Carbó Berthold és avui, després de molts anys de treball i creació, un pintor amb una llarga trajectòria professional. Va ser a mitjans de la dècada dels seixanta a l'antiga Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, de la qual en guarda un bon record, on Carbó Berthold va aprendre l'ofici. Sanvisens, Garcia Morales, Muntané són, entre molts altres, alguns dels personatges, mítics avui, que van saber transmetre, ajudats de moltes i moltes hores de treball, un saber manual, i no de concepte, a tot un conjunt de joves entusiastes que veien en l'art l'eina que els permetria l'acompliment de la pròpia individualitat. Si la manca d'ofici pot defalcar l'artista a l'hora de crear, aquest saber,però, pot estrènyer la idea i subjectar-la a la mateixa acció manual. Carbó Berthold ha sabut alliberar-se de la pròpia experiència per a assolir el díficil equilibri entre la pràtica i el concepte. Un equilibri que li permet el desenvolupament absolut, lliure i sense encongiment, de les seves idees plàstiques i la projecció de l'individu en la pròpia obra.

Acabats el estudis oficials i alhora que comença el seu itinerari artístic, una beca de la Fundació Castellblanch li permet de viatjar per Europa i descobrir les noves tendències que en aquells moments i en el nostre pais eren encara de difícil accés. El trencament amb l'academicisme inherent a l'Escola d'aquells temps era inevitable i ben aviat l'obra de Carbó Berthold es revesteix dels elements plàstics que caracteritzen la seva pintura: la força, l'equilibri, el dinamisme plàstic i, entre molts altres, el moviment virtual dels grafismes formals i cromàtics. Si no hi ha moviment, proclama el mateix pintor, l'art és mort. De retorn a Catalunya Carbó Berthold s'integra en un grup heterogeni d'artistes d'existència efímera, coneguts com La Nova Figuració i que solien exposar a la desapareguda Galería de Arte Moderno del carrer Petritxol de Barcelona. Des d'aleshores les diferents exposicions se succeeixen dins i fora del país.

Per a Carbó Berthold, com per a molts altres creadors, el dubte és el leitmotiv que acompanya el desenvolupament de la seva trajectòria pictòrica; suggerint Descartes, el propi pintor manifesta si dubto existeixo. El dubte és part de l'individu, és el simple motor de la creació, és la manifestació d'una personalitat inquieta, marcada per aquella inestabilitat que permet a l'artista de cercar constantment l'equilibri de tots els elements plàstics al seu abast. El dubte, permet examinar, analitzar i esbrinar per a, finalment, accedir a l'obra acabada per mitjà d'un treball fet amb intel.ligència, intuïció i ofici. Si bé a nivell formal l'objecte apareix a l'obra de Carbó Berthold fins a final dels vuitanta, a partir d'aleshores el pintor es sent ofegat per la figuració i comença un procés que, a poc a poc, introdueix la seva pintura en el camp de l'abstracció. Abstracció entesa com a simple introspecció d'una realitat, és a dir, aïllament i/o alteració d'uns elements visuals i no pas en tant que sinònim de no figuració. En aquest moment es produeix un punt d'inflexió a la seva pintura; les formes concretes perden cada cop més el significat objectual i esdevenen imatge pura, sempre però amb un rerafons antropomòrfic. La figura humana ha estat doncs la clau en una i altra època. Avui la idea traduïda en concepte esdevé forma i a la vegada contingut de l'obra. El seu mètode de treballar és irregular, el ritme de producció està constantment sotmès a les idees que cal esprémer i desenvolupar fins a exhaurir-les. Moltes vegades cal recomençar, prendre notes, seguir nous camins per a novament traduir altres conceptes en valors formals i cromàtics. Individu, idea i contingut esdevenen així una realitat comuna. Per bé que Carbó Berthold treballa els petits formats, la seva obra es concreta, generalment, en el gran format, executat a base de pigments i làtex. El gran format està vinculat a la pintura mural, les grans superfícies permeten sempre la dilatació i la distensió no tan sols dels components de l'obra sinó sobretot del propi esperit del creador.

Si agossaradament establíssim un vincle entre pintura-literatura i pintura-música, la primera connectaria amb totes les tendències descriptives en què la narració estableix els valors primers de l'obra: surrealisme, pop, i hiperrealisme entre altres. La segona enllaçaria amb tots aquells ismes en què els elements plàstics prevaleixen per damunt de qualsevol principi de caire narratiu. És en aquesta última línia que Carbó Berthold apuntala la seva obra. La plàstica pura, doncs, deslligada de qualsevol valor descriptiu i tendint, cada cop més, a satisfer la necessitat de transcedir del propi individu per mitjà del simple acte creatiu, esdevé principi i fi de la seva doctrina estètica.

Aquest article fou publicat en el Diari de Girona el mes de març del 1998

Jordi Rodríguez-Amat