Prefaci

La redacció d’aquestes confessions no es limita a ser un simple exercici literari. Tampoc vull presentar-les com l’estricte recordança de la meva vida al llarg del seu recorregut i, encara menys, com la manifestació d’un sentiment egolàtric. S’explica sobretot per la necessitat de reflexionar sobre la meva pròpia existència i les vivències viscudes al llarg de tota una vida: la meva. Una reflexió egocèntrica que contempla l’individu endins, i considerant el món i la societat que l’ha envoltat des d’una perspectiva: la seva. No és doncs la història d’un temps en un lloc concret, sinó la d’un ésser que ha viscut i ha reflexionat sobre ell mateix i sobre els éssers del seu entorn.

A més de la dificultat d’expressar la realitat d’una vivència, cal remarcar que moltes de les reflexions s’han fet en temps posteriors als viscuts. És així que, en moltes de les reflexions hi ha hagut doncs un lapse de temps entre el moment viscut i el moment en què han estat redactades. Les fluctuacions mentals i sensitives que es produeixen en els individus ens allunyen ara, ens apropen després, d’una realitat que només existeix en nosaltres i la reflexió sobre aquesta realitat no és mai concloent, ja que la pròpia realitat és voluble. Aquests escrits, doncs, es basteixen de la pròpia memòria i de les afeccions que les reflexions han generat.

D’altra banda cal dir que no pretenc justificar ma vida. No he de justificar-me davant de ningú, ni tan sols davant de cap Déu, ja que no crec en Déus. L’únic, davant del qual m’hauria de justificar, sóc jo, i aquesta no és la intenció d’aquestes confessions. Tampoc ambicionen mostrar un home bo, ni dolent. La bondat o la maldat no són avaluables per mitjà de paràmetres absoluts. He d’acceptar que algú, coneixent ma vida, pugui tenir una altra visió. Això no pot ser per a mi un maldecap, ja que aquella o altra perspectiva serà la seva i no pas la meva. Tampoc he tractat d’expressar reflexions objectives, doncs aquestes no existeixen. Vull tan sols presentar ma vida des d’un sol punt de vista: el meu. Això m’obliga a ser subjectiu, ja que no pot ser d’una altra manera. He de confessar, però, que vull presentar aquesta vida de la manera més clara i directe possible, sense embuts ni tapabruts. No sé si ho aconseguiré.

Tot i considerar-ho superflu, permeteu-me de manifestar que ni vull ni puc negar el dret de qualsevol persona a estar en desacord amb el meu pensament. Però, aquesta persona, sigui qui sigui, ha de saber que no m’expresso amb la seva veu, sinó amb la meva. Pot dubtar, si ho vol, de la meva sinceritat, però mai de les meves reflexions, ja que aquestes són inherents a l’individu i jo sóc l’únic que les coneix, i ningú més, i la única cosa que pot fer és creure que menteixo. La sinceritat de les meves confessions no és demostrable, és tan sols creïble, o no.

Un cop llegides aquestes pàgines, que cadascú de vosaltres, estimats lectors, jutgi com ho consideri.

15 de setembre del 2004