La Mireia i en Pau - Cartes entre amics

A RPC

Carta de la Mireia a en Pau

Hola Pau,

Si Mahoma no va a la muntanya la muntanya va a Mahoma!

Ara que m’ha marxat la cremor, la indignació, l’enuig... que jo vaig patir el dia que em vas fotre fora, doncs així ho vaig viure, crec que ha arribat el moment d’intentar fer un acomiadat una mica millor.

M’ha costat bastant pogué escriure aquesta carta però la crec necessària, el menys per la meva part vull un balanç positiu i oblidar els dos darrer dies passats amb tu.

Tenim dues coses en comú, com són el món de la música i l’esperit romàntic i no voldria trobar-te un dia i fer veure que no et veig, Tampoc voldria sentir parlar de tu i fer com si no et conegués. No sé si tu pensaràs igual. Jo, amb aquesta carta, vull intentar un acomiadament amical, amb ànim positiu i sense entrar en polèmiques estèrils ni jocs psicològics.

Haver passat alguns dies amb tu aquesta passada tardor, en general ha estat una cosa bona que he viscut, sobretot si ho contrasto amb la situació molt difícil que jo estava vivint, una situació que tu coneixes bé, ja que t’ho havia explicat tot. Encara no fa un any que m’he separat d’un senyor amb qui portava més 25 any vivint. Bé, més aviat cal dir que, més que separat, ell m’ha deixat i, a més, estic menopàusica. Un canvi aquest ben normal però important en la vida d’una dona. En tot cas, no pretenc justificar-me de res, però vull dir-te que tu i jo ens trobàvem en situacions ben diferents que, ni tu ni jo varen saber tractar correctament.

Em trobo en un procés d’intentar configurar una nova situació personal i he de fer el que s’anomena un dol davant d’una pèrdua per a mi important. Com et vaig dir, no vull ni puc establir una nova relació de parella amb tot el que comporta això. Necessito un temps per pair el que m’ha passat i amb això no vull dir que jo no necessiti enormement un senyor, amic especial, i també amigues que m’acompanyin en aquest procés. Tampoc crec en el refrany que diu: a rey muerto, rey repuesto. Les relacions humanes son molt complexes. L’enamorament es una flor que es panseix i moltes vegades no en queda res. Creu-me, necessito temps per a tornar a començar. Segurament em vaig equivocar per no tenir consciència clara del que necessitava o necessito.

Tu i jo som molt diferents, ja t’ho he dit. Els nostres dissenys de vida son incompatibles. Tu m’ho havies dit alguna vegada i veig que tens raó. I des d’un bon inici te’n vas adonar que jo no era la dona que tu necessitaves, però vas tenir molt poca paciència, els sentiments et van trair i no em vas entendre i em vas fer mal. Potser que m’equivoqui però això es el jo vaig viure. Una cosa és la realitat i una altra ben diferent el que voldríem que fos aquesta realitat.

Estic satisfeta i orgullosa que em consideressis feminista, ja sé que tu tens una altra perspectiva i amb això no vull, en cap moment, considerar-te masclista. Crec que no ho ets. No sé si, com tu em vas dir aquells dies, el futur és de les dones. Tant de bo que fos així, però crec sincerament que les bones relacions de parella en un futur han de tenir una bona dosis de feminisme. La parella, és a dir, la convivència home-dona, ha de canviar, és més, està canviant. Però també és cert que en tot canvi, nou i vell conviuen all llarg d’un temps. També és cert que no sempre tots els canvis son bons, no hi ha models ni referències clares, i si, a més, hi afegim l’educació que hem patit, aleshores no resulta gens fàcil establir unes relacions home-dona sanes i equilibrades. No sé si em sé expressar correctament. Tampoc sé si dins de la meva confusa ment tinc les idees clares. Sigui com sigui, crec que estem en una societat masclista, conservadora i, sobretot, moralista on es reprimeix l’amor i la llibertat.

Cada vegada penso més que s’han de fer alguns canvis en la vida de les parelles i aquests canvis han de ser positius pels dos, Cal que no hi hagin fanatismes. Cal no culpar el sexe masculí, però, hem d’anar obertament cap el feminisme. Entenc aquest com el camí cap a la igualat real entre l’home i la dona amb el dret manifest a la diferencia, per que els homes i les dones som diferents. Si tingués una parella, la voldria considerar la relació més com una amistat, per a poder, així, compartir afinitats comunes a més, està clar, d’una bona sexualitat. Crec que en aquest projecta de parella feminista i guanyarien els dos, tant l’home com la dona.

T’admiro com a persona i com a músic. Mai havia viscut tant intensament moments creatius com aquells en què tu em vas fer escoltar les teves composicions. La manera que sents el teu art crec, és un fet molt femení. La intensitat anímica que atorgues a la creació, la manera que mimes els teus amics i, sobretot, les moltes hores que passes treballant.

Perdona, però no sé si tinc clar tot el que et dic i el per què t’ho dic. Segurament deu ésser per que crec que amb tu podria arribar a tenir una bona relació sentimental. Una relació diferent de la que varem tenir. Intento expressar el què penso, tot i que no sé si tu apreciaràs la meva sinceritat i que, un dia no molt llunyà, puguem conversar tranquil•lament prenent un cafè i, així, poder afogar el record d’aquell dia fatídic per a poder iniciar una bona relació sentimental.

Vull poder-te trucar amb pau i tranquil•litat, alegrar-me si et trobo, consultar-te qualsevol cosa que necessiti i poder parlar de tu amb molta estimació.

Una abraçada molt forta

Mireia

Carta d’en Pau a la Mireia

Benvolguda, apreciada i estimada Mireia,

Els sentiments davant d’una determinada realitat poden, i moltes vegades ho fan, transformar-la i fins i tot mal interpretar-la. Som ésser humans i estem sotmesos a tot tipus d’afeccions. Vulguem o no, no ens hi podem alliberar. Tu, com jo i com qualsevol altre persona que pugui ser qualificada d’humana hi estem condemnats. Serà aquesta la grandesa i, alhora, la misèria humana ?

Accepto la “cremor, indignació, enuig...” amb què qualifiques el teu estat d’ànim en el moment en què ens varem separar. Sentiment humà i comprensible aquest que et va fer patir allò que tu bateges amb les paraules: et vaig fotre fora.

La meva percepció davant d’aquella realitat és un altre. Permet-te’m dir-te, abans de continuar, que no puc ni vull acceptar-la arrelada a una certa objectivitat. L’objectivitat no és més que el conjunt de subjectivitats i la meva percepció només n’és una, per la qual cosa no pot accedir a ser objectiva. A cadascun de nosaltres, la vida ens ha donat i continua donant-nos experiències viscudes que ens permeten creure en una raó vàlida per a continuar-la vivint i, sobretot, interpretar-la. En aquest moment doncs, accepto de no tenir la capacitat necessària per a ser objectiu. Tot i això, la interpretació que jo en faig n’és una altra. En lloc de fotre’t fora vaig creure que el malestar sorgit els darrers últims dos dies no ens permetria de continuar gaudint del estat meravellós dels dies anterior, en concret de la primera trobada la qual ens va oferir estats personals que tu mateixa vas qualificar de meravellosos. És així que et vaig dir que creia que el millor seria de no pas continuar ja que els estats d’ànims no ens podrien permetre de donar-nos la bellesa en què s’havien viscuts els anteriors. Tot i això, recorda que et vaig consultar la possibilitat de no continuar en aquell moment i no vas ser, en cap moment, una imposició. Entenc que només el plantejament va ser suficient per a que tu, sota una forta susceptibilitat, t’ho plantegessis com una imposició.

Pensava i continuo pensant que tu, benvolguda amiga, ets una gran persona. Penso també que, a tu com a mi, la realitat de la vida ens sobrepassa i estem sotmesos a les nostres dèries. Tu has estat sincera amb mi en la carta que m’has enviat. Et vull pagar amb la mateixa moneda i, de la mateixa manera, vull ser sincer amb tu. Sé que estàs encara passant un mal moment i que només el temps i una força de voluntat en el canvi et pot ajudar. Jo també he passat per moments molt difícils en aquesta vida. Si al teu estat actual s’hi afegeix la teva, permet-te’m dir-ne, dèria pel que es qualifica de feminisme, fa que encara et sigui de més difícil sortida. No vull pas que et prenguis aquesta consideració altrament que de la manera en què jo vull formular-la. El feminisme, com el masclisme, com qualsevol altre –isme arrelat a dèries personals sotmet l’individuo a una manca de visió clara i objectiva del món. No vull estendrem en aquest sentit ja que no sé si podria o sabria expressar-me sense fer-te mal. És evident que no tindria jo cap inconvenient en, novament, i de paraula, entrar en consideracions sobre aquest aspecte, tot i que no sé si el teu estat personal en patiria.

Pel fet que crec tenir un cert coneixement de mi mateix, que no pas absolut, i sé de les meves necessitats sentimentals i emocionals, a més d’altres de caire fisiològic, deixa’m confessar-t’ho, m’hagués pogut enamorar fàcilment de tu. Va ser amor el que et va fer reaccionar com ho vas fer? Benvolguda i estimada amiga, què hagués passat si la teva situació personal i, evidentment, la meva haguessin estat altres. Ben segur que el cap m’hagués dit: Pau la relació que tu necessites amb una dona no és la que la Mireia necessita, avui, amb un home. Sota aquest sospita, només hi hagués hagut la possibilitat d’adaptació i això en el supòsit que no haguéssim acceptat la relació com una simple relació passatgera, la qual cosa també hagués pogut tenir un sentit.

T’agraeixo de tot cor el concepte que tens de mi com a persona. Sé, evidentment, l’esforç que he de fer per viure una vida en el món de la música, i t’agraeixo de tot cor el reconeixement que fas de mi com a persona.

Tot i que havíem coincidit fa anys, t’he de dir que no et coneixia, però els dies viscuts conjuntament a Lleó em van permetre de trobar una dona que, avui, aprecio i estimo com a persona. Mai hagués jo pogut pensar en fer veure que no et conec si algun dia ens haguéssim trobat. Ben al contrari, entre nosaltres va ser molt més maco el que va passar i això té molt més pes que l’acabament, paraula aquesta que no voldria acceptar-la. Per què acabament ? Jo voldria que no s’hagués acabat res entre nosaltres. És així que et demano d’acceptar que no hi hagi cap acabament. No m’agradaria que després d’aquest carta tot quedés en un foc d’encenalls. Malauradament crec que és el que passarà. Però, Mireia, creu-me, m’agradaria tornar-te a veure i poder reiniciar una simple relació d’amistat amb tu. Una relació d’amistat i no pas sentimental. Sé que aquest no és el teu desig, però tu saps que aquests tipus de relacions no són sempre possibles. T’he de confessar que jo no tinc ni he tingut mai cap rancor envers la teva persona, tot al contrari, un bon record i el desig d’una bona amistat.

Respecte a les meves composicions musicals, en podem parlar alguna vegada llargament, si així ho vols.

Em satisfà que hagis estat tu qui m’ha escrit, tot trencant el glaç de la situació. Moltes vegades pensava fer-ho jo, però, la por de fer-te mal, ja que no sabia quin era el teu estat anímic, m’ho va impedir.

Mireia, a finals de desembre he d’anar a Mòdena per raons professionals. Però com moltes altres vegades he fet i considerant que la meva situació personal no m’obliga en aquest moment a cap equilibri amb una relació de parella, he decidit de fer una llarga estada a Londres. És així que l’u de febrer m’instal•laré a la capital britànica per un període mínim de sis mesos. Així mateix hi ha la possibilitat, si em plau, d’allargar la meva estat allí més temps.

No vull acomiadar-me sense manifestar-te, novament, la meva consideració envers la teva persona, el meu afecte i el meu respecte.

Una forta abraçada

Pau

Jordi Rodríguez-Amat