PICASSO I ELS PAPERS DE CERET: L'ORDRE INTERN DEL CUBISME 

Picasso arriba a Ceret per primer cop l'estiu del 1911. Entre aquest any i el 1913 el pintor hi va fer varies estades, captivat sobretot per la bellesa de l'indret i per l'atractiu d'un petit grup d'artistes que, més o menys temporalment, s'hi havien establert a partir de 1910.

Molts han estat els períodes de la vida de Picasso en què el deliri creatiu s'ha manifestat d'una manera absoluta i desbordant. Ja a l'època blava i rosa, just a l'inici del trencament amb l'academicisme que el seu propi pare li havia infós, el jove pintor revela un esperit inquiet, exultant de capacitat creativa i d'imaginació. És però a partir del 1906 i sobretot del 1907 quan Picasso trenca radicalment amb la perspectiva que des del segle XV havia identificat la pintura amb la visió de l'espai exterior i s'endinsa definitivament en l'epopeia de l'art modern.

El seu esperit de recerca i d'inquietud, afavorit per certes influències exteriors, Cézanne i l'art africà entre altres, promouen la ruptura amb molts dels postulats estètics que havien regit l'art i, si fins aleshores missatge i aparença, és a dir, forma i imatge eren inseparables, a partir d'ara la forma i l'ordre intern del quadre esdevindran el propi contingut de l'obra.

Tant l'impressionisme que en aquell moment ja feia uns anys que havia arribat a les seves últimes conseqüències com el fauvisme o el naixent expressionisme germànic estaven encara lligats a l'essència de l'objecte. Picasso, sense arriba a rompre absolutament amb la correlació definida per forma-objecte, estableix nous principis estètics de caire bidimensional, iniciant el camí que, a partir del 1908, s'anomenà casualment el moviment cubista.

Quan l'estiu del 1911 Picasso arriba a Ceret, el pintor ja havia establert tots els principis bàsics del cubisme i es trobava a cavall entre els anomenats cubisme analític i cubisme sintètic.

L'exposició mostra seixanta-dues peces: dibuixos a llapis o a ploma sobre tota mena de papers, a més d'un conjunt admirable de collages treballats per grans superfícies planes.

Natures mortes, retrats, i paisatges, entre altres, són tractats en l'admirable sèrie de dibuixos, per principis absolutament constructius que revelen l'ordre de les formes i de les seves relacions internes. La simple afinitat amb el model és volgudament fluctuant, en aquest sentit, Picasso crea una simple relació accidental entre l'obra i l'objecte. La línia esdevé l'element estructural i, fins i tot les taques són tractades amb moltes i petites línies o pinzellades. En aquests dibuixos,tots ells de petit format, línies verticals i inclinades estructuren tota l'obra donant-li un esperit de verticalitat.

A diferència del dibuix, el collage permet a Picasso la utilització de grans superfícies uniformes que generen grans espais bidimensionals. Són obres realitzades amb papers de colors i retalls de papers pintats en les que l'artista hi incorpora agulles de cap o bé algun traç fet amb carbonet, pastel o altre. En aquestes obres els papers es presenten com els elements formals que estructuren l'obra sense arribar a emplenar tota la superifície del quadre. Son treballs en els que Picasso arriba a una màxima simplificació de la forma i de l'estructura de l'obra.

La mostra, presentada cronològicament, es completa amb molta documentació sobre aquest període: cartes, postals, fotografies i altres documents faciliten al visitant la comprensió de l'exposició.

Aquest article fou publicat en el Diari de Girona el mes d'agost del 1997