París, tardor del 65

Un bon dia del mes de setembre del 1965 a primera hora del matí sortia un autocar del carrer Casp de Barcelona cap a Munic. Hi havia molts emigrants, sobretot andalusos. Al meu costat un home d’uns cinquanta anys, era un simple treballador. Em va explicar que feia dos anys que no havia vist a la seva dona i quan la va veure gairebé no la reconeixia. Carretera nacional, poca autopista, només entre Valence i Lyon. A Alemanya cap problema. Nit a Lyon. M’havia de trobar amb l’Elisabeth a Munic per a anar tots dos a París.

Tot i haver-hi estat la tardor de l’any anterior, París se’m presentava radiant i plena. Avui, amb la perspectiva del temps, he de reconèixer que aquella tardor ha estat un dels moments més transcendents de la meva trajectòria artística. Vaig arribar a París amb el coneixement de l'ofici assolit a l'antiga Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i, per damunt de tot, amb l'empenta i l'energia pròpies d’aquella edat. Vaig fer les gestions per a ingressar a l'École Supérieur des Beaux Arts de París, però vaig veure ben aviat, després de parlar amb professors i alumnes, que els ensenyaments que podia adquirir en aquella escola ja els posseïa i decidí d'entrar plenament en el món de les recerques i descobriments que un ensenyament reglat mai podrà oferir. És així que a partir de llavors el meu treball s'independitza del món acadèmic per a introduir-me mental i creativament en el món lliure de les recerques artístiques.

L’Elisabeth i jo ens vàrem instal·lar en el quartier latin, al costat del "Boul Mich", Hôtel La Sorbonne, rue Victor Cousin i, de cop, vaig començar a pintar, a la vegada que recorria tot París - galeries, museus, tallers d’artistes - en un procés que em va dur al descobriment de les avantguardes artístiques d'aleshores. El món de l’art contemporani del moment estava allí, com si m'estigués esperant amb els braços ben oberts. A més, m'interessà la literatura, el teatre i tot l'univers cultural que oferia un dels centres neuràlgics de la cultura francesa en particular i de la mundial, a nivell artístic.

Per raons econòmiques, el nostre espai vivencial i creatiu es limità a una habitació d'uns 15 m². L’espai no permetia d’utilitzar certes tècniques pictòriques i durant tota aquella tardor, tant l’Elisabeth com jo, ens limitàrem a treballar amb ceres, tintes i collage, sempre sobre paper. Ella utilitzava una taula petita per pintar i dibuixar i, com que només n’hi havia una, jo treballava sobre el llit. Col·locava el paper damunt d’una carpeta i amb diferents posicions realitzava les meves creacions artístiques. Aquell espai era un reducte d’amor i de creació. L’Elisabeth va penjar un paper a l’armari amb la inscripció: un petit nid d’amour.

Treballàvem per les nits, moltes vegades fins les cinc o les sis de la matinada. El nostre compàs del temps era rítmic però molt ric culturalment. Ens aixecàvem sobre la una o les dues del migdia. Preníem cafè, evidentment cafè soluble. Teníem un petit aparell amb una resistència dins que ens servia per escalfar l’aigua. Tot seguit sortíem i anàvem a visitar galeries, museus o qualsevol altre cosa que ens pogués interessar. De tornada, ja havíem comprat queviures en algun supermercat i, després de menjar, solíem llegir. Moltes vegades, al vespre, anàvem al teatre o bé a concerts. Generalment anàvem a l’Odéon. Ens costava un franc o bé un franc i mig. A vegades també anàvem a la Comédie française. Aquests teatres públics disposaven de places que es venien a última hora, sempre que n’hi haguessin, a un preu molt assequible i t’acomodaven en diferents indrets del teatre, encara que gairebé mai a platea. Posteriorment he tornat varies vegades a París per un parell o tres de setmanes i he pogut continuar gaudint d’aquestes entrades.

Va ser allí on vaig descobrir el teatre clàssic francès i contemporani d’aleshores: Ionesco, Samuel Becket. Giraudoux, Marguerite Duras, Paul Claudel, Corneille, Molière, etc. Recordo alguna peça memorable. Permeteu-me de referir-me a un parell o tres. En el petit Odéon vaig poder gaudir d’una més que genial interpretació de Oh les beaux jours de Samuel Becket, interpretat ni més ni menys que per Madeleine Renaud i Jean Louis Barrault, dos genis de l’escena francesa del moment. Madeleine Renaud portava tot el pes de l’acció i Jean Louis Barrault no era sinó un personatge referencial. Aquella dona, colgada en el terra fins la cintura, revelava una gran sensibilitat i profunditat interpretativa en un gairebé monòleg. Jean Louis Barrault era el responsable de l’Odéon abans del maig de 68. A partir de llavors el van acomiadar i uns anys més tard el vaig poder veure en una genial interpretació de Sous le vent des îles Balears de Paul Claudel en una carpa situada a la gare d’Orsay abans d’esdevenir el Musée d’Orsay. Des journées entières dans les arbres de Marguerite Duras es manté encara viu a la meva memòria.

D’aquella tardor tinc un petit record quasi insignificant, agradable i desagradable alhora; L’Elisabeth i jo estàvem visitant una exposició de Georges Mathieu a la Galerie Louise Leris, l’antiga Galeria Kahnweiler. Hi havia al voltant de mitja dotzena de persones i just en aquell moment apareix en Dalí fent de les seves. La Gala es va posar a parlar amb algun responsable de la galeria i en Dalí va començar a moure’s amb una capa que portava, demanant a tothom si volien que ell els signés un autògraf. Algunes d’aquelles persones se li van apropar amb el catàleg de l’exposició a la mà i ell els va fotre un gargot. Pensem que el catàleg era de l’exposició de Georges Mathieu. Té collons la cosa !. Com que veia que ni l’Elisabeth ni jo li fotíem cas, es va apropar a mi i en francès amb va dir si jo volia un autògraf. Li vaig contestar en català, tot dient-li que no. Es trobava sol. La Gala a uns metres estava parlant amb algú i les altres persones de la sala ja havien cardat el camp. En aquesta situació es va veure obligat a baixar del ruc i em va començar a parlar en català com la persona més normal del món. Vàrem estar comentant el que jo feia a París i m’explicà el que ell estava fent a Port Lligat. No més de deu o quinze minuts. Un record estrany, ja que el comportament de l’individu no té res a veure amb l’obra de l’artista.

La relació amb l’Elisabeth era molt bona. Foren mesos creatius i sensitius. Ens compreníem i ens estimàvem. Ens podíem dedicar plenament al que ens agradava i volíem fer. Parlàvem d’art, llegíem sobre art, vèiem el que fèiem cadascun de nosaltres. Teníem una relació gairebé perfecte. Està clar que les relacions perfectes, diuen, no existeixen, però la nostra s’hi apropava. Cal entendre que les dificultats externes en aquell moment no existien i podíem gaudir plenament de l’activitat que ens agradava i per a la qual havíem anat a París. Ella havia estudiat en escoles a Suïssa i parlava molt bé el francès. Va ser aquesta llengua la que vàrem emprar al llarg de tota la nostra estada a París.

Uns primers intents per introduir-me en el camp de la no figuració s'havien produït al llarg de l'estiu a Barcelona. A partir d'aquest moment, però, la no figuració passà a ser una eina de ple ús. Un bon nombre de treballs, al voltant d’una cinquantena, realitzats en els últims quatre mesos d'aquest any, evidencien l'esperit de recerca d'aquest moment. Són obres amb una certa unitat conceptual, tot i remarcades diferències. A nivell tècnic, col·locava la cera a base de barres directament damunt del paper i tot seguit gratava amb un element dur i punxegut, amb la finalitat d'aconseguir una superfície amb un cert gra i una textura rica, no del tot homogènia.

D’entre les obres realitzades allí, n’hi ha una sèrie de concepció purament formal i abstracte, en les quals l'estructura i l'organització de les formes evidencien l'equilibri absolut de les taques que construeixen tota la composició. Just acabava de descobrir l’univers de la no figuració i valors estètics que jo coneixia, els emprava en aquelles obres: unitat, equilibri, ordre compositiu, contrast, etc. Tot i que algunes són un pur estudi lúdic i en d’altres s’hi troben alguns elements figuratius, encara que molt llunyans, la gran majoria es poden considerar composicions cromàtiques en las quals les formes lliures es composen i se sobreposen a la recerca d’un cert maridatge entre elles, mantenint una absoluta unitat, ja sigui a base de formes purament geomètriques o bé lliurament orgàniques.