EL VIRTUOSISME CROMÀTIC DE RUIZ ORTEGA.

Fins el 25 d'abril, la Sala Vayreda d'Olot exposa una sèrie d'olis de Manuel Ruiz Ortega, pintor andalús -Jerez de la Frontera 1951- però resident a Barcelona des de fa ja una bona pila d'anys.

Pocs dels espectadors sensibles a l'obra de Manuel Ruiz Ortega es plantejaran quins són els principis estètics sobre els quals l'artista fonamenta la seva obra, doncs, tècnica i temàticament, el quefer pictòric d'aquest artista es concreta per mitjà d'un virtuosisme pictòric de fútil i lleugera bellesa en esbossos que Ruiz Ortega atorga qualitats d'obra acabada. La seva pintura es circumscriu obertament a l'espai temàtic tradicional: flors, paisatges i bodegons. Es tracta d'una pintura a l'oli sobre paper -algunes sobre tela i sobre tauler de fusta- dominada per un fort virtuosisme i molts anys d'ofici i en la que Ruiz Ortega repeteix incansablement els mateixos efectes cromàtics i llumínics sense formular-se cap tipus de plantejament conceptual.

Un ofici de pinzellada fàcil i ràpida, que més que representar pretén suggerir, domina plenament el quadre. Es tracta d'una pintura plena d'efectes visuals en la que la nostàlgia i el passat s'ens presenten plens de vitalitat. Cadascun dels quadres retorna constantment a una recreació reiterativa de la temàtica anterior. Ruiz Ortega tracta el tema sobre un fons indeterminat que predisposa sempre al servei de l'objecte. Així, per exemple, una sèrie de bodegons, pràcticament tots ells del mateix format, són concebuts segons una composició idèntica amb efectes cromàtics repetitius; sobre un fons neutre, realitzat amb pintura molt líquida i pinzellades ràpides sense arribar a tacar totalment el suport, Ruiz Ortega esbossa un plat -sempre el mateix- amb unes fruites de colors primaris i tonalitats clares, al costat de les quals unes figues de cromatisme fred fan ressaltar la temàtica central.

Ruiz Ortega repeteix indefinidament aquests i altres valors plàstics en les altres temàtiques. És aixi que els seus paisatges, que es mouen en una demarcació molt i molt ampla -des de Girona a Roma, passant per Santander, Murcia i, evidentment, Jerez i Sanlucar-, presenten el mateix tractament llumínic i cromàtic.

La indecisió de la imatge, la taca ràpida, els cops de llum i la pròpia temàtica emprada atorgan a aquesta pintura una oratòria personal i repetida, de fàcil accès a un gran nombre d'espectadors, però que, per les fortes concessions, no pot satisfer l'espectador exigent.

Aquest article fou publicat en el Diari de Girona el mes d'abril del 1997