions públiques volien ignorar-la i, conseqüentment, no podia haver-hi cap tipus de publicitat d’aquesta activitat. Sempre que quan algun vaixell de guerra nord-americà atracava en el moll de Barcelona o bé ancorava a dues o tres milles de la costa, era fàcil veure per tots aquells carrers, incloent-hi la part de la Rambla propera al moll, marins nord-americans agafats de la mà amb una prostituta a la recerca d’una habitació on anar a cometre el prodigiós i meravellós pecat de la fornicació. Al llarg del temps en què el vaixell romania ancorat, aquelles dones feien l'agost, tot ajornant per uns dies les admirables virtuts de la castedat.
El carrer Robadors era el súmmum de la disbauxa sexual. Gairebé sense excepció, les plantes baixes de tots els edificis eren ocupats per bars de putes. Recórrer el carrer d’un cap a l’altre era lliurar-se a tota mena de provocacions luxurioses. Les santes dones sortien fins i tot al carrer amb la finalitat d’estimular sexualment el vianant, més aventurer que no pas accidental, ja que tothom sabia on s’endinsava quan enfilava el carrer per anar d’un cap a l’altre. Desconec si llavors les malalties venèries excel·lien, el fet és que, en el mateix carrer de les Tàpies hi havia una mena de local, crec recordar amb el nom de La Estrella, que amb un rètol ben gros oferia Lavados y Preservativos.
S’ha parlat molt de la prostitució com un dels oficis més vells del món. Sia com sia, la prostitució és més vella que la pròpia història. En moltes societats la prostitució ha estat menyspreada i escarnida, tot i la seva evident funció, mentre que en d’altres s’han establert lleis regulant aquesta activitat, permetent, conseqüentment, l’establiment de cases de meuques, sobretot a les grans ciutats. La història ens mostra que ha estat la prostitució femenina la que més s’ha practicat. En la gran majoria de les societats en què les prostitutes han estat castigades i perseguides, les lleis han ignorat els homes que se’n servien. Serà que al llarg de molts períodes de la història les lleis han estat decretades pels homes?.
Determinades morals han condemnat i condemnen la prostitució, però, hi ha alguna llei natural que empari aquesta condemna? Ha existit alguna moral que, sense considerar cap tipus d’interès pecuniari, defensi aquest ofici?. No vull pas que les meves paraules apareguin com a defensores de la prostitució, ni tampoc acusadores, però, quants oficis utilitzen el propi cos per a executar un determinat treball?. Si la pròpia moral depèn de principis normatius i aquests són absolutament relatius, com poden jutjar la prostitució?.
La meva primera relació sexual amb una dona fou amb una prostituta. Jo tenia disset anys. Fins aleshores, com molts altres nois, la masturbació havia estat el mitjà per a satisfer una necessitat primària inherent a tot ésser animal. La relació sexual amb una noia era pràcticament impossible en aquells moments ja que les pròpies mentalitats, estructurades per una societat com la que regnava en aquell temps en el nostre país, feien pràcticament inviable qualsevol relació sexual fora del matrimoni. La meva edat, una forta necessitat fisiològica i un caràcter decidit m’abocaren a fer el pas. A la cantonada del carrer de les Tàpies amb el carrer anomenat l’Estrella hi havia un bar on dones d’edat avançada s’oferien a qualsevol possible client. A la meva ment hi resta el record d’aquella dona. Era una dona de parla castellana, vinguda de Mieres a Astúries, d’uns quaranta anys d’edat. Després de negociar el preu, crec recordar que fou de quaranta cinc pessetes, vàrem haver de sortir del bar on es trobava i anar a una casa del mateix carrer de les Tàpies on llogaven habitacions, el preu de les quals era d’unes cinc o deu pessetes. Tot i que hi vaig tornar alguna altra vegada, he de manifestar que no va ser una pràctica constant.
Encara que no pas sempre, sabem que normalment són les dones de classes més desfavorides les que es dediquen a la prostitució. Quina és la causa que determina que una dona es dediqui a aquesta activitat?. És evident que moltes prostitutes ho són, no pas per vocació, sinó per necessitat o, encara pitjor, per submissió, la qual cosa fa que, en aquest cas, l’ètica de certs individus s’engoleixi, emmascarada per interessos personals. Avui, segons sembla, més que gairebé mai abans, hi ha casos, obertament desconeguts, de dones que practiquen la prostitució per - diguem-ne - vocació o devoció. Són dones de classes socials afavorides que, ja sigui per vici, perversió, corrupció, desig de practicar l’adulteri o altre, es lliuren a la pràctica de la prostitució. Tot i pertànyer al món de la pura ficció, recordeu Belle de Nuit del realitzador cinematogràfic Carlos Saura.
Al marge de tot aquell món que en la distància ens era ben proper, la poètica de l’espai que es respirava a l’escola i dins del qual ens movíem envoltats per cavallets, teles, caixes de pintura, tubs de color per tot arreu, uns simples tallers de dibuix i pintura modelats a l’antiga, a més del temps viscut a un ritme tranquil, permetia als nostres esperits gaudir de tot el que aquella escola ens oferia: un espai per al somni. Seríem artistes ben aviat !, ah, perdó, ja ho érem !, mancava la simple maduració i això ho faria el temps, i, de temps n’hi havia molt davant nostre. Foren anys meravellosos en els quals les il·lusions, l’entusiasme i els deliris alletaven les nostres imaginacions. La vida real, un cop acabada la formació que es podia assolir en aquella escola, trencà a molts d’aquells somiadors, creant fins i tot angoixes pel fort contrast entre aquell món absolutament idíl·lic i la realitat a l’hora d’enfrontar-se amb el món real fora de l’escola.
Setze anys després d’haver acabat els meus estudis a l’escola, vaig començar a impartir cursos de dibuix tècnic i geometria descriptiva en el Col·legi de Professors de Dibuix i Llicenciats en Belles Arts per a aquells que, un cop acabats els estudis a la Facultat de Belles Arts, decidien dedicar-se a la docència. Cal dir que, alguns d’ells, ben pocs, ho feien per vocació, mentre que, d’altres, la gran majoria, ho feien per aconseguir els mitjans econòmics que els permetessin viure. Les meves classes es dividien en dos nivells diferents, un primer nivell que els preparava per a impartir classes dels cursos de batxillerat i del d’orientació universitària i un altre nivell per a preparar-los per a les proves oficials d’oposició a professors numeraris de batxillerat. He de dir que va ser aleshores quan vaig veure clar que aquella escola i la posterior Facultat de Belles Arts en la qual s’havia transformat l’antiga Escola de Belles Arts, permetia a tots aquells i aquelles que s’hi endinsaven sentir-se en un reclòs farcit d’il·lusions: una mena de fàbrica de somnis. Posteriorment, i motivat per la impossibilitat de la supervivència econòmica per mitjà de la creació artística, es produïa un absolut desencís en moltes d’aquelles persones. A més de les classes, els primers anys assistia personalment als alumnes, professors d’Instituts o bé d’escoles privades, en tots els dubtes i problemes que la docència els ocasionava. El fet és que, poc a poc, em vaig transformar en una mena de psicòleg i amic que m’obligava a viure i reviure llurs problemes personals, problemes de caire anímic i d’identitat. Molts d’aquells professor no sentien cap mena de vocació per la docència i, a més, havien de patir les conseqüències d’impartir les classes a alumnes adolescents, alguns d’ells certament difícils. Després de veure que, damunt de la meva tasca de professor, m’estava convertint en una mena de confessor, vaig decidir de limitar exclusivament la meva feina a l’activitat docent que se m’havia confiat.
A més d’en García Morales, hi havia altres professors a l’Escola Superior de Belles Arts. N’hi havia un a les classes de dibuix del natural, segurament vinculat al regim franquista, bé, no ho sé pas, però el seu tarannà era com si ho fos: Don Francisco Ribera. Sona bé, no?. Pintor de calendaris. Ja sé que això pot sembla un insult, però així ho penso. Era seriós, anava sempre ben vestit, amb corbata, no faltava mai a classe i s’hi feia molt a l’hora d’explicar-nos i corregir els nostres dibuixos. Els seus ensenyaments es limitaven a fer-nos veure el model i a representar allò que vèiem. A diferència d’altres professors, ell corregia anant d’un alumne a l’altre, seguint la situació en què ens trobàvem cadascun de nosaltres dins l’aula. Tot i que no ho va explicitar oralment, un dia es va emprenyar amb mi. Feia poc que s’havien inaugurat els grafits que Picasso havia dibuixat per a la façana de l’edifici del Col·legi d’Arquitectes situat a la Plaça Nova de Barcelona, davant de la catedral. Crec recordar que era la tardor del 1962 o l’hivern següent. Jo m’havia expressat positivament defensant aquella obra. No fos pas que jo estigués parlant amb ell directament, sinó que, a la seva classe, en un moment en què la model estava descansant, en petit grup i parlant entre amics, cadascun de nosaltres expressava el nostre parer. El meu era positiu respecte a les obres d’en Picasso. Ell, Don Francisco Ribera, un pintor figuratiu i conseqüentment anti Picasso, ho va sentir. A partir d’aquell moment vaig percebre com el seu tracta amb mi va canviar. Està clar, tot passa, Panta rei, deia Heràclit. La pintura de Francisco Ribera, Paco pels seus amics, era el que podríem qualificar de pintura purament comercial: noies amb gerres al costat d’una font d’aigua, gitanes d’allò més superficial, tot realitzat amb una pinzellada virtuosa i gratuïta. Cap bon record d’ell.
A principis dels anys seixanta hi havia encara molta gent, artistes inclosos, que rebutjaven tot el que comportava l’anomenat art contemporani. En Picasso ja havia fet el bo i millor de la seva obra en aquell moment i començava a ser pintor de museu. Tot i això, el coneixement que es tenia a Espanya de les seves creacions artístiques era poc i superficial, ja que el règim franquista s’oposava a fer grans exposicions d’ell per raons purament polítiques. Tot just algunes exposicions a la Sala Gaspar del carrer Consell de Cent i poca cosa més. En Picasso es manifestava comunista i, a més, havia participat en grans conferències internacionals, manifestant constantment la seva oposició al règim dictatorial que regia a Espanya.
Mal que no es coneixia bé la seva obra, hi havia d’una banda els defensors i de l’altra els detractors d’aquest artista. Quan es van inaugurar els grafits del Col·legi d’Arquitectes, durant un temps, els vespres, entre les nou i les deu aproximadament, hi havia gent, sobretot artistes, que s’aplegaven davant mateix del Col·legi d’Arquitectes a la Plaça Nova per discutir aferrissadament sobre aquella obra que, uns consideraven important, d’altres fetes per un nen . Tot i que ara no ho recordo ben bé, he de suposar que molts d’aquells artistes sortien aleshores del Cercle Artístic de Sant Lluc on havien anat per a dibuixar, pintar o entretenir-se parlant d’art o altres. Sant Lluc, com l’anomenaven, i l’anomenen avui encara es trobava en el carrer del Pi no gaire lluny del carrer Portaferrissa, tot just a cent metres de la Plaça Nova. Amb algun amic, a partir de les nou del vespre, just després d’acabar la classe de dibuix, enfilàvem el carrer dels Banys Nous per arribar a la Plaça Nova on hi havia aquelles trobades.
En Francisco Ribera tenia un ajudant que sense cap mena de dubte puc dir que era de l’olla. Es deia Santos Vivar i es presentava com descendent directe d’El Cid. A més de professor a Belles Arts era el director de l’Escola de Mestres Pintors i Decoradors on jo havia anat els vespres, just en el mateix temps en què per les tardes assistia al Liceo las Artes d’en Josep Alumà. D’aquest no vaig arribar a veure mai cap obra. Tinc el sentiment que era dels que ocupaven un lloc per allò de: tu, camarada, profesor de esta escuela. Em puc equivocar, però no ho crec. En aquell moment n’hi havia molts i molts; calia ocupar els llocs estratègics amb persones vinculades a la dictadura. Era la manera de tenir controlat i sotmès el país. Els que havíem nascut durant la dictadura no teníem consciència clara del que allò significava; tot just quatre comentaris a casa per part del pare. En tot cas no es podia parlar gaire, doncs, les parets tenien orelles i més de quatre van anar de cap a la garjola per ben poca cosa.
Amb alguns companys, sobretot amb un de nom Dionís, Dionís Martínez Romeo, visitàvem algunes galeries d’art de Barcelona, en particular la Sala Parés. N’hi havia d’altres: la Pinacoteca, la Syra que es trobava a la planta baixa de la Casa Batllò en el Passeig de Gràcia i la Sala Gaspar, una de les poques, sinó l’única, que presentava obres d’alguns artistes de caire no acadèmic. Tot i que n’hi havia d’altres, no eren però tant visitades per nosaltres com aquestes. La nostra dèria de cercar allò que ens pogués ajudar a avançar en el nostre camí ens empenyia a voltar, veure i captar tot el que ens oferia la ciutat. Les visites a les galeries ens esperonava a seguir endavant. Alguns dels pintors exposats en aquelles galeries se’ns presentaven com modèlics, uns a imitar artísticament, d’altres com imatge d’artistes que havien aconseguit un lloc en el món de l’art, generalment en la Barcelona d’aquells anys.
Per la seva proximitat a l’escola i pel prestigi que tenia entre els pintor figuratius del moment, la Sala Parés, situada en el carrer Pretitxol, era la més visitada per nosaltres. Havia estat i continuava sent la galeria de la burgesia barcelonina i, en aquell moment, ja era la sala més antiga de Barcelona. Hi havia una sèrie de pintors, Josep Amat, Mallol Suazo, Josep Monpou, Josep de Togores, entre d’altres, que gairebé cada any hi feien una exposició. Desconec si aquest pintors treballaven a sou per la galeria o bé cobraven segons les vendes.
Algun d’ells havien iniciat un recorregut artístic molt agosarat durant els anys vint a París com és el cas d’en Pere Pruna i d’en Josep de Togores. De retorn a Barcelona, en Pere Pruna va congeniar ben aviat amb el règim franquista i l s’esforçà a fer una pintura delicada amb la figura femenina de força acceptació entre el gran públic burgès. En Togores fins i tot havia tingut de marchand a París Henry Kahnweiler, un dels grans coneixedors de l’art del segle XX i impulsor de molts dels creadors del seu temps. Per la seva galeria va passar el bo i millor dels artistes del moment: Derain, Giacometti, Leger, Gris, Braque, Picasso, entre molts altres. La gran depressió econòmica i la segona gran guerra van fer trontollar el món de l’art i conseqüentment la seva galeria. A partir dels quaranta i amb l’estabilització política i econòmica a Europa, la galeria Kahnweiler va tenir continuïtat gràcies a Louise Leiris, germana de la seva dona. Va ser sota aquest nom que jo vaig conèixer la galeria a la meitat dels anys seixanta.
Els canvis polítics i sobretot la gran depressió econòmica generada el 1929 va tenir un fort impacte en l’obra de Josep de Togores, el qual, per la manca de vendes, va haver de transformar la seva obra en una pintura molt més accessible al gran públic. De retorn a Barcelona va continuar pintant i es va limitar a ser un bon pintor figuratiu.
Crec recordar que fou l’any 1963 quan s’inaugurà el Museu Picasso de Barcelona. Tot i que l’obra que va donar en Jaume Sabartés, amic i secretari d’en Picasso, i a partir de la qual es va crear el museu, i les col·leccions que el propi pintor va regalar de la seva època de Barcelona no fossin suficients per a comprendre el geni, el fet és que pel propi renom que ja havia assolit l’artista i la manca de grans exposicions de les seves obres a Barcelona, la inauguració d’aquell museu va ser un esdeveniment que ens va emplenar de joia i, alhora, ens va permetre contemplar i admirar un pintor que començava a merèixer el nostre reconeixement. Just per aquell temps jo llegia o havia llegit un llibre sobre Picasso que em va fer vibrar profundament i del qual, si no pas el contingut, a la meva consciència subsisteix el sentiment de la impressió que em va causar: Doble Assaig sobre Picasso d’en Josep Palau i Fabra.
Segons tinc entès, la decisió de crear el museu no va ser gens fàcil ja que en aquell temps, en Picasso es manifestava constantment i obertament contrari al règim franquista. En Picasso, conjuntament amb en Pau Casals, van ser dos dels personatges que es van negar a tornar a Espanya mentre no hi hagués un règim democràtic en aquest país. Malauradament, un i altra van morir abans que el dictador. El fet és que, com podia una ciutat com Barcelona, on l’artista havia viscut els millors anys de la seva adolescència, negar-se a acceptar aquelles obres i, conseqüentment, refusar la creació del museu ?. El discutit José Mª de Porcioles era l’alcalde de la ciutat i, segons sembla, va ser la seva una decisió compromesa. Sia com sia, el museu es va crear i, avui, és un lloc de visita obligatòria per a conèixer l’obra d’aquest gran pintor del segle XX, sobretot l’obra realitzada durant la seva joventut.
El ritme de vida d’aquells anys era plaent, lent i parsimoniós, si el comparem amb el neguit que pateix la nostra societat actual. Ara i abans, la capacitat sensorial ens permet de viure el temps sota una concepció concreta. Sense entrar en cap de les definicions que del concepte temps s’han establert al llarg de la història de la filosofia, i limitant-nos a les simples vivències personals, l’espai-temps en el qual ens movíem aleshores determinava estats anímics pausats i rítmics, sense neguits ni esbojarraments.
Personalment remenava el meu cos i sacsejava el meu esperit amb una quasi absoluta llibertat. Jo era jove, el més jove de tots. Em sentia fort, valent i atrevit. Movia el meu cos i la meva ànima sense cap tipus d’encongiment. Hi ha quelcom que els meus companys i amics d’aleshores en comenten i recorden encara; en plena classe, pels passadissos, per les escales, just en moments d’absolut silenci, jo, en un estat de total llibertat i plenitud per la meva condició personal, proferia un fort crit que ressonava per tot l’edifici. Un crit emès amb tota la força de la meva gola. Era una manera peculiar d’expressar l’energia embotida dins del meu cos. Explicat aquí, sense més, pot semblar una simple ximpleria. El fet és que això va arribar a constituir un element més dins d’aquella escola. Aquesta llibertat que manifestava un determinat caràcter i una situació d’esperit va ser, fins i tot, plenament acceptada per companys i professors com una característica de la meva personalitat. Éiiiiii, bàaaaa!. Aquell fort crit havia tingut els seus orígens en ple camp quan amb un amic, en Juan Moreno, els diumenges al matí anàvem a pintar paisatge. Davant la plenitud de la natura vàrem començar, qui més fort, a projectar un crit potent; un diàleg amb la pròpia naturalesa. Es tractava d’un crit de joia, de satisfacció, una mena de salutació panteista a l’energia divina, la qual, en forma de naturalesa, se’ns presentava davant nostre.
Aquesta llibertat no s’ha manifestat sempre al llarg de tota la meva vida. Hi ha hagut molts moments en què les situacions socials, familiars, econòmiques o altres han impedit manifestar-me amb plenitud. El fet és que l’he cercat sempre i, cal dir-ho, ho he aconseguit en el transcurs de molts períodes de la meva existència. El propi sentit ètic i estètic del comportament humà, el respecte i la submissió als demés, les forces externes que graviten sobre els individus anul·len moltes vegades la capacitat lliure d’acció i resolució.
Un dels professors que em tenia molta consideració i que em va arribar a dir: Vostè serà un bon paisatgista, era en Puigdengolas, pintor català, virtuós del pinzell i de les llums amb certes matisacions. Llàstima !, aquest home tenia planta de pintor, però es va limitar a ser un bon paisatgista. Era un dels noms d’aquell moment. Si avui visqués i veiés el que he fet posteriorment, s’esgarrifaria. Feia anys que el paisatge m’interessava com a temàtica pictòrica, per la qual cosa era un dels alumnes que més el sabia tocar. A finals de curs, en Puigdengoles en va felicitar i em va donar un excel·lent de nota d’assignatura. A més d’això em va atorgar la beca del Paular. Aquesta era una beca que es donava als alumnes de la classe de paisatge per anar al Paular a Segovia a pintar durant tres mesos durant l’estiu. No la vaig acceptar per una raó ben simple, les milícies universitàries es feien durant l’estiu i havia d’anar a fer el campament ja que si no ho feia així hauria de haver fet el servei militar normal i aquest durava gairebé dos anys. Amb les milícies en tenia prou fent dos estius de tres mesos cadascun i quatre mesos més de pràctiques un cop acabats els estudis. La classe de paisatge es feia en el Parc de la Ciutadella, just en els jardins que hi ha enfront del Parlament Català, aleshores Museu d’Art Modern. En el mateix edifici i en una recambra al costat de consergeria ens guardaven tots els estris de pintar: teles, cavallet, caixes de pintura. En dies de pluja o bé de mal temps, ens endinsàvem en el museu, recorríem una a una totes les sales i, no només ens delectàvem, sinó que, de tant contemplar aquelles obres, arribàvem a conèixer de cor les peces més importants del museu i les seves peculiaritats.
El sentiment de llibertat que la joventut inflava els nostres esperits, ens permetia gaudir de comportaments personals que podrien haver estat considerats estrafolaris per a qualsevol ànima selecte de comportament refinat. Una tarda, ben avançada la primavera, en un dia de molta calor, quan un dels empleats de l’Ajuntament estava regant amb una mànega potent els jardins, jo, al costat de dos altres companys i amics, en Dionís Martínez Romeo i en José Albella, li vaig demanar de dirigir la mànega envers nosaltres, el bon home va al·lucinar, però, amb la satisfacció als llavis ens va deixar xops de dalt a baix. Avui en diríem una performance. Genial !. Quina satisfacció la nostra!.
Des de feia anys tots els diumenges pel matí m’endinsava pels camps de Can Butinyà i Sant Jeroni entre Sta. Coloma i Badalona a la recerca de temes naturals. Altres vegades camí de Montcada, a prop del riu, o fins i tot amb tren vers Mollet, Montmeló, etc. De molt petit, alguna vegada anava a pintar per aquells indrets amb en Juan Pérez Salinas, un amic de la meva mateixa edat. Molts anys més tard el vaig trobar pel carrer en un estat penós d’alienació, estava ingressat a la clínica mental de Sta. Coloma amb un greu estat d’esquizofrènia. Aquella clínica era coneguda per tots els ciutadans de la població com el manicomi. Quan em va reconèixer em va dir: hola Jordi, m’han ingressat en el manicomi per què diuen que sóc esquizofrènic, però no te’ls creguis, són uns fills de puta, jo sóc Jesucrist. A partir dels quinze anys solia anar amb un altra amic originari d’Aranda de Duero: en Juan Moreno. Avui no sé que se n’ha fet d’ell. He de suposar que va tornar a Aranda de Duero amb el seu germà a crear una empresa de pintura decorativa.
L'estudi de la natura amb els valors de llum i ombra, les profunditats i transparències atmosfèriques, així com qualsevol altre efecte relacionat amb la llum, foren elements que m’interessaren en aquella època de formació. D’una o bé altra manera m’apassionava per la representació de la natura. Foren anys d'estudi i experiències ja que no tan sols el paisatge, sinó la natura morta, la figura humana i qualsevol altra temàtica pròpia de la formació de les escoles d'art d'aquell moment m’interessava i tractava amb qualsevol tècnica pictòrica.
L’assignatura de les tècniques pictòriques a l’escola es feia amb en Miquel Farré: pas grande chose. L’anatomia amb en Galcerán: rien de rien. Pintura, en Sanvisens substituí en Santasusagna el qual, completament acabat en aquell moment, morí reclòs a la clínica mental de Sta. Coloma de Gramenet. Quin panorama !. La perspectiva amb en Mestres Cabanes: aprèn-ho de memòria, cap reflexió, això si, bon escenògraf segle XIX, l’escenògraf d’El Liceu. En Muntaner: dibuix del moviment, molt bo, tot i que no parlava gaire. A vegades semblava que el gat se li havia menjat la llengüa. En Labarta, tres mesos i al sot; no s’entenia res, va morir el novembre o desembre del 1964. Rafael Santos Torroella, pas mal, com dirien els francesos. En Subias Galter en història de l’art: Goya, Velázquez i molt de romànic. El director, evidentment vinculat al règim, Federico Marés, cap mena de contacte.
Hi ha anys viscuts que romanen latents a la memòria, mentre que d’altres en queda poc substrat. Els anys escola són dels que resten per sempre més en el record. Les il·lusions, els descobriments, les esperances, entre d’altres, infonen estats d’esperit i vibracions a l’individu de difícilment esvaïment. Són anys en els quals les amistats brollen i es mantenen vives. L’ésser humà esperonat pels somnis és com una esponja capaç d’absorbir totes i cascuna de les experiències viscudes. Totes elles afaiçonen l’individu i, moltes vegades al llarg de l’existència, es sent íntimament identificat amb els designis somiats.
D’entre els amics, molts noms i molts records, alguns d’ells van acceptar ser membres del patronat de la Fundació que vaig crear l’any 1994 en pro del desenvolupament de l’art contemporani: en Joan Fuguet i en Sento Masià – molt bon amic i gran pintor -. Tot i que en Dionís Martínez Romeo, ell signava Romeo, ho va acceptar, un parell d’anys més tard el va abandonar. Hi ha molts i molts records d’aquells quatre anys que vaig passar a l’Escola i, avui encara, per la meva ment passen les imatges dels companys i amics que al llarg d’aquells anys vàrem saber conviure en aquelles aules mal vestides en un edifici mal adaptat a Escola d’Art. El fet de que, en assignatures com Dibuix del natural i Pintura - aleshores anomenada Colorido -, treballéssim dos cursos junts a la mateixa aula provocà l’amistat amb companys d’un curs més avançat o posterior. Els pintors Francesc Artigau, Rafael Lozano Bartolozzi, Arranz Bravo, en Josep Vernis de Vic, els escultors Joan Mora del qual el 1966 en vaig fer un retrat, Camilo Otero, un gallec desaparegut Déu sap on, molt bons amics com l'Artur Junqueras i, evidentment, un gran record de la Pilarín, l’amiga Pilarín Bayés, una de les grans il·lustradores catalanes de tots els temps. Els seus dibuixos s’han fet famosos per les seves característiques il·lustratives. A qualsevol hora del dia, dins les aules o fora en els passadissos, la trobava dibuixant i dibuixant en llibretes i papers. Tot i ser un fet anecdòtic, recordo que un bon dia la vaig trobar en el vestíbul de l’escola i, sense pensar-m’ho un parell de vegades, la vaig convidar a prendre qualsevol cosa. El meu ensurt va ser d’allò més quan a l’hora de pagar em vaig adonar que no tenia prou diners: va ser finalment ella qui em va haver de convidar. Sens dubte, molts altres amics dels quals molts records i vivències es mantenen vius a la meva memòria.
El maig del 1964 vàrem acabar els estudis anomenats del Professorat. El temps i la separació. Alguns retrobaments posteriors, però no pas tots, està clar: una minoria.
2 de juliol del 2002
31 d’octubre del 2004
16 de gener del 2007
