Amb la mà al cor

Amb la mà al cor i equipat amb un poderós quixotisme, vull enfrontar-me em mi mateix, com si cara a cara davant del meu propi confessor em trobés, i, desarmat de tota mena de prejudicis, obrir el meu cor de bat a bat, no acceptant cap altre defensor que jo mateix, però exigint-me ser, alhora, impietós fiscal acusador.

Com puc gosar acusar-me i defensar-me alhora ?. Com puc fer-vos admetre la meva sinceritat ?. I per què no, amic ?. Puc jo permetre’m de reflexionar, acusar o defensar els altres, i no fer-ho de mi mateix ?. En tot cas, no em fa por de ser injust, de pecar de feblesa i de no presentar suficients proves per a la meva pròpia defensa, alhora que em sento ferm i decidit a alletar el fiscal i de no amagar arguments vàlids que m’alliberin d’una sentència inculpatòria. Sia com sia, no sóc modest, mai ho he estat, bé, així ho crec. Tinc les eines i el coratge suficients per a encarar aquest repte. Endavant doncs !.

Qui m’ha titllat de autoritari ?. Tu, amiga ?. Pots tu argumentar el meu autoritarisme ?. Realment creus que vull imposar els meus dogmes sense cap tipus de consideració a altres principis ideològics ?, o bé ets captiva de la teva pròpia dèria, la qual t’obstina a presentar-me taxatiu per a encobrir la teva capacitat a sucumbir enfront dels meus arguments ?. Sóc dogmàtic o sóc autoritari ?. Puc reconèixer de ser autoritari, tot i que podria no voler-ho acceptar, però, per què no ?. I si ho sóc, ho sóc per a sotmetre’t ?. No amiga, ho sóc per a enfortir l’exposició de la lògica del meu raonament, refermat per veritats que no et sé demostrar.

Em pots dir que ho sóc per a alliberar-me de les meves incapacitats, però, quines incapacitats, amiga ?, les humanes ?. O penses que ho sóc per a dissimular la meva feble personalitat ?. Accepto bonament la meva feblesa, la feblesa m’obliga a ser autoritari, autoritari per a disfressar la meva ineptitud a aconseguir un perfecte equilibri amb el món. Mai me n’he avergonyit i he, conscient o inconscientment, esperonat l’autoritarisme per a refermar la meva pròpia personalitat.

Tot això puc no acceptar-ho, amiga, i, alhora, rebatre jo mateix la meva pròpia tesi. No oblidis que no ets tu qui em jutja. Jo m’acuso i em defenso, tu, ara i aquí, ets simplement el meu col·locutor, una imatge espectral, indefensa i cruel a la vegada. Diguem, no és l’autoritarisme un estat personal de fermesa i no pas de feblesa ?, una manifestació de conviccions personals que permeten enfortir una determinada actitud i no pas la simple imposició gratuïta d’una inflexible obstinació individual ?. No et confonguis, jo sóc eclèctic i difícilment un eclèctic pot esdevenir autoritari. No sóc autoritari, amiga. Si sóc autoritari, amiga.

Per què sóc feble, amic ?. Sóc feble perquè sóc humà i sóc humà perquè sóc feble. He dubtat per a no ferir, però he ferit perquè he dubtat. No he sabut inventar el camí que em permetés de no fer mal. Ha estat aquesta meva incapacitat la que m’ha abocat a ser algun cop execrable, però, sóc humà i, si sóc humà, sóc feble. És aquesta meva condició humana la que m’allibera de la culpabilitat. Però, com puc acceptar que aquesta meva condició m’alliberi d’una culpabilitat ?. No, moltes vegades hauria d’haver impedit fer mal i per tant sóc culpable. No tinc cap dret a encobrir-me darrera la meva condició humana per a alliberar-me d’una responsabilitat que recau ineludiblement sobre mi. Però, com puc admetre que sóc feble si he lluitat amb coratge ?. Amb molta més embranzida que la gran majoria de tots aquells i aquelles que jo he conegut.

No, no sóc feble, amic, ben al contrari. He manifestat constantment al llarg de la meva trajectòria humana la fermesa de qui sap el què vol i com aconseguir-ho. Com em puc doncs considerar feble jo mateix ?. No serà que la feblesa humana a la qual estic sotmès per la meva pròpia condició m’obliga a voler ser ferm i decidit ?. No, no et confonguis, no vull ser ferm, ho sóc obligat per a superar el meu destí, la meva pròpia condició amb la qual he estat obligat a fer tot el camí. No amic, no sóc feble. Sí amic, sóc feble.

M’has dit que sóc gelós, ? Està clar que ho sóc. Ho sóc perquè no et respecto suficient. Perquè no et tinc confiança ? O, perquè no m’honres suficientment ?. Em dius que no he tingut la capacitat de sobreeixir a mi mateix i als meus impulsos. Em dius que no ho he pogut evitar. No estimada, no ho creguis. Sóc gelós perquè t’estimo. No, no em val això. Si t’estimo, per què he de ser gelós ? Qui ha dit que sóc gelós ? Tu estimada ? La gelosia és una virtut. T’equivoques, és un defecte que et martiritza constantment. Però, si t’estimo per què no he de ser gelós ?. He de confessar-te que em sento indefens davant la meva pròpia impotència a saber perquè sóc gelós. No, amic, tu saps el perquè, em pots dir. Ets gelós perquè no vols transigir. Perquè no vols renunciar a la teva condició personal, al miserable infortuni que recau sobre la teva condició de mortal . No vols alliberar-te de les obsessions i dèries que t’angoixen. Sigues indulgent amb tu mateix. Amaga el teu inflexible rigor. Compadeix-te i accepta la submissió. Afoga els teus impulsos irracionals.

T’he deixat parlar, amiga. Ara deixa’m dir-te: mira’t davant d’un mirall per a entendre’m. Respira l’hàlit del meu entorn i del teu. Amiga, no et conec !. No et conec i, no sé si acceptes un gra de gelosia en tu mateixa. És la gelosia una virtut que mostra el fervor i el desig d’una persona envers una altra ?. El desig de possessió ?.

Com si la confusió s’emparés de la meva ment, a vegades, just quan em trobo lluny d’estats sensitius farcits de passivitat, esdevinc pastura de dubtes i dolors. Sóc doncs realment gelós ? I, si ho sóc, sóc culpable de la meva pròpia gelosia ?.

Lector estimat, desconegut i proper, pots tu jutjar-me pel simple mitjà d’unes paraules que no arriben a poder presentar objectivament un cos, una ment i un esperit malmès per la meva pròpia condició de mortal ?. Pots tu doncs, per mitjà d’aquestes paraules meves, esdevenir jutge de la meva ànima ?. Diguem, tu, perit en injustícies ?. Tu qui, com jo, ni tan sols pots alleugerar-te de la teva condició de mortal i eximir-te de l’error que ni tan sols coneixes ?.

No has estat sempre valent amic, em podràs dir. Amb el cap ben baix he d’acceptar la meva culpabilitat. Quantes i quantes vegades no he aconseguit alliberar-me de les forces que m’han obligat a agenollar-me per la meva pròpia impotència. Impotència per a eixir de situacions que en molts casos m’han arribat gairebé a afogar. I, d’això no puc inculpar ningú. No puc, perquè no vull, i això m’obliga a no poder. Però si volgués podria inculpar algú, amb raó o amb sense. I si em dius que no puc inculpar ningú perquè no n’estic segur, és ben possible que ho accepti, tot i els meus dubtes. Com amb moltes altres circumstàncies, he fet el que he pogut, creu-me !. I si no ho he fet millor ha estat perquè no ho he sabut fer, tot i que tu no ets qui, per a dir-me que ho he fet malament. Està clar, ni bé tampoc.

Dius que has estat un home valent ?. Realment creus que has tingut el coratge d’afrontar tots i cadascun dels moments de la teva vida amb el respecte, i sobretot amb la gosadia i l’empenta necessàries segons les circumstàncies ?. No, no ho crec. He estat un home valent en certs moments de la meva existència, tot i que, ja sia per por davant d’una determinada situació, ja sia per respecte als demés i no voler fer cap mal a algú, en altres moments no he sabut encarar el coratge per a sobreeixir de la meva condició humana i esdevenir l’home lliure al qual hagués pogut ambicionar. No vull, en tot cas, brandir aquesta condició humana per a alliberar-me del pes d’una culpabilitat. No tinc cap dret de fer-ho. Però, jo et pregunto amic: és possible ser sempre valent, tenint en consideració el respecte als demés en una societat maleïda com la nostra i, a més, sotmesos com estem a les nostres misèries corporals i morals ?. Em titllaries de dèspota si baladregés un crit meu de combat implacable i dur, fustigant amics i estranys sense pietat ?. No amic, t’estimo, i per aquest meu amor no puc brandir el meu poderós caràcter i escopir l’embranzida del meu braó insolent.

Creus que no he estat un home lliure ? que m’he sotmès constantment a les forces del meu entorn i que no he sabut assolir la meva pròpia individualitat com ésser humà ?. No rebutjo ni el diàleg ni la polèmica sobre aquest aspecte, per bé que, abans hauríem de definir i acotar el concepte de llibertat.

Moltes vegades he sentit dir que la llibertat comença just a partir del moment en què s’assoleix el total respecte als demés. Si acceptem aquesta sentència, cal dir que la llibertat no comença forçosament a partir d’aquest moment, sinó que pot començar aleshores. Però de quina llibertat parlem ?. Sóc lliure d’esperit, sóc lliure en els meus pensaments, sóc lliure en tot allò que no em sotmet. Però, hi ha tantes i tantes coses que em condicionen i de les quals no em puc alliberar. No em puc alliberar del meu entorn, de l’espai físic en el qual em moc. No em puc alliberar de la meva formació, de les meves dèries. Com puc aspirar a ser lliure si no em puc alliberar de la meva pròpia individualitat ?. No puc, ni tan sols, alliberar-me dels meus somnis.

No em satisfan les llibertats relatives, aquelles llibertats basades en les capacitats que em permeten d’elegir entre diferents alternatives no subordinades a algun tipus de restricció, ja sigui aquesta natural, social, ètica, moral o fins i tot estètica. El concepte de llibertat recolza sobre certs determinismes que no tan sols el delimiten sinó, sobretot, el defineixen.

Sóc lliure de qualsevol religió, excepte del meu art. L’art m’ha obligat al llarg del meu periple somàtic i no m’ha permès de ser lliure. És així que sóc esclau del meu propi destí. L’art al qual crec dedicar-m’hi lliurement coacciona la meva llibertat ja que em coacciona constantment i no em permet d’alliberar-m’hi.

Sóc esclau també dels meus sentiments de culpabilitat. Com puc ser lliure si hi ha quelcom dins de mi que em recerca i em constrenyen ? Com puc ser lliure davant de tantes i tantes restriccions de caire social, polític, econòmic,... . Sí, és ben veritat que la justícia m’allibera, però alhora m’obliga, per la qual cosa la meva llibertat torna a ser relativa. Si, amic meu, tens raó, sóc esclau i per tant no sóc lliure. Assumeixo la meva total incapacitat a ser lliure. I, no vull considerar altres manques de llibertat, com la teva per exemple. El meu egoisme no em permet, ara i aquí, enfrontar-me a altres consideracions gratuïtes que no siguin la de la meva pròpia ànima, la de la meva individualitat, la del meu jo. Tu també, amic, just en aquest moment només m’interesses com a simple dialogant. I no et demano perdó, perquè, ara sóc lliure de no fer-ho.

Tot i les restriccions a les quals estic sotmès, vull determinar de ser lliure. Exigeixo el dret a ser lliure. Lliure d’esperit, lliure de pensament, lliure d’acció. Vull ser lliure i per tant sóc lliure. I aquesta meva llibertat em permet de ser respectuós amb els demés. I si sóc respectuós és perquè decideixo lliurement de ser-ho. Sóc lliure del meu cos i de la meva ànima. L’ànima inherent al meu individu, ara i aquí, i no pas de l’ànima successora d’altres vides, les creences sobre la qual li permeten renéixer cíclicament. Sóc lliure del meu cos i no vull sotmetre’l a ningú, sinó a mi mateix, la qual llibertat em permet ser-ne amo i senyor i per tant puc accedir també a la seva destrucció. Quina llibertat tan relativa amic. Ara si que em pots dir que m’hauria d’alliberar de la meva consciència, la que m’obliga el respecte als altres, aquells que diuen que m’estimen. Que la destrucció del meu cos i, conseqüentment, de la meva ànima, crearia estats de neguits i tristor ?. Però, n’estàs segur amic ?. Saps ?, i no t’esgarrifis, puc també destruir la meva consciència i conseqüentment accediria novament a les meves llibertats. Sense consciència seria novament lliure.

M’agradaria sentir-me culpable de no haver sabut respondre com a simple ésser humà davant un jutge suprem en un suposat judici sobre la meva persona. I m’agradaria, per a donar-te satisfacció, si és que te’n dóna, de ser fiscal acusador capacitat amb proves suficients, però, amic, la meva pròpia condició m’incapacita per a assumir cap tipus de culpabilitat. Sóc doncs, fins i tot incapaç de sentir-me culpable. De què em puc sentir culpable ?. Culpable d’haver nascut ?. Culpable d’haver viscut ?. Culpable d’haver estimat ?. Ajuda’m, amic, ajuda’m a sentir el més simple sentiment de culpabilitat. He de suposar que aquest sentiment es desenvolupa quan l’ésser humà s’allunya dels comportaments establerts en una determinada societat. És aquesta mateixa societat la que determina la nostra formació i, conseqüentment, la nostra consciència. Així mateix, i suposadament, quan el nostre comportament transgredeix les normes establertes per la societat que ens ha acollit, es produeix un cert estat de neguit interior. Nosaltres mateixos fem ús de la capacitat de valoració i jutgem aquest nostre comportament. Just en el moment en què els nostres actes transgredeixen les normes establertes es produeix el sentit de culpabilitat. Però, per què no puc transgredir les normes i alhora transgredir la meva consciència afogant aquest meu sentit de culpabilitat ?. Si que puc, amic meu, Tota normativa de comportament és relativa i sempre ha estat establerta per poders fàctics amb interessos concrets. Tot i que generalment la història ha estat escrita per altres que no pas pels mateixos actors dels fets, aquesta, és a dir la història, pot ser guia i model dels quals podem extreure certes conclusions que ens permetin alliberar-nos de la mateixa nostra consciència, la qual ha estat modelada per altres diferents de nosaltres.

Tinc dret o bé obligació d’estimar ? Què és l’amor ?, afecció ?, sentiment ?, manifestació sublim de l’ésser humà ? L’amor és un estat del comportament, una de les virtuts cristianes. L’amor és una de les grans manifestacions de les flaqueses humanes, una de les virtuts de l’esperit, una de les fortes pertorbacions malaltisses que recauen sobre nosaltres des del mateix naixement. Com molts altres, a vegades jo també crec què l’amor és un simple estat transitori d’estupidesa. És un estat del qual, sortosament o bé malauradament, no ens podem deslliurar. L’amor ha estat capaç de generar espais còsmics definidors de jerarquies entre el perfecte i l’imperfecte. L’amor estructura el comportament, no tan sols de l’individu, sinó del món. L’amor és lluita i és energia, és l’estimació d’un mateix que obliga a sobreeixir a estats propis de decadència moral o bé a ostentar impulsos afectius generadors de tremolors sensitius.

Si amiga, he estimat i m’he estimat, he amat amb fervor i he odiat captiu de la meva irracionalitat. Un i altre m’obliguen a declarar-me culpable de la meva impotència a sobreposar-me a estats d’absoluta feblesa personal. I no sóc capaç, ara i aquí, d’acusar Déu, el totpoderós que pot haver-me denigrat a la condició humana, ja que no crec en un Déu superior, un ésser capaç de fer i desfer. Sóc agnòstic, delator de no saber admetre’m posseïdor de creences que em permetin accedir a un coneixement més enllà del meu limitat empirisme.

Amiga, jo també he estat i estic sotmès a vectors energètics que m’empenyen constantment a amar. Amar ha generat i genera en mi ressonàncies internes que m’han fet i en fan sentir levitacions temporals. Sóc convicte, però, de no haver sabut amar sense obligar-me a exigir, ja que no he sabut donar sense rebre. Si, amiga, aquesta acusació et permet de maleir-me i, alhora, de jutjar-me culpable. No vull altre cop caure en la temptació d’esgrimir la meva feblesa humana com a eina i recurs de defensa. Manifesto la meva impotència a refusar l’acusació i accepto confés la meva culpabilitat. No et vull pas amenaçar amiga, però, un dia, vulgui o no, jugaré una carta: la mort. La mort en redimirà, i la meva consciència s’alliberarà del pes de la culpabilitat.

La mort em permetrà dons sobrepassar la meva condició humana i elevar-me a l’estat de inexistència absoluta. La mort no em jutjarà, senzillament em rebrà i jo l’acceptaré, irremeiablement. Deixaré simplement de pensar, de sofrir, d’estimar, de fruir, deixaré d’existir. Amic, aquí si que sóc fort, terriblement valent. No em pots pas amenaçar per mitja d’aquest estratègia. Si Faust va tenir l’habilitat de poder pactar amb el diable, jo la tinc de poder-ho fer amb la mort i, tot i que no hi crec, permetem fer ús de la locució: que Déu me la conservi.

N’hi ha molts qui, suposadament com tu amic, no ho poden fer. Dic suposadament ja que una gran majoria de mortals no poden accedir a satisfer aquest pacte i he de suposar que tu n’ets un d’ells, tot i la possibilitat d’errar. Si no ho creus així et demano excusar la meva gosadia. Ara bé, sigui així o no, creu-me, no us acusaré mai de covards, ni a tu ni als altres, no sóc qui per a jutjar-vos. No oblidis que el meu únic desig ha estat el d’acusar-me i defensar-me.

Tot i aquest meu desig, us he de confessar, amic, amiga, que no crec haver sabut acusar-me per a aconseguir una sentència inculpatòria, ni defensar-me, per a una exculpatòria. He estat inhàbil per a sobreeixir a les meves insuficiències personals. Em sento impotent davant la meva persona, davant del meu jo per a accedir als meus propòsits. Senzillament sóc humà.

20 de juliol del 2004

 

A pàgina inici A Centre d'Art Contemporani Rodríguez-Amat