L’artista, les institucions, el mercat de l’art

i

els centres d’art contemporani

L’art patrimoni d’una minoria

L’art ha estat i continua sent avui patrimoni d’una minoria. El fet de que la pròpia societat manifesti una indiferència gairebé absoluta per a les arts plàstiques i que, com a conseqüència de la realitat anterior, les institucions no contemplin l’art amb l'interès que, creiem, li hauria de correspondre, fa que aquesta activitat no formi part d’un ampli nucli social. Conseqüentment, aquesta manca d’implicació a nivell perceptiu de l’obra d’art impedeix a aquest ampli nucli social de gaudir d’un producte creat amb una finalitat purament sensitiva i no pas pràctica.

Tot això és conseqüència, entre molts altres factors, dels programes dels ensenyaments educatius generals en aquest país, els quals manifesten obertament una clara mancança dels ensenyaments artístics i plàstics, extensible als de la formació musical. Els últims canvis amb la reducció de la dedicació horària dels ensenyaments artístics de les programacions educatives se’ns presenten com la demostració de l’absoluta manca d'interès en la formació artístiques del joves per part dels responsables dels organismes educatius. A això s’hi afegeix el fet que la pròpia societat considera la plàstica, com un pur i simple esbarjo sense cap tipus de rigor formatiu. Cada cop més ens endinsem en un món en el qual el coneixement sembla limitar-se a la formació d’uns aspectes parcials, generalment de caire tecnològic i científic, tot i que la percepció visual és, sense cap mena de dubte, un dels elements bàsics de relació de l’individu amb el seu entorn, en un món en què les imatges prenen cada cop més protagonisme en tots i en cadascun dels moments de la vida quotidiana.

Les institucions i les galeries d’art

L’art es redueix, moltes vegades, al plaer personal d’uns quants, sempre una minoria, generalment limitada als propis artistes, i a una altra minoria que l’utilitza com a simple moneda de canvi amb interessos purament especulatius

Cal denunciar obertament que els pressupostos destinats a cultura de les diferents institucions són cada cop més minsos. Aquesta és una situació anòmala en la qual l’artista en pateix totes les conseqüències. Com exemple expliciti d’aquesta situació direm que fins i tot, en qualsevol manifestació artística expositiva generada per qualsevol museu, institució cultural o altre, sigui pública o privada, l’artista és l'únic que no obté cap tipus de rendibilitat lucrativa com a conseqüència del seu treball. És de coneixement general que des de la senyora de la neteja fins a qualsevol dels responsables de la institució obtenen una rendibilitat pel la seva feina. L’únic que, generalment, no en obté cap, és l’artista, el qual, en moltes ocasions encara li cal donar les gràcies per a poder realitzar l’exposició. Hi ha fins i tot casos concrets en què el creador ha d’assumir certes despeses de la seva pròpia butxaca.

Si ens endinsem en el món de la galeria privada, aleshores, la situació és absolutament lamentable. Hi ha un gran nombre de galeries d’art que obren les portes i al cap de poc temps han de tancar per la impossibilitat de subsistir per raons econòmiques. Aquestes dificultats fan que generalment sigui el propi artista qui hagi d’assumir totes les càrregues de financiació de l’exposició amb resultats econòmics francament deplorables per la manca d’implicació de la pròpia galeria i l’absoluta inexistència d’un mercat de l’art. Malauradament, això no es limita a galeries privades, ja que en certs casos, entitats públiques o privades, moltes vegades amb una forta solvència econòmica, exigeixen de l’artista una col·laboració econòmica, ja sigui pel catàleg, el transport de l’obra o qualsevol altra despesa necessària per a la realització de la pròpia manifestació artística. Aquesta lamentable realitat obliga l’artista a dedicar-se a altres tasques que li permetin la subsistència econòmica, a fi de, diem en el llenguatge col·loquial, fer bullir l’olla. És, en definitiva, la necessitat de l’artista de crear i de poder mostrar la seva producció qui l’obliga a entrar en aquest joc i ser-ne, alhora, víctima de les seves pròpies necessitats.

Tot i que alguns ajuntaments han creat centres culturals i artístics, considerem absolutament insuficients el nombre d’activitats expositives i la manca de finançament suficient per a la realització d’aquestes activitats. En alguns casos, la manca absoluta de personal especialitzat en l’organització, així com la inexistència de programes educatius complementaris a les pròpies activitats, la condemnen a un fracàs absolut. Generalment, el finançament es limita als aspectes purament físics de manteniment de les instal·lacions i personal de vigilància i neteja, sense cap tipus de remuneració a l’artista per la seva tasca.

Les noves tecnologies i la difusió de l’art

Tot i les dificultats en les quals es mou l’art avui, les noves tecnologies li han permès, de la mateixa manera que ho han permès a qualsevol altre activitat, la capacitat d’utilització dels mitjans de difusió a nivell mundial. És així que, les manifestacions artístiques es desenvolupen alhora arreu del món gràcies als nous mitjans electrònics. En tot cas, això es limita a un sistema de difusió el qual permet gaudir d’una manera relativa de l’apreciació de l’obra d’art, ja que la manca de definició, valors cromàtics, textural, formats i altres no permeten el diàleg profund que exigeix la contemplació directe de l’obra. Tot i aquesta manca absoluta a l’hora de la contemplació de l’obra, Internet permet mostrar certs aspectes de la creació dels artistes a nivell mundial.

Les galeries i el mercat de l’art

Per la incapacitat de complir amb la finalitat que li han estat encomanades: atreure el públic i ser mecanisme en el mercat de l’art, les galeries se’ns presenten cada cop més obsoletes. Nombroses exposicions passen desapercebudes per la manca absoluta de públic. És la incapacitat de la pròpia institució organitzadora a l’hora de difondre l’activitat o per la indiferència del públic a assistir a l’activitat ?. Aquí s’hi afegeix el divorci entra l’artista i l’espectador. L’evolució dels principis estètics dins dels quals es mou el creador, allunyen l’artista cada cop més del simple espectador que cerca a l’obra allò que l’artista moltes vegades no està en condicions de donar-li. El fet que l’artista ha decidit, des de fa ja més d’una centúria, d’esdevenir lliure de les comandes o interessos de la societat l’ha allunyat encara més d’un públic consumidor del producte artístic.

Els nous espais de creació i els centres d’art

Un dels nous espais que han apareguts en el món occidental són els espais destinats a albergar artistes amb la finalitat de conèixer nous camins i poder alhora intercanviar noves idees sobre art. Centres d’art i fundacions han sorgit al llarg de les últimes dècades amb la finalitat de permetre a l’artista l’evolució del seu propi art. Malauradament en el nostre país, a diferència de la gran majoria del països europeus pertanyent al món occidental, aquests espais són pràcticament nuls i els pocs existents ho són per iniciativa privada. Com exemple, cal veure la gran quantitat de centres d’art contemporani existents a França. Una gran xarxa de centres de titularitat pública s’ha extè per tota la seva geografia. Gairebé totes les ciutats provincials i altres menys importants contenen centres destinats a aquestes manifestacions, amb programacions constants i de molta qualitat. De la mateixa manera els espais destinats a albergar artistes que trobem a la resta de països europeus permeten l'intercanvi de noves idees entre els artistes residents. Cal denunciar la manca absoluta d’aquests i altres espais públics en el nostre país. Pocs són els espais destinats a aquestes activitats a Catalunya i tots ells són de titularitat privada. Cal denunciar obertament que les institucions públiques no manifestin el més mínim interès en la creació i manteniment d’aquest espais. Iniciatives com La Cité Internationale des Arts són, malauradament, impensables en el nostre país. Independentment d’aquest espais on conviuen al llarg d’un temps artistes i creadors d’arreu del món, trobem en altres països, espais menors de titularitat pública que compleixen una funció similar. Cal una simple comparació dels espais públics i privats en el nostre país respecte dels altres països europeus per adonar-se de la maca d’iniciatives públiques que trobem en aquest camp a Catalunya. D’altra banda la creació de beques per part de les institucions públiques del nostre país són pràcticament inexistents.

La manca d’implicació dels responsables de les institucions públiques

Cal un canvi de mentalitat per part dels responsables de les nostres institucions a fi de crear els espais suficients que permetin la difusió de l’art a tots els nivells de la societat. Cal, així mateix, una reestructuració dels programes educatius dels ensenyaments generals i obligatoris per a poder desenvolupar, no ja tan sols la creativitat dels joves, sinó, sobretot, la capacitat de percepció a fi de poder gaudir d’una activitat que permet un enriquiment sensitiu personal. Un país modern no es pot permetre una situació lamentable com la que vivim a Catalunya.

Article publicat a la revista Bonart el mes d'octubre del 2001

Jordi Rodríguez-Amat