El gat matat

El vaig matar. Vaig matar el gat. Avui, en el moment d’escriure aquestes memòries, agost del 2007, pot semblar inversemblant i injustificable haver matat un gat. La memòria no em permet de recordar amb exactitud la meva edat en aquell moment: dotze o tretze anys, no pas més. El vaig matar.

Hi ha animals que en maten d’altres i no pas pel plaer de matar, sinó per sobreviure. La presa sap, generalment per instint, quan s’ha d’escapolir de l’assetjador. El gat ho sabia, s’havia d’escapolir. Tots els seus sentits l’obligaven a pressentir el pitjor. Jo l’havia de matar. El vaig matar. Des de la meva perspectiva actual, no vull ni puc justificar i, encara menys, legitimar la mort del gat. En el moment de matar-lo, però, quedava plenament justificat, al menys això és el que jo creia i, evidentment, els meus pares. La legitimitat d’un fet depèn de causes que, tot i poder ser vàlides en el seu moment, poden no justificar una determinada actitud. Jo no el vaig matar pel simple plaer de matar-lo. Els pares em van encarregar la tasca i jo, tot un homenet, havia de sentir-me útil. Tampoc vull ni puc acusar els pares. De la mort del gat no es pot inculpar ni justificar ningú. En aquest món no es pot inculpar res si no es vol. Tampoc es pot justificar cap acció, si no es vol, sigui del tipus que sigui.

La cacera ha estat al llarg de milers i milers d’anys una activitat que, tant en els animals com en els homes, ha satisfet necessitat primàries. Avui hi ha qui, tenint aquestes necessitats satisfetes, es lliuren a la cacera d’animals pel simple plaer de produir-ne la mort. Es podria justificar com una necessitat personal de caire genètic generada per segles de constant consagració a la cacera? Sigui com sigui, la superior intel·ligència que li és suposada al ésser humà podria defugir la persona de la cacera, diguem-ne esportiva. Es podria presentar aleshores el dilema de la mort del animal en el escorxador.

Necessitàvem el gat i el vaig matar. No es va tractar ni d’una cacera esportiva, ni el desig de matar com a principi de destrucció. Tampoc fou cap necessitat primària. No era un gat de companyia com els que hi ha en societats riques i opulentes que poden servir pel simple plaer del propietari o bé per a satisfer determinades necessitats de caire personal, gats aquests maltractats moltes vegades per diferents tipus d’intervencions quirúrgiques con és la simple castració.

Aleshores, a mitjans dels anys cinquanta, hi havia gats de per tot. El gat era necessari ja que complia perfectament una tasca: matar rates. Pràcticament en totes les cases se n’hi podien trobar. Eren gats de carrer, uns més feréstecs, altres més mansos. Els gats no han assolit l’absoluta domesticació. En general són individualistes, tot i que n’hi ha que poden acceptar fàcilment en un moment donat l’estat de mansesa.

Abans d’explicar-vos la meva proesa, permeteu-me d’explicar-vos un altra mort d’un gat. Enfront de casa meva en el carrer Major de Sta. Coloma de Gramenet hi havia una carnisseria, en deien a Can Sitjes. Com en moltes altres cases, també tenien un gat. Un bon dia el gat de Can Sitjes va desaparèixer. Un temps més tard, ara no recordo exactament quan de temps, la Lola de Can Sitjes va obrir de bon matí la porta de la carnisseria i se’l trobà allí, enfront d’ella. Amb ulls grans ben oberts i aspecte salvatge, el gat, tot d’una saltà a sobre de la dona i li mossega el braç esquerra. El gat estava com embogit: tenia la ràbia. Just en aquell moment, el meu pare estava obrint la porta de la botiga de casa nostra. A les mans tenia un pal amb un ganxo en un extrem que servia per a pujar la porta enrotllable. A Can Sitjes tenien un mosso el qual, també en aquell moment, havia arribat a la carnisseria i veient el que allí passava va agafar el pal que el pare tenia a les mans i, sense pensar-ho un sol moment, es dirigí vers el gat. D’un cop sec ben dirigit al cap li tragué la vida. Va tenir sort d’encertar-lo a la primera i el gat restà ben plegat en el terra.

La reflexió dels meus pares fou immediata: què s’ha de fer amb aquell pal? Podia tenir el virus de la ràbia. Tot seguit va ser necessari de ruixar el pal amb esperit de vi i calar-hi foc. El pal es va tornar a fer servir, però ben negre i mig cremat. Si encara podia prestar servei, per què se’n havia de comprar un altre?

Al llarg de molt de temps, ara no recordo si un, dos, tres o més mesos, la Lola va haver d’anar al Zoològic de Barcelona a prendre unes injeccions per no haver de patir les conseqüències de la ràbia que havia adquirit per la mossega del gat.

Però, sabeu quelcom? A casa nostra també hi havia un gat en aquell moment. I si el nostre gat també té el virus de la ràbia?. Es podia haver trobat amb l’altre gat, haver-se mossegat un a l’altre i haver-se transmès el virus. La por embriagà els meus pares. No va caldre massa temps per a fer la decisió: cal matar el gat. La tasca de matar aquest gat fou encomanada a en Manolo, un pintor de parets que treballava amb el meu pare. Un dels seus parents tenia una escopeta de caça de bales. Anem a buscar-la tot seguit! En Manolo amb l’escopeta i jo, tot rodejant el gat per a fer-lo anar cap a un racó de la casa, ens trobàvem perseguint-lo per a acabar amb la seva vida. En Manolo, recordo, no va encertar a la primera i el gat, enfurit miolava com un malaurat. A la tercera o a la quarta el gat va quedar ben fregit. En Manolo va exhibir la mort del gat con un trofeu de caça.

Crec que pot ser fàcil justificar, tot considerant les diferents situacions i característiques del moment, la mort d’un i altre gat. Avui es podrien considerar altres mecanismes per a acabar amb la seva vida, però llavors, anys cinquanta, els estats mentals, socials, domèstics i altres exigien solucions com aquella.

No penseu pas que a casa dels pares només es mataven gats, però, per què vaig haver de matar jo un altre gat? Quina solució podia haver-hi al problema que creava?. El problema era ben simple: a la cuina, a la taula i per tot, menjava el que trobava. No es podia deixar res enlloc ja que el gat anava i ho feia desaparèixer. Saltava al cim de la taula, sobre els fogons de la cuina, aquí i allí, ho esgarrapava tot. Està clar que se li donava de menjar, però les restes i altres que eren el seu patrimoni no li satisfeien. Moltes vegades, el pare havia agafat el gat i mostrant-li el plat o l’indret buit del qual ell havia fet desaparèixer un tall de carn o altre, li donava una pallissa per a que aprengués que no s’havia d’agafar allò que no li pertanyia. Quantes vegades, talls de carn, botifarres i altres, deixats en algun indret de la casa sense pensar-hi, havien passat pel seu estómac!

Després de molt de temps sense ser possible solucionar el problema, es va decidir la mort del gat. Jo vaig ser el responsable de fer-lo desaparèixer. No recordo exactament si fou aquest mateix gat o bé un altre, s’havia intentat una altra estratègia que no fos la seva mort. A Sant Andreu, un districte de Barcelona, hi havia, encara hi és avui, un mercat. Bé, portem el gat allí, cinc o sis kilòmetres lluny de casa, trobarà menjar, ja que en un mercat sempre hi ha restes de tot i el gat no tornarà a casa. L’estratègia no va donar cap resultat, doncs al cap d’uns dies, el gat apareixia novament per casa.

És així que calia actuar. Com ho vaig fer? Jo no disposava de cap escopeta de bales ni cap altre arma que em permetés acabar amb la seva vida. Tot imaginant una i altra possibilitat en vaig trobar una. No va ser gens fàcil, però ho vaig aconseguir. Vaig agafar el gat pel coll i el vaig posar dins d’un sac. El malaurat no hi volia entrar, doncs s’imaginava el pitjor de tot. Finalment ho vaig aconseguir. Un parell o tres totxos van anar, així mateix, dins del sac i tot seguit vaig introduir el sac, ben lligat amb el gat i els totxos dins, al safareig ple d’aigua de casa. Els espetecs van durar ben poc: havia acabat de matar el gat. Jo havia fet la feina que s’havia de fer i, amb el gat mort agafat per les potes de darrera, el vaig presentar als pares com un trofeu.

No penseu pas que em sento culpable de la mort del gat. Es veritat que, avui hi ha altres mecanismes per a matar un gat: es porta al veterinari, es paga i un se’n va tan tranquil cap a casa. Problemes de consciència?. Cadascú té els seus propis. Tot i haver passat més de cinquanta anys d’aquella feta, les imatges de la gesta resten ben present a la meva memòria.

L’ètica, tots ho sabem, ve delimitada i alhora avaluada per principis normatius, no depenent de criteris, o, diguem-ne, doctrines absolutes. Mai podem avaluar les accions suscitades per una conducta en un temps posterior al del propi fet, ni en un espai geogràfic i social diferent, si no ho fem sota els principis que regien o regeixen en aquella societat. Una determinada situació pot inclús justificar un fet. És ètic menjar carn humana? Evidentment que direm que no, sobretot si hem de matar per a menjar. Recordo les explicacions de persones de l’avió desaparegut en els Andes que, per la força provocada per la necessitat de sobreviure, van decidir de menjar carn dels que havien mort en el mateix accident. Esta clar, ells no van matar. És justificable la realitat històrica de l’esclavitud? Del tribunal de la inquisició? De les lleis d’Hammurabi? Doncs no, no són justificable. O sí? Sí, són justificables! Tothom té raó! Jo tenia la meva raó i els meus pares tenien la llurs. La vida no era gens fàcil a mitjans dels anys cinquanta en el nostre país. Calia treballar molt per a poder reeixir i anar endavant. El gat no complia la funció que se li havia encomanat. Qui li havia decidit la funció de matar rates: l’ésser humà! Qui havia decidit de domesticar els gats: l’ésser humà. Per què? Senzillament, per les pròpies necessitats. Aquí entraríem en la consideració de les lleis naturals. Si tens gana, menja! i si no tens menjar, busca’l!

Això és el que faria el gat en el seu hàbit natural i, sobretot, intentar de sobreviure, escapolint-se del predador. Allí, li era més fàcil. Per què caçar rates? Per què menjar el que li donaven, si hi havia quelcom de millor? Aquí es crearen contradiccions: la llei natural del gat i les necessitats dels humans. Desenvolupant les seves capacitats per mitjà de la pròpia evolució de l’espècie, l’ésser humà intenta, tot i que no pas sempre, alliberar-se dels propis instints animals. Ho aconsegueix plenament? Certament no. Jo vaig ser el seu depredador, però, no pas per a menjar-me’l, cosa que sé que en aquell moment es feia, doncs algú, de tant en tant, es queixava de la desaparició d’un gat. Hi havia, fins i tot, qui amb el dit apuntava. A Sta. Coloma de Gramenet, n’hi havia un, el mot del qual era: en Pelagats. En el meu record, anys cinquanta, senzillament, hi havia força gana. Jo no me’l vaig menjar, però el vaig matar.

13 d’agost del 2007

26 d’abril del 2008