NIEBLA TORNA A L'INTIMITAT

Josep Niebla, pintor format a principis dels seixanta en la línea de les antigues Escoles Superiors de Belles Arts, amb una formació basada en la percepció i la representació més o menys acadèmica, va trobar, fa ja molts anys, la seva pròpia personalitat en l'abstracció formal, característica de la seva obra.

El meu procès creatiu, diu l'artista, es basa en la memòria; "A Madrid sempre pinto el mar de memòria". Deu de ser per aquella capacitat que té l'artista de pintar el mar davant del mar; recordem l'acció de pintar, fa un parell de mesos, una de les seves grans teles davant del mar, a Castell d'Aro. El mar és per a Niebla un mitjà per expressar la mort, la solitud, el suicidi, per exterioritzar, finalment, el dramatisme de l'individu.

A vegades, un artista sent la necessitat de retornar als seus origens, de retrobar-se novament a si mateix, de revelar aquells aspectes de l'individu que resten en el subconscient i que, de cop, afloren per a manifestar la seva existència. És com el retrobament d'un bon amic que fa anys que hom no veu.

Niebla, com molts altres artistes, ha experimentat aquesta necessitat; l'obligació de recordar, de mirar, de rompre, si més no per un moment, amb la pintura mental, el desig de retrobar-se amb el propi passat.

Un bon dia, farà uns 10 mesos, com si trenqués a bufar novament la tramuntana, el pintor inicià una sèrie de "dibuixos íntims", basats en la figura femenina. Són treballs de tamany natural en els què l'artista manifesta una gran sensibilitat per la línea i pel ritme, són dibuixos voluptuosos que demostren un gran coneixement del cos humà i de la seva anatomia. Obres fetes a l'Empordà on, segurament l'artista, sentint l'alè del septentrió, ha volgut, amb consciència i desig, retrobar un passat latent, la recuperació de les seves pròpies arrels.

La realitat visual ofereix al pintor el relaxament, l'alliberament de la confabulació mental en el moment de crear. És aquesta actitud que el dugueren a veure la figura, la línea, la forma, a sentir el simple plaer visual del cos femení. Dibuixar i xiular a l'hora de crear, diu l'artista. Són obres en les què mai apareix el cap; és "la dona" i no pas "una dona". Per a ell, el fet d'eliminar el cap comporta la generalització, la despersonalització de la dona.

Tècnicament estan realitzades amb carbonet sobre paper i en les que apareixen unes taques cromàtiques de fons, com una metamorfosis en la què l'artista, no volent abandonar la dona i transformat-se en color, anhelés de mantenir constantment l'intimitat amb ella.

La galerista Laura LLorens, amb bon criteri i en el inconfusible entorn de Can Marc de Begur, presenta, des del 10 al 27 d'agost aquests "dibuixos íntims del natural". És obra que el simple espectador no ha de confondre amb unb plat fort, sinó acceptar-la com la petita amanida que alleugera i satisfà abans d'un bon àpat.

Aquest escrit fou publicat en el Diari de Girona el juliol del 1996

NIEBLA: Un artista arrelat al baix empordà

No és fàcil per un artista arribar a l'autoproclamació a través de la realització d'una obra sincera i que respongui alhora a l'expressió de l'autenticitat de la pròpia personalitat.

Josep Niebla és un pintor nascut a Tetuà, però que, per decisió pròpia, es considera català. Fill de pare fuster i amb 10 germans, Niebla ha sabut, avui, trobar el seu camí dins del món de l'art contemporani.

Ben aviat, als 12 anys, va sentir la vocació per l'art i va començar a assistir a les classes de dibuix i pintura de l'Escola de Belles Arts de Tetuà. Format artísticament a Sevilla i Barcelona, ciutat aquesta on arriba a principis dels seixanta a l'edat de setze anys. És a Catalunya on Niebla descobreix el món, petit encara en aquell moment, de l'art contemporani i descobreix tots els istmes i corrents artístics que regien aleshores a Europa i Amèrica. Just en aquell moment vaig coincidir amb ell com estudiants a l'antiga Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi al carrer d'Avinyò de Barcelona. Posteriorment a París on, curiosament no vam coincidir, acabà per introduir-se per sempre més, dins l'aventura de l'art contemporani.

Quan Niebla va arribar a Barcelona a principis dels seixanta, la ciutat començava a trobar un espai propi dins del món de l'art. Niebla va descobrir en aquell moment el caliu de la ciutat que li va despertar l'interès per defugir del fàcil camí d'una figuració anecdòtica i endinsar-se en el seu món personal. Era un moment en què el jove artista estava en plena ebullició, apte per l'assimilació de l'obra d'aquells artistes que ja havien traspassat la barrera que els havia permés d'assolir un camí ferm dins de l'art contemporani. Avui Niebla és un pintor que ha viatjat i exposat arreu del món, havent realitzat un bon nombre de murals i pintures en espais públics d'arreu del món.

Ara fa molts anys ja, que Niebla va decidir de venir a residir i a treballar l'Empordà, terra on molts i molts artistes han arrelat, envoltats per un entorn natural creat al llarg dels segles par la mà de l'home. És just en el bell mig de l'Empordà on l'artista ha trobat l'indret que li ofereix la pau i l'equilibri necessaris per a la realització de la seva obra.

Niebla és, avui, un pintor que ha assolit la seva maduressa personal i artística. Una maduressa que fa de la seva obra l'expressió d'una forta personalitat. Un artista experimentat, coneixedor de tots els recursos tècnics que li han permès aconseguir un nom dins del món de l'art d'avui.

Molt llarg seria fer un seguiment de l'evolució de la seva obra, obra realitzada dia rera dia amb un treball aferrissat. El propi artista es manifesta sobre la seva pintura dient: ".... el meu diari. Testimoni de la meva apreciació de la realitat, reflex de la meva vida, i, com aquesta, subjecte a alteracions, oberta a aspectes ètics, socials, a estats anímics interns.

Malgrat el brugit que gira a l'entorn del món de l'art, l'obra d'un artista es produeix sempre a l'ombra de la pròpia intimitat. És a Casavells on en Josep Niebla ha trobat el racó per a la confessió íntima amb si mateix. El lloc propici per la solitud necessària que ofereix a un artista la pau que li permet treballar en un entorn apte per a la creativitat.

Aquest article fou publicat a La Proa el mes d'octubre del 1996