Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

NO CONEC EL NOM DE LA DONA

 

El dia és espès i fa molta calor. Un diari davant meu al cim de la taula obert per la plana 36. Ve’t aquí un número sense gairebé cap sentit si no fos que està compost pel 3 i el 6. El 3 és número sagrat. Tot i que no ho és, el 6 ho podria ser dues vegades.

Un aparell d’aire condicionat estabilitza la temperatura del local, un bar en el carrer Botines de Palafrugell. L’espai no té cap atractiu. Unes màquines enganyabadocs amb moltes llums encenent-se i apagant-se. Un televisor de 37 polsades mostra un programa d’un canal d’allò més comercial. Absolutament cap interès: un simple concurs d’endevinalles per a gent de poca lluminària mental.

Què hi faig jo aquí?. Dos grans vidres permeten infiltrar-se vers l’exterior on hi ha dues furgonetes aparcades. Enfront venen instruments de música. El soroll de l’aparell d’aire condicionat és rítmic sense arribar a molestar. Sense saber gairebé perquè tinc la sensació de buidor. Està clar, em trobo en un d’aquest locals sense so ni gràcia.

Una dona jove, passiva, de trenta anys i escaig està asseguda a la barra del local prenent un cafè amb llet. Està passant l’estona, fent temps. És sexualment atractiva. S’aixeca i va a buscar un diari: El Punt. Hi ha un altre periòdic, però no sé si és un diari o una revista esportiva.

La dona m’agrada, té un cert atractiu. No és estilitzada. El cos ben fet sense ser modèlic. Més aviat plena, però captivadora. S’ha posat ulleres per llegir tot i que sembla passar fulls molt superficialment. Cabell llarg fins mitja esquena, negre, sense tenyir. Oh! Crida la cambrera. Algú ha perdut la possibilitat de guanyar diners en el programa del televisor.

Un client a la barra. No té cap sentit per a mi. I la dona?. Per a mi està buida. No conec el seu estat personal, la seva psique. Continua deixant passar el temps. Tinc dos telèfons mòbils a la butxaca. Cap d’ells sona. Si ho fessin podria entrar en contacte amb algú allunyat.

Uns minuts més tard he sortit al carrer per a esperar a una persona i, al cap d’una estona, ha sortit la dona. Just en el moment de travessar el carrer un cotxe passa i fa sonar el clàxon. La dona es dirigeix a mi tot dient: n’hi ha que estan boixos. Jo li responc: qualsevol podria estar boix per tu noia. Els llavis se li empolainen de joia. La dona no té pressa i continuem parlant. Al cap d’una estona arriba la persona que jo estava esperant. La dona, amb una rialla trista, exclama: com sempre, em trobo al mig.

26 de juny del 2006

Jordi Rodríguez-Amat

 

A pàgina inici A pàgina inici