Els progenitors

El pare era home de caràcter, era home de caràcter seré. Sabia el que volia i com aconseguir-ho. La vida no li va ser gens fàcil. Va ser un gran treballador, un amant de la seva feina. Un home respectuós. És ben veritat que a l’edat en què jo era un adolescent vàrem tenir, era evident, certes discrepàncies. Ell tenia caràcter, jo també. Ell era respectuós amb mi, jo amb ell. Ell feia de pare, jo de fill. Cadascú de nosaltres teníem el nostre paper i el representàvem amb plenitud i sinceritat. La mare era una dona dolça. Com me l’estimava ! I el pare ?, quan seré gran seré com el pare. No d’ofici, ni de feina, sinó com a persona. Va ser modèlic per a mi. D’ell vaig aprendre a ser un home, una persona amb voluntat i capacitat d’acció. Tot i les seves grans virtuts, la vida i el moment històric en què va viure no li van permetre de moure’s en un altre entorn i nivell que la família i la feina. Havia nascut a Barcelona, carrer Sant Ramon 17, ciutat vella diuen avui, barrio chino, en dèiem tots, però fou a Sta. Coloma de Gramenet l’indret geogràfic on es va desenvolupar gairebé tota la seva vida. Feia constantment el bé als demés i necessitava el reconeixement dels altres. Això és quelcom que jo crec haver heretat d’ell.

Els orígens de la mare es perden en les profunditats del temps a Sta. Coloma de Gramenet, població vora Barcelona, la qual, des dels primers moments de la meva infantesa ja patia la influència de la gran ciutat. Tots els avantpassats de la mare eren d’allí i com moltes altres famílies es dedicaven a conrear la terra. En Francesc Amat, el meu avi per part de mare, havia mort molt jove, desconec ben bé la causa de la seva defunció. No el vaig arribar a conèixer. L’àvia, la Maria Estadella Saladrigues va haver, està clar, amb l’ajut de tots plegats d’arriar-ho tot endavant. Tothom coneixia l’àvia sota el mot d’àvia Mansiona. Sembla ser que venia d’una casa que en deien a cal Mansió. Va viure molts anys, més de noranta. En els seus anys joves feia el recorregut des de Sta. Coloma a Barcelona, uns deu quilòmetres anar i uns deu més tornar, a peu, per anar a vendre maduixes. Recordo encara com una vegada m’explicava que les maduixes de Sta. Coloma eren certament apreciades a Barcelona. Recorria els carrers de la ciutat amb cistelles de maduixes tot cridant: noies, maduixes de Sta. Coloma. A l’edat de divuit anys, el 1963, li vaig fer un retrat a llapis. Era ben bé ella. Un retrat del qual vaig quedar satisfet.

Pel simple fet de no haver viscut aquell temps, no puc arribar a concebre la realitat vivencial en què es movien els meus avantpassats més propers. He de suposar la pau d’esperit barrejada amb les pors per l’estretor del moment. El naixement dels meus estats de consciència, molt posteriors, no em permeten ni tan sols reflexionar sobre aquella realitat. Alguns simples records de sentir explicar a la mare certs moments de la seva infantesa. Ens havia explicat algun cop que quan mataven l’oca, n’hi havia per forces àpats!. Un cop li havien tallat el coll, l’animal recorria encara al llarg d’uns minuts, sense cap, d’un extrem a l’altra del pati. Jo no vaig conèixer mai aquell pati. Crec recordar que era per allí on avui s’anomena la Rambla de Sant Sebastià. La família de la mare eren masovers, però també recordo que algú de la família havia dilapidat algunes propietats o que, per algun casament, es va perdre una casa. El fet és que aquest record és molt difós i no me’l puc arribar a concretar. De la meva consciència vaig recórrer aquells indrets en una situació urbanística ben diferent de la que em parlava la mare.

A diferència d’altres records viscuts directament i que es mantenen en forma d’imatges, aquests no es presenten concrets, sinó limitats per la manca de coneixement conscient i conseqüentment sense capacitat de discerniment sobre el propi record. Entenc el concepte de consciència, ara i aquí, no com un estat personal que determina un cert sentit de moral respecte al comportament de l’individu, sinó aquell estat personal que permet reflexionar i discernir amb coneixement sobre un fet determinat, i això, un cop s’ha sobrepassat els nivells de la primera infància, justament quan el nen comença assolir l’ús del llenguatge oral i a intuir un determinat judici sobre les coses.

Tot el coneixement que puc tenir doncs sobre fets esdevinguts abans d’assolir l’estat que em permetés aquest discerniment ho és simplement per comentaris o descripcions d’altres persones. Aleshores no em queda el record del propi fet, sinó el de l’explicació del fet en qüestió.

Jo vaig néixer en el mateix carrer major l’any 1944, el dos de novembre, a les 10 menys deu del vespre. Està clar, van ser els mateixos pares qui m’ho van explicar. Era una nit de llamps i trons, calia anar a buscar la llevadora. Pocs minuts abans de néixer se’n va anar la llum i van haver de posar-hi espelmes. Un cant de salutació, un himne al naixement. Sens dubte un fet purament casual, però certament entranyable ara, encara que no ho devia ser, just en aquell moment, tot i les paraules del pares en el moment d’explicar-ho.

La meva germana, la Pepita, té onze anys més que jo. Va néixer el 1933 en el carrer dels safareigs, la primera casa on van viure els pares. Era una casa antiga, de pedra, sense cap tipus de condicionament. El pare va haver d’anar a la guerra, sense convicció ni devoció i encara menys vocació. Camp de concentració a Santander: Sant Román de la Lanilla. Coneix allí uns veïns molt carques: la Señora Doña Adelfa Sáez. Sona molt bé aquest nom. Té una mena de ressonància de la España profunda, dona molt vinculada al regim franquista. El pare es deixa batejar, una simple estratègia: un bon àpat, però cap tipus de convenciment. Calia sortir-se’n; la mare i la tia Petronil·la fan l’estraperlo. Tren camí de Tarragona, intercanvi de mercaderies, retorn a Sta. Coloma: quatre rals mal rovellats i poca cosa més. Des de Sta. Coloma la mare obté un certificat del Dr. Badia del bon comportament del pare. Alliberament i retorn a casa. Segona guerra mundial, misèria i companyia.

Poc abans de la guerra civil, els pares havien comprat un petita parcel·la en el carrer de Sant Domènec i treballant tots dos feien blocs de formigó anant a buscar la sorra i les pedres al riu amb un petit ruc que tenien. Naixement de la Rosita; una germana que no vaig conèixer. Va morir a l’edat de dos o tres anys. Poc temps abans de néixer jo, el pare fa una permuta i compra la casa del carrer major. Reformes constants, ampliacions de dos pisos en el pati de darrera. Treball i més treball. La botiga va ser l’orgull del pare i la mare. El Pintor, així es coneixia al pare, comença a tenir, a poc a poc, un cert prestigi dins la població: un gran treballador, una home de bé, persona amable i respectuosa. És a partir d’aquest moment que començo a tenir consciència del món i per tant dels primers records.

Hi ha molts moments del passat anterior abans del naixement dels meus estats de consciència que desconec, ja sia pel simple fet de no haver-los viscut, sia perquè ningú me’n va fer sabedor o, tot i aquest cas, no han quedat emmagatzemats dins la meva memòria.

No hi ha un moment precís a partir del qual hom té referències dins la memòria. Alguns fets difosos se’ns presenten a l’origen dels primers records. N’hi ha un, segurament un dels primers, en el qual veig la mare que em rentava dins d’un gran cubell. Escalfava l’aigua en els fogons de la cuina i amb un petit pot d’alumini me la tirava per sobre. Ben segur que no tenia més d’un parell d’anys. N’hi ha un altre que, tot i que ja es troba en una petita imatge dins del meu esperit, es manté viu sobretot per la repetició en què ho feien els pares. La primera escola on en van portar va ser Les Dominiques. Allí hi havia un pati gran amb una galeria coberta. Una monge es cordava una sabata amb un genoll per terra i jo, venint per darrera corrent, vaig saltar al cim de les seves espatlles de forma que la bona dona va anar amb els nas per terra.

Dels pares, de l’entorn, de les relacions just abans del desvetllament de la meva consciència hi ha altres moments que segurament han colpit també el meu esperit, però mai es presenten en forma d’imatges concretes. A partir d’aleshores, els recursos de aprehensió del món permeten una reflexió sobre molts fets que prenen cos i s’emmagatzemen dins la memòria. Seran els primers records d’infantesa.

24 de juny del 2002