Fa ja més de 25 anys que Cuixart va decidir de venir a viure i a treballar a l'Empordà. En un edifici modernista al bell mig de Palafrugell, obra d'un dels més grans arquitectes catalans de principis de segle, Cuixart té el seu taller i la seva residència. Travessar el llindar de la porta permet al visitant, no ja tan sols de gaudir d'un espai arquitectònic i d'una obra pictòrica personal, sinó, per damunt de tot, retrobar un dels personatges catalans que, avui, marquen una forta empremta en el món de l'art en general i de la pintura en particular.

Si parlar entre artistes estimula el diàleg amb les muses, conversar amb en Modest Cuixart permet, a més, reconfortar l'esperit i alleugerar-lo de tota materialitat: una mena de viatge per les esferes de la voluptuositat sensitiva.

Independentment de la profunditat de la seva obra, i el coneixement de la història de l'art, que no és pas poc, molts i molts anys de treball intens i sincer, atorguen a Cuixart una gran capacitat de reflexió i una visió globalitzadora de l'art i de la societat, alhora que una considerable facultat per a l'anàlisi acurat del fet artístic.

La nostra conversa va girar a l'entorn de quatre grans temes: les avantguardes artístiques, la pintura, l'ètica i l'estètica i l'Empordà.

La dialèctica del raonament genera el dilema de la raó de ser o no ser de les avantguardes artístiques, de la seva realitat com a simple producte d'uns interessos concrets o bé com expressió màxima de l'individu enfront d'uns necessitats personals i històriques. En aquest sentit, per a Cuixart, l'estil per l'estil és un fet absolutament gratuït. I si l'avantguarda es limita a una simple experimentació, aleshores es converteix en pur estil de via morta. L'experimentació per se no té interès i genera avantguardismes pansits. Cal un art d'avantguarda sincer que respongui a una realitat històrica. És així que la columna vertebral de tota avantguarda exigeix un missatge nodrit d'un discurs profund en un moment històric adequat. El propi Cuixart, sempre a la recerca, és i ha estat un gran experimentador sense fer, però, desplaçaments cronològics o històrics.

L'art té la funció de donar noves visions i nous conceptes i ha d'estar al servei d'una nova interpretació de l'ésser, de la natura, de la societat i de la pròpia història. En aquest sentit tot moviment artístic ha de reflectir el seu temps si vol ser testimoni d'una realitat temporal. La pintura, en canvi, diu Cuixart, és l'expressió d'una realitat universal, és a dir, intemporal. I quan parlem de pintura, continua, no parlem de la pintura d'aquest o d'aquell artista, sinó de la pintura, fent referència a la seva universalitat. En aquest sentit la pintura, un diàleg entre l'artista i la seva individualitat, es mou entre el fet concret del concepte individual i la universalitat del sentiment. Cal que la pintura, diu, reflecteixi realment amb tota la seva serietat i profunditat el moment més proper a la versió de la natura que tots tenim. Personalment m'atreviria a dir que, per en Cuixart, la pintura és una eina que li permet assolir la plena capacitat d'acció i el desenvolupament total de la seva pròpia personalitat.

Avui, tot i que l'art és considerat una forma personal d'expressió, les controvèrsies sobre els principis ètics i estètics continuen sent freqüents. En aquest sentit Cuixart es mou sempre a l'ombra de la seva pròpia llibertat i declara prioritari aquest dret per damunt de qualsevol altre aspecte ètic.

La nostra conversa, en aquest punt, va tombar cap a l'Empordà. Per en Cuixart L'Empordà és un cor molt bonic que batega dins de Catalunya. Fa anys que ell va fer l'el.lecció de venir a l'Empordà. Tota Catalunya és la nostra Terra, el nostre patrimoni i l'Empordà en particular té unes dimensions molt particulars i tots tenim el dret d'estimar-lo.

Cuixart entén l'Empordà en el seu aspecte més universal, no pas l'Empordà de postal i pinzell lleuger. No hem d'exportar, diu, un provincionalisme casolà. L'Empordà és una terra carregada d'història i de misteri, paradisíaca, plena i oberta "La meva i entranyable terra". I la imaginació es transforma en realitat quan "Davant del mar immers en les meves particulars meditacions em trobo amb les filles de Neptú".

Jordi Rodríguez-Amat

Aquest article fou publicat a La Proa el mes de desembre del 1996