L’escola

Vaig anar a l’escola fins a l’edat d’onze anys, ja que, quan encara no havia complert els dotze, el pare va considerar que la meva formació havia de seguir altres camins diferents dels que l’escola em podia donar. No vaig tenir temps doncs de saber si era o no un bon alumne a l’escola. Sé que era considerat, com molts altres companys, un noi espavilat i molt trapella, murri d’allò més.

Els meus records de l’escola són puntuals i inconnexes. Són petits records d’infantesa tenyits amb major o menor grau de petites anècdotes. El primer lloc on en varen portar els pares era un parvulari sense cap tipus de condicionament. Una casa privada amb un gran pati on sortíem a jugar quan feia bon temps. Aquest lloc es trobava en el mateix carrer Major de Sta. Coloma de Gramenet on jo vaig néixer, a uns cent o cent cinquanta metres de casa. Jo devia ser molt petit ja que pràcticament no en tinc cap record.

A Sta. Coloma hi havia vàries escoles privades i altres de públiques. Les públiques tenien molt poc prestigi pel fet que, deien, hi anaven els xarnegos. Era així com anomenaven als immigrant arribats a Catalunya des de diferents indrets de l’estat espanyol. Els xarnegos no tenien cap mena de prestigi ja que eren considerats irresponsables, indesitjables, poc treballadors i parlaven una llengua, el castellà, que, per les connotacions polítiques i d’imposició es feia absolutament antipàtica. De les escoles privades n’hi havia una que era de monges. En deien les Dominiques per ser d’aquesta congregació religiosa. Allí acceptaven les noies, però també els nens petits fins a una determinada edat. En aquells moments les escoles no eren mixtes i es dividien en escoles per a nois i escoles per a noies. Vaig anar a aquella escoles un parell o tres anys, no més. D’allí en tinc un record ben curiós, un record que els pares en parlaven sovint. Eren els primers anys de la meva vida i aquest record, com d’altres, es manté fortament difós. Hi havia allí un galeria coberta, just al costat del pati de l’escola, i un bon dia una monja estava ajupida amb un genoll a terra cordant-se el cordó d’una de les sabates. Jo, petit marrec, vaig corre des de lluny i, per darrera, vaig saltar al cim de les seves espatlles, de manera que la bona dona va anar de nassos per terra.

D’allí vaig anar a petar en una escola, només de nois, anomenada Acadèmia Manent. Era una escola situada a la Rambla de Sant Sebastià. Una escola com moltes altres, en aquell temps, sense cap tipus d’equipaments. Eren anys de postguerra i, tot i que a casa meva no hi va arribar a haver fam, la situació econòmica del país era absolutament precària. Una situació malmesa per una guerra absurda que a més de dividir brutalment Espanya, va crear misèries i infortunis arreu del país.

Aquesta escola estava situada al costat d’un solar on hi havia un hort amb un femer. En temps de calor hi havia mosques per donar i vendre. Amb les finestres de l’aula obertes de bat a bat, les mosques gaudien de la flaire creada per tots nosaltres amuntegats en petites taules per què n’hi cabéssim més. De petit, jo sempre em delectava caçant mosques. Hi tenia una traça excepcional. Pel damunt de les taules, sobre de les llibretes, al cim dels nostres caps, hi havia moltes mosques. Amb un moviment de la mà, sec i ràpid, les caçava, una a una. El mestre, desconec si amb un to seriós o no, em va dir que no sortiria de l’escola fins que no hagués caçat cinquanta mosques. Era això un càstig o era una estratègia per a eliminar-ne algunes?. Sia com sia, el fet és que era al voltant de les quatre de la tarda, tot i que ara no recordo ben bé, i quedava aproximadament una hora per sortir de l’escola. Al cap d’un quart d’hora ja n’havia caçat més de trenta i el mestre em va haver de dir que parés ja que sinó hauria de sortir abans de l’hora d’acabar l’escola.

D’aquesta escola vaig anar, a l’edat de vuit o nou anys, a una altra dels mateixos propietaris i anomenada també Acadèmia Manent. Aquesta última estava situada ben a prop de casa en el carrer Masfonollar, un nom del qual, nosaltres joves marrecs, canviàvem l’ordre de les síl·labes del mig i transformàvem en, Masnofollar. Aquí només hi vaig estar un o dos anys ja que el pare va considerar una formació per a mi allunyada de l’escola tradicional. Fou així que, a l’edat d’onze anys, vaig abandonar l’escola primària per sempre més.

L’escola era, i és avui encara, un indret incòmode i incoherent amb el món, un espai artificiós en el qual s’obliga als nois a una, anomenem-la formació, que els prepari per a poder afrontar la societat que els ha d’acollir. La simple idea de que, quan més coneixement i més saber, més diners es podran guanyar, ha estat i continua avui sent el nord del camí a seguir.

Tot i haver combinat l’art amb la docència i, conseqüentment, haver dedicat un temps de la meva vida a tasques educatives, mai he combregat amb l’escola tal i com ha estat concebuda en el meu temps. D’altra banda jo no he pogut canviar-la. Els canvis es produeixen com a conseqüència d’un conjunt de subjectivitats que, col·lectivament, transformen els sistemes establerts. Aquí cal afegir-hi un munt d’interessos de caire polític i social que fan inviable transformacions radicals dels sistemes educatius.

Molts nois i noies han hagut de sofrir molts sacrificis i patiments en aquests indrets, generalment tancats, i incongruents amb la pròpia natura humana. Són espais creats amb una finalitat concreta, però allunyats de la naturalesa dels individus que els han de suportar.

En un moment concret, l’escola sotmetia l’alumne a una pedagogia d’imposició impregnada per tota mena de repressions; si no estudies et caurà un càstig o bé hauràs de deixar d’estudiar i seràs un simple ignorant que no trobaràs cap feina. Aquesta i moltes altres coaccions han estat utilitzades al llarg de molts anys com instruments per a forçar als nois a sotmetre’s a una disciplina obligada per pares i professors, a fi de modelar el jove i preparar-lo per a lluitar en la societat que l’havia d’acollir.

És la pròpia estructura social, amb totes les dificultats que comporta per als ésser humans, la que exigeix una forta preparació per a ser millor que els altres. No es tracta de tenir un determinat coneixement, sinó de tenir-ne més. No es tracta de tenir la capacitat per a fer tal o qual cosa, sinó de tenir-ne més que l’altre. D’aquesta manera podràs trobar una feina i l’altre no te la prendrà. Les tasques a les quals els individus han de dedicar-se per a poder subsistir en un societat com la nostra obliga a una preparació que moltes vegades està prenyada d’irracionalitat. Independentment del coneixement hi ha també el caràcter. Cal també adaptar el caràcter per a que el noi, un bon dia, pugui observar les regles d’un determinat comportament social.

Al llarg dels anys de la meva dedicació a l’ensenyament he pogut viure canvis certament importants, però cap d’ells ha assolit fer de l’escola un indret racional que pogués complir amb la funció que si li ha volgut assignar. Una anàlisi de l’escola d’avui, any 2005, amb el drets assolits pels alumnes, la manca de respecte que això comporta i la incapacitat de la pròpia escola per a complir la funció que se li vol atorgar, mostra l’estat de disbauxa al que està abocada.

Una de les grans salvatjades, entre moltes altres, que originava el franquisme va ser la imposició d’una llengua: el castellà. Jo, tot i la meva poca edat, no entenia com a casa, al carrer, amb els meus amics, en definitiva, amb tothom parlava una llengua i, just en el moment d’entrar a l’escola, havia de començar a parlar una altra llegua. Aquest fet se’m feia encara més incongruent quan el mateix mestre era una persona catalanoparlant que ens havia de parlar en castellà. Ni tan sols unes paraules en català, quan en el carrer, aquella mateixa persona es comunicava en llengua catalana amb tots nosaltres.

La imposició de la llengua era uns dels mecanismes que utilitzava la dictadura franquista contra Catalunya. El català no podia ser utilitzat en cap estament oficial. Pel fet de no ensenyar-se el català a l’escola ni a cap altre indret, la gent no podia accedir al coneixement escrit d’aquesta llengua ni a depurar-la de la influència del castellà.

Quan a finals dels seixanta i principis del setanta vaig començar a donar classes, ho havia de fer en castellà. En aquesta moment, jo, allunyat de la ingenuïtat de la infantesa, sentia un fort rebuig en contra de la llengua que encara se m’imposava. A Catalunya hi havia molta gent vinguda de fora ocupant càrrecs en estaments oficials. Eren persones imposades pel propi sistema franquista. Quan algú parlava en català, tot dirigint-se a alguna d’aquestes persones, era fàcil sentir l’expressió: hable Usted en cristiano. Jo mateix, un bon dia, en un curs d’horari nocturn per a alumnes més o menys adults, parlant en català a classe amb una alumne catalanoparlant, se’m va apropar una altra alumne i em vaig haver de sentir dir: hable Usted en español si no quiere que le denuncie. Aquestes anècdotes són representatives de la forta imposició d’una llengua en un país ocupat.

El 1977 vaig entrar com a professor en una escola catalana, Súnion, creada poc temps abans per en Pep Costa-Pau, un home amb molta empenta i un exaltat catalanisme. Era una de les primeres, sinó la primera, en impartir totes les classes en llengua catalana, infringint, evidentment, la legislació vigent encara en aquell moment i imposada pel franquisme. El mateix curs vaig accedir a ser contractat per la Universitat de Barcelona per a impartir classes de dibuix i pedagogia del dibuix a l’Escola de Mestres depenen de la mateixa universitat. En aquell moment els ensenyament a la universitat es feien encara en llengua castellana. Va ser però el curs següent quan, tot i que la legislació vigent obligava a l’ús del castellà en qualsevol centre docent, vaig decidir de donar totes les meves classes en català. A l’Escola de Mestres de la universitat de Barcelona va haver-hi un cert rebombori quan un petit grup de professors decidirem a meitat de curs, i més o menys en el mateix temps, de passar del castellà al català com a llengua emprada a l’aula. Sabíem que estàvem infringint una legislació que, d’altra banda, li quedava poc temps de vida ja que la data de caducitat li era molt propera, doncs els vents polítics començaven a bufar altrament.

Alguns alumnes declaraven que no m’entenien, d’altres s’hi volien oposar, anunciant represàlies. Senzillament vaig continuar en català. El director de l’escola, una persona castellanoparlant, el nom del qual no recordo, em va indicar que, donant les classes en català, contravenia la legislació. Està clar, aquest home sabia que tot estava canviant i que, tard o d’hora, la nostra no seria una infracció. És evident, no va fer absolutament res per evitar que continuéssim amb el català. A partir d’aquell moment, el català va ser l’única llengua emprada per mi com a professor.

Vaig néixer en una dictadura i la ignorància i el desconeixement no em varen permetre d’entendre la situació de submissió del nostre país fins el moment en què, a l’edat de dinou anys, vaig anar a París. Era el setembre del 1964 quan vaig conèixer un cert nombre de nois i noies de la meva edat, i d’altres més grans, en un alberg de joves a les afores de París, ben a prop de Versailles. Era un petit poble anomenat Porchefontaine. Els comentaris, les temàtiques polítiques tractades, entre d’altres, em van permetre de descobrir les llibertats dels individus en un estat democràtic.

Juliol del 2004