Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

DINS LA BANYERA

Estàvem junts, tots dos, dins la banyera. Ella era feliç, bé, ho semblava, o simplement ho feia veure. Segurament ho era. Jo estava al seu costat. La banyera era petita. De sobte, em vaig col•locar al seu damunt. Ella es trobava panxa enlaira. La vaig mirar directament al ulls, sense dir res. Em va aparèixer l’idea de fer l’amor dins la banyera, però era massa petita. Un dia ho farem en una banyera més gran, molt més gran que aquesta. La seva mirada, ulls dilatats, era penetrant i dispersa, però inquisidora alhora.

L’Aurora era una dona sensitiva i trista. No teníem res més en comú que un simple lligam sentimental, però, cal dir-ho, molt superficial. Dona d’emotivitat variable, els seus sentiments eren molt diferents dels meus, inclòs el caràcter. Jo me l’estimava, però d’un amor inconstant. Era una dona senzilla. Tot i ser sensitiva era poc sensible, fàcil de donar el cos, però difícilment l’ànima.

Els seus ull reflectien la tristor del patiment de la incomprensió mútua d’ella i del seu ex-marit. Com en moltes altres parelles, la relació no va ser gairebé mai bona. Jo no el vaig conèixer mai, tant sols sé d’ell el que ella m’explicava. Em va explicar moltes vegades l’odi que sentia envers ell. S’havien separat feia tres anys.

Jo la vaig conèixer per atzar. Un bon dia prenent una cervesa en el cafè Zurich de Barcelona, a la barra, ella, al meu costat, em preguntà si tenia foc. Me la vaig quedar mirant una estona directament als ulls. Els tenia macos, molt macos. Em va encisar. Una noia tan maca com tu no hauria de fumar li vaig respondre al cap d’uns segons. Es va posar vermella i tot seguit em va fer un petó a la galta.

Poc em va costar enamorar-m’hi. La relació sentimental es gronxava, ara més, ara menys. Hi ha realment alguna relació impossible ?, em preguntava jo. La nostra no ho era però gairebé. Ella tenia por. Por, però, no pas de mi. Tampoc pel record del patiment que havia sofert al llarg de la seva relació marital. Tenia por per la seva incapacitat a tornar a una nova relació, por per les pròpies dificultats en les que ella creia trobar-se: un treball precari i mal remunerat, així com la incapacitat a gestionar el petit patrimoni que li deixà el marit. Tenia por a un nou fracàs.

Ella veia que jo em mantenia al marge per a no involucrar-me en la seva vida personal i crear-li més confusió. Aurora, li deia jo moltes vegades, ja sé que les relacions són difícils i la nostra podria limitar-se a un simple joc sentimental, però tens la possibilitat de jugar-lo, tot i les conseqüències que pugui crear un trencament. A priori, la por d’un possible trencament no li permetia gaudir-ne plenament. A més, altres tipus de problemes personals limitaven la seva capacitat a decisions valentes. Els fills, tot i que ja d’una certa edat, oprimien la mare. No ho podien fer amb el pare per la barrera que ell mateix els havia creat. D’altra banda, el pare d’ella, molt i molt gran, necessitava de les seves atencions i ella s’hi trobava obligada.

M’hagués agradat conèixer el seu pensament, poder penetrar a través aquella mirada a l’interior del seu cervell i despullar la seva ànima. Tot el que jo podia fer era descobrir, just a través dels seus ulls, la seva malenconia, la placidesa de les seves nostàlgies tenyides d’odi, la joia prenyada de tristor de la nostra relació i tot un pensament ocult que se m’escapava de la seva mirada.

La voluptuositat de la relació generava estats sensitius de plaer temporals. Com jo mateix, he de suposar que ella hagués volgut perpetuar aquells moments, però no hi ha res estàtic. Tant els sentiments interiors com el món exterior estan en constant evolució. La metamorfosi del propi cos s’acompanya sempre de l’evolució del coneixement, de la mateix manera que el propi univers està sotmès als canvis. És la fugida constant de la temporalitat del moment: el Panta Rei d’Heràclit. En aquell moment aparegué a la meva ment allò de què, tot canvia excepte la perfecte continuïtat del canvi. I si el món és un foc sempre viu, això no passa amb els sentiments. Aquí entrem però, en una possible contradicció doncs el foc transforma els elements, com el foc dels sentiments s’encén i s’apaga constantment.

Ens trobàvem a l’habitació 34 de l’hotel Rivad al Moussika a l’antiga Medina de Marrakech. Jo continuava a mirar-la directament als ulls. Ella, passiva, me’n regalava la brillantor. Des de l’habitació es sentia el so de l’aigua de la font ben a prop de la nostra habitació i el murmuri de la vida a l’exterior. Mentre la mirava als ulls vaig pensar per un moment a dir-li: t’estimo, però no li ho vaig dir, doncs ella sabia que l’estimació és sempre relativa. No hi ha cap amor absolut. En un moment vaig pensar que ella podria estar pensant el mateix. Em vaig posar fictíciament a la seva pell i vaig pensar, si en trobo un altre que m’estimi com tu, tindré la possibilitat d’escollir. Sempre cal tenir una porta oberta.

Quan sortirem de la banyera anirem al llit i l’estimaré.

6 de febrer del 2001

31 d'agost del 2006

Jordi Rodríguez-Amat 

A Centre d'Art Contemporani, Casa-Taller Rodríguez-Amat