Aquest article fou publicat en el Diari de Girona arrel de l'exposició de Marc Chagall

en el Centre Cultural de la Caixa de Catalunya a La Pedrera de Barcelona

Marc Chagall, tradicions jueves és el títol de l'exposició que el Centre Cultural de la Caixa de Catalunya ha presentat aquesta primavera a la seva seu de la Pedrera de Barcelona. Una exposició amb una quarantena d'obres que, tot i no poder ser considerada una mostra antològica, presentà però un ampli ventall de treballs realitzats al llarg de la dilatada trajectòria d'aquest creador d'imatges.

Nascut a Vitsyebsk (Bielorússia) el 7 de juliol de 1887, Chagall va iniciar els seus estudis d'art a Saint Petersburg. El 1910, a l'edat de vint-i-tres anys, arriba a París on, tot seguit, freqüenta artistes i galeries i coneix el brogit artístic que la capital francesa oferia a principis de segle. El 1923 s'instal·la a França i, apart de set anys viscuts als Estats Units, hi resideix fins la seva mort, esdevinguda el 1985 a Saint Paul de Vence a la Provença.

Pocs han estat els artistes d'aquest segle que han manifestat una empremta tan personal com la d'aquest pintor, un artista que, tot i no haver combregat clarament dins d'un moviment artístic, apareix com un dels creadors més significatius de tot el segle XX. Una forta capacitat imaginativa a l'hora de la resolució plàstica de les imatges i un cromatisme efervescent caracteritzen l'obra de Chagall, un pintor que sentí la vocació del color i que des d'un bon començament mostrà una paleta exuberant. Sense cap mena de dubte, un dels grans coloristes del segle XX.

Chagall no va negar mai la seva condició de jueu, just al contrari, escenes de la vida i del seu país d'origen, així com una constant referència a la Bíblia i a la seves experiències personals emplenen la seva pintura. La seva obra, plena d'elements simbòlics, és un cant a la vida, una lloança a les tradicions del seu poble. Tot aquest munt d'imatges habita un espai irreal a base de plans moltes vegades invertits, un espai en el qual s'hi apleguen imatges del present i del passat de l'artista. Iconografia i plàstica esdevenen la pròpia realitat del quadre.

Marc Chagall fou un pintor de cap a peus. Si ets pintor, diu l'artista, posa't de cap per avall i continuaràs sent pintor. És evident que davant aquesta pintura, l'espectador sensible sent tot allò que és invisible al ulls. Chagall va ser un místic, un poeta, un músic que va saber expressar-se per mitjà d'una pintura plena de lirisme i imaginació.

Per a ell l'acte creatiu no es fonamenta mai en l'intel·lecte, és la pròpia vida la que crea l'obra; els batecs vitals i les pulsions sensitives són els elements generatrius de tota creació plàstica. Tot un reguitzer d'imatges, poms de flors, pobles, animals imaginaris, autoretrats, narracions bíbliques, entre moltes altres, conformen una obra personal plena de metàfora i poesia -els seus amics de París l'anomenaven le poète-. La relació dels objectes, formes humanes, animals o altres que impregnen la seva pintura no es presenten mai sota una lògica racional. Deu haver-hi, continua dient Chagall, una quarta o bé cinquena dimensió que genera l'equilibri de tots els contrastos plàstics i psíquics que penetren l'ull de l'espectador.

Malgrat viure al llarg de gairebé tot el segle XX, mai es va sotmetre als ismes i moviments dogmàtics que han reeixit d'un cap a l'altre aquesta centúria. El seu va ser un compromís amb ell mateix, vida i obra es dilataren conjuntament, foren absolutament inseparables.

Jordi Rodríguez-Amat