Les seqüències de la llum

 

Era el mes de febrer del 1965. Alguns dels altres companys amb els que jo havia de fer les pràctiques del que anomenaven les milícies universitàries van agafar l’avió per anar a Eivissa. Podíem arribar al llarg de la primera setmana de febrer i no hi havia més que un vaixell per setmana. La majoria dels meus companys disposaven de diners per a pagar-se el viatge en avió o, en tot cas, la diferència. Jo vaig haver d’esperar la nit en què sortia el vaixell de Barcelona, aproximadament una setmana més tard. Hivern, 7 o 8 de febrer. Hi havia mala mar i el vaixell anava d’un costat a l’altre. Era la primera vegada que jo pujava en un embarcació per a fer una travessia com aquella. L’arribada a Eivissa em va impressionar: la panoràmica des del vaixell a l’hora del matí en que els esperits comencen a desvetllar els primers acords del dia era magnífica. Davant meu, espurnejada per les primeres llums del dia, la gran Pityusa emergia radiant d’un mar profundament blau, anquilosat encara per les fredors de la nit. Jo portava un carregament d’il·lusions, molts materials de pintura i una ganes boges de polsar la veritable llum de la Mediterrània. És ben veritat que Barcelona respirava també una llum potent i purament Mediterrània, però, la pròpia ciutat i el tràfec que emergia fortament aleshores no em permetia de sentir les vibracions per a les quals jo estava predisposat a l’arribar a l’illa d’Eivissa. Tremolors semblants als que devien sentir aquells fenicis i els seus cosins germans cartaginesos vinguts d’altres racons de la mediterrània, ancorats allí molt temps abans l’arribada del rei Jaume. Havia llegit alguna vegada que, segons els principis filosòfics de l’utilitarisme, tot allò que porta a un estat de satisfacció és bo. El meu estat d’ànim i les vibracions interiors em produïen un grau perfecte de felicitat. Quin potencial cromàtic hi havia a l’interior d’aquella illa i dins de mi! M’hi vaig quedar fins a finals de juny.

A la residència hi vivíem els sergents i el alferes, cadascun en plantes diferents, ja que els oficials no podien estar barrejats amb els suboficials. Vaig fer amics allí, però cap d’ells ha quedat viu en el record. Per a un d’ells, ara no recordo ni tan sols el nom, li vaig fer un retrat. Volia un retrat per a la seva xicota de Barcelona. La majoria érem de Barcelona, un de Madrid i un altre de León. Aquests dos últims havien estudiat dret. El de León semblava ben bé ser de l’olla. Em refereixo de família aposentada fermament a l’antic règim franquista. Ell ho tenia molt clar: seria jutge.

Va ser a Eivissa on vaig conèixer l’Elisabeth. Alemanya de Munic, filla de Joseph Pankofer, el creador del famós gelat que entre els anys quaranta i seixanta va tenir tant de renom a Alemanya: el Jopaeiskrem. El Jo venia de Joseph, el pa de Pankofer i l’eiskrem del nom alemany per al gelat.

Elisabeth Pankofer tenia onze anys més que jo. Havia nascut el 1933 a Munic i va tenir una educació que podríem anomenar selecta; estudis a escoles privades a Suïssa: música, equitació, llengües estrangeres..... Penso que no era una noia dotada. Em va arribar a tenir una gran admiració. Desprès de fer alguns estudis no oficials a la Kunstakademie de Munic, el pare la va enviar a Nova York per a perfeccionar l’anglès i conèixer l’art neoyorquès. Tota la seva estada estava finançada per l’empresa del pare. Teòricament estava en nòmina i la seva feina era provar els gelats americans i fer informes. No sé si en va arribar a fer mai cap. El seu pare va morir a principis dels seixanta. No vaig saber mai de què. Li va deixar una petita herència. Tampoc vaig arribar a saber mai la quantitat. La veritat és que tampoc em va interessar mai. El fet és que ella ja vivia en aquell moment de les rentes del que li havia deixat el pare.

Elisabeth Pankofer era filla única del primer matrimoni de Josep Pankofer. Segons m’havia explicat varies vegades ella mateixa, la posició social i econòmica del pare no feia amb la capacitat cultural de la mare, la qual l’havia ajudat molt i molt a l’hora de aixecar el negocio. El fet és que es van divorciar i el pare es va casar amb una altra dona d’un nivell social molt alt. Una altra dona amb la qual va tenir una filla. No recordo si era la segona dona o be la filla amb aquesta dona la que es deia Sabine.

La mare de l'Elisabeth vivia a la Hohenstaufenstrasse, en un petit, però molt bufó apartament a Munic. No hi havia un sol pam del terra del pis sense catifa. Al entrar t’havies de treure les sabates, costum aquest molt estès en països nòrdis. La bona dona cultivava una certa devoció pel seu exmarit. Li mantenia el culte de la persona estimada i li portava flors a la tomba del cementiri. En aquell moment, i fins i tot ara, em sembla estrany com la mateixa Elisabeth acceptava com un fet absolutament natural que el pare hagués deixat la seva mare per aquestes raons, tot i que li va atorgar una renda permetent-li viure correctament.

Vaig conèixer l’Elisabeth a mitjans o bé a finals de març del 1965. Jo estava pintant el quadre que vaig titular Eivissa-65-III- en un turó no gaire lluny de la pròpia ciutat d’Eivissa. Ella es va apropar i, en un castellà tenyit d’italià, em va començar a parlar. Aleshores, la meva pintura presentava una clara influència de l’obra de Van Gogh. El mes de setembre del 1964 havia arribat a París per primer cop. Tota la pintura impressionista del Jeu de Paume, el famós museu de les Tuileries, m’impressionà de manera que gairebé tot el que vaig pintar a Eivissa estava sotmès a aquelles influències. L’Elisabeth va admirar en mi, no ja la capacitat innovadora, doncs aquesta no existia, sinó la capacitat tècnica i, segons ella mateixa, el poder amb el qual afrontava la pintura. La seva capacitat per a la pintura era limitada. Uns dibuixos amb tinta negra i alguns treballs a la cera de barres eren el plat fort de la seva obra plàstica. D’ella em va interessar uns petits dibuixos d’arbres, oliveres i figueres, fets amb bolígraf negre sobre paper. La simplicitat i el caràcter tremolós de la línia atorgava un cert encant a aquells dibuixos.

La meva estada a Eivissa em va permetre de descobrir les llibertats del individu i els espais personals en un entorn natural de pau, llum i blancor. Independentment de les dues setmanes que vaig haver de residir en el mateix castell d’Eivissa, caserna militar en aquells moments, la meva tasca a l’exèrcit es limitava a un parell d’hores al dia. La resta del temps era ocupat per la pintura i l’Elisabeth. Llogàvem un parell de bicicletes en un petit taller del carrer Sa Creu Rambau, ben a prop del passeig anomenat Vara de Rei on es trobava, si no recordo malament, el retrat, no sé si eqüestre o bé dempeus, d’un general, i recorríem l’illa d’un extrem a l’altre: Sant Antoni, format per quatres cases en aquell moment, Sant Josep, Portinatx, Sant Jordi, Les Salines i molts altres indrets. Quan més s’apropava l’estiu, el clima de l’illa i la temperatura ens permetien de sortir molt sovint. A vegades, cadascú de nosaltres al cim d’una bicicleta, m’apropava a ella i l’agafava per l’espatlla, impulsant-la, a fi d’augmentar la velocitat. Ella xisclava, però a l’hora reia. Era molt feliç. L’Elisabeth era una noia, trenta un anys en aquell moment, més aviat prima, amb un moviment de cos molt particular. Solia vestir amb una roba de tacte lleuger que s’adaptava perfectament al seu cos. Sense ser maca de cara, era lliure i no manifestava cap problema personal. M’hi vaig enamorar. Ella, juntament amb a llum de la mediterrània, el sol i la pintura, determinaven el sentit de la meva existència durant aquells sis mesos que vàrem viure a l’illa blanca. S’havia obert un nou món davant meu i descobria espais interiors desconeguts per a mi fins aleshores. Em sentia fort, lliure i poderós.

La caserna on fèiem les pràctiques militars es trobava justament en el castell de la mateixa ciutat d’Eivissa. És una fortificació situada a la part més alta de la ciutat. Segons persones conegudes que han visitat l’illa posteriorment m’han explicat que en aquests moments el castell està restaurat i es pot visitar com a monument històric. Desconec el segle o segles al llarg dels quals es va construir, el fet és que la seva funció aleshores era la d’una caserna militar. La residència d’oficials i sots-oficials, on vivíem els que fèiem les pràctiques de les milícies universitàries, es trobava fora del castell a uns deu minuts caminant. A la caserna hi havia totes les dependències per a la funció militar de l’arma d’infanteria.

Allí, en aquell castell, vaig viure una experiència certament impressionant. Quan vàrem arribar a Eivissa a principis de febrer ens vàrem trobar un pres engarjolat en el calabós del castell. Era un noi d’uns vint-i-set o vint-i-vuit anys, un soldat molt més gran que la resta dels seus companys, doncs, la gran majoria tenien entre vint i vint-i-dos anys. Degut al seu comportament delictuós, aquest home havia estat empresonat durant uns anys i no havia fet el servei militar a l’edat que li corresponia. Segons els soldats de la mateixa companyia on havia estat enviat a fer el servei militar, era un personatge esquerp, tancat, brusc i de comportament violent. Feia poc que un consell de guerra l’havia condemnat a mort i tot quedava pendent de l’ordre d’execució.

Segons se’ns va explicar, aquest home, fent el servei militar, havia conegut una dona sueca que vivia en una casa prop de la platja. Ell la va voler forçar sexualment i la dona s’hi va oposar. En un estat d’excitació i ofuscació mental, va sortir a fora i agafant una maceta d’una casa en construcció que es trobava al costat, va tornar i va esberlar el cap de la dona fins a matar-la. Havia plogut i van trobar les petjades d’unes botes militars. La investigació va recaure ràpidament sobre ell i les empremtes dactilars van confirmar les sospites.

Eren anys seixanta a Espanya, país on existia la pena de mort. El consell de guerra va ser implacable en el seu veredicte i el condemnà a la pena de mort. En el castell hi havia una garjola situada en uns soterranis foscos, freds i humits, però, per raons humanitàries, el pres, el nom del qual no recordo, havia estat traslladat en un calabós ben a prop del pati d’armes. Aquest calabós tenia una porta de fusta i sempre un sentinella, dia i nit, vetllava davant la porta. Se’l podia veure per una finestra fortament enreixada.

A partir del moment en què l’advocat li va comunicar la sentència, aquell home es transformà en una mena de bèstia ferotge. Colpejava constantment el llit i la porta amb els peus i amb tot el que tenia a la mà. Cridava com un malaurat i els seus crits i gemecs ressonaven per tot el castell. Feia pocs dies, abans de la nostra arribada a Eivissa, que la mare l’havia anat a visitar i, sempre segons ens van explicar, li va regalar una corbata, tot dient-li que es podia penjar abans de l’afusellament.

Havia de ser executat, i tots estàvem amb el cor encongit, ja que s’havia de formar l’escamot d’afusellament. Un matí, just en el moment d’arribar al castell, al vàrem trobar fora de la cel·la on estava engarjolat amb diversos trets de fusell, un dels quals li va travessar la gola, produint-li la mort immediata. Tot havia passat al voltant de les sis del matí. El sentinella que hi havia en el aquell moment era ben conegut del comdemnat per ser de la mateixa companyia. Tota la nit havia estat cridant i gemegant, alhora que colpejava la porta amb els peus. Tant i tant va arribar a colpejar que tothom temia que arribés a enderrocar la porta com així va ser. El sentinella va començar a cridar, tinent, tinent que s’escapa, a la vegada que buidava el carregament del fusell contra el pres. El sentinella era una persona analfabeta que feia dos anys que estava fent el servei militar i no havia tingut cap permís degut al seu analfabetisme. En aquell moment als analfabets no se’ls donava cap permís per anar a veure la família. El comdemnat sabia que aquell sentinella era una persona maldestre, en particular amb el fusell, ja que feien les pràctiques de tir junts i va aprofitar per a intentar escapar.

Veure un home mort per trets de fusell va ser una experiència esgarrifosa, però, vàrem respirar, ja que no es va haver d’executar el delinqüent per un escamot d’afusellament.

A partir del dia en què em van llicenciar de les pràctiques militars per a les quals havia anat a l’illa, just a principis de juny, m’hi vaig quedar encara un parell de setmanes per a anar a Formentera. L’Elisabeth i jo vàrem iniciar un petit periple per la petita Pityusa. El recorregut de la gran a la petita illa es feia en una barca de no més de deu o dotze metres de llarg i que servia per a transportar tot el que anava d’un lloc a l’altre. La barcassa, al llarg de la travessa, just en el moment en que, fora del recer de l’illa d’Eivissa, entrava en mar obert, començà a bellugar com faria un simple tap de suro al bell mig de l’oceà. Un grup de dones vestides amb la típica roba eivissenca i mocador negre al cap, començaren a pregar. Una vaca, ben estacada de cap a peus, es mantenia ben subjecte a la barana del costat d’estribord. L’Elisabeth estava radiant, tot el seu cos lluïa embriac per la llum, l’aire i el mar a l’hora del meridià. Jo l’agafava i la sentia dins meu. Les dones vestides de negre, ens miraven de reüll i xiuxiuejaven quatre mots mal entesos.

Formentera era una illa gairebé deserta. Seculars figueres de branques caigudes i apuntalades trencaven la horitzontalitat del paisatge. A l’indret més estret de l’illa, les platges eren superbes i mig salvatges. El solstici d’estiu, radiant i poderós, ens acompanyava en el nostre èxode i banyava els nostres actes sexuals en el bell mig d’aquells paratges solitaris.

La nostra odissea amorosa durà tres anys més: Barcelona, París, Munic, Barcelona....

Avui, any 2002, fa trenta tres anys que no sé res d’ella, però en tinc un gran record.

18 de maig del 2002

16 de setembre del 2004

lin-blau.gif (86 bytes)