Ponç Pilat

D’entre totes les vivències viscudes al voltant del Dijous Sant vergelità des de l’any 2000 al 2004, n’hi ha una de força singular: la interpretació del paper de Pilat. El munt de personatges que intervenen en la representació de la Passió de Jesús no em va permetre inicialment de captar les particularitats de cadascun dels personatges que intervenen en l’espectacle. D’altra banda, l’any 2000 i el 2001 jo estava engrescat amb les cambres fotogràfiques a les mans a captar les millors imatges plàstiques que m’oferia tot el que allí passava i, l’activitat d’enfocar, emmarcar, flash o sense, entre altres, no em permetia cap altre tipus de reflexió sobre els mateixos personatges o bé sobre la pròpia acció que no fos l’aspecte purament visual: llums, ombres, perspectiva, contrapicats, etc. etc.

Desprès de la meva singlada vergelitana, feta palesa en la Suite de Verges, el Dijous Sant dels 2002, convidat per l’Associació de La Processó de Verges, i ben assegut a les primeres files de la plaça d’aquesta població baixempordanesa, a prop de l’escenari, tranquil i coneixedor dels diferents quadres escènics, vaig poder gaudir encara amb més profunditat dels aspectes purament estètics de tot l’espectacle, sempre però, des del mateix punt de vista, ja que el meu estat de simple espectador no em permetia de moure’m ni de poder captar moviments, imatges, llums, diguem-ne valors purament plàstics, des de qualsevol altre punt de vista que personalment hagués pogut considerar millor. Aquesta limitació de moviments i el fet de no haver d’estar constantment pensant en la cambra fotogràfica em va permetre de reflexionar sobre els propis personatges, analitzant, no tan sols el caràcter de cadascun d’ells, sinó, a més, les interpretacions que els diferents actors en feien.

Un personatge em va impressionar profundament: Pilat. I això, no pas per la interpretació en si, la qual vaig considerar mediocre - un tal Narcís Teixidor n’era l’actor - sinó pel propi personatge. En aquell moment jo només coneixia en Narcís Teixidor pel simple fet d’haver-lo vist algunes vegades pels carrers de Verges, i no pas perquè hagués tingut algun tipus de contacte personal amb ell. Va ser aquella mateixa nit quan, per primera vegada, vaig pensar en la potència d’aquell paper i, un cert desig per a representar-lo va començar a prendre forma.

Posteriorment, un cop acabada tota la representació, vaig ser convidat amb tota la llopada de vips a la Casa de Cultura de l’Ajuntament de Verges, des del primer o segon pis de la qual, ara no ho recordo perfectament, es podia veure l’inici de La Processó. Una taula ben guarnida servia per a que molts dels que allí eren s’oblidessin totalment de la raó per a la qual havíem estat convidats. Va ser allí on vaig sentir fortament la necessitat de participar d’alguna manera en l’espectacle i no com a espectador enmig d’aquella ramat de galifardeus afartant-se com lladres. L’alcalde de Verges, un personatge de força planta i vocabulari tosc, el nom del qual ara no recordo, era allí, menjant amb moderació i dissertant amb alguns contertulians. Tot d’una, parlant amb ell li vaig dir: l’any vinent jo no vull ser aquí dalt, sinó allà baix. Vinga !, endavant !, em va dir.

És així com la necessitat de continuar intervenint personalment d’alguna manera en tot el que passa el Dijous Sant a Verges, em va obligar a presentar la meva candidatura per a fer el paper de l’Apòstol Bartomeu l’any 2003, un dels pocs papers lliures aquell any. Era un paper molt senzill i sense cap tipus de dificultat. En Kim Cama, el director de La Processó de Verges, em va acceptar tot seguit i el Dijous Sant del 2003 vaig poder, per primer cop, sortir a escena davant de dues mil persones.

Vuit versos delimiten l’acció del personatge. Un personatge que en el quadre escènic del Sant Sopar es troba entre els altres onze apòstols, a més de la figura de Jesús.

Vestit amb una túnica molt senzilla, corresponent a la simplicitat del personatge, vaig haver de recórrer posteriorment els carrers de Verges formant part de La Processó. La foscor dels carrers, conjuntament amb els estats d’esperit que generava aquell entorn amb varis milers de persones gaudint de l’espectacle crearen en mi un estat personal de joia i satisfacció.

A finals de febrer de l’any següent, any 2004, apareixia en el tríptic que cada any publica l’Associació de La Processó de Verges, la vacant per a fer el personatge de Ponç Pilat. Aquest ha de ser meu, vaig pensar i, sense tenir consciència real del que feia, vaig trucar per telèfon en Kim Cama, tot dient-li que ja sabia que jo no era de Verges, que era un nou vingut i que m’oferia, si ho considerava oportú, a fer el paper de Pilat en el cas de què no hi hagués altra candidatura. Inconscient de mi ! L’endemà vaig veure el text del paper a la pàgina web de l’Associació de La Processó de Verges i em vaig quedar un xic espantat.

Jo coneixia de Ponç Pilat el que més o menys tothom sap d’ell; un simple governador de Judea que en temps evangèlics va signar la sentència de mort de Jesús, car no els era permès als jueus el dret del glavi. Posteriorment he vist a partir dels propis Evangelis que el que fa Pilat és simplement lliurar Jesús per a què els jueus en fessin el que volguessin. És clar, tots sabem que el crucificaren.

El Dijous Sant d’aquell any queia el mes d’abril, concretament el dia 8, i quedava poc més d’un mes des del moment en què, havent fet una prova davant d’en Kim Cama, ell mateix em va dir que comptava amb mi per a fer aquell paper. La curiositat m’obligà a preguntar-li quants candidats hi havia per a fer de Pilat i ell em va contestar: això no ho dic mai a ningú. Desconec si algun dia ho sabré. Vaig ser l’únic candidat ?. N’hi havia d’altres i jo vaig ser l’elegit ?. Cal que us digui que, un cop vaig fer la prova, senzillament m’havia preparat uns dotze o quinze versos, tots ells de l’inici, quan Pilat surt del Pretori, en Kim em va dir; Ponç, ja pots començar a preparar el paper a fons. Serà, però, dilluns vinent quan t’ho notificaré oficialment.

Misteri de La Passió de Nostre Senyor Jesucrist és el títol del text de Fra Antoni de St. Jeroni emprat a l’espectacle de Verges. En un principi se’m feia complex i difícil, sobretot pel gran nombre de paraules que no formaven part del meu vocabulari quotidià. Fins i tot hi havia mots absolutament desconeguts per a mi. Calia, primerament, cercar algunes definicions i, seguidament, memoritzar tot el text. Hi havia fins i tot paraules que no apareixien en el diccionari de la llengua catalana. En Jordi Roca que havia estat qui havia corregit i adaptat el text, donant-li una forma actual, em va explicar alguns mots. D’altres eren arcaics i havien desaparegut de la parla moderna.

La preparació, memorització i declamació del text en vers, alguns, pocs, decasíl·labs, altres hectosíl·labs i altres de tota mena, va ser una experiència indescriptible. Uns 270 versos conformen i modelen el paper de Pilat, personatge que tan sols apareix en l’últim quadre de l’espectacle, per cert, el més llarg de tots.

Calia automatitzar tot el text i donar-li forma a fi de fer-lo entenedor. Segons la gent de Verges, la dicció i la claredat foren algunes de les virtuts de la meva representació. La tradició en les interpretacions d’aquest paper li atorgava una cantarella que feia el text difícilment entenedor. Per sort, jo no havia après el text com ho havien fet d’altres; de petits i sentint-lo moltes i moltes vegades. La seva preparació m’exigia donar-li, a més d’un forma correcte, l’expressió i la netedat del llenguatge oral a fi de fer-lo fàcilment accessible a tot l’auditori.

No em va ser fàcil i vaig haver d’emprar el bo i millor de les meves capacitats per a preparar el paper. Al llarg de tot aquell mes vaig arribar a dubtar més d’un cop en la meva capacitat per a preparar-lo en tan poc temps. Mig en broma li deia a la Montse, la meva companya, que desitjava que aquella nit plogués i no es pogués fer l’espectacle. Hi havia qui em deia que no em preocupés i que, quan hauria fet el paper varis anys, ja em sortiria bé. Està clar, a mi això no em satisfeia. No em passava pel cap la possibilitat d’acceptar el ridícul i el primer any volia fer un gran paper. Quan va arribar el dia, em sentia molt segur de mi mateix i, curiosament, la climatologia era molt inestable. Un parell d’hores abans estava plovent i jo desitjava que parés de ploure per a poder lluir tot el que havia preparat. Així va ser i vaig poder actuar representant el paper de Ponç Pilat.

Al llarg d’aquell mes, jo llegia i rellegia moltes vegades el text, tancant els ulls per a poder-lo memoritzar. Cal dir que això va ser un exercici extraordinari, ja que feia temps que jo no exercitava la memòria d’aquella manera. La Montse m’ajudava. Ella em llegia els últims versos del personatge que m’havia de donar peu i jo recitava el meu paper. Va ser apassionant. Moltes vegades estava jo pintant o fent qualsevol altra cosa i, en silenci, repetia un i altre vers. Recordo que, just abans de sortir a l’escenari, li vaig dir a l’amic Rafel Brusi: vaig a fer el millor Pilat de tota la història de Verges. Prepotència ?. No, seguretat en mi mateix !.

Un cop acabat l’espectacle l’opinió general era totalment satisfactòria i tots els comentaris eren d’absoluta lloança: genial, molt bé, has posat el llisto molt alt, mai havia entès el text com l’he entès avui, ja tenim Pilat per molts anys, ..., entre molts i molts altres. He de confessar que jo mateix vaig quedar admirat. El meu estat personal, un cop acabada l’acció, era d’absoluta eufòria. La complaença per tot el que havia fet m’embriagava de cap a peus. Em trobava en un estat d’absoluta levitat.

Els estats sensitius personals són volubles i varien constantment. Sabia que havia fet un bon paper, és més, tothom deia que havia fet un gran Pilat. El meu estat d’elació era total; l’ànim exaltat, l’orgull ben tibat i el pit inflat de joia. Un d’aquells moments d’absoluta exaltació personal.

Per a millor entendre el personatge, vaig llegir la seva història i la del seu temps. En un moment concret, just a l’inicià la lectura de la sentència, Pilat es presenta a si mateix i diu:

Avui sembla d’acceptació general que Pilat no es va implicar en el judici de Jesús i la coneguda frase de Jo me’n rento les mans se’ns presenta com l’actitud d’un jutge que no vol fer-se responsable de la sentència. En el text de Fra Antoni de St. Jeroni, Pilat li demana a l’escuder:

Cal dir però, que, ja sigui en aquest o bé en d’altres judicis, Ponç Pilat era un personatge cruel. Menyspreava la religió del jueus i executava persones sense judicis clars i justos. Era un sanguinari. Però, quina era la personalitat de Pilat ?, la seva individualitat. Home sensitiu ?, extrovertit ?, Impotent ?,... . Avui només puc retrobar-me amb ell gràcies al que, d’una o bé d’altra manera, ens diu la història, escrita sempre per individus que han tingut una referència directe o bé indirecte amb el personatge històric. També tinc, evidentment, la imaginació que, lliurement i acceptant l’allunyament de la realitat objectiva, en puc fer ús per a reflexions sobre el propi personatge.

Fou Pretor de Judea entre el 26 i el 36 de la nostra era. Diferents textos sagrats ens presenten Pilat com un governador autoritari i molt estricte, ferm en les seves sentències, que sabia fins a quin extrem podia arribar en els judicis. Sempre, però, volia imposar als jueus l’autoritarisme del poder romà i molts dels seus problemes esdevingueren pel fet de voler imposar el culte a l’emperador Tiberi i a les imatges paganes. Degut a les matances indiscriminades era temut i odiat. Fou arrel d’un d’aquells sacrificis que els samaritans es queixaren davant Tiberi i l’any 36 Ponç Pilat fou obligat a tornar a Roma i jutjat. Segons un text posterior, l’any 39 l’emperador Calígula l’obligà a suïcidar-se.

El text de Fra Antoni de St. Jeroni fa constant referència a passatges del Evangelis. Un cop Pilat accedeix a que Jesús sigui crucificat diu als grans sacerdots : ... jo no em faig responsable d’aquesta sang i es rentà les mans. Quin és el significat que en aquell moment tenia aquesta expressió. Avui és molt fàcil de relacionar-la amb la simple idea de què un no es vol fer responsable d’allò amb el què d’una o altre manera està implicat o n’és responsable. És aquest l’origen del significat de l’expressió que avui tots coneixem?. Mateu és explícit en el moment d’explicar l’escena ja que manifesta que Pilat, veient que no podia imposar al seva opinió sense comprometre la seva pròpia persona, o bé decidint no embolicar la seva actitud personal davant aquell afer, ... es rentà les mans amb aigua davant de tothom, tot dient: jo no em faig responsable d’aquesta sang. Només Mateu cita el fet que Pilat es rentà les mans amb aigua a la vista de la gent, ja que, ni Marc, ni Lluc, ni Joan fan ressò d’aquest acte. Tots ells, però, manifesten que el propi Pilat va accedir a les demandes dels sacerdots.

Independentment del petit paper de l’apòstol Bartomeu que jo ja havia interpretat l’any anterior, aquest era el primer cop que jo representava un personatge en el món del teatre, evidentment del teatre amateur.

Els estats d’esperit personals davant d’aquesta acció són difícilment descriptibles. La potència de l’entorn, en aquests cas concret, dues mil persones davant meu, em va permetre de generar la inèrcia mental i anímica per enfrontar-me amb el paper del personatge. Recordo i recordaré sempre el moment de sortir del Pretori, baixant pas a pas, solemnement, les escales que duen a la tarima baixa. Potents focus de llum embriagadors m’il·luminaven de dreta i esquerra, de davant i darrera, envoltat per un silenci que mastegava els esperits, un silenci de dues mil persones bategant l’alè i pendents del que jo podia fer en aquell moment. Jo, ben tranquil, dominant el meu estat d’esperit, amo i senyor de mi mateix, deixava el temps de situar l’auditori davant del personatge, un temps llarg, molt llarg, terrible, punxant, enmig d’una negra nit amenaçadora de pluja i, sol, tot sol damunt l’escenari.

Un aspecte important del teatre és la transposició de l’actor en el caràcter del personatge. Adoptant la condició del personatge, l’actor es transforma per eina de ficció en un altre individu. Cal una total adaptació al personatge, conèixer el text i imposar en l’acció els diferents estats d’esperit en cadascuna de les seqüències en què s’estructura el quadre escènic.

El Pilat, és així com anomenen a Verges la última escena de l’espectacle, representa el judici de Jesús davant el Pretor Ponç Pilat. En aquell moment, l’argument de tota La Passió ha quedat ja establert i significa el desenllaç final. Ben segur que Ponç Pilat mai hagués pogut pensar que la crucifixió d’un individu, un malfactor i transgressor de les lleis jueves, hagués pogut esdevenir un dels fets més importants de tota la cultura occidental al llarg de més de dos mil anys i que molts actors esdevindrien petits o grans Pilats en tota la història del cristianisme. És sabut que Pilat era un sanguinari i que un més o un menys no variava gran cosa. Els quatre evangelistes estan d’acord en l’actitud de Pilat enfront de la mort de Jesús, un intent d’alliberar-lo, tot i que per a asserenar els sacerdots estava disposat a aplicar-li un correctiu. No sembla, per tot el que he pogut llegir en els evangelis, que Pilat s’oposés massa fervorosament a les demandes del poble esperonat pels rabins. Just, tres vegades els va dir que ell no veia la raó per la qual crucificar aquell home.

En el seu text, una simple recopilació d’altres textos anteriors, segons el meu amic Jordi Roca, Fra Antoni de St. Jeroni atorga a Pilat la sentència condemnatòria. Una sentència redactada amb passió, ja que Pilat desplega tots els seus atributs atorgats per l’emperador Tiberi, just en el moment de presentar-se novament davant el poble jueu. A més, manifesta que actua en plena forma, jurídica i processal.

No oblidem que es tracta d’una obra de teatre extreta d’un fet històric descrit per diferents persones. L’autor té, sense cap mena de dubte, el dret i la llibertat de presentar l’acció de la manera que consideri més adient a fi de transposar l’auditori i crear el climax que li interessa.

En els evangelis no trobem en cap moment que Pilat actua de manera condemnatòria, sinó simplement el que fa és lliurar Jesús al poble, això sí, perquè el crucifiquessin. Llavors els donà Jesús perquè el crucifiquessin, diu Joan. .... i els lliurà Jesús perquè en fessin el que volguessin, sentència Lluc. De la mateixa manera exposa Marc: ... els lliurà Jesús perquè el crucifiquessin. I com una mena de repetició diu Mateu: ...els lliurà Jesús perquè el crucifiquessin.

En absoluta oposició a tots aquests textos Fra Antoni de St. Jeroni mostra un Pilat determinat i condemnatori: Publico, doncs, ma sentència.... . Va signada en nom del Cèsar, per mi, el Pretor, Ponç Pilat.

Quins foren els estats personals dels diferents autors dels textos que recopilà Fra Antoni de St. Jeroni ? Èxtasi, alienació produïda per efervescències religioses, exaltacions, deliris, o bé simplement intentar de representar de la manera més entenedora possible un simple fet històric, embolcallat per passions religioses ?.

Fent ús del dret que tinc a errar, penso que Pilat no va tenir gairebé cap problema en lliurar Jesús per a què el crucifiquessin. Pilat era un funcionari romà que, com ha de ser fàcilment comprensible, volia conservar la seva situació personal. Una situació de privilegi ja que no tothom podia accedir a ser governador de Judea.

Segons el text teatral els sacerdots jueus amenaçaren Pilat de queixar-se davant Tiberi. Sembla que, històricament foren els samaritans i no pas els jueus els que es queixaren davant Tiberi.

Avui, juliol del 2004, el paper de Pilat continua bullent i espero que pugui representar-lo tant de temps com la meva capacitat física i psíquica m’ho permeti. És així que noves impressions es poden produir en els proper anys a l’entorn del meu Pilat. Impressions que espero poder traduir sobre aquest mateix full de paper.

Juliol del 2004

Vaig representar el paper de Pilat fins l’any 2008. A partir d’aleshores vaig deixar voluntàriament de fer-lo per raons pura i simplement personals. Abans permeteu-me explicar la tasca que vaig realitzar pintant els nous vestits de la Dansa de la Mort.

Feia anys que en Jordi Roca i Rovira, bon amic meu i gran coneixedor de tot el que passa a les nits màgiques dels Dijous Sants vergelitants, de tant en tant em comentava la necessitat de canviar els vestits de La Dansa de la Mort. Eren vestits pintats feia més de vint-i-cinc anys i deia: se n’han de fer de nous. Jo, coneixent de ben a prop el Dijous Sants vergelità per la simple raó d’haver realitzat la sèrie artística titulada Suite de Verges, composta per 109 obres entre dibuixos i pintures i 41 fotografies, a més d’un munt de treballs preparatoris i, alhora, per la proximitat a Verges de la meva Casa-Taller i per, així mateix, coneixent de ben a prop les tramoies de la Passió i la processó vaig comprendre aquella necessitat i, un cop estudiat el tipus de material -tela i pintures a utilitzar, vaig començar a dissenyar la forma i el color dels esquelets.

Els estudis de dibuix del natural i sobretot d’anatomia artística que jo havia fet al llarg dels anys passats a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, em van ajudar a conformar el disseny previ i la posterior realització dels vestits.

Vaig fer dibuixos de tots el ossos dels esquelets abans de començar el treball. Fins i tot vaig pintar retalls de roba negre i, a mitja llum, vaig estudiar exactament el color dels ossos i les petites ombres que hi havia de donar a fi i efecte d’aconseguir el resultat final.

La realització del treball va seguir l’ordre normal. Primerament vaig dibuixar els ossos sobre els mateixos vestits, col·locats sobre maniquins, amb un llapis blanc especial per a dibuixar sobre tela. Posteriorment vaig imprimí una capa de pintura acrílica blanca molt diluïda amb aigua i làtex amb la finalitat de que la pintura penetrés perfectament dins la tela. Quatre noves capes de pintura cada cop més espessa, seguiren a la primera. Aquestes capes foren tenyides amb diferents tons de color - un toc de beige, un de blau i un de negre fum- per a donar el to dels ossos sobre la lluminositat de la imprimació blanca. Finalment, vaig donar un perfil d’ombra a cadascun dels ossos i, a fi d’aconseguir més relleu, uns tocs de llum a l’altre costat de l’ombra.

Fou un treball de moltes hores de feina, doncs, per a la realització dels cincs vestits, dels cascs, guants i sabatilles - incloent-hi els de reserves i, a més, de diferents números- hi vaig invertir mes de tres-centes hores. Al llarg del temps que va durar la pintada dels vestits, jo seguia amb la meva tasca creativa com a pintor. Els vestits foren doncs pintats a diferents estones en què jo abandonava els pinzells de la meva obra pictòrica.

El Dijous Sant del 2008, després de més de tres anys de treballar-hi, els nous vestits de La Dansa de la Mort, ballaren a Verges.

Les persones tenim el dret i, jo hi afegiria, l’obligació de decidir els nostre actes amb el coratge suficient que ens permeti de no flaquejar enfront de les nostres decisions. És més, quan, per una o altre raó, ens sentim ferits hem d’actuar amb respecte però amb fermesa, tot i que això no sigui, en molts casos, una tasca fàcil. Un parell de setmanes abans del Dijous Sant de l’any 2008, l’Associació de la Processó de Verges amb el meu vist-i-plau es va decidir la presentació del vestits al poble de Verges. La tasca de la preparació de la presentació es va encarregar a en Jordi Roca, home coneixedor de tots i cadascun dels aspectes del Dijous Sants vergelitans. Amb en Jordi Roca i en Llorenç Cansell, el qual en aquell moment era el director de l’espectacle i de la processó, varem acordar que desprès de les xerrades de la presentació a la sala d’actes de l’ajuntament de Verges, aniríem tots plegats a l’església parroquial que es troba ben bé al costat i allí es mostrarien el vestits tot ballant com ho fan el mateix Dijous Sant. El propi Llorenç es va posar en contacte amb el capellà i aquest no va tenir cap inconvenient en permetre de retirar els bancs afí que la Mort pogués ballar davant dels assistents. La Mort és el nom en què es coneix el cinc esquelets que ballen a Verges.

Conec les raons de les discrepàncies que hi ha entre membres de l’Associació de la Processó de Verges i conec, així mateix, per quina raó la pròpia associació, després d’haver demanat a en Jordi Roca de fer tots els preparatius de la presentació, va decidir que no es faria així. Per respecte, no tractaré el tema de les discrepàncies, ja que seria treure draps bruts i aquesta no és la meva intenció a l’escriure aquestes pàgines de les meves memòries. El que sí em permetré de dir és que, entre d’altres, van ser el senyor..... anomenat popularment en Tono, president de l’Associació i la Marta Payeró alcaldessa de Verges els que per raons que, com ja he dit, no vull explicar, van decidir que la presentació no seria aquella.

La prepotència i les discrepàncies farcides moltes vegades d’enveja van fer decidir als que manaven amb autoritarisme que la presentació dels vestits es faria en el mateix ajuntament i que la Mort no ballaria. La meva sorpresa es pot qualificar d’estupefacció. Es posaria un dels vestits en un maniquí i els altres vestits estarien plegats damunt d’una taula al costat del maniquí. Jo vaig expressar el meu absolut rebuig. A aquells i aquelles de l’Associació que van fer aquesta decisió els vaig explicar que quan es fa la presentació de nous models de vestits sempre es fa sobre d’una passarel·la amb persones que es mouen per a que es puguin veure perfectament. Per raons de manca de capacitats personals no van acceptar d’escoltar absolutament res. Jo vaig continuar dient que no tenia cap sentit de mostrar un vestit en un maniquí i els altres plegats sobre d’una taula. No hi va haver manera. Realment quan les persones, sotmeses a una dèria produïda per dissentiments, divergències i, jo hi afegiria, odis personals, no veuen absolutament res. Cal manifestar que totes aquestes discrepàncies i odis no tenien res a veure amb la meva persona.

Vaig manifestar que no tenien cap respecte envers la meva persona. Que era jo qui, sense cobrar absolutament res, ni tan sols els materials emprats, m’havia passat més de tres-centes hores pintant aquells vestits. Que jo no acceptava que es fes una presentació que en el fons no era més que una farsa. Que les persones per a les quals s’hauria de fer la presentació tenien el dret a veure els vestits tal i com ballen els esquelets, etc. etc. No va haver-hi manera. Van haver-hi moltes altres persones que estaven d’acord amb nosaltres i que la Mort havia de ballar.

Us he de manifestar que el meu ego es va sentir ferit i, encara més si les raons no tenien res a veure amb la meva persona. Jo havia fet un treball immens, a més de considerar que fou d’un nivell professional molt i molt alt. Fa molts anys que em dedico a això i sé quin peu calço. Qui vulgui pot veure els vestits cada Dijous Sant a Verges. No cal dir que posteriorment, quan la gent els va veure realment, tot van ser elogis envers la meva persona. Permeteu-me de dir-vos que aquestes darreres pàgines de les meves memòries personals han estat escrites dos anys desprès dels fets. No vaig voler fer-ho en aquell moment per a poder tenir una visió objectiva, tot i la subjectivitat dels individus. Deixar que el temps em permetés una perspectiva dels fets lliure de possibles passions o acaloraments personals.

Vaig manifestar que jo no aniria a aquest acte, si és que el podem anomenar així. Per respecte a tots aquells i aquelles que hi assistirien, em vaig obligar a anar-hi. Vaig pensar que com a persona i, desprès de tota l’activitat que havia fet, tenia el dret a parlar. Havia fet una decisió: aquest any faria el Pilat i el faria millor que mai, però seria l’últim any. Jo tenia drets i tenia que decidir. No m’ho vaig prendre com una revenja ja que tindrien un any per a trobar un nou Pilat. Senzillament la meva col·laboració no podia ser menyspreada com ho feien i no volia participar més amb quelcom que tenia a veure amb una associació com aquella. Un dia abans de fer aquell acte, vaig anar a veure en Llorenç Cancell, director de la processó en aquell moment, i li vaig manifestar la meva decisió: aquest any és el meu últim Pilat. Deu minuts abans d’entrar a l’acte, li ho vaig dir a la Marta Payeró, alcaldessa de Verges i membre de l’Associació, alhora que una de les contraries a fer la presentació tal i com havien decidit les persones a qui se’ls havia encarregat de fer-ho. No s’ho esperava pas.

A la Sala d’actes de l’ajuntament, desprès de que en Tono i la Marta em van agrair el haver pintat aquells vestits, vaig explicar, sense cap tipus d’atabalament i amb una absoluta parsimònia el procés seguit en la seva realització. Un cop explicat tot, vaig manifestar que canviaria el to i el contingut de les meves paraules i fou aleshores quan vaig exposar que tot allò no era una presentació i que no es tenia cap respecte a la tasca que jo havia fet, doncs en aquest moment no hi ha ningú aquí, vaig dir, que pugui contemplar els vestits amb plenitud i amb la funció per a la qual han estat pintats. Un maniquí al costat de la taula on érem nosaltres no permetia veure la tasca feta per mi i encara menys apreciar que era el que se’ls presentava.

No ho vaig dir-ho allí públicament, però un cop fora, vaig començar a revelar la meva decisió de deixar de fer el Pilat. Avui, tres anys desprès, no sento cap tipus de penediment, ben al contrari ja que crec que les persones no som joguines i cal que se’ns respecti, sempre per damunt de qualsevol odi, discrepàncies, disputes o altres que hi hagi entre les persones i, encara menys, si no tenen res a veure amb un mateix.

Vaig fer el Pilat que havia de fer.

11 de març del 2011