Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

LA NÚRIA

Mantenien viu el plaer de les festes d’amics. Econòmicament estaven ben situats. Un bon dia, en un d’aquelles festes, just a l’hora del brindis, la Núria es va aixecar de la taula amb la copa a la mà. Era la revetlla de Sant Joan, una celebració festiva en el nostre país, bé i en molts altres països pel fet de coincidir amb el solstici d’estiu. Amb veu ferma i sense tremolar va demanar un moment de silenci. Tots els que estàvem allí varem pensar el millor, calia fer un brindis per l’amistat, però, per què la Núria i no pas en Francesc, el seu marit ? El seu caràcter, orgullós i altiu i el fort desig de ser ella qui manifestés la decisió que havien pres l’obligaren. La Núria tenia quaranta vuit anys. Havia viscut sense cap mena de penúries, sobretot els últims anys en què el negoci del marit funcionava bé, molt bé. El marit era una persona de caràcter fred, amb desig de poder, extremadament arrogant, el diner, deia, em dona poder i prestigi. El desig de riquesa el va convertir en persona presumptuosa, un comerciant sense cap tipus d’escrúpols i estafant al fisc tant com podia. El diner negre li brollava per les orelles. La relació de la Núria amb el marit havia estat molt lliure, fins al punt d’haver accedit amb altres parelles al intercanvi de relacions sexuals.

Amb una actitud especulativa, un cert esperit d’explotació, incloent-hi els treballadors, esforç i força sort, el marit havia aconseguit un bon patrimoni. La Núria, una dona més aviat lleugera de caràcter, molt simple d’esperit i sense gairebé cap mena de cultura personal no havia participat gaire en el negoci del marit, tot i que ella, un temps després, afirmava tot el contrari. Hi ha qui diu que el treball dignifica la persona. Vist, ja sigui de dins enfora o de fora endins, quina dignitat pot tenir l’individu després d’haver dedicat molts i molts anys de la seva vida a treballar per a sobreviure o a explotar per a enriquir-se? El simple treball amb la finalitat d’aconseguir diners per a sobreviure o enriquir-se anihila la persona, destrueix les capacitats sensitives, la imaginació i redueix l’individu a un simple mecanisme dins de la societat capitalista. El marit no entenia la vida sinó era en funció del negoci i les festes, moltes d’elles superficials en companyia dels que ell anomenava els amics. Eren festes que es repetien més que res per a manifestar un cert poder econòmic i, així, satisfer l’ego personal. Quan l’individu, ja sigui conscient o bé inconscientment, s’adona de la buidor d’esperit en el que es troba després d’anys de vida anodina, cerca apaivagar els seus estats de neguit personal amb accions i comportaments tendint a crear-li sentiments d’autocomplaença.

Aquella festa coincidia amb les noces de plata del casament de la parella. Va ser ella doncs qui, just en el moment més àlgid de la celebració, va prendre la decisió d’anunciar als amics l’acord al qual, ella i el seu marit, havien arribat. Tothom va callar. El marit la va mirar de reüll. La Núria, amb una absoluta parsimònia, va començar dient: no hi ha cap tercera persona per entremig. Va explicar que havien pres la decisió de comú acord: durant un període de sis mesos ens separem. La Núria, com passa sempre, era la única persona al voltant d’aquella taula que no sabia que sí que hi havia una tercera persona. El seu marit, vuit anys més gran que ella, se’n anava a viure amb una dona trenta-dos anys més jove que ell, la Mireia, una noia de vint-i-quatre anys. Un dia, no gaire temps més tard, la Núria ho va saber. El rancor i l’odi l’envaïren de cap a peus. Avui, després de més de quatre anys, La Núria sent encara un profund odi envers el seu ex-marit.

En el moment de la separació tots els fills ja s’havien emancipat i no eren cap càrrega per a cap d’ells dos. Les llibertats que reconquereixen els individus després de la emancipació dels fills els incita a prendre decisions com aquesta: separació i/o divorci.

De família treballadora, no va ser fins que es va casar que la Núria va començar a bitllar-la bé. El trencament de la parella va coincidir amb el cessament del negoci. L’empresa va ser traspassada. Les rendes serien més que suficients per a que el marit pogués portar el mateix ritme de vida que havia portat fins aleshores. Amb la separació i posterior divorci, el marit li va acordar la casa on vivien. A aquest patrimoni s’hi afegiria una renda mensual fins que ella no vengués la casa. L’odi a l’ex-marit i un orgull desmesurat l’obligaren a voler vendre’s la casa per no haver d’acceptar la renda que ell li passava. Era una gran casa, amb un valor patrimonial molt alt. Les presses i l’orgull, però, van accelerar la venda a un preu irrisori. Els seus sentits i l’animadversió no li permeteren entendre que anava a caure en un pou de difícil sortida. Sense ofici ni benefici es va trobar amb uns diners a la butxaca i un pis comprat amb una forta hipoteca. Tot i la seva actual situació, La Núria té sempre las mans obertes per a comprar regals per als demés i per a ella mateixa. Al llarg dels últims anys de convivència, la situació econòmica de la parella era sobrada, els diners, deia, serveixen per a comprar. L’hàbit a tenir la mà sempre ficada a la butxaca no li permet, avui encara, de pensar en possibles penúries.

La Núria es una dona de caràcter voluble, presumida, sincera i vergonyosa. Li agraden els cotxes potents i, amb les mans al volant, corre molt. Manifesta amb orgull que mai ha tingut un accident amb el cotxe. Acostumada a gastar molt, no té cura dels diners. Diu sempre que li agrada guanyar diners per a poder-los gastar. En realitat, però, no tenia ni té consciència del que significa guanyar diners, doncs el negoci del marit havia permès a la parella un ritme econòmic molt alt.

El seu cos es esvelt, airós, agradable a la vista. Ella mateixa es considera de bon veure. Cabells molt curts i tenyits, camina amb elegància, cal dir però, molt exageradament. Se sent joiosa quan li diuen que per la seva edat és una dona de molt bon veure. Agradable, superficial, boja pel futbol, la Núria vesteix sempre molt tibada. Un fort escot, a vegades amb una faldilla molt curta, braçalets - braç i turmell - arracades fent-se veure, va sempre molt pintada, incloent-hi ungles - mans i peus -. Anar vestida així, diu, no es cap pecat. En realitat, la sensació de no sentir-se atractiva davant dels homes li fa por.

Li agrada molt ballar i va sempre a una o altra sala de ball a la recerca de no sap ben bé el què. Diu que ho fa només per ballar. Jo sé que no és així. Mou el seu cos amb molt de ritme i elegància. Li fa por la vellesa. No pot suportar el sentiment d’haver estat abandonada pel seu marit per una noia molt més jove que ella. Odia al seu ex-marit i a la seva companya, tot i que només l’ha vist una vegada i molt de lluny. Diu sempre que cuina molt bé, que és una dona elegant, atractiva, agradable i amable. Necessita el constant reconeixement dels demés. El seu ego va ser esbatussat quan el marit la va deixar. Conec la Núria, el seu ex-marit i els quatre fills de la parella i puc manifestar que, tot i que podria ser una suposició, que no ho és, la Núria és una dona de difícil convivència.

El seu futur es molt incert, però les experiències formen i conformen les persones i envernissen el destí. Avui la Núria viu sola i amb una situació personal molt precària, una dona com moltes altres.

En una relació que va començar un any després de la seva separació, vaig conviure amb la Núria al llarg de dos anys.

26 de novembre del 2006

2 de gener del 2007

Jordi Rodríguez-Amat

A pàgina inici