Els primers cops de llapis

El pare creia veure que jo no era noi d’estudis, sinó d’activitat; no es va equivocar. Va ser un pare que va tenir la capacitat objectiva d’entendre el noi i de creure fermament en la seva vocació i, el 1956, a l’edat d’onze anys, em va parlar: t’agrada dibuixar i pintar i has de seguir en la teva vocació: els matins aprendràs amb mi l’ofici de pintor de parets, les tardes les dedicaràs a anar a una escola d’art a aprendre a dibuixar i a pintar i t’inscriuré, per a anar els vespres, a una escola de formació professional a fi d’aprofundir en les tècniques i en l’ofici de la pintura professional. Per a mi s’havia acabat per sempre més l’escola primària. Em sentia el noi més feliç del món i, això, no ja pel simple fet de deixar l’escola, sinó per poder fer allò per a la qual cosa em sentia predisposat vocacionalment. A partir d’aquell mateix moment, la meva activitat diària començava a les vuit del matí i acabava a les deu del vespre. Avui encara recordo la meva satisfacció: seria pintor. Així va començar el meu periple pel món de l’art. Feia ja uns anys que anava a la casa d’un pintor local, en Josep Fernández, en Pepet, amic de la família, a iniciar-me en el domini de la mà i a aprendre els coneixements més rudimentaris del dibuix. El meu desig d’esgarrapar papers, parlant en plata de confiter, començava a fer-se una pura i simple realitat. Al llarg de quatre anys el ritme de treball es mantingué constant. Varen ser anys d’il·lusions, de descobriments, de somnis i de projectes.

El pare coneixia bé l’ofici de pintor de parets i no va dubtar en ensenyar al fill el seus mecanismes i totes les particularitats dels materials i la seva aplicació. La meva activitat amb el pare: pintura decorativa, industrial, etc. i la botiga en el carrer major de Sta. Coloma de Gramenet es mantingueren al llarg d’onze anys, ja que, tot i ingressar l’octubre del 1960 a l’edat de quinze anys a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, dissabtes, estius i tota mena de vacances les dedicava a la feina amb el pare. Tinc un petit gran record del dia en què vaig complir els quinze anys. Aquell dia el pare em va dir: a partir de demà facturaré les teves hores d’operari de primera. El grau de coneixement dels oficis en aquell moment i, encara avui, es regulava en operaris de primera, segona, etc. Difícil de creure com un vailet, a l’edat de quinze anys, podia ser operari de primera.

Hi ha un impuls natural que indueix els infants a seguir un cert camí i això, sense cap tipus de consciència, ni de la realitat ni de la finalitat de la seva pulsió, ja que és ben veritat que en els primers anys de la infància, moment en el que certes inclinacions naturals es manifesten obertament, el significat que poden prendre paraules com art, creació, sensibilitat i tantes i tantes altres, és absolutament nul.

Vaig ser un vailet que, des de que vaig descobrir que la mà bruta empastifa una superfície, em faltava temps per a guixar, ratllar, esborrallar i tacar: dibuixava a tot moment. El món de les formes se’m va aparèixer molt ràpidament. Plasmar allò que veien els meus ulls, copiar tot el que apareixia davant meu: còpies de tota mena de làmines, esdevingueren exercici procliu, aliè a moltes altres inclinacions. Fins aquella edat i com per a qualsevol altre infant, corredisses, jocs, pilotes a dreta i esquerra, entre altres, conformaven les distraccions i els entreteniments diaris pels carrers del casc antic de Sta. Coloma de Gramenet. Sense cap mena de dubte que, a partir d’aquell moment, el temps prenia una vàlua considerable i el dibuix i la pintura esdevingueren gairebé una dèria. Cal dir però, que les distraccions i esbargiments propis dels nois d’aquella edat s’exterioritzaven plenament; jo era un noi d’allò més normal. Senzillament, m’agradava dibuixar i pintar, com a molts altres, pot ser però, una mica més. Podríem dir, molt més.

Des de l’edat d’onze anys i al llarg de quatre cursos, vaig assistir a l’escola del pintor i cartellista Josep Alumá Sanz. Era una persona sense gaire vocació per la docència, ni cap interès per a fomentar i desenvolupar la creativitat dels assistents. Després d’un anys difícils de postguerra – dos anys a les presons franquistes i amb el pes constant d’una pena de mort al cim de les espatlles per haver realitzat, entre altres, cartells en pro de les ideologies republicanes i, conseqüentment democràtiques -, Josep Alumá mantenia un espai obert per a tots aquells i aquelles de qualsevol edat que volguessin anar a dibuixar i/o pintar. Tot i ser una persona de força ofici, mai em va mostrar un camí a seguir, ni em va ensenyar els principis bàsics de l’ofici de pintor; la pràctica diària i el treball constant va ser el que, dia rera dia, em permetia d’assolir un coneixement cada cop més profund de les diferents tècniques del dibuix i la pintura. És evident que tot i la viu viu en la que es movia el Liceo las Artes - nom que prenia el que malament podríem anomenar escola de dibuix i pintura -, la visió del què feien els altres, les reflexions sobre el propi treball i quatre llibres mal enganxats que em queien a les mans, em permetien de descobrir un món cada cop més desitjat i admirat: el món de la creació pictòrica. El Liceo las Artes es trobava en un pis principal de la Gran Via de Barcelona, just entre els carrers de Casanova i Muntaner.

Josep Alumá era una persona desmoralitzada, vençuda. Havia perdut les il·lusions de l’ideòleg català, de l’home lluitador que havia estat. La dictadura franquista el va desmoralitzar completament. El poble estava sotmès per la por; l’exèrcit i els afusellaments havien minimitzat la capacitat de reacció de la població i, la incapacitat per a sobreeixir generava una total decepció entre tots aquells catalanistes que havien estat en acció. En aquell moment jo no tenia consciència de la seva situació moral, ni tan sols un petit coneixement del que havia suposat per a ell les conseqüències de la dictadura. La meva edat i el tarannà diari, cada dia al llarg de quatre anys, de quatre a sis de la tarda, assistint a aquelles classes, no em van permetre de conèixer la situació personal d’aquell home. Va ser molts anys després, més de quaranta, que el seu fill, el pintor Jordi Alumá, em va fer saber el pensament polític i les penúries personals per les que havia hagut de passar aquell home que, ara, en aquell moment, vivia el dia dia sota la decepció en la qual es trobava immers.

En Josep Alumá era un home tranquil, sense cap afany per un treball creatiu. Durant els quatre anys que vaig passar allí, tan sols una o dues vegades ens va mostrar treballs que estava fent i ho eren per simple encàrrec amb el corresponent interès lucratiu. Una vegada, no recordo quina era la raó, ens va ensenyar un parell de quadres de gran format realitzats feia ja molts anys. Eren uns paisatges fets amb una evident mestria, propi dels paisatgistes catalans de la primera meitat de segle XX. Avui, aquelles obres no em dirien absolutament res, tan sols el reconeixement d’un ofici ben après, sense cap mena de ideologia artística, ni cap tipus d’aportació personal. Llavors, ni tan sols li quedava a aquell home la il·lusió necessària per a la creació artística, tot i tenir un ofici potent, el qual li hagués permès de fer el que qualsevol ideal artístic li hagués demanat. Només li recordo un retrat, realitzat al llarg d’aquells quatre anys. Els pares d’una de les noies assistents li van encarregar el retrat de la filla. Ens va ensenyar l’estudi previ fet a carbó i el retrat a l’oli sobre tela. Eren dos treballs d’ofici, de mestria. Llàstima que la castració creativa en la qual es trobava no li permetés de passar a l’acció.

Un altre fet que va ajudar al seu enderrocament moral fou la mort prematura de la seva filla Eva. La leucèmia va estroncar la seva vida. La seva edat em queda difosa en el meu record, però crec que havia estat als 17 o bé 18 anys. Hi havia un petit poema escrit en record de l’Eva amb el dibuix d’una flor penjat d’una de les parets de l’aula. No recordo si el poema era d’ell mateix o bé de la seva muller. Un poema curt, però molt entranyable. Del Liceo las Artes em resta el record de la serenor, la placidesa del temps, dues hores diàries davant d’un model de guix o cera, intentant plasmar de la manera més fidedigna allò que vèiem amb els ulls.

Amb dos altres companys d’aquell espai, seguirem, a partir del més d’octubre del 1960 els cursos de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona: l’Antoni Silvestre i l’Ángel López Orensanz. L’Antoni Silvestre va caure a principis dels anys noranta en un estat personal malaltís de caràcter psico-somàtic que el va retirar de la vida activa com a professor i es va retirar en un poble de Terol: Mora de Rubielos, si mal no recordo. De l’Ángel Orensanz vaig perdre tot contacte, com amb la majoria d’altres companys a partir del maig del 1964. Posteriorment, i al cap de trenta cinc anys, el vaig retrobar un parell d’hores a Nova York . Era el mes de febrer del 1999. El seu tarannà era d’allò més confús. L’Ángel era una persona de difícil amistat: distant, malpensat, amb tota mena d’interessos personals, els quals sobreposava per damunt de qualsevol altre principi de comportament individual. Només li interessava ser ell i això a qualsevol preu. Totes les seves reflexions, totes les seves accions tenien un denominador comú: els més purs i simples interessos propis.

Tota persona es mou per aconseguir beneficis personals, però quan aquests interessos no es limiten a estats de satisfacció restringits per un comportament ètic que contempli, entre molts altres, el respecte als demés, sinó que l’obtenció de beneficis es redueix als propis de l’individu, menyspreant inclòs, els de qualsevol altre subjecte, aleshores ens aboquem dins dels més purs principis egoistes. Aquestes reflexions no són simplement subjectives: molts amics, coneguts i altres persones amb les que he pogut dialogar sobre l’Ángel, mantenen un criteri similar al meu. La perspectiva del temps, recolzada per uns anys de coneixença a l’escola d’en Josep Alumá, més quatre anys a Belles Arts dins del mateix curs, tot i que ell va cursar la línia d’escultura, em permeten, malgrat la meva pròpia subjectivitat, una visió personal sobre aquest personatge. El seu tarannà es regia pel simple bluf de voler fer veure la vàlua de la seva persona, utilitzant tota mena d’estratègies, incloent l’ús constant de la mentida. La paraula amistat no té gairebé cap sentit quan es tracta de la relacions amb ell; ens hem de limitar al concepte de company.

L’Antoni Silvestre era un noi molt creatiu, un noi absolutament normal. Sentia l’art apassionadament. No era visceral, més aviat una persona tranquil·la. Era pintor i hagués pogut fer una obra força interessant si hagués mantingut una continuïtat de treball. Va, però, conèixer l’Olga. Si va casar, va tenir tres fills. El món de l’Olga no era el món de l’art. Ho era només en el moment de lluir un bon vestit el dia de la inauguració d’una exposició de l’Antoni. Li encantava gastar i gastar: roba, sopars, sortir. L’Olga va ser la ruïna de l’Antoni. Per guanyar més diners va haver d’augmentar la seva dedicació a la docència i va entrar com a professor de plàstica en una escola privada que l’absorbia tot el dia i no li permetia de dedicar-se a la seva obra artística. L’Antoni Silvestre no va saber dir prou i les tensions interiors generades per la relació amb la Olga i un cúmul de conflictes amb els fills el van fer caure en un crisi personal profunda que el va anul·lar com individu.

El mes de setembre del 1956 vaig començar a assistir a l’escola de Josep Alumà i l’any següent, tot just acabava de complir els dotze anys, el pare em va inscriure a l’Escola de Mestres Pintors i Decoradors de Barcelona. Era una escola de formació professional en la qual vaig poder aprendre durant tres anys el que aleshores es considerava devia saber un pintor de parets: retolar, imitar el marbre i la fusta, daurar, policromar, etc. etc. Les classes eren el vespre ja que la majoria d’alumnes eren aprenents de pintor de parets i treballaven durant el dia. Els professors eren pintors especialistes de cadascuna de les matèries que impartien.

A les sis de la tarda acabava en el Liceo Las Artes i a tres quarts de set començaven les classes en aquesta escola. L’edifici on es trobava l’escola estava situat just a la Meridiana de Barcelona entre el Pont de Marina i el Parc de la Ciutadella. Tot i els tres anys passats allí, no em queda un gran record d’aquella escola, i això pel fet que, aquell món laboral no em va interessar gaire. D’altra banda, els nous sistemes emprats poc després en la pintura decorativa, va fer que les imitacions de fusta i marbre, així com la retolació, quedessin ben aviat obsoletes i no servissin absolutament per a res. Va ser allí on vaig conèixer Juan Moreno, l’amic nascut a Aranda de Duero i amb el qual, durant un temps, anàvem a pintar paisatges els diumenges el matí per diferents indrets de Sta. Coloma i Badalona.

Ben a prop d’aquella escola hi havia un indret anomenat el Pont de Marina. Tot el lloc era brut, ple de runes, escombraries i tota mena de deixalles, feia molta pudor. Gats esquelètics s’estripaven les dents per a poder esgarrapar quatre rates mal moblades. Cal recordar que eren anys de misèria i estretors. Allí, prostitutes velles, brutes, fastigoses – podríem emprar molts altres qualificatius - exercien la prostitució a cel obert. Jo, alguna vegada, amb companys d’aquella escola, havia anat a ficar-hi el nas. Aquelles dones no tenien cap mena de recança en aixecar-se les faldilles i, dretes o bé estirades per terra, obrir-se de cames. Els clients eren en la seva majoria homes grans que, un cop sortien de la feina, anaven allí i, sense baixar-se els pantalons del tot, s’abocaven al plaer de la pura i simple ejaculació. Sense calces per a no tenir tanta feina, un cop acabaven amb un client, s’eixugaven la vagina amb un drap i esperaven el següent. Nosaltres ens posàvem al voltant, tot mirant i admirant l’espectacle i cridàvem: fóllatela bien, coño, no se la metas por el culo. Elles, alhora que estaven fent la seva feina, ens deien: íros de aquí capullos. Alguns homes, mentre anaven fent, tombaven el cap i cridaven: largaros de aquí, mierda. Quan nosaltres veiem que l’home ja havia acabat, engegàvem a córrer, tot cridant, ! maricón ¡, ! no sabes joder !, ! La tienes pequeña coño ¡, ! de puta mierda !. Aquelles dones cobraven cinc duros per a obrir-se de cames. Els clients que ho desitjaven podien, per un duro, fer-se masturbar per aquelles putes. Que,?jodemos¿ deien. ?Me la metéis a fondo¿. ?Llevas cinco duros¿. ?Quieres que te la menee?. Anda, !tócame el coño¡.

Alguns dels companys i jo mateix, alguna vegada, amb tota la mala intenció del món, cridàvem: la policía, la policía. En aquell moment hi començaven a haver corredisses de per tot. Vèiem com homes filaven tot cordant-se els pantalons i les dones fugien en sentit contrari d’on havíem cridat. Però al cap d’una estona, un altra company, jo també ho havia fet, des de l’altra punta, tornava a cridar novament: la policía, la policía, la policía. Aleshores no sabien cap a on córrer. Un cop, però, s’adonaven que no era cert ens escridassaven: cabrones, hijos de la gran puta, maricones.

Una vegada, un company meu, podríeu pensar, si ho voleu, que vaig ser jo, es va fer masturbar per una d’aquelles prostitutes. Anda, li deia ella, tócame el coño y así te gustará más. La dona tenia un anell i li va fer una plaga en el lateral del penis. Va estar un parell de setmanes anant garrell.

Un dia, una d’aquelles dones ens va explicar que era casada amb quatre fills. El seu marit treballava, però amb el sou d’ell no n’hi havia prou per a anar al mercat i que ella anava allí a treballar per a guanyar quatre duros. És ben curiós, però mai parlaven de prostituir-se, sinó de treballar. Ens va dir també que el seu marit ho sabia i ens va explicar com eren els fills. Recordo que llavors, un dels meus companys, podeu tornar a pensar , si ho voleu, que vaig ser jo, li va donar un duro amb la condició que es deixés tocar el que ella anomenava el coño: no te jodees de mi, tócame el coño y lárgate, li va dir. A prop del Parc de Montjuïc a Barcelona també, no sé exactament on però, hi havia un altre indret amb aquest tipus de prostitució; en deien la Terra Negra. Jo no hi havia estat mai. Deixem lliure la imaginació i pensem per un moment en la possibilitat que el marit d’aquella dona freqüentés aquell lloc amb cinc duros a la butxaca. Inversemblant ?. Ficció o realitat ?.

Avui, sota la perspectiva del temps, el record d’aquell indret pot semblar esgarrifós i, el que allí passava, propi del més pur cinema italià dels cinquanta. El fet és que cal situar-se en aquell moment de misèries i penúries, no només econòmiques, sinó humanes, per a entendre aquella realitat. Nosaltres, joves entre quinze i vint anys, jo en devia tenir tretze o catorze, no teníem cap tipus de prejudici i ens movíem amb la més absoluta llibertat.

2 d’agost del 2002