CAMÍ D'ASWAN

Cap a les tres i mitja de la tarda del 13 de febrer del 2001 la caravana de vehicles emprenia camí vers Aswan. Havia estat necessari d’unir-se a la comitiva per a fer el viatge junts. El trajecte de Luxor a Aswan és extremadament perillós pels molts atemptats chiïtes de la zona. Dos autobusos plens de turistes francesos, al menys parlaven francès, diverses furgonetes i altres cotxes, juntament amb el nostre, formaven la comitiva amb escolta policial. Davant, darrera i varis altres vehicles de policies estaven distribuïts entre els que formaven la comitiva. Jo anava en un cotxe que es va situar aproximadament cap al mig de la caravana. Un conductor i un guia anaven davant i jo darrera. Hi havia policies per tot arreu, cridant i movent-se d’un costat a l’altre, organitzant o desorganitzant tota la comitiva. Armats de cap a peus, parlaven molt de pressa i gesticulaven a tort i a dret.

A Egipte, on hi ha turistes hi ha policia: a prop dels monuments, en els hotels, per les carreteres, bé, n’hi ha per tot arreu. Mig bruts, deixats, mal vestits, desmanegats en la gran majoria dels casos. Els que formaven el comitent per a fer el trajecte semblaven més aviat militars, en tot cas devia de ser una mena de policia militar ja que tant el to com el comportament d’aquells homes era molt enèrgic.

Després d'uns 60 km de recorregut, devia de ser a prop d’Esna, la caravana s’aturà. Es podia fàcilment endevinar que ens trobàvem en una cruïlla de carreteres. De sobte, un home vestit de civil s’apropà al nostre vehicle i comença a gesticular i a parlar, gairebé cridant, amb el guia. Parlaven en àrab i no els entenia de res. El guia va baixar del cotxe i va haver de mostrar una mena de carta o passaport a aquell home que, cada vegada més, parlava de manera irracional. Devia de ser un personatge important dins del comitent i, segurament, el responsable de la seguretat. Nois vestits de militars d’entre 15 i no més de 17 o 18 anys es van apropar. Al cap d’una estona, el guia obrint la porta del darrera el cotxe em diu que calia fer pujar un escolta dins del cotxe. Un noi molt i molt jove, jo diria d’entre 15 i 16 anys va pujar i es va seure darrera sobre una mena de banquet. El noi portava una metralladora i ple de municions al voltant de la cintura. Tot i que jo no tenia por, la situació en la qual ens trobàvem, els entorns, bruts i depriments, els rostres de la gent que ens miraven de per tot, generaven un cert respecte.

La imaginació és sempre ben lliure i, tot just es va reprendre la marxa, vaig començar a pensar en la possibilitat de què aquell noi, armat de cap a peus, pogués ser un terrorista. Jo tenia el sentiment de què aquell noi estava nerviós ja que, de tant en tant, acariciava l’arma, tot fent un soroll estrany amb les dents. El tenia darrera meu cap a un costat i jo només el podia veure de reüll si no volia tombar el cap. Vaig estar constantment reflexionant, tot pensant que si em volgués matar ho hauria de fer tot disparant l’arma de baix a dalt ja que no tenia espai per a col•locar la metralladora horitzontalment. Però, exposar-se, només per a matar a una persone? Els responsables dels terroristes no haguessin decidit el sacrifici d’un sol home per a matar-ne només un. Els atemptats suïcides que jo sabia s’havien produït a Egipte havien acabat amb la vida de moltes persones.

La caravana continuava el seu recorregut, mentre el dia anava caient lentament. El noi no parava d’estar nerviós i continuava manipulant la seva metralladora. Davant nostre hi havia, ara, un autobús. Tots els cotxes marxaven molt i molt junts, deixant molt poc espai entre ells. La marxa es feia, ara de pressa, ara a poc a poc. Mentrestant, jo observava el paisatge, brut, molt brut. Per la carretera, pels arbre, per tot arreu hi havia pols. La gent mal vestida i bruta. De sobte veig sortir un home d’un canal a prop del riu completament nu i sense cap tipus de pudor es va començar a vestir. Vaig pensar que els àrabs no es rentaven mai. Què feia aquell home sortint de l’aigua, una reflexió sense resposta.

Tot d’una, una ràfega de metralladora esclata dins l’autobús de davant nostre. Una bala travessa el parabrises del nostre vehicle i el conductor cau mort a l’acte. Una bala li havia travessat el cap i va sortir trencant el vidre de la porta de darrera. Per sort, en aquell moment la marxa era molt lenta i el cotxe va parar de cop. Tot els cotxes es van parar i el jove de darrera nostre obra la porta de darrera del cotxe, baixa tot corrent tremolant i, amb la metralladora a la mà, se’n va directament cap a l’autobús de davant. De sobte, s’atura i comença a caminar cap enrera. Té por i tremola sense control d’ell mateix. Tot tremolant, comença a disparar sobre l'autobús del davant. Està com boix. No para fins que sembla haver esgotat la munició. Al cap d’un parell de segons una forta detonació esclata a la part del davant de l’autobús. El noi cau ferit de mort per les bales d’altres militars que s’aproparen tot seguit.

46 persones mortes, els dos terroristes, el noi de l’autobús de davant i el que anava en en el meu cotxe.

13 de febrer del 2001

31 d'gost del 2006

Jordi Rodríguez-Amat