Aquesta poesia pot consternar certs esperits. En cap moment he pretès d’exposar una narrativa lineal. Ben al contrari he volgut utilitzar flashos els quals, per mitja d’imatges, expressessin el contingut d’un sentir.

Són imatges volgudament plenes d’associacions imaginatives. Els versos d’aquesta poesia volen suscitar un xoc sensitiu. Crida, rebenta, buida, odi, erotisme, religió són, entre molts altres, conceptes que composats, no pas d’una manera aleatòria, volen expressar un sentit.

No intenteu de percebre aquesta poesia amb la lògica d’un raonament intel•lectiu, ans al contrari, intenteu que els versos generin en vosaltres imatges que en conjunt manifestin l’expressió sensitiva que he volgut imprimir-los.

Aquesta poesia ha estat composada en forma de set estrofes i cada estrofa conté quatre versos. El set és un nombre sagrat. El set astres. Des de l'antiguitat, es coneixen les set notes musicals de l'escala: do, re, mi, fa, sol, la, si.

Set és el nombre dels dies de la setmana, ja que la creació del món finalitza, segons l'Antic Testament, amb un dia de descans.

La cristiandat catòlica romana coneix set sagraments (baptisme, eucaristia, confirmació, confessió, matrimoni, ordenació sacerdotal i unció dels malalts, i set dons (saviesa, raó, consell, força, enteniment, pietat i temor), set virtuts (sensatesa, justícia, força, mesura, fe, esperança i amor).

En les cultures de l'antiguitat, se sabia que l'addició dels set primers nombres donava com a resultat el cicle lunar: 1 + 2 + 3 + 4 + 5 + 6 + 7 = 28.

Cada estrofa conté 4 versos. 7 x 4 = 28 cicle lunar.

CRIDA, CRIDA

Crida, crida ben fort. Rebenta.
Lluny de mi, encerclat d’amor i odi,
Arrossego l’ànima buida,
No, no, plena d’angoixa.

És de nit quan hi veig clar,
Just quan les estrelles em miren de ben lluny.
Quan la nit esclata de joia i m’envolta de foscor.
És aleshores quan hi veig clar, clar d’esperit.

I en la claror d’aquesta fosca nit esberlo l’odi.
Tot s’amaga, fuig, s’apropa als límits inaccessibles.
La veritat és irrespectuosa. A vegades eròtica.
I l’erotisme es transforma en religió.

I camino a cegues, per indrets allunyats de Déu.
Tot i que Déu, sense treva, em persegueix.
I els plaers, furtius, senten bategar,
La perversitat de la meva apocalíptica demència.

I sempre, capbussat en l’obscenitat, em moc en la disbauxa orgíaca.
No, no és sexe, Afrodita és lluny, ben lluny de mi.
El fantasma de l’angoixa em persegueix. Allunya’t!
Em sotmet constantment a ideal indecent i lasciu de l’existència.

I entre temps, la lluna, encefàlica, m’imprimeix delits de joia.
Batent un espai inintel•ligible davant el món.
Immers en un espai fosc, negre, incontrolable.
Sense esperança ni desig furtiu.

La meva existència és la condemnació de tot el que he viscut.
I, alhora, el plaer del camí envers la mort.
Gaudint de la múltiple agonia, esperant el trànsit.
Sí, la mort és el meu precipici anihilador.

Jordi Rodríguez-Amat

6 de juny del 2018