Tocar París El 1964 vaig anar a París per primer cop. Havíem acabat els estudis oficials de lantiga Escola Superior de Belles Arts de Barcelona el mes de maig del mateix any. Uns pocs amics i companys havíem estat preparant el viatge, més aviat havíem estat somiant en el viatge ja que, finalment, em vaig quedar sol. L'últim en considerar amb mi la possibilitat danar-hi fou lArtur Junqueras, un company destudis que aleshores vivia a Sant Andreu, molt a prop de Sta. Coloma de Gramenet. Finalment, no recordo per quines raons, lArtur va abandonar el projecte. Em vaig quedar sol. Hi havia danar. Vaig tenir certa por que els pares no em permetessin danar-hi sol. És per aquesta raó que vaig intentar que lArtur no abandonés el projecte. Per a mi, anar a Paris lany 1964 a ledat de dinou anys era tot un esdeveniment. París era la Meca de lart, el somni de tot jove artista que sentia el desig dendinsar-se en tot allò que marcava el camí a seguir. Tots els que volien superar el localisme en el qual es trobava Barcelona havien de fer el pas. He de dir que, apart dun tal Rodoreda, ara no recordo el seu nom de pila, no nhi va haver daltres que jo conegués que sendinsessin en laventura. En Rodoreda hi va anar amb un beca de la Diputació de Barcelona. Un any després el vaig trobar allí. Shavia enamorat d'una noia, li havia fet un fill i shi va quedar. Quan el vaig trobar estava treballant en una empresa de publicitat a París. Per a nosaltres, joves somiadors que estàvem acabant Belles Arts, París era el món daquells artistes mig bohemis de finals de segle XIX que es movien en la pintura de la llum: els Renoir, Monet, Pissarro, Van Gogh, Gauguin i tants altres que, a través de quatre llibres comprats amb dos rals foradats, havíem conegut. Cal dir que en aquell moment, el món anomenat art contemporani no minteressava. Senzillament desconeixia la seva veritable existència i els continguts de les seves formulacions. He estat un somiador. Sempre he somiat. Avui continuo somiant. He cercat mitjançant el desig generat pel somni el món idealitzat. El somni ha estat lelement causant que mha permès de generar lhàlit de fer el que una simple actitud burgesa no mhagués permès. Ha estat el fonament per a accedir al trencament duna simple actitud conformista. El mòbil, el motor que ha elevat lesperit per a esdevenir el follet que mha acompanyat al llarg de la meva biografia íntima. El somni és energia, és impuls, és la força generadora de lluita. El somni permet daccedir a ideals allunyats del mercantilisme social més vulgar. Cal per a això mantenir-se allunyat del materialisme quotidià i de la diària confessió amb lortodòxia conservadora. Estació de França, principis de setembre del 64, una simple maleta, ben petita, de cartó. Les il·lusions pesaven fort. Port Bou i canvi de tren. Cerbère: compàs despera, retard. Perpignan, Carcassonne, Toulouse, Montauban, Limoges, els ulls ben oberts tota la nit..., una a una sanaven desgranant, Orleans ?, no la recordo, Ja hi som: París-Austerlitz. Cap adreça. Cap conegut. Tan se val. Finalment podria conèixer els grans pintors de la llum, de la pinzellada lliure. El Jeu de Paume esdevingué el temple de la meva religió. Vaig poder veure i estudiar directament els grans mestres de la pintura francesa de finals del segle XIX. L'entusiasme fou absolut. Vaig passar dies sencers a l'antic museu dels impressionistes, per veure i admirar la lluminositat, la paleta, les barreges òptiques, la tècnica d'instint i d'inspiració d'uns pintors o la sistematització del divisionisme òptic d'altres. Larquitectura del record pren aquí forma dimatge. Les vivències sensitives, però, no es poden plasmar. Un amor de volada: Claudine Auger primers petons -, Les Champs Elisées, Montmartre, La Seine, Le BoulMich, Le Louvre, Nôtre Dame, ..... La place du Tertre, no minteressà gaire. Forçat de tornar, el passaport vencia. Un simple permís militar de curta durada. Obligat reintegrar-se a lexèrcit. De tornada, parada a Toulouse i camí dAlbí. Amic Toulouse Lautrec, sempre the estimat. 2 de juny del 2002 |