Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

L’ASSUMPTA

Va començar el seu e-mail dient-me: si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma.

 

 

Vaig pujar al cim de la muntanya i vaig mirar el món. Estava farcit d’hipòcrites, borratxos, artistes i polítics. A cops, el cel s’ennuvolava i els meus ulls s’humitejaven. Aleshores, tot era confús. Altres vegades, el sol sortia de l’horitzó i m’enlluernava; no veia res, però si tancava els ulls, un munt d’imatges ferotges revolaven dins la meva ment. Era llavors quan jo cercava la pau, la claror i el blanc.

 

 

Va patir cremor, indignació i enuig. Em deia que la vaig fotre fora. És ben veritat, doncs, jo no tenia cap desig de que es quedés. Era com un pop meravellós, un gripau ermós, feminista sense feminitat. Anar al llit amb ella em va ser inesperat, entendre-la, em va ser impossible. També vaig imaginar que ella mateixa hagués pogut pensar exactament el mateix de mi. Necessitava amor d’home, però el seu rancor envers el sexe masculí li impedia de trobar el camí que la portés a prop de Déu.

Fou un retrobament casual i insòlit. La seva recent menopausa i el ressentiment envers el seu ex-marit, el qual no feia pas massa temps que l’havia abandonat, feien d’ella una persona vulnerable, insegura, feble, sensible, inconstant i plena de dubtes. Fugaç com un meteorit va passar a prop meu. Lluïa un cos esplèndid, delicat, una ànima fràgil a la recerca constant d’un pou en el desert.

 

 

No hi havia ningú al meu voltant. El món s’esberlava i la gent ballava al so d’un ritme frenètic. Jo havia sortit al carrer. Era de dia, però tot s’enfosquia. Un gran mirall negre permetia imaginar la soledat del món. Déu no hi era. Em vaig estirar al terra per contemplar el meu univers; era immens i ple de llum.

 

Havíem anat a ballar. Ella no en sabia. Vaig estar ballant amb altres dones, ella ho va intentar amb altres homes. Tot portant-la a casa seva, em va dir que tenia ganes d’anar al llit amb un home i, sense pensar-m’ho un segon, li vaig dir si hi volia anar-hi amb mi. Amb el cap va fer un gest afirmatiu. Era de nit, al voltant de les tres de la matinada. Vaig parar el cotxe en un descampat a prop de la carretera i la vaig besar.

Només tenia por de retrobar-me novament, deia, per no caure en la blanor del fals somriure i, com qui rebutja d’acceptar el desenllaç, el seu escrit estava farcit de desitjos, mantenint però l’orgull de la dona ferida. Les seves reflexions sobre mi i sobre ella mateixa semblaven voler justificar els seus estats personals; el seu i el meu eren molt diferents. En les seves paraules no vaig percebre el nivell necessari de d’objectivitat que ella volia transmetre. Tot i això, en cap moment ho podria qualificar d’hipocresia, més aviat, d’afany per a alimentar un possible nou retrobament.

El joc fortuït de l’amor i la desesperació no es manifestà en cap moment i la retrobada casual no arribà a generar cap tipus de sentiment. Moltes vegades, les emocions poden transformar la realitat subjectiva dels individus, una realitat que, fins i tot, pot ser mal interpretada per ells mateixos. Nosaltres, dos éssers humans sotmesos a tot tipus de vulnerabilitats i, inexorablement, esclaus de les nostres pròpies misèries, ens movíem al so d’una comparsa.

 

 

Arribaren dues parelles. Una de les noies no controlava els seus estats anímics. Fluïa aigua de per tot. Les parets canviaven de color per la forta humitat i per la terrassa d’aquella casa corrien dos petits cavalls. Jo els volia fotre fora, homes, dones i cavalls, però els meus crits s’ofegaven a la meva gola. Jo gemia i cridava però, ningú em sentia. Els meus brams s’enfonsaven en el meu pit. De cop, l’altra noia apareix davant meu amb una daga, se m’apropa i, just al aixecar el braç per enfonsar-me-la al pit, el meu xiscle em va desvetllar.

 

El meu sentiment davant d’aquella realitat és un altre. Permet-te’m dir-te, li vaig dir, que no puc ni vull acceptar-lo arrelat a una certa objectivitat. L’objectivitat no és més que el conjunt de subjectivitats i el meu sentiment només n’és un, per la qual cosa no pot accedir a ser objectiu. A cadascun de nosaltres, la vida ens ha donat i continua donant-nos experiències viscudes que ens permeten creure en una raó vàlida per a continuar-la vivint i, sobretot, interpretar-la i això en el supòsit que ho arribem a aconseguir. Volia ser hipòcrita i manifestar-li que continuava pensant en ella i que era una gran persona, però no em vaig sentir capacitat per a fer-ho. Fins i tot ja havia escrit: pensava i continuo pensant en tu. La seva sinceritat em va fer trontollar i jo volia ser sincer amb ella, però no ho vaig aconseguir. Li vaig dir, però, sé que estàs encara passant un mal moment i que només el temps i molta força de voluntat et pot ajudar. Si al teu estat actual s’hi afegeix la teva, permet-te’m dir-ne dèria pel que es qualifica de feminisme, fa que encara et sigui de més difícil sortida. El feminisme, el masclisme, així com qualsevol altre isme arrelat a dèries personals sotmet l’individu a una manca de visió clara i objectiva del món.

 

 

S’ha descolorit el fil i, com un gos perdut i famèlic, arrossego l’ànima despullada pel laberint, cercant una sortida que no trobo i sabent que Déu, sense ser, es presenta com una daga penjant d’un fil negre al cim del meu cap. Tinc fam d’amor, set de vida. Em vull complaure, però no en sé i, només em queden forces per a creure en una existència sense llibertats. Sense Déu, l’angoixa m’ofega el pit i el meu pas s’enterboleix en un horitzó de dubtes.

 

Entenc que només el plantejament va ser suficient per a que s’ho plantegés com una imposició. La susceptibilitat és constant pastura de tota ànima racional, evidentment, incloent-hi la seva i la meva, però ella va ser molt intel•ligent. El malestar sorgit els últims dies va impedir de continuar gaudint dels estats meravellosos dels dies anteriors. A tu com a mi, li vaig dir, la realitat de la vida ens sobrepassa i estem sotmesos a les nostres dèries. Tu has estat sincera amb mi en el mail que m’has enviat, jo volia dir-li, de la mateixa manera, vull ser sincer amb tu, però li vaig dir que no ho seria. Reprimit per un Déu que no és, sense llibertats personals, amb por, seguint el camí que fa cap a un cul de sac que, benauradament, condueix a la mort, no ho hagués sabut ser.

 

 

El psiquiatre em va demanar d’estirar-me sobre la llitera. Els meus ulls el transformaren en un fetiller. Parli de sexe! em va dir. -Sense un sol mot, ella es va despullar poc a poc. La cambra era fosca i només per una petita escletxa de la finestra que donava al carrer entrava un petit raig de llum. El seu cos lluïa ermós. Jo jeia nu sobre el llit. Sense cap tipus de ball eròtic, pausadament, s’apropà a mi i s’estirà al meu costat. M’agafà la mà dreta i la col•locà sobre el seu ventre. Ella mateixa movia la meva mà amunt i avall desitjosa de ser acariciada. Passava d’un pit a l’altre i en el pubis la movia cadenciosament. Es va col•locar sobre meu, una cama a cada costat amb el genolls plegats. Jo la deixava fer. M’agafà el penis i se’l penetrà a la vagina.- Prou ! em va dir el fetiller.

 

Tot i que a vegades crec conèixer-me i sé les meves necessitats sentimentals i emocionals, m’hagués pogut, deixeu-m’ho confessar, enamorar fàcilment d’ella, però no hi vaig pensar en cap moment. Ens havíem trobat abans, però no la coneixia, tampoc la conec ara, encara que aquells dies viscuts em van permetre de trobar una dona que, avui, sense apreciar, voldria estimar com a persona.

Finalment li vaig dir: em satisfà que hagis estat tu qui m’ha escrit, tot trencant el glaç de la situació. Moltes vegades pensava fer-ho jo, però la por de fer-te mal, ja que no sabia quin era el teu estat anímic, m’ho va impedir.

 

 

Recorria camins incerts i abruptes. Hi havia un munt d’àngels asseguts a les vores llegint diaris torrats pels anys. Ella no volia pecar. Va agafar la poma i, sense fregar-se-la pel pit, la va llençar al fons del llac. De sobte, removent les aigües, aparegueren quatre genets blancs. Un d’ells esgrimia una gran daga. Se m’apropà i, baixant del cavall, me l’endinsà al pit.

 

Avui, tres anys més tard, no l’he tornat a veure.

 

30 de gener del 2009

19 de març del 2009

Jordi Rodríguez-Amat