Tocar París

El 1964 vaig anar a París per primer cop. Havíem acabat els estudis oficials de l’antiga Escola Superior de Belles Arts de Barcelona el mes de maig del mateix any. Uns pocs amics i companys havíem estat preparant el viatge, més aviat havíem estat somiant en el viatge ja que, finalment, em vaig quedar sol. L'últim en considerar amb mi la possibilitat d’anar-hi fou l’Artur Junqueras, un company d’estudis que aleshores vivia a Sant Andreu, molt a prop de Sta. Coloma de Gramenet. Finalment, no recordo per quines raons, l’Artur va abandonar el projecte. Em vaig quedar sol. Hi havia d’anar. Vaig tenir certa por que els pares no em permetessin d’anar-hi sol. És per aquesta raó que vaig intentar que l’Artur no abandonés el projecte. Per a mi, anar a Paris l’any 1964 a l’edat de dinou anys era tot un esdeveniment. París era la Meca de l’art, el somni de tot jove artista que sentia el desig d’endinsar-se en tot allò que marcava el camí a seguir.

Tots els que volien superar el localisme en el qual es trobava Barcelona havien de fer el pas. He de dir que, apart d’un tal Rodoreda, ara no recordo el seu nom de pila, no n’hi va haver d’altres que jo conegués que s’endinsessin en l’aventura. En Rodoreda hi va anar amb un beca de la Diputació de Barcelona. Un any després el vaig trobar allí. S’havia enamorat d'una noia, li havia fet un fill i s’hi va quedar. Quan el vaig trobar estava treballant en una empresa de publicitat a París. Per a nosaltres, joves somiadors que estàvem acabant Belles Arts, París era el món d’aquells artistes mig bohemis de finals de segle XIX que es movien en la pintura de la llum: els Renoir, Monet, Pissarro, Van Gogh, Gauguin i tants altres que, a través de quatre llibres comprats amb dos rals foradats, havíem conegut. Cal dir que en aquell moment, el món anomenat art contemporani no m’interessava. Senzillament desconeixia la seva veritable existència i els continguts de les seves formulacions.

He estat un somiador. Sempre he somiat. Avui continuo somiant. He cercat mitjançant el desig generat pel somni el món idealitzat. El somni ha estat l’element causant que m’ha permès de generar l’hàlit de fer el que una simple actitud burgesa no m’hagués permès. Ha estat el fonament per a accedir al trencament d’una simple actitud conformista. El mòbil, el motor que ha elevat l’esperit per a esdevenir el follet que m’ha acompanyat al llarg de la meva biografia íntima. El somni és energia, és impuls, és la força generadora de lluita. El somni permet d’accedir a ideals allunyats del mercantilisme social més vulgar. Cal per a això mantenir-se allunyat del materialisme quotidià i de la diària confessió amb l’ortodòxia conservadora.

Estació de França, principis de setembre del 64, una simple maleta, ben petita, de cartó. Les il·lusions pesaven fort. Port Bou i canvi de tren. Cerbère: compàs d’espera, retard. Perpignan, Carcassonne, Toulouse, Montauban, Limoges, els ulls ben oberts tota la nit..., una a una s’anaven desgranant, Orleans ?, no la recordo, Ja hi som: París-Austerlitz. Cap adreça. Cap conegut. Tan se val. Finalment podria conèixer els grans pintors de la llum, de la pinzellada lliure. El Jeu de Paume esdevingué el temple de la meva religió. Vaig poder veure i estudiar directament els grans mestres de la pintura francesa de finals del segle XIX. L'entusiasme fou absolut. Vaig passar dies sencers a l'antic museu dels impressionistes, per veure i admirar la lluminositat, la paleta, les barreges òptiques, la tècnica d'instint i d'inspiració d'uns pintors o la sistematització del divisionisme òptic d'altres. L’arquitectura del record pren aquí forma d’imatge. Les vivències sensitives, però, no es poden plasmar.

Un amor de volada: Claudine Auger – primers petons -, Les Champs Elisées, Montmartre, La Seine, Le Boul’Mich, Le Louvre, Nôtre Dame, ..... La place du Tertre, no m’interessà gaire.

Forçat de tornar, el passaport vencia. Un simple permís militar de curta durada. Obligat reintegrar-se a l’exèrcit. De tornada, parada a Toulouse i camí d’Albí. Amic Toulouse Lautrec, sempre t’he estimat.

2 de juny del 2002