LA RESTAURACIÓ DE LES CASES / FUNDACIÓ, RODRÍGUEZ-AMAT

 
   

No cal dir que el procés de restauració fou molt feixuc, doncs totes les cases estaven molt i molt deteriorades. El fet de ser jo mateix arquitecte tècnic, em va permetre de fer el projecte de restauració. Entre plànols de situació i de reforma, en vaig haver de fer més d’una vintena. A més, vaig fer el càlcul de les jaces, de les gran obertures i de tot el que fou necessari per a fer la restauració i l’aixecament de nova construcció de la Fundació, Rodríguez-Amat. Els hiverns, entre pinzellada i pinzellada en el meu estudi-taller de la Travessera de Gràcia de Barcelona on jo treballava, dedicava un temps a dissenyar i fer els càlcul adients del projecte. Després donava a la meva filla Esther els esbós del projecte que jo anava fent i, ella, que en aquell moment treballava de delineant, els passava en net.

La meva capacitat econòmica no em permetia de tirar endavant, sense més, la restauració d’unes cases que, un cop feta, es transformarien en uns espais de 850 m2. Calia, però, restaurar tot el conjunt i, el mateix estiu del 1992, a fi de reduir despeses em vaig dedicar tot sol a repicar i rejuntar les parets de tots els baixos de la casa, l’espai que correspon a la galeria d’art. Amb una maceta i una escarpa vaig anar repicant entre les pedres per a, amb morter de portland, rejuntar-ho novament. A més, tasca difícil va ser fer passar els tubs que portarien els cables elèctrics, ja que totes les parets són de pedra i calia anar traient pedra a pedra per a poder-los passar i, alhora, fer-los travessar parets molt gruixudes. Quan era possible, evidentment, vaig passar els tubs pel terra, per anar d’una paret a l’altra. Hi havia en el bell mig de l’entrada una tina, construïda amb posterioritat a la casa i sense cap estructura orgànica respecta la distribució de l’espai. Vaig haver de treure-la per a poder obrir una porta en una de les parets i, així, poder connectar dos espais de la galeria. Fent aquestes tasques vaig descobrir que en una de les parets hi havia un embà. Un cop tret, aparegué una porta, just al lateral de l’entrada a la casa, amb un arc molt maco. Cada dia, durant gairebé tres mesos, dissabtes i diumenges inclosos, entre dotze i catorze hores vaig dedicar a la consolidació de les parets dels baixos de la casa. No cal dir que l’esgotament físic era total, però la fe en el projecte, m’empenyia dia a dia.

Els anys 1993, 1994 i 1996, tres mesos més cada estiu, es procedí a la restauració i ampliació de totes les tres cases i l’aixecament de nova planta del que seria el taller. Amb un paleta de Valldeviá, en Josep Pagès, conjuntament amb altres paletes de la seva empresa, a vegades vuit, d’altres vegades deu i jo mateix, pedra amunt i pedra avall, morter, sorra, runa, bigues, etc. etc. deu hores ells, dotze jo, esgotament físic però no moral, la restauració va anar prenen cos, fins que tots els espais que ocuparien la Fundació, així com la meva pròpia residència, quedarien acabats.

Quant ells arribaven a dos quarts de vuit del matí, jo ja ho tenien tot a punt per a que poguessin començar la feina i, quan acabaven a les set del vespre, jo encara continuava endreçant aquesta o aquella eina, netejant aquest o aquell espai. Moltes vegades, quan ells paraven mitja hora a les nou del matí per esmorzar, jo aprofitava amb el camió de l’empresa de tres tones i mitja, per la qual cosa el podia conduir amb el meu carnet de cotxe, per anar a buscar sorra, bigues o qualsevol altra tipus de material. Al migdia teníem una hora i mitja per a dinar i, conjuntament amb en Pòlit, l’alcalde del poble, anàvem al restaurant Tramuntana, a la carretera de l’Escala, per a fer l’àpat del migdia, A la una en punt, un dia amb el seu cotxe, l’altre amb el meu, ens desplaçàvem fins el restaurant. A dos quarts de tres de la tarda, jo ja tornava a estar al peu del canó.

En Josep Pagès em deia que mai havien treballat amb tant d’ordre i sense cap tipus de problema i, continuava dient: tenim el tècnic de cap d’obra. És ben veritat que moltes vegades, en moltes obres, el tècnic apareix de tant en tant i els paletes es troben sense saber com resoldre aquest o aquell aspecte constructiu. També he de dir que jo sempre emprenia una de les tasques més feixugues, la de carregar la runa en el camió. Quan començava a sentir el cansament, deia a un o altre manobre: vine’m a fotre un cop de mà. La runa es carregava en un carretó de paleta i, pujant, amb l’ajut d’un tauló col·locat a la part del darrera del camió, empenyent amb força, vinga! runa amunt.

Un altre aspecte que donava satisfacció a en Josep Pagès era que, cada cap de setmana, ell calculava la feina i el material emprat la setmana anterior i, el dilluns, a primera hora, ja em portava la factura. A les nou en punt, quan ells començaven a fotre queixalada a l’entrepà, jo anava a Verges, treia els diners i, aquí els tens.

 

Aquest reportatge fotogràfic va ser fet per Esther Rodríguez Faure

Per obtenir-ne una ampliació cliqueu sobre la imatge

 

 
 

La restauració de les cases

La restauració de les cases

 
   

 

 
 

La restauració de les cases

La restauració de les cases

 
   

 

 
  La restauració de les cases La restauració de les cases  
   

 

 
  La restauració de les cases La restauració de les cases  
   

 

 
  La restauració de les cases La restauració de les cases  
   

 

 
  La restauració de les cases La restauració de les cases  
 

 

 

 
  La restauració de les cases La restauració de les cases  
 

 

 

 
  La restauració de les cases La restauració de les cases  
 

 

 

 
  La restauració de les cases La restauració de les cases  
 

 

 

 
  La restauració de les cases La restauració de les cases  
 

 

 

 
  La galeria d'art Visiteu la Galeria d'Art L'Auditori Visiteu l'Auditori  
 

 

 

 
  La Sala Visiteu la Sala El Taller El Taller  
 

 

 

   
  A pàgina inici A pàgina inici