GRÈCIA

Jordi Rodríguez-Amat

 

Copyright 2006: Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

A principis del mes de febrer del 2002, amb una amiga d’aquell moment, el nom de la qual no vull recordar, de la mateixa manera que Cervantes no volia recordar un nom geogràfic, vàrem partir cap a Grècia. Feia molts i molts anys que Grècia em ballava pel cap. Des dels anys en què es desvetllà en mi la consciència per als valors culturals, el coneixement que, poc a poc, vaig anar assolint de l’origen de la cultura occidental em va atreure cap aquell país. No pas de la mateixa manera que m’atreien altres països, sobretot asiàtics com l’Índia, sinó amb una significació molt propera a nosaltres; Grècia fou el bressol de la nostra cultura i el món occidental s’estintolà sobre aquella civilització.

Tot i que n’hi havia poques, en el Liceo las Artes d’en Josep Alumà a Barcelona, l’escola on vaig fer els meus primers passos en el món del dibuix i la pintura, vaig poder dibuixar algunes escultures gregues, clàssiques i hel·lenístiques. Eren còpies en petit format fetes amb guix d’escaiola. Posteriorment, el mes de setembre del 1960, a l’examen d’ingrés a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona, vaig haver de dibuixar l’Apoxyomen de Lisip. L’examen es va fer a la classe on s’hi feia l’anomenat Dibuix de l’Antic. Allí hi havia moltes còpies en guix d’escultures gregues i romanes antigues i, cada cop que entraves en aquella aula, t’endinsaves en un món clàssic farcit d’una estètica modèlica per a tots nosaltres. És evident que el guix és apàtic, desapassionat i es manifesta despullat de la fredor càlida que manté l’esclat i la netedat diàfana del marbre, però l’esperit de les formes, les proporcions clàssiques, l’equilibri i tants i tants altres valors estètics que, encara en aquell moment prevalien en els estudis d’aquella escola d’art, ens transportaven envers un món ric de bellesa pura.

La meva formació artística va seguir els principis establerts en les escoles d’art d’aleshores i el món clàssic, amb tot el seu contingut estètic de bellesa i proporcions, ancorava el vaixell de l’evolució de l’art a doctrines recolzades en el món greco-romà, un món matisat per segles de reflexió renaixentista.

Quelcom que ajudà un xic a augmentar en mi el desig de conèixer Grècia fou una petita xerrada que va fer en Francesc Artigau, un company de l’Escola de Belles Arts, a la seu del SEU, el Sindicato Español Universitario, un sindicat d’estudiants creat pel franquisme, l’únic objectiu del qual era controlar el món universitari estudiantil des del poder totalitari de la dictadura. La seu d’aquest sindicat es trobava en el carrer Canuda de Barcelona, no gaire lluny de l’Ateneu barcelonès. En Francesc Artigau havia acabat els estudis de Belles Arts un any abans que jo i al llarg de l’estiu havia fet un viatge per Grècia. En el meu record no es manté ni la magnitud del viatge ni les característiques del que ens va explicar. Senzillament recordo que, assistit per unes explicacions molt planeres, ens va mostra unes diapositives i uns dibuixos que ell havia fet durant el seu viatge.

El que sí va provocar un fort desig per a endinsar-me en la cultura hel·lènica fou la lectura al llarg de la tardor del 1965 a París d’un llibre d'Henry Miller titulat The Colossus of Maroussi. El vaig llegir en francès, doncs en aquell moment jo no tenia la capacitat de llegir en anglès textos amb una certa dificultat. Ara no recordo si vaig ser jo qui el va comprar o bé va ser l’Elisabeth qui me’l va regalar. En tot cas, ella l’havia llegit i me’l va recomanar. Avui no es mantenen clars els detalls del llibre, ni tan sols els indrets descrits, el que es manté són els records dels sentiments que va generar en mi la seva lectura. El viatge a través dels diferents paratges de la geografia hel·lènica, les vivències viscudes per l’autor, els encontres i tot allò que descriu el llibre crearen en mi la passió per, un dia, endinsar-m’hi personalment. Anys més tard, cap el 1984 vaig llegir d’ell Tropic of Capricorn, un llibre excèntric, replè de dones nimfomaníaques. Un llibre excitant i exitós, salvatge, potent, un d’aquells llibres que difícilment pots abandonar a mitja lectura.

La lectura d’un llibre pot provocar estats sensitius generats per valors inherents a l’obra i independents de la simple narració descriptiva. Aleshores, el record no es fonamenta en els fets descrits, sinó en els estats emocionals que el llibre hagués pogut generar en el moment de la lectura. És així que, un cop el substrat del relat ha desaparegut, l’oblit d’aquest o bé d’aquell personatge, subsisteix l’hàlit que manté el pòsit de les sensacions. Hi ha llibres però, la lectura dels quals permet només seguir el simple fet de la narració, tot i poder estar profundament documentat. Aleshores el records  es dissipen i arriben fins i tot a desaparèixer.

No tots els desigs són sempre realitzables, n’hi ha molts i s’ha d’escollir, sempre en funció de molts i ben diferents factors. És així que al llarg de molts i molts anys, ara més, ara menys, Grècia apareixia i desapareixia del meu esperit. Els set anys que, a més d’altres matèries, vaig dedicar a l’ensenyament de la història de l’art avivaren puntualment el meu desig de conèixer directament aquells indrets. Pel fet de conèixer la història de l’art, tant l’arquitectura com l’escultura grega no m’eren alienes, ben al contrari; Cnossos, Micenes, l’Acròpolis d’Atenes, Epidaure i tants i tants altres indrets m’eren del tot familiars. Era tot plegat un coneixement despullat de la visió directa, un coneixement formal però sense la profunditat de la vivència personal, del tacte sensitiu amb l’obra. En tot cas jo ja havia pogut contemplar directament un bon grapat d’escultures gregues i romanes, originals i còpies antigues, en els grans museus d’Europa: el British, el Louvre, el Vaticà. És així que al coneixement que donà l’estudi s’hi afegí l’haver pogut contemplar directament aquelles escultures.

Durant molts anys doncs el desig de conèixer directament Grècia va anar prenent cos i va ser justament al llarg de la primavera del 2001, després d’un viatge fet per Egipte el mes de febrer del mateix any, que es desvetllà definitivament en mi aquell desig. La decisió va ser ràpida: d’Egipte a Grècia. Al llarg dels següents mesos vaig somniar, planejar i viure el viatge. Ho he dit moltes vegades; sóc un somniador. No em desvetlleu. Prou que ho intenteu, però jo no vull despertar. Vull somniar. Vull que la meva mort sigui també un somni. Com podria jo viure sense somniar el somni de la vida, el del desig, el de l’amor, el somni que surt de dins enfora, el somni que no s’estronca mai, el somni que nodreix la vida, el somni que ens alleugereix dels mals, de la desídia, el que no mata i el que mata, el que ens allibera dels altres i d’un mateix, el somni de les esperances, dels projectes, el somni que desferma la imaginació, el somni quimèric, el meu somni.

Vaig arribar a l’aeroport d’Atenes vers el capvespre. L’hora del dia i l’ensopiment de la climatologia no permetien veure la ciutat des del cel. En el moment de l’aterratge aparegueren quatre llums mal enceses envoltant un espai tètric i desconegut. Un taxi mig desmantellat inicià un trajecte llarg per carrers i més carrers, semàfors a tort i a dret, senzillament caòtic. De la mateixa manera que altres ciutats, El Caire, Delhi, entre d’altres, Atenes és una ciutat on el trànsit és absolutament embolicat, confús. Uns dies més tard vaig llogar un cotxe per anar lliurement per indrets de l’Àtica i el Peloponès. La carretera o autopista que duu del sud de l’Àtica cap el Peloponès travessa la pròpia ciutat d’Atenes. Era, és ben cert, l’hora punta del migdia, entre les dotze i les dues aproximadament i la mala senyalització, el desconeixement de la ciutat i el trànsit absolutament caòtic m’obligaren, després de patir durant més d’una hora l’embotellament i conseqüentment la immobilitat que requeia sobre la ciutat, a mal aparcar el cotxe i esperar una hora més, fins que la ciutat comencés a esbargir-se i poder continuar el trajecte.

L’hotel es trobava no gaire lluny del museu arqueològic. Un quatre estrelles ben posades m’oferí una habitació ample amb tota mena de comoditats. El menjador estava guarnit amb una font d’on brollava aigua amb llum de colors. Tot plegat d’allò més kitsch. Un pianista, cansat de repetir dia a dia les mateixes peces, seia davant d’un mitja cua. Melodies i tonades mundialment conegudes florejaven un espai un xic malenconiós. El servei molt apàtic. Quatre mots en anglès mal pronunciats servien per a desitjar bon profit. Al costat, el saló replè de gent. Les dones abillades amb vestits de mitja gala la feien petar. Jo em sentia observador protegit en el bell mig d’aquell espectacle, ric i vulgar alhora.

L’endemà, ja de bon matí, em sentia ansiós per a emprendre el camí de l’Acròpoli i, ben esmorzat, vaig iniciar a peu un sinuós trajecte per carrers i més carrers per a, finalment, situar-me davant els Propileus i sentir les emocions que feia anys i panys volia experimentar. Amb una perspectiva en contrapicat i avançant lentament en sentit ascendent el pit se m’inflava per poder contemplar per primer cop aquella meravella. La grandiositat dels Propileus revelava la magnificència de tota l’Acròpoli. Columnes i arquitraus en el més pur estil dòric mostraven la serenor austera d’aquella arquitectura. El dia era magnífic i les estries dels fusts marcaven els límits entre llums i ombres. Per la meva ment passava la geometria gràfica de l’arquitectura grega que tantes i tantes vegades jo havia ensenyat a dibuixar. Aquella geometria es basava en el tractat fet per Il Vignola en el segle XVI en què presentava un sistema gràfic per a representar bases, fusts i capitells de l’arquitectura clàssica.

Tot just traspassada la portalada, a la dreta, magnífic, s’erigia el Partenó. Quina meravella!. Malgrat estar en procés de restauració, amb bastides a un costat i l’altre, la magnitud espectacular de l’edifici lluïa ostentosament l’equilibri, la magnificència, la serenor que des de feia més de dos mil·lenis suportava al cim de les espatlles. El fris estava nu, el timpà desolat. És ben cert que perills de destrucció requeien sobre tanta meravella, però, no és legal el dret de Grècia de recuperar tot allò que el poder colonitzador va espoliar ? L’arquitectura de tota l’estructura mostrava una de les creacions més perfectes de l’esperit humà. L’emoció del moment conjuntament amb el meu estat personal d’esperit ajudaren a experimentar un d’aquells moments difícilment oblidables. Em trobava en el mig d’un dels punts orígens de tota la cultura occidental. La joia personal es barrejava amb la irritació de pensar que l’ésser humà no va ser capaç de mantenir intacte totes aquelles meravelles. Els interessos humans en cadascuna de les diferents èpoques, l’odi a aquesta o aquella religió, la inconsciència i tantes altres virtuts dels mals esperits han permès la destrucció parcial o total de moltes de les creacions de l’esperit humà. En aquest moment recordo haver llegit que Il Coliseo va servir de cantera per a la construcció de moltes esglésies romanes. Maleïda sigui la barbàrie humana !

Davant meu s’erigien els espais que des del segle V abans de Crist havien recorregut tants i tants personatges de la Grècia antiga. De sobte, i sense poder-ho evitar, la imaginació se’m va desbocar i em permeté dialogar amb Iktínios i Kallíkratis, entre molts i molts altres. De lluny vaig veure passar Pericles amb tot el seu seguici. A Fidies el vaig retrobar en el seu taller a Olimpia. Quina enveja ! Com un ésser humà fou capaç de parir aquell fris ? Tornarà aquella meravella al seu lloc d’origen ?

El dia era esplèndid i les llums de l’Àtica escalfaven el marbre blanc. Avui ens pot semblar inversemblant que tota aquella blancor fos recoberta per colors d’allò més llampants. L’habitud ens fa veure l’arquitectura i l’escultura gregues sota la puresa de la blancor del marbre. Vaig donar la volta a tot el Partenó. Unes tanques no em permeteren apropar-m’hi. Millor ! així la perspectiva, des del meu punt de vista permetia la visió de tot el conjunt. No em vaig poder sostreure’m a l’anàlisi de les diferents parts de l’edifici. Haver ensenyat la història de l’art m’havia obligat a analitzar totes i cadascuna de les parts de la columna, l’arquitrau i el timpà, entre d'altres. Comptava el nombre de columnes conformant el peristil, els tambors dels fusts, els capitells amb cadascuna de les seves parts, els tríglifs i les mètopes. No em podia alliberar de certs coneixements. Sé que no ens podem presentar lliures del bagatge del coneixement davant de les coses o els fets i estem sotmesos al que som. I som el que som per tot un procés de formació al llarg de la nostra existència. No existeix la llibertat de l’individu, Som el que som i no podem evitar-ho.

Aquests dies, maig del 2006, ha estat residint en el Centre d’Art l’escriptor guatemaltec Eduardo Halfon i hem estat parlant, entre moltes altres coses, de les llengües. M’ha preguntat perquè escric les meves memòries en català si sé que és una llengua minoritària. És evident que el català és per a mi la llengua origen, la que porto dins la sang, però ho és per formació i no pas per genètica. És evident que puc, tot i que no sé si ho faré, traduir al castellà o a alguna altra llengua aquests escrits. No podria, a no ser que fes un gran esforç absurd, redactar-les de ben antuvi en alguna altra llengua. El fet és que la llengua, com molts altres aspectes de la formació de l’individu, ens marca per sempre més.

Porcs turcs i venecians que el desig de poder d’uns i altres amb la ignorància del moment derruïren allò que avui admirem amb tota la seva grandiositat. Després vingueren els anglesos, espoliant a tort i a dret, considerant-se amos i senyors del món. Roí dret de l’espoli que el poderós creu posseí sobre el feble. Per la meva ment passa ara la destrucció de les cultures precolombines sobre les quals els conqueridors espanyols sobreposaren els interessos personals de riquesa, poder i religió. Considerats posseïdors de valors absoluts, tenien la capacitat de destruir tot allò que no encaixava amb llurs principis: poder dictatorial, anihilador, senzillament poder salvatge. Imagino aquells conqueridors armats i sense ànima, bé, la d’ells, la creu a l’esquerra, l’espasa a la dreta. La història ha estat i continua essent un rosari de construccions i destruccions. Maleït ésser humà!

Encerclat per un sol clar i mediterrani, l’Erecteió bastia la seva lleugera feminitat sota la captivadora protecció de les subjugades cariàtides, còpies de les que es troben en el museu de l’Acròpolis, una, però, volada fins el museu britànic. La perspectiva de tot el conjunt des de mil i un angles diferents m’oferia un d’aquells estats de placidesa, rarament i només puntualment assolibles. De sobte, silenciant la meva anada, jo, assegut al damunt d’una pedra, anys ha convertida en ruïna per la desolació dels temps, conversava mentalment amb la sabia Athenea. No em sentia ni orador, ni poeta, tampoc filòsof, senzillament un simple mortal gaudint del benestar de l’espai i el temps que m’oferia la seva companyia en aquell indret. Era realment verge, tal i com l’anomenaven el ateniens? No li ho vaig preguntar. Molt bella devien veure-la per a bastir-li un temple com el Partenó i per a que el gran Fídies la revestís d’or i de tota mena d’ornaments. Qui pogués veure-la allí, en el bell mig de l’acròpolis, lluint tota la seva magnificència! Qui sap? Imaginem-nos per un moment que donem fe a les reencarnacions i jo, o tu, estimat lector, fóssim un d’aquells obrers picapedrers del segle V abans de Crist gaudint fervorosament de la visió d’aquella imatge. També podríem haver estat Kallíkratis o Pericles. Anem més lluny i capbussem-nos en el somni d’haver estat el propi Fídies, o millor, l’amic, llum i ombra de l’escultor, caminant de bon matí un dia de primavera, estiu o tardor, tots dos agafats de la mà, camí de l’Acròpolis, sentint el tremolor del geni pocs minuts abans d’enfrontar-se novament amb el marbre dur. Fídies i jo, tots dos enamorats de la sàvia Athenea, l’artista de la model, jo del marbre farcit de pedreria.

Al llarg dels següents dies vaig continuar deambulant per molts indrets d’aquella ciutat: espais antics, vells i moderns, carrers i carrerons, museus, i tota mena d’espais i racons prenyats d’olors i colors. La pictòrica vida recent de la ciutat evoluciona dins el barri de Plaka i a l’entorn de Monastikari. Mercats, botigues de tota mena, petites tavernes típiques, restaurants, tot plegat en carrers estrets on, dins i fora, es respira, el brogit ara sorollós, ara silenciós de la ciutat. 

Uns dies més tard, un avió bimotor a hèlices sortia de l’aeroport d’Atenes en direcció a Creta. L’arribada pel cel permetia veure la lluminositat d’un mar profundament blau esquitxat de coloms. Allí, just al meus peus, es mostrava Creta, formosa, amb pits en forma de muntanyes, una de les quals, Ida, abrigà els primers plors de Zeus quan, allunyat del seu pare, fou alletat per la nimfa Amaltea.

El meu esperit lluïa un cert estat d’excitació produït per l’emoció de poder-me capficar en el laberint sota la pell de Theseus. Més i més sentia batre el meu cor per a poder gaudir per un moment del l’amor de la bella Ariadna, un amor posteriorment abandonat a Dionisus a Naxos.

A l’aeroport m’esperava una dona jove. Parlava francès amb dificultat. Amb un taxi arribarem a l’hotel. Un hotel, quatre estrelles, gairebé buit. El mes de febrer és temporada baixa a Iraklion. A l’hora del sopar dues o tres taules mal parades sobresortien d’entre una vintena. Dos cambrers i un parell o tres noies de servei es movien d’aquí allí i d’allí a aquí. Tenien molt poca feina. Un dels cambrers, de cultura mitjana baixa, em va explicar que el seu fill estudiava a l’escola d’hostaleria a Iraklion. Evidentment, sota la influencia del pare, cambrer, el fill havia d’assolir un altre nivell. Quatre propines eixamplaren llavis i esperit.

La visita de les ruïnes de Cnossos no podia esperar gaire temps i l’endemà, amb un mapa a la mà i, després d'haver preguntat per l’estació d’autobusos, em vaig endinsar per carreteres en estat mig deplorables amb un autocar molt desatès en direcció a les ruïnes. Cnossos no es troba gaire lluny d’Iraklion i, si la memòria no m’enganya, al cap de poc més de mitja hora o tres quarts vaig arribar a una zona poc poblada. Allí presumia jo, es trobava ben a prop Minos, amagat en una de les mil sales del laberint, la cambra reial, ben assegut en el seu tron.

Tota ruïna respira l’alè dels temps passats: la grandiositat evidenciada per la petitesa del present. Molta i poca imaginació exigeix reconstruir la ciutat-palau de Cnossos amb la magnificència dels grans espais monumentals, edificacions de tota mena guarnides de pintures murals, sòcols de pedra i alabastre, cambres i més cambres, pavimentacions, magatzems i, més i més. Una de les característiques que més ens pot sorprendre és la columna en forma de tronc de con invertida i un capitell amb una gran gola aixafada sotapossada a un àbac. Cnossos se’ns presenta avui disfressada per una ruïna emergida de l’esfondrament de més de tres mil·lenis.

La vida suposadament fàcil en un indret paradisíac, lliure de pors i muralles, ens fa pensar en la placidesa d’una existència agradable i idíl·lica, lliurada a l’esport i a la bellesa física, al toro que, tantes vegades representat a la imaginaria minoica, fecundà Pasifae d’on sorgí el Minotaure.

Després de seure en el tron reial, vaig recórrer al llarg de tot el dia un racó i un altre, vaig pujar escales i les vaig baixar. El sol m’impregnava de cap a peus i, poc a poc, la ruïna es transformava per efecte d’una forta metamorfosi en un magnífic palau, grandiós, meravellós. De sobte em vaig trobar envoltat d’homes i dones magníficament vestits, la flor als llavis, movent-se d’un costat a l’altre. Les columnes apareixien amb un fort cromatisme. Les parets lluïen magnífics frescos amb tota mena de cerimònies religioses i lúdiques. Un seguici d’homes, tors nu i faldilles fins el turmell portaven animals. Les dones, vestides amb faldilles amples fins els peus, eren portadores de semals i arpes en un sumptuós ritual funerari. Sense gairebé adonar-me’n em vaig trobar saltant jo mateix amb uns atletes al cim de grans toros. L’entusiasme i l’excitació provocada per l’entorn eren absoluts. De sobte un cert estat malenconiós m’embriagà suaument, el somni s’esmorteí i jo em trobava immers en unes ruïnes que, gràcies a les reconstruccions de Sir Arthur Evans, m’havien permès inhalar l’alè d’Ariadna.

I en aquesta ciutat, Iraklion, el caminant distret, vagant per carrers sense gaire benefici, arriba a un indret on el camí s’enfila amunt la muralla. Desconec ara el lloc exacte, nord, sud, est o oest, però allí, obert als quatre vents visuals, una simple tomba emergeix, potent: Nikos Kazantzaki. L’emoció inflà el meu pit davant la seva tomba, tot i que en aquell moment només havia llegit una de les seves obres i d’això feia ja molt de temps: Alexis Zorba. Sota el consell de l’Elisabeth vaig comprar aquest llibre de l’escriptor traduït al francès ja que jo ni coneixia, ni conec el grec, idioma en el qual està escrita l’obra.

Alexis Zorba és una novel·la, un cant a la vida, ànima i esperit es confonen i els valors estètics i morals es contraposen en un intent d’allunyar l’individu del mercantilisme social per a assolir els més alts nivells d’espiritualitat. De la novel·la es manté en el meu esperit l’essència d’un personatge lliure, resolut, sabedor del què vol, un individu que viu per a viure i no pas per a sotmetre’s a la vulgaritat dels materialismes socials: transformar l’existència diària en valors espirituals constants.

És el propi individu el que decideix, evidentment si en té la capacitat, el seu comportament estètic, ètic i moral. Tenim consciència del què cerquem ? Volem satisfer els nostres desigs a nivell material?. Ens interessa més el plaer del diner? El de la creació artística? El del bé dels demés? Al llarg d’una vida hi ha sempre diferents estadis en els quals la persona pateix efímerament estats mutables, tot i que la pròpia personalitat es manté gairebé sempre constant al llarg de tot el recorregut. Són els valors últims que pretenem assolir els que marquen aquest recorregut. En un moment determinat de la història, l’ésser humà comença a reflexionar sobre els valors que delimiten el propi comportament i els dels demés i decideix crear lleis que determinen la conducta del grup i la del individu: l’estela d’Hammurabi, les taules de Moisès, les lleis de Justinià, entre d’altres.

Kazantzaki defineix la novel·la com un diàleg; el diàleg entre l’escriptor i l’home del poble, és a dir, el diàleg entre la ploma i la gran ànima del poble. Alexis Zorba és, sense cap mena de dubte, una de les novel·les que es mantenen latents en el meu record. Allí s’hi troba l’essència de Creta, la síntesi entre Orient i Occident. L’escriptor té visió de present i de futur amb la mirada posada sempre en el món, el d’aquí i el d’allí, a mig camí entre les dues civilitzacions. Alexis Zorba no és un Déu, ni un semidéu, tampoc és un heroi, és un simple humà, una ànima errant a la recerca del plaer, un individu en constant lluita per a mantenir la llibertat enfront de l’opressió social.

L’obra de Kazantzaki és un crit: Tot home ha de cridar abans de morir. Quan l’escriptor sent un crit dins d’ell no el vol ofegar per a complaure muts i tartamuts. El crit és la llibertat enfront dels altres: no vull ser deixeble de ningú, tampoc vull tenir deixebles. El seu recorregut en aquest món és un simple instant, el temps just per a cridar: La meva ànima és un crit i la meva obra la interpretació d’aquest crit. Jo, allí, assegut sobre un angle de la seva tomba, el cel de Creta al cim, sentia retrunyir la seva ploma, era un bram profund sorgit del fons del sepulcre.

Alexis Zorba és un personatge extret de la vida real. Confiant-me a la memòria, recordo que en el llibre Lletre au Greco, el qual també vaig llegir en francès just després de la meva estada a Creta, Kazantzaki parla del personatge real. Un personatge amb el qual va poder compartir sis mesos a Creta. En aquest moment, escrivint aquest mots no m’he pogut alliberar del desig de retrobar les pàgines del llibre on Kazantzaki descriu el seu encontre amb l’home i m’ha colpit l’esperit de rellegir que cinc personatges al llarg de la seva vida van deixar una forta emprenta en la seva persona: Homer, Buda, Nietzsche, Bergson i, evidentment Zorba.

De la lectura d’un llibre pot subsistir en el record el pòsit de les sensacions que va generar l’obra i molts dels detalls que sense cap mena de dubte ha de contenir un llibre poden i solen desaparèixer amb el temps. De la lectura d’aquesta novel·la han desaparegut del meu esperit molts dels personatges, indrets i altres conjuntures singulars que estructuren el seu argument, tot i que els seus records es poden confondre amb els de les imatges de la pel·lícula realitzada a partir de la novel·la. El record és sempre selectiu, dissipa moltes de les particularitats i altres continguts i el lliure únicament a les sensacions viscudes en el moment de la lectura. Hi ha llibres dels quals, un cop les imatges han format part de l’oblit, no en resta cap mena de sensació, a vegades, ni tan sols el plaer que hagués pogut suscitar la seva lectura.

Fa uns dies, aquí, en el Centre d’Art, vaig tenir una conversa amb dos artistes residents, tots dos alemanys, en Fred Kobecke i la Holle Frank, els quals havien llegit el que avui encara es considera un best seller: The Da Vinci code de Dan Brown. En Fred manifestava una absoluta simpatia pel llibre, defensant els valor de erudició i coneixement sobre la història de l’art que, entre d’altres i segons ell, posseeix la novel·la. La Holle, ben al contrari, creia que el llibre estava despullat de tot valor literari, conseqüentment emocional. Ambdós coincidien, però, en la forta atracció que comportava la seva lectura: una atracció que feia molt difícil abandonar-la. La conversa em va encuriosir i vaig, tot seguit, comprar el llibre per Internet. Avui, un parell de setmanes més tard m’hi he capbussat gairebé fins a la meitat. El meu sentiment certifica la meva reflexió sobre l’obra; no és una de les lectures que es mantindran en el meu record. Es tracta d’un llibre que, si bé és cert que té una superficial força d’atracció, està absolutament despullat de qualsevol valor sensitiu. Els valors literaris es limiten a crear intrigues, a fi que el simple lector no pugui abandonar la lectura. El llenguatge és clar, directe i fàcilment entenedor, propi, en tot cas, d’un llibre que cerca única i exclusivament satisfer l’epidermis d’una gran massa social. Hi ha, a més, l’ús constant i excessiu de jocs simbòlics i criptogràfics indesxifrables: un bon guió per a un serial televisiu.

Uns dies més tard, des de Iraklion, un altre autocar prengué la ruta de la Messara, la regió on se situen les ruïnes de Faistos. Crec recordar que fou a Mires la destinació de l’autocar, d’on va ser indispensable de prendre’n un altre, ara no recordo si cap a Matala o Agia Galini. Tot i que les ruïnes provocaren en mi una forta impressió, el fet d’haver, no feia masses dies, gaudit profundament a Cnossos, no em va suscitar la forta emoció que havia pogut experimentar uns dies abans. Només hi havia un autocar de tornada i havia de passar a quarts de tres; espera i espera. Segons sembla, quan l’autocar ha de partir del seu origen i no hi ha cap viatger, el xofer pren un comportament letàrgic i, si voleu, aneu a peu. No va quedar cap altre opció que fer autostop. Quatre o cinc cotxes foren suficients per a iniciar el camí de tornada cap a Mires. Un home d’uns quaranta anys, ben vestit, molt educat, parlant força bé l’anglès, ens va explicar que això era força habitual.

Feia dies que jo ja havia pogut constatar la forta religiositat del poble a aquest illa mediterrània, sensació aquesta que no se m’havia fet evident a Atenes. Sia a peu, sia en cotxe o en autocar, molta gent es persigna al passar just per davant d’un temple, un cementiri o qualsevol altre indret religiós. Recordo com l’home que ens havia agafat fent autostop, a més de revelar una bona cultura, va manifestar d’aquesta manera la seva forta religiositat, doncs en els pocs quilòmetres que va durar el trajecte cinc o sis vegades es va persignar. Ho feia just al passar pel costat d’un cementiri, una església o un monestir, dels quals n’hi ha bastants per tota l’illa.  A l'Arcadia vaig veure quelcom que també m’arribà fins el cor. L’Arcadia és una regió molt muntanyosa amb carreteres perilloses plenes de revolts. Quan uns dies més tard vaig dirigir-me d’Argos a Olimpia, després d’haver visitat Epidauro, amb un cotxe llogat a Atenes, als costats de la carretera hi havia centenars de petites capelletes dins les quals petits llums d’oli cremaven constantment. Aquí en el nostre país podem trobar, tot i que no em massa profusió, poms de flors al costat d’alguna carretera. Allí hi ha el costum de mantenir viu el llum d’oli dins la capelleta. Desconec el sistema que els permet de perpetuar viu el llum, tot i que he de suposar que deuen ser els mateixos habitants de la zona els que els alimenten. 

Iraklion es mou sota un sol purament mediterrani, racons i carrers plens d’història, places i placetes, de sobta, un sòcol amb un bust al cim, un petit monument, un bust, vol representar Domenico Theotocopuli. Nascut a Creta i format a Venècia, hom no sap amb exactitud el lloc exacte del seu naixement, sí però, sembla que fou el 1541, segons declarava ell mateix el 1606 tenir seixanta cinc anys. Condemnat a viure a Toledo per imperatius del temps i no pas a Madrid com ell sembla hagués desitjat en un principi. Recordo haver sentit dir a un meu professor d’història de l’art que El Greco arriba a Espanya des de Roma, on no aconsegueix reeixir en el seu intent de situar-s’hi com a pintor, atret per l’Escorial. El mateix professor ens indicava que després d’haver pintat el somni de Felip II vers el mil cinc cents setanta i tants, el quadre fou presentat al monarca i aquests no mostrà cap interès per l’artista. També em queda present a la meva memòria que hi havia qui situava la creació d’aquest quadre vers el mil sis-cents deu. Desconec els fonaments que poden cuirassar una o altre versió. Són, en tot cas, alguna d’elles conforma a la realitat ? És ben cert que la força de la mística toledana demanava algun pintor que pogués complaure-la i, com un meteorit caigut del cel, el deixeble de Tiziano va trobar l’indret que li va permetre desplegar el seu manierisme personal.

La seva pintura s’enfosquí al llarg de més de dos segles, cap deixeble, cap seguidor i, encara menys, amants. El gran segle i el posterior ofuscaren l’obra del que a partir de finals del segle XIX i principis del XX seria novament considerat. És així que la valoració de l’obra d’un creador pateix les sotragades dels temps i de les individualitats. L’obra d'art no depèn única i exclusivament d’ella mateixa, sinó, sobretot, del receptor, en aquest cas l’espectador. Davant meu, l’obra d’El Greco no és immutable, és voluble com el meu estat d’esperit. El mes de febrer d’enguany, 2006, vaig poder contemplar novament el conjunt d’obres que es troben en el Museu del Prado a Madrid i m’avergonyí de no poder veure més que un conjunt de ninots bruts i escridassats. Fou la meva incapacitat a capbussar-me en l’obra del pintor, o bé fou la meva capacitat a no sotmetre’m al reconeixement establert per la història ?

Una experiència personal, ara fa uns anys, em va fer reflexionar profundament sobre el diàleg que es pot establir entre l’obra i l’espectador i, conseqüentment, sobre la valoració de l’obra d’art. Abans cal dir que, quan a principis dels anys seixanta vaig descobrir els impressionistes i la meva pintura estava sotmesa als efectes de la llum; els grans mestres francesos de finals de segle XIX assoliren en mi els màxims valors de consideració. Tenint en compte aquest enunciat, permeteu-me de fer-vos partícips de la meva experiència. Molts anys més tard, el mes de febrer del 1997, jo em trobava a la National Gallery de Londres, justament a la sala dels grans pintors espanyols del segle XVII. Allí hi havia els Velázquez, els Grecos, els Riberes, els Murillos i tants altres. Sense consciència de la temporalitat de les vivències del meu estat d’esperit, la vibració personal davant d’aquelles obres m’absorbia de cap a peus; l’estètica d’aquells pintors m’havia pujat al cap. Quines sensacions ! Quines ressonàncies emocionals les meves ! Em trobava capficat en l’estètica de la pintura espanyola del gran segle. Després d’un temps vivencial indefinit, vaig anar a petar a les sales del pintors impressionistes francesos. Quin neguit ! Quina brutícia ! Em va ser molt fàcil d’entendre aquells burgesos de l’últim terç del segle XIX que pregaven a les dones embarassades de no anar a veure aquelles exposicions sinó volien perdre el fill. Em va caldre mental·litzar-me per a poder canviar en mi els paràmetres que permeten valorar una estètica concreta per a, si més no, poder novament accedir a dialogar amb els pintors de la llum.

Un indret que des de feia anys també em ballava pel cap era Súnion; el territori més oriental de la mediterrània on els catalans ancoraren la senyera. El nom de Súnion es mantindrà a la meva memòria vinculat al d’una escola catalana on, a partir del 1977 i durant cinc o sis anys, vaig desenvolupar una petita tasca pedagògica. En Pep Costa-Pau en va ser el creador i l’impulsor. Un català catalanista, no pas tots ho són, creador d’una escola moderna amb fortes ideologies pedagògiques: home rígid, de caràcter fort, dominador, amo i senyor de si mateix. L’escola, creada a les darreries del franquisme, va haver de patir encara les travades de la dictadura, però amb obstinació i voluntat de servei al país, en Pep va dur endavant una escola selectiva i moderna. Un parell d’anys després que jo deixés l’escola, en Pep, tot baixant de Vilopriu, a l’Empordà, on projectava crear l’escola al camp, va patir un accident mortal a l’autopista a l’alçada de Sant Celoni. Fou un gran personatge i amic. La seva vídua, la Magda Planellas, va acceptar uns anys més tard, el 1994, de formar part del patronat de la fundació que jo vaig crear.

Súnion ha quedat, així mateix, lligat per sempre més al Mite de Teseus i el Minotaure. No fa gaires anys vaig fer uns dibuixos sobre aquest mite. Es veia un home matant una mena de bestiola amb banyes. Es tracta d’una petita sèrie de dibuixos dels quals no vaig quedar gaire satisfet. El fil d’Ariadna és el fil de la vida, del laberint, dels espais perduts i retrobats, és el fil del destí que grava l’empremta del camí, del retrobament de la sortida i no pas el fil de les engrunes de pa deixades al llarg del camí, aliment de moixons i altres petits alats. És, a més, el fil de la recerca i de l’esperit que nodrí el mite del colonitzador de les Cíclades.

Poseidó, un dia de forta calor, sol radiant i potent, s’assentà al cim d’un penya-segat, cap Súnion, per a poder dominar els grans espais marins: l’Aegeo. Terrible i temut a terra, fou déu violent. El trident, símbol pagà transformat pel cristianisme en diabòlic, i el dofí l’acompanyaren en els seus recorreguts marins per a transformar-se en Neptú, les filles del qual, suposadament formoses, eren retrobades pel meu amic el pintor Modest Cuixart en el cap de Sant Sebastià a Palafrugell.

Molts altres indrets, ruïnes, ciutats i viles vaig poder recórrer en el meu periple per Grècia. A Micenes vaig  trobar-me amb Agamenon rei d’Argos, l’Argolida o el Peloponés i amb qui vaig poder fer la guerra de Troia, malgrat que Jean Giraudoux desitgés que La Guerre de Troie “m’eût” pas lieu, doncs, just abans de caure el teló Hector diu : Elle aura lieu. M’hagués agrada ser Paris per a poder amar a la Bella Helena, però allí, en el bell mig de les ruïnes de Micenes, un cop travessada la gran porta dels lleons, vaig haver de prendre partit amb els Aqueos, mentre Homer s’amagava sota els gairebé tres mil anys d’història.

Molts altres records d’aquella estada es concreten a la meva memòria, entre d’altres Olimpia i Delfos. Permeteu-me manifestar-vos que una de les imatges que més fortament m’impressionaren al llarg d’aquell periple fou l’Hermes de Praxiteles a Olimpia, sense cap mena de dubte, una de les escultures més meravelloses que hagin pogut contemplar els meus ulls. Com és possible haver creat una obra com aquesta ?, m’he preguntat moltes vegades. Com és possible haver assolit els nivells als quals arribaren els escultors grecs dels segles V, IV i III abans de Crist ? A la meva ment avui encara es presenta com una realitat impossible d’explicar. Benauradament, Grècia continua essent un pou de coneixements; un país, una història, una cultura d’on emergí l’essència de la nostra civilització.

5 de juliol del 2006