Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

AVUI ÉS TRENTA-UN DE DESEMBRE

Sóc en el museu Rodin a París. Dos quarts d’una del migdia d’un dia qualsevol, d’un any qualsevol. És l’hivern. Hi ha molta gent. Molts d’ells fan cara d’estúpids. Aquí fa calor, però jo tinc fred. Hi ha molta gent, molta gent. Un jove aquí, una noia allí. La noia és molt maca. Parla molt. No calla mai. Em mira i somriu. Baixa el cap i es posa vermella. Li he fet l’ullet. Hi ha cares de tot el món. Una senyora gran, molt grossa, cara rodona. Un gripau amb pantalons observa, aquí i allí. Camina, ara s’atura i fa com si...... Sí, com si entengués. Una senyora, diguem-ne una dama, es pentina davant d’un gran mirall. Mireu aquell senyor. Es podria dir que hi entén molt. Una vigilant camina d’una sala a l’altra. Quan deu cobrar?. Segur que ben poc.

Avui és trenta-u de desembre i tinc cinquanta-dos anys. Són dos quarts de quatre de la tarda del mateix dia i em trobo assegut davant d'una taula d’un cafè de la rue des Écoles. Enfront hi ha un cinema amb dues sales. Fa molt fred fora. Petites volves de neu moren dolçament. La gent té molt fred fora. Són imatges que passen. Un petit soroll rera meu. À dix heures et demie...... diu algú, però no ho acabo d’entendre. Ça fait rire...... alors là!. Il n’y a que le patron. Parlen molt de pressa. El meu estat de delectació no em permet fixar l’atenció del que passa rera meu. Em trobo bé, molt bé. El petit soroll de la cafetera. J’y vais!. Rialleres de joia. Cela n’a pas de sens...... . Arrête-toi!. Dues vailetes. Choco-crème. I jo penso a l’home que passa. Qu’est-ce qu’il fait?. Qu’est-ce qu’il a?. Qui c’est celui là?. No, no el conec. I aquell altre home dins el seu petit cotxe?. El radiador m’escalfa una cama i sento la sensació de benestar. Els meus peus estan encara una mica freds, però em trobo bé, molt bé. Pel meu cap hi passa una mica de tot; preguntes i respostes que deixo anar lliurement. I escric perquè penso, sinó no escriuria. Està clar!. Si decidís de parar d’escriure, podria no pensar en res. Però no, em plau deixar gronxar els pensament lliurement. Més rialleres rera meu. Au revoir!. Les dues vailetes estan allí encara, en un lloc qualsevol del cafè. Jo no sé exactament on. Tant se val!. Està clar que jo podria mirar enrera. No en tinc ganes. Estic bé. Em trobo molt bé. La porta del cafè s’acaba de tancar. Una de les vailetes s’ha anat. Quelle heure est-il maintenant?. Jo podria mirar el meu rellotge i sabria l’hora, però decideixo de no fer-ho. Vinga, ja n’hi ha prou.

Trenta-un de desembre del 1997

Jordi Rodríguez-Amat