Les Olives

El 1986, l’Amèlia i jo vàrem comprar una casa a Les Olives, un poble petit situat en el bell mig de l’Empordà, en el municipi de Garrigoles, just en els límits entre L’Alt i El Baix Empordà.

Feia temps que jo li havia manifestat el desig de tenir un lloc per a poder-hi passar les vacances i els caps de setmana i va ser a partir d’aquesta proposta que el 1985 ens decidirem a buscar una casa segons les nostres possibilitats. Era un moment en el qual la nostra relació trontollava força i vaig pensar que això ens ajudaria a adreçar-la novament. L’Empordà era ja aleshores un indret molt desitjat per a tenir-hi una casa i els preus eren considerablement cars si els comparem amb els de les altres contrades de Catalunya. Vàrem considerar la possibilitat de cercar en una altra comarca, però finalment rebutjarem la idea i ens decidirem per L’Empordà.

Paradisíaca, terra oberta i ferma, hi ha en aquesta contrada, així ho crec, sobretot després d’haver-hi viscut uns quants anys, certes vibracions que enlairen l’esperit de l’artista i d’altres persones del món de la creació; jo diria fins i tot de qualsevol persona amb una definida sensibilitat.

Fou així que l’octubre del 1985 vam llogar, només per a anar-hi a passar els caps de setmana, un apartament a l’Escala, just al començament del passeig de Riells. Havíem decidit de sortir cada divendres al vespre tots plegats, l’Amèlia, l’Ester, en Jordi i jo i, a la vegada que fugíem de la ciutat, aprofitaríem per a buscar una casa per nosaltres, d’acord amb la nostra petita economia. Al llarg de nou mesos, dissabtes tot el dia i diumenges el matí, recorríem tots i cadascun dels pobles, tant de l’Alt com del Baix Empordà, gaudint d’aquesta terra i cercant un indret adient amb la possibilitat d’establir-s’hi un bon dia.

Des de Barcelona veníem regularment cada cap de setmana amb cotxe i, just al distingir l’Empordà, un cop sortíem de l’autopista, el cor se m’eixamplava, s’inflava per a rebre la plenitud d’aquesta contrada. No és tracta d’una pura i simple sensació personal, moltes altres persones l’han tingut just a l’encarar aquesta plana. Fet purament psicològic ?. Realitat sensitiva ?. Sia com sia, l’Empordà genera tremolors prenyats d’ordre, impressions d’amor i de passió .

Mil·lenària, treballada per la mà de l’home des de la llunyania dels temps. L’Empordà és terra de camins, riallera i bucòlica, esbadellada i edènica, terra d’encreuament de cultures, pas de civilitzacions, melic del món i del que hi ha més enllà. Tot i que no ho he trobat en cap llibre sagrat, penso que hi ha de ser. N’estic plenament convençut que, just en el moment de crear la terra, Déu hi dedicà un alè especial; la tramuntana és, sens dubta, la reminiscència d’aquell fort esbufec. És ben veritat que hi ha molts altres indrets dels quals podríem dir exactament el mateix, però des del més profund convenciment que em permet la meva consciència, he de confessar que aquesta terra n’és una d’elles. No és gratuït pensar que la bellesa, l’atractiu i l’encís que posseeix aquesta contrada és una de les raons per les quals artistes, escriptors, músics i tota mena de creadors vinguts d’arreu del món s’hi han establert definitivament. He dit moltes vegades que a l’Empordà, si aixeques una pedra no hi trobes escorpins, sinó artistes amuntegats uns sobre els altres. El forà vingut de més enllà, arribant-hi, sent un batec com el que sentiren fenicis, grecs i romans. És terra plena d’història i tradicions, alterosa i humil alhora, honrada i noble, amb gent trastocada profundament per la tramuntana. Conec l’Empordà avui, però moltes vegades he pensat que m’agradaria recórrer els temps en què aquí, just en aquests indrets, sortillers i sortilleres, amb poders fortament ocults a reis i pagans, embadocaven esperits i mentiders.

Després de cercar per racons i viles, finalment, el juliol del 1986 vàrem comprar una casa a la mateixa plaça del poble de Les Olives. La casa estava sense restaurar, deshabitada durant molts i molts anys, amb espais rústecs i amb una simple aixeta d’aigua a la cuina i una comuna fora, a la terrassa. A partir d’aquell mateix moment hi veníem tots plegats a passar-hi els caps de setmana i temporades de temps lliure.

La gent del poble ens va rebre amb els braços ben oberts i, ràpidament vaig fer molts amics allí. Aquell indret em va apassionar ben aviat i vaig començar tot seguit a realitzar una sèrie de fotografies del poble i de la gent: festes, treball i lleure. Dissabtes i diumenges recorria el poble, les cases, el cafè i tots aquells racons que em podien interessar des d’un punt de vista estètic i humà. Instantànies d’un moment, captades al vol unes, cercades i volgudes d’altres: temps, espai i llum, la singular llum d’aquesta terra. La llum és un element important en fotografia, aquí però, si s’escau, encara ho és més, ja que per debilitats estètiques em van interessar els contrastos forts, els encisos tonals, els contorns lumínics, els efectes de claror per l’ombra. La llum aquí és voluptuosa, encisadora al matí, poderosa al migdia i encantèria quan s’apropa l’hora de bruixes i bruixots.

Al llarg de la setmana revelava els negatius en un petit laboratori que jo havia muntat a l’Institut a Sta. Coloma i ampliava les fotos, en blanc i negre, a un format de trenta per quaranta. Des de finals d’agost d’aquell mateix any i fins el mes de juny de l’any següent vaig estar bàsicament dedicat a la fotografia. Tot allò que vaig fer no podia quedar dins d’una carpeta i em vaig posar en contacte amb l’Ajuntament de Torroella de Montgrí per a exposar-ho a la Capella de Sant Antoni: una sala d’exposicions municipals d’aquesta vila baixempordanesa. La idea d’aquella sèrie fotogràfica va tenir els seus orígens un bon vespre, entre deu o dotze amics del poble, tot voltant un gran perol de sèpia a l’olla i amb un xic de bon vi blanc a l’estómac. Un sopar fet a l’antiga rectoria de Garrigoles, propietat d’en Paulí, en Paulí Coderch, pagès i amic, persona entranyable, molt primitiva, home arrelat a la terra, fill d’un pastor arribat a l’Empordà fent la transhumància des de Ribes de Freser. Un home de caràcter dur, primari, obtús, però amb un cor, el seu, com la nau de la catedral de Girona. Molts cops ens explicava els seus afers íntims amb el bestiar, de dia i de nit, amo i senyor de lo seu, incloent-hi terra i dona.

Vaig escriure en el catàleg de l’exposició feta a Torroella que la fotografia és objectiva, però si aconsegueix comunicar el sentir de l’ull, es transforma en pura subjectivitat. Sota aquest criteri, vaig veure i vaig pensar, però sobretot vaig observar. L’ull atent, la cambra al braç, a peu o en bicicleta, vaig captar l’alzina reclamadora, el truc i la botifarra, el porró d’en Jordi de Garrigoles, germà d’en Pauli, uns i altres, i també l’amic Roca. Aquest les deia ben grosses. Una vegada em va explicar que en el carrer Robadors de Barcelona va arribar a pujar set vegades. Paraula d’home deia i reia com un nen petit.

La fotografia va ser l’excusa per a poder observar tot allò que hi havia, tot allò que passava al vol. Va servir per a retenir el petit moment, l’instant que fuig: una expressió, un moviment, una llum, allò que és i canvia. Un sentiment de joia, un crit d’amor.

Aquella exposició a Torroella, feta el juny del 1987 va ser un petit homenatge a un poble, a una gent afable i bona que em va acollir amb els braços oberts. Per allí va passar tot el poble i més. La mostra portava com a subtítol: uns homes, unes dones, un poble, Les Olives – Garrigoles.

Del treball realitzat al llarg de tots aquells mesos, només em queden quatre fotos esbarriades i tots els negatius, ja que, un cop clausurada l’exposició, vaig repartir entre la gent del poble gairebé totes les fotografies, algunes de les quals he anat descobrint penjades a les parets d’algunes cases del poble. Algun cop he pensat en recuperar els negatius i dedicar-hi un temps a fer-ne noves ampliacions. La col·lecció, tal i com es va presentar en aquell moment però, ja ha quedat esbarriada per sempre més.

Tot el treball que vaig fer aquell any em va servir sobretot per a estimar un poble, una gent, homes i dones, grans i petits, persones amb les quals, set anys més tard, conviuria com a veí i amic. Avui, any 2002, em sento plenament integrat en aquest poble, el qual ha pres un lloc certament important en el meu cor. Tota persona necessita un indret en el qual establir-se, sentir-se a casa, ja sigui entre parents, amics o simplement veïns. Jo havia perdut per sempre més la Sta. Coloma de la meva infància, el lloc dels meus orígens, allí on vaig començar a desenvolupar aptituds i sentiments i, aquesta terra, aquest poble m’acollí com un d’ells.

La relació amb l’Amèlia va continuar trontollant, causes i crisis epidèrmiques a nosaltres influïren fortament, i el març del 1992 ens vàrem separar. A partir d’aquell moment, les meves circumstàncies personals van canviar totalment, i jo vaig desvetllar un somni ensopit des de feia molts anys, just de quan encara era un vailet: crear un espai on artistes d’arreu del món poguessin exposar, conviure i treballar conjuntament. Ja de ben jove, i també posteriorment, he estat un somniador. Qui no ha somniat alguna vegada al llarg de la vida ? I, aquella era l’edat en què és fàcil de creure que els somnis es poden fer realitat. La veritat és que en aquell moment, en el moment del somni, jo no vaig pensar en concretar l’estructura ni tan sols les característiques que tindria aquell espai. No estava al meu abast i es limitava a ser una pura i simple especulació mental. No en vaig parlar gairebé mai a ningú ja que s’hagués pogut pensar que es tractava d’una utopia: una pura i simple bajanada de vailet. La realitat és que si que era una utopia i, si la meva situació personal i econòmica no m’ho haguessin permès, s’hauria limitat a ser simplement això: un somni de pantalons curts. Vaig arrossegar aquell somni al llarg de molts anys, és més, havia quedat absolutament ensopit en el meu passat com molts altres que mai s’han pogut concretar. Poques vegades les utopies esdevenen realitat, aquesta però, s’acomplí plenament.

Després de la ruptura amb l’Amèlia, jo havia d’aferrar-me a una idea per a sobreeixir de la situació personal en la qual em trobava. Em vaig il·lusionar en dur a la realitat aquell somni, li vaig comprar la meitat de la casa que li corresponia a ella i vaig començar a pensar en restaurar-la. Vaig dedicar tot l’estiu del 1992 a treballar en els baixos de l’edifici, el que posteriorment seria la galeria del Centre d’Art: jo sol, des del matí fins el vespre, deu o dotze hores diàries, repicant, rejuntant, passant tubs, va ser un estiu dur a nivell de treball físic, però el meu esperit estava exaltat i les il·lusions em permetien d’anar endavant amb la idea.

Al llarg de l’hivern següent, a més de totes les altres activitats, em vaig dedicar a projectar tota la reforma de l’edifici. Va ser una tasca apassionant que em permetí anar desvetllant el somni de mica en mica. L’Ester ja tenia els estudis d’Arquitectura Tècnica molt avançats i em va delinear tots els plànols. Tot allò esdevenia un espai per a les meves il·lusions i l’entusiasme s’esbravava més i més. Els estius dels anys 1993 i 1994 foren cabdals. Una colla d’entre vuit i deu paletes treballaren entre tres i quatre mesos cadascun dels estius, reforçant, modificant, transformant i restaurant tot l’edifici. Jo m’aixecava cada dia a les set del mati i de seguida començava a preparar materials, eines i tot allò que era necessari per a que quan, a dos quarts de vuit arribessin paletes i manobres estigués tot a punt de solfa. La meva jornada laboral acabava a les vuit o bé a les nou de vespre, havent parat tot just una hora i mitja per a dinar.

Les tasques de reforma i reconstrucció del que ben aviat s'anomenaria el Centre d'Art foren esgotadores, però em sentia esperonat per les il·lusions d’aquell espai que estava destinat a emplenar i satisfer el meu somni. La Fundació s’havia creat la tardor del 94. La utopia esdevenia així una pura i simple realitat: l’edifici havia pres forma, i tot estava a punt per a que el juliol del 1995 arribés el primer artista.

6 de setembre del 2002