Rodríguez Amat.
Què és Daaalí?
Albert Boadella.
Daaalí és una obra, un muntatge teatral, en el qual aventuro una forma personal de
penetració en el personatge. Presento al pintor, a l'home que va perllongar la seva
infància, al Dalí universal amb tota la seva imaginació infantil, rica i variada, i que
li va permetre no deixar-se domesticar mai pel món dels adults. El pintor espanyol més
conegut i més universal avui.
R.A. Gala
arriba a Port Lligat amb Paul Eluard i s'hi queda. Què va representar Gala per en Dalí a
partir d'aquest moment?
A.B. Dalí
era incapaç de congelar el seu erotisme masturbador i voyeur. Una etapa de la infància
que no va saber o, millor, no va voler evolucionar més enllà. Gala aleshores se'ns
presenta com la dona-mare, el suport constant que li va permetre de ser el nen rebel que
juga fins i tot amb la seva mort. L'agonia va començar just a la mort de Gala. Una agonia
que ell mateix allarga; un confrontament cara a cara amb la mort.
R.A. Com
presentes el personatge?
A.B. El
presento amb tota la crua realitat. Aventuro la meva versió de Dalí. I per a que la gent
l'entengui el presento tal i com era, un home franc i sincer que va saber jugar la seva
pròpia comèdia. No existeix cap divorci ni contradicció entre el pintor i el personatge
al llarg de tota la seva vida, i, seguint una mena d'evolució genètica familiar, li va
passar el mateix que al seu pare, el qual, d'home contestatari, es transformà en un
místic, en un neocristià.
R.A. Com has
plantejat l'estructura argumental de l'obra?
A.B. L'obra
té un argument comprensible ja que el teatre no pot ser dalinià. A diferència de la
pintura o de la literatura que permeten una lectura lenta i perllongada, el teatre només
permet la lectura en el moment en què es realitza l'acció.
L'argument està
construït a partir de l'instant en què Dalí agonitza, a partir dels últims moments de
la seva vida. Just llavors, Dalí té un somni i s'inicia el confrontament amb la seva
pròpia existència, amb fets històrics o reals, amb la seva infància i amb realitats
purament oníriques. És així que apareixen personatges històrics com Velázquez,
Vermeer, entre altres, o bé personatges contemporanis: Picasso, Kandinsky, Mondrian,
Tàpies.
Daaalí no és una
biografia. Tota obra artística teatral, tot muntatge sobre un personatge, permet una
llicència del creador. Es pren la veu del personatge per que es creu que ell ho havia
pensat així. A partir d'aquí l'hi dono forma teatral. Una forma impregnada de poesia. La
poesia és l'ànima que dona vida sensible a tota creació artística.
R.A.
Dalí-Tàpies, Tàpies-Dalí. Que ens pots dir?
A.B. En cap
de les manifestacions que va fer Dalí hi trobem una crítica a Tàpies, sempre en va
parlar bé. Era un home extraordinàriament generós amb els seus col·legues. En canvi
Tàpies és crític amb Dalí. A Daaalí, jo els confronto en una mena d'enfrontament post
morte. Tot i ser Dalí visceralment abstracte, vol expressar els seus interiors
metafísics i a la seva pintura ho explica amb figures de gran precisió.
R.A. Com
s'arriba al coneixement d'un personatge complex com Dalí, entenent, evidentment, que el
coneixement és sempre una interpretació personal de l'individu?
A.B. Tot
passejant un matí de tramuntana des de Port Lligat al Cap de Creus, imaginant, olorant,
mirant profundament la dona que ha estimat tants anys.
R.A. Com
relaciones Dalí amb el franquisme?
A.B. No l'he
fet entrar en el franquisme per creure-ho purament anecdòtic.
R.A. A
diferència d'altres pintors que decidiren no tornar per raons polítiques, Dalí torna al
seu país?
A.B. Ell
volia venir aquí a qualsevol preu. Estimava tant el seu país que hagués, fins i tot,
venut l'ànima al diable per tornar. Ell sentia la necessitat del retorn. Això podia ser
mal entès pel seus conciutadans. Amb tot el que va pintar és molt difícil de pensar que
fos un feixista. Existien, i existeixen encara, molts tòpics preconcebuts, molts odis pel
seu èxit.
R.A. Els
diners?. Avida dollars.
A.B. Sobre
això hi ha també idees preconcebudes, com les que té el propi Gibson. Dels diners,
Dalí en fa una paròdia. En el meu muntatge el propi Dalí es presenta com un personatge
més important que el director del Banc d'Espanya, ja que aquest només ha estampat una
signatura i ell n'ha fet per milers.
Hi ha un cert
interès en desprestigiar Dalí, però, en oposició a molt del que s'ha fet en el segle
XX, Dalí va ser un geni.
R.A. El
dibuix a l'obra de Dalí.
A.B. Tot al
contrari del que molts pensen a Dalí li costava molt dibuixar, però ho va superar amb un
gran esforç. D'altres, com en Ramon Casas, han tingut una gran facilitat pel dibuix,
però en Casas només va arribar a ser un gran cartellista.
R.A. Le
surrealisme c'est moi
A.B. Dalí
va ser l'únic surrealiste. Els altres eren uns "pijos" que van ensopegar amb un
gran surrealiste. A Dalí sempre li han posat filtres estrets i en canvi als altres no.
Ell podia dissertar obertament sobre qualsevol tema, fins i tot sobre Hitler, i els altres
s'emprenyaven. El van fotre fora per raons ètiques i morals.
R.A. Dalí
escriptor?
A.B. En
Dalí va adquirir l'ofici de pintor per mitjà d'un gran esforç. La seva dotació
personal era la d'escriptor. El seu llibre "La vie Secrète de Salvador Dalí"
és una obra mestra. Cada pàgina és una obra d'art. Ell mateix va dir "Je suis trop
intelligent pour être peintre". De no ser pel seu esforç aquest sentit literari
hagués pogut arribar a perjudicar la seva pintura.
R.A. Dalí
pintor?
A.B. La seva
pintura lliga amb tota la tradició del passat i manté, alhora, els codis de l'ofici. Una
tradició però amb llibertat. Dalí no inventa la pintura. Ell és pintor. Fa la seva
pintura. El Sant Sopar està molt ben pintat. Per a molts pot ser un esnobisme. Són els
que no l'accepten. Però les noves generacions ja el retroben i el veuen amb tota la seva
plenitud.