Copyright: 2005 Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya


EL SOMNI DEL DESTÍ

Per a F. P. R.

El camí havia estat llarg, sinuós, pedregós, ple de escurçons, escorpins i llangardaixos. L’esperit, però, es manifestava lleuger. Al llarg de tot el recorregut, sempre de la mà d’Hermes, vaig anar trobant pastors, bruixots, eixelabrats, temples, Deus i Deesses. Afrodita, sorgida de l’escuma del mar, em donà la mà i m’acompanyà un tram del trajecte, alhora que m’instruïa en els quefers de l’amor. Més endavant aparegué Èol. Un de tots els vents, amb Ulisses, braç amb braç, em portà a Itaca. La voluptuositat de la meva imaginació m’obligà aquí i allí a fer recorreguts per indrets de llum i joia.

Retornat a mi i, mentre l’alè del camí llustrava el meu rostre de suor, alhora que Hèlios, lluint en el zenit, el brunyia suaument, vaig fer pausa, tot gaudint del somni de poder finalment retrobar l’oracle.

Davant meu, ferm, majestuós, radiant, s’aixecava el cim del Parnàs. El meu esperit fruïa de la lírica de tants i tants poetes que la inspiració ha beneït a certs éssers humans. Suaument, el somni m’envaí novament i em sentí envoltat d’Apol·lo i Dionís. La llum defallí i llurs imatges apareixien diàfanes, ara donant-se les mans, ara separant-se i dansant cadascun d'ells a ritmes diferents, Era el joc majestuós d’una dansa, ara compassada, ara frenètica. Entre llorers i oliveres, en concert harmònic amb les muses, Apol·lo es movia bell i ben plantat. Era el triomf de la bellesa serena, de l'equilibri, del control del cos i de la ment. Dionís, sacsejant cos i ànima, envoltat de sàtirs, silens i bacants, cabriolava amb gestualismes violents una desenfrenada dansa orgiàstica. Un i altre s’entrecreuaven al meu voltant, s’odiaven, però, s’estimaven alhora. Obrí ells ulls i em vaig trobar embolcallat per nimfes, muses i nereides dansant al ritme del meu cor.

Jo havia travessat el golf de Corinti i, tot fent camí, ja ben a prop del vessant est del Parnàs, aparegué majestuosa la ciutat de Delfos. Vaig tornar a seure, aquest cop sobre un banc de pedra fosca al costat de la Deessa Gea, trista, pensant en Urà, i vaig poder contemplar l’esplendor imposant, d’estil seré, dòric, peristil amb tambors estriats sense base, del temple d’Apol·lo. No gaire lluny d’allí un grup d’aurigues s’instruïen pels jocs.

Apropant-me al temple vaig percebre de ben a prop Apol·lo. Ell mateix, tot just veure’m, va deixar la lira i em va rebre en el llindar de la porta. L’arc i les fletxes es trobaven en un racó de la pro naos. Quina bellesa! Música i poesia irradiaven del seu cos. Em va fer seure al seu costat i m’instruí sobre la cacera, la medicina, la poesia i la música. Em parlà de Zeus, el seu pare, i d’Artemisa, la seva germana, bessona i verge i, en el fantasma de la ficció, varem iniciar un llarg periple per indrets de tota la Elláda. Varem trobar Ulisses i Homer i Orfeu, amb la seva cítara. Varem baixar fins les Hades i, a Esparta, em vaig enamorar de la bella Hel·lena. Per moments em vaig sentir Paris i, el desig de raptar-la m’envaí l’esperit. A Troià, embriagat d’Aquil·les vaig matar Hèctor i, finalment, vaig entrar la ciutat dins del cavall.

Desvetllat del somni, finalment, Apol·lo m’agafà la mà, m’ajudà a aixecar-me i m’introduí dins del recinte. Fou allí on, en una clara penombra, vaig poder contemplar un grup de Sibiles extasiades. Baixant en el subterrani, en una fosca penombra, una dona, just per sobra la cinquantena, ben proporcionada, esvelta i poderosa alhora, emmirallà els meus ulls. Al seus peus jeia morta Pitó. Era Pítia, la Pitonissa. Apol·lo, sense demanar-m’ho, li indicà de predir el meu destí. Davant l’òmfal va començar a mastegar fulles de llorer i, per unes escletxes del terra, aparegueren emanacions sulfuroses. Pocs minuts desprès, el seu cos començà a sacsejar-se amb moviments convulsius, alhora que barbollava mots incomprensibles. Els moviments continuaren frenèticament fins que tremolors l’envaïren de cap a peus.

Uns instants passats, ulls retornats, rostre nerviós, se m’apropà i, amb veu potent, em predigui el destí.

 

Jordi Rodríguez-Amat

23 de setembre del 2012