Els anys viscuts graviten fortament sobre l’individu. Carreguen l’ànima de records, d’experiències viscudes i de coneixements adquirits per la memòria. Una càrrega que l’ésser humà porta al cim de les espatlles i de la qual no pot, vulgui o no vulgui, alliberar-se'n. Les experiències viscudes es reprodueixen mentalment, apareixent aleshores el record en forma d’imatges. Però els anys son també un alliberament de l’individu, puix que tota experiència acumulada l’eximeix de la ignorància i l’alleugera de la seva pròpia condició irracional. És així que tot coneixement es produeix a conseqüència de fets purament empírics, i tot procés d’aprenentatge ho és per una successió d’imatges retingudes per la memòria. És així que les experiències determinen el caràcter i la forma dels records. La capacitat de reorganització dels coneixements assolits, sempre gràcies a la memòria, concreta el grau d'intel·ligència de l’individu, però, sense cap mena de dubte, no pas el de la sensibilitat humana.

Tinc molts anys, més de cinquanta i també tinc molts records. Tots els meus records es presenten sempre en forma d’imatges. N’hi ha un que em queda, no pas per ell mateix, sinó per la imatge del pare recordant-lo. Quan jo era petit, a casa meva teníem un xai. Quan el van matar per menjar-lo, tots ploràrem. Havia esdevingut un animal de companyia i no ho sabíem. Ningú en va menjar. Recordo, ara ja fa temps, com el pare encara ens ho explicava. Ben segur que ningú a casa tenia consciència dels sentiments que havia provocat la companyia del xai. Els sentiments dels pares i els de la meva germana, els meus propis no els recordo, esdevingueren la raó del neguit generat per la mort del xai. Els sentiments havien aflorat i eren molt més potents que la funció que originàriament havia de complir el xai. S’havia creat un lligam entre nosaltres i el xai, un vincle sentimental com el d’Antoine de Saint Exupéry amb el seu Petit Prince en el bell mig del desert del Sahara. Quin record el de la lectura per primer cop del Petit Prince ! Fou a París, deixeu-me confessar que jo també, a vegades, a ulls clucs, je vois aussi le soleil se coucher quarante-trois fois. Algun cop, no em fa cap mena de rubor confessar-ho, moltes mes vegades. La meva edat i la incapacitat de retenció d’aquell moment no em permeten de mantenir viva la imatge generada pel record del xai, simplement em queda confús. La imatge dels pares i la germana recordant-lo, em permet, però, de pressentir-lo vagament, desdibuixat i imprecís. Avui, pot semblar difícil d’entendre com en una casa es nodrís un xai amb la finalitat de ser manduca de pobres. Eren temps de postguerra, de misèries i de fam.

Deixeu-me parlar de les experiències viscudes i dels sentiments generats en mi per la lectura del Petit Prince. l’Elisabeth me l'havia regalat. El vaig llegir molt acuradament, ràpidament, però no de corre-cuita, amb una lectura continuada, retenint l’alè per a millor poder engolir les vibracions creades per l’amistat sincera que es manifesta en el llibre. Jo també em vaig enamorar del Petit Prince. I no va ser l’amor entre dos éssers del sexe oposat, com el que jo sentia aleshores per l’Elisabeth, sinó aquell magnetisme que crea l’afecció entre les persones. Mantenia el llibre entre les meves mans, com sentint-me posseïdor d’un gran tresor. El llegia i el rellegia, reflexionant i sentint el misticisme que m’embriagava de cap a peus. Amb el Petit Prince vaig recórrer tots els planetes, rastrejant, mitjançant la paràbola, tots i cadascuns dels personatges. Petit Prince, comme toi, je risque aussi de pleurer en peu quand je me laisse apprivoiser.

No sé perquè, de sobta, apareix aquest record i no pas un altre. No tots els records es mantenen constants. La psicologia estudia, entre altres, els mecanismes de la presència dels records en els éssers humans. Perquè aquest i no pas l’altre record. Perquè hi ha records que es mantenen constants al llarg de tota la vida i altres desapareixen. Quins són els mecanismes que determinen l’existència del record ?. Ha estat el fort impacte que un fet, casual o no, provoca en l’ésser humà ?. Són els estats mentals i anímics els que determinen que aquest o bé aquell fet prengui un lloc concret a la memòria ?

Hi ha molts altres records d’infantesa que prenen consistència dins la meva memòria. Son records lleugers, epidèrmics, càndids, propis de l’edat. En Quim era un amic que vivia ben a prop de casa meva. Els seus pares eren vaquers. A vegades, no pas sempre, hi anàvem a comprar la llet. A la meva mare no li feia gens de gràcia, ja que des de la terrassa de casa es veia el pati d’ells i a vegades, la mare veia com els ànecs que corrien pel pati ficaven el bec i tot el cap dins d’una galleda plena de llet. Després la colaven. El pare i la mare d’en Quim munyien les vaques, dia rera dia, els veies asseguts en un tamboret, matí i vespre, la galleda sota les mamelles de la vaca i movent les mans a un ritme constant. Sempre he tingut el paladar a punt per la llet pura de vaca: la nata que desprèn, amb un parell de cullerades de sucre, és deliciosa. Avui encara, si arreplego un bon got de llet de vaca, tal qual, sento el deliri del paladar. Son aquests simples espais temporals els que es mantenen vius dins la meva memòria. Us diré que m’és molt fàcil de fer mentalment un recorregut pels indrets on es va desenvolupar la meva infantesa, sobretot a partir dels quatre o cinc anys. Els espais físics dins dels quals em movia: la casa, el carrer, el poble. I no tan sols els indrets urbans, sinó totes aquelles persones, amics o altres, que tingueren un cert significat en el meu entorn. Anys de misèries i treballs , anys cinquanta, carrer Major, Sta. Coloma de Gramenet.

Els records no es limiten a imatges puntuals, sinó que permeten fer un recorregut al llarg d’un temps concret, sobretot el temps en què el propi individu desenvolupa les seva vida en un espai determinat. És evident que la memòria no permet aquest recorregut com si d’un enregistrament al llarg de totes les hores de tots els dies es tractés, és, més aviat, un recorregut parcial, limitat per la capacitat de retenció de les imatges viscudes. He estat examinant les fotografies de quan jo era un vailet i n’he trobat amb alguns amics, però amb en Quim no n’he trobat malauradament cap.

Amb en Quim, una vegada, ens vàrem ficar mosques a la punta del penis i després les tapàvem amb el prepuci. Jo devia tenir set o vuit anys, no pas més. Certs records són difosos, d’altres clars, apareixen i desapareixen.

Els pares m’havien compraqt una bicicleta de pinyó fix. Un dia baixàvem dues bicicletes pel carrer de José Antonio, avui anomenat, heureusement, com dirien el francesos, Rafael de Casanovas. Anàvem com bojos. L’altre bicicleta no era de pinyó fix. Devia ser d’un amic. Ara no recordo. Em veig encara pedalejant amb tota la meva ànima, impulsant la bicicleta per la baixada, com dèiem, a tota marxa, intentant d’anar més despresa que no pas l’altre. Just quan arribàvem a baix de tot, allà on acaba el carrer Anselm Clavé, disminuíem, per raons purament instintives, la velocitat per la manca de visibilitat del què podia venir d’aquell altre costat. Quan els pares em van comprar la bicicleta hi havia dues rodes petites a darrera per no caure. Així vaig aprendre a anar-hi.

Aquest i altres són petits records que passen al vol, apareixen i desapareixen. Hi ha records que podem recuperar fàcilment per imatges fotogràfiques, les quals ens permeten d’alimentar la memòria i reconquerir el record, però, ben segur que hi ha molts fets viscuts que no han colpit el nostre esperit i han desaparegut per sempre més de la nostra memòria i se’ns fa absolutament impossible de recuperar-los, entre altres per la manca d'una imatge que ens permeti la seva recuperació. Els records pertanyent a la memòria i es concreten, generalment, en forma d’imatges, però no sé si és possible traduir perfectament les imatges en paraules. Hi ha elements visuals que fan difícil la seva traducció a la llengua oral o escrita. Hi ha formes, moviments, colors, distàncies, proporcions entre molts altres elements que podem captar visualment i que podem recuperar també mentalment, però que una traducció literària no permet expressar el caràcter directe que comporta la imatge. Tot el que jo pugui escriure permet una certa transcripció de la meva imatge mental, però només a la meva ment es pot produir el veritable record amb tot el seu contingut formal. Hi ha també un altre aspecte que no forma part de la imatge purament formal, però si del propi record: l’atmosfera creada en el moment, les llums, els colors i les olors, les quals no podem evitar, per sort, a l’hora de reconstruir el record.

El record del xai és cert. Els records apareixen furtivament, però, no ja el propi record, sinó la imatge que concreta el record. Les mosques i el penis són també imatges. Ara, si volgués, us podria dir que el record de les mosques no és cert, però si que ho és. També podria no haver-ne parlat, però és un record i com a tal existeix. Quan fèiem allò estàvem en un petit cau? Sota d’una escala. Era l'escala de pujar al pis de dalt. En aquest cau hi havia una bicicleta. Suposo que era la de pinyó fix. En el manillar hi havia un timbre i quan ho fèiem tocàvem el timbre per dissimular. Des de dins sentíem que deien que fan aquests vailets.

A casa hi havia una botiga. Era molt llarga. Hi havia dos aparadors: un a la dreta i l’altra a l’esquerra. La porta era ben bé al mig. Al entrar hi havia un esglaó molt alt. La porta obria cap a dins i cap a fora. Perfumeria, fotografia, comestibles, drogueria, era una d’aquelles botigues que s’hi trobava de tot, o gairebé. Tinc molt clares les imatges del que hi havia. Els records d’infantesa es mantenen ferms. A la botiga es venia carburo. Aleshores hi havia cases que encara no tenien electricitat i utilitzaven llums de carburo. Això passava als anys cinquanta. El carburo venia en bidons metàl·lics amb una tapa metàl·lica a pressió. Era tot molt primitiu. Per vendre’l l'agafàvem amb les mans i el posàvem en una paperina. Les paperines eren bosses de paper. Avui se’n veuen poques. Fa pocs dies, però, vaig comprar menjar per el canari i me’l van vendre en una paperina.

No sé perquè apareixen i desapareixen els records. Quan es va celebrar el compromís de la meva germana es va fer a la botiga. El menjador era massa petit. El pare va preparar una taula amb cavallets. Hi havia gent de la nostra família i de la del nuvi. Encara tinc alguna fotografia en blanc i negre. Era un esdeveniment social de caràcter familiar. Cada personatge se m’apareix avui amb tota la seva nuesa: orgullós, cregut, ostentós, humà, sincer. Cadascun d’ells sotmès a la seva pròpia personalitat.

Les fotografies són imatges que permeten recordar. El meu pare feia fotografies; ell mateix revelava els negatius i les ampliava. Són fotografies petites, en blanc i negre que perpetuen petits moments de la realitat quotidiana.

Moltes vegades els records produeixen nostàlgia. El temps passat no tornarà mai. Tampoc es podran tornar a viure les vivències, les sensacions i els sentiments. La memòria transforma la realitat, ja que quan recordes un fet dolorós, per sort, no sentim el mateix dolor que quan es va produí. El record és imatge i no pas sentiment. Si has estimat una persona et queda la imatge i no pas l’estimació. Els sentiments que pots tenir ara per a una persona són d’ara i no pas d’abans. Els d’abans no tornaran mai més.

Una vegada uns amics i jo vàrem anar a caçar sargantanes. Les travessàvem amb agulles de cap i dèiem que estaven borratxes perquè es movien molt. Un escriptor francès molt conegut nascut a Suïssa va dir que l’home neix bo i la societat el perverteix. Em costa d’entendre-ho.

El temps físic és lineal, la memòria no. No es poden recuperar els records i fer-los viure en un temps físic lineal. La memòria és imatge viscuda. He llegit en un llibre que la memòria és la potència de l’ànima per recordar el passat. El record és la lectura de les imatges potenciades per la memòria. La història és morta, el record és viu.

Tinc fotografies de quan vaig fer la primera comunió. S’havia de fer, no ? Quan es va casar la meva germana tothom anava ben vestit. La mare del nuvi portava barret i espardenyes. Les sabates li feien mal als peus.

Crec que he estat, sóc i m’agradaria continuar essent una persona optimista. No he tingut mai por i he afrontat la vida amb tota la meva esma. Amb errors ?, qui no ?, però amb decisió. Fa uns anys vaig explicar un record a un bon amic meu, en Jordi Font. Tot just acabar-li d’explicar em va dir: ets, i veig que has estat sempre, una persona optimista. Els reis, està clar, em van portar una escopeta de dos canons amb dos gallets. Era una escopeta de taps de suro. Un tap per a cadascun dels canons. Al prémer un dels gallets sortia disparat el tap corresponent al canó del gallet. Jo devia de tenir vuit o deu anys. El menjador de casa estava a la planta baixa, mentre que els dormitoris estaven en el pis de dalt. La meva hora d’anar a dormir no coincidia amb la dels grans i, evidentment, calia afrontar el pujar l’escala tot sol, entrar a l’habitació i ficar-se dins del llit. Un home, pensava jo, ho ha de fer tot sol, sense la companyia de ningú. Ara bé, escala amunt, l’escopeta en el braç esquerra i el dit en els gallets, els quals no estaven en el mateix nivell, ja que al prémer, primer en tocaves un i després l’altre. Ho tenia molt i molt clar. Podia fallar, però, si apareixia algú – lladre, monstre, o qualsevol ésser real o quimèric que fos perillós – pensava jo; primer dispares, i li fots un tap en un ull i, tot seguit, li fots l’altre tap en el segon ull. A partir d’aquí ja era meu. Jo era conscient que podia fallar, però sabia que hi havia un possibilitat entre moltes i aquella era la meva. Així, sense encendre el llum per a no ser vist, m’aventurava en la foscor, escales amunt. Mai va aparèixer ningú, encara que algun cop ho desitgés .

Hi ha un record molt concret que es presenta a la meva memòria per la impressió que va fer en el meu esperit. No li ho diguis al pare, recordo que em va dir la mare, i em va portar a casa d’una dona, just en el carrer de la ciutadella alta. Calia treure’m els mals esperits de dins. La meva germana Rosita havia mort. Aquella dona va començar a emetre paraules que jo no comprenia i amb el dit gros de la seva mà dreta feia reiteradament i amb molta rapidesa el senyal de la creu per tota la meva cara, el front, el pit. Desconec completament el significat que volia tenir tot allò. Ben segur que eren reminiscències ancestrals que eliminaven els esperits malignes i que servien per a la meva salvació.

Certs records em fan por. Sóc un home valent. No puc recordar tot el meu passat. Hi ha imatges que han desaparegut per sempre més, però jo sóc encara viu. Quan jo desapareixi totes aquestes imatges es consumiran amb mi, desapareixeran per sempre més, vulgui o no, no us en podré deixar cap, ja que la lectura d’aquests textos no us permet de refer les meves imatges. Elles em pertanyen, no us puc fer hereus d’elles. Les imatges que us formareu d’aquesta lectura no seran pas les meves imatges, sinó unes imatges fictícies, creades per vosaltres amb la meva complicitat.