Hi havia forts contrastos de llum i ombra. La vermelló trencava la monotonia cromàtica del ple dia i les imatges a contrallum començaven a esdevenir difoses. Era una tarda com moltes altres, però no com totes. L'ombra del tren en marxa es projectava sobre els bancals produint efectes visuals de força bellesa.

Les impressions esdevenien quotidianes i els sentiments es mantenien pausats. De sobta apareix l'agulla de Sant Feliu amb la catedral al cim. Gairebé fugaç desapareixen les cases de l'Onyar. Hi ha qui hi veu la Ca d'Oro, d'altres, pocs, fins i tot el Palazzo Ducale. La imaginació és ben lliure.

De sobta apareix un munt de gent. Per sort només son pures imatges. No voldria pas viure els sentiments de tots ells. En lloc de voler-ne esbrinar el món interior, prefereixo ensopir-me en el paisatge que passa davant meu. Mentrestant, el tren baixa, diuen els d'allí. Per als d'aquí, va pujant.

Sóc un ninot encantador en front de... . El sol és lluent i ple. Les ombres s'allarguen fins l'extrem on s'esvaeixen.

La noia de davant té una frescor melangiosa i cabells llargs. El tren s'atura. Una dona de parla castellana amb un nen... . Un jove pregunta està lliure a la noia del costat i seguidament s'asseu.

Els colors ja no són els mateixos, els contrastos tampoc. La noia estudia anglès amb un diccionari.

Tendremos que acostumbrarnos a no pensar en él, li diu una dona a una altra més gran, segurament la mare, i baixen del tren. Les mans de la noia de davant són molt maques, fines i suaus. Mira per la finestra evitant la meva mirada.

Em resisteixo a voler analitzar la psicologia del individus, m'encisa, però, gaudir de les petites sensacions visuals i acústiques que m'envolten.

Es fa de nit. Fa dies va ploure força i hi ha tolls d'aigua en alguns camps. El contorn de les muntanyes es dibuixa sobre un fons taronja. Són fosques, davant meu. Un abisme de llum al darrera. Maçanet-Massanes.

Estira les cames cap aquí, sento. Oh no, estic bé. Les sis menys cinc, dos de febrer del dos mil u. Em sento cansat, però estic bé. Una dona diu és molt  trempat aquell noi.

He clos ells ulls un moment i el soroll del tren ha augmentat. La noia de davant meu refusa la mirada. Fora deu fer més fred ara.

5 de febrer del 2001

Jordi Rodríguez-Amat

A pàgina inici