EL SOMNI DE VAN GOGH

 

© Copyright Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.


Hi havia cua per comprar l’entrada del Musée d’Orsay. Gairebé deu minuts vaig haver d’esperar per comprar-la. Em va costar 11 Euros. Recordo encara quan l’edifici era una estació de tren. Posteriorment, i abans de ser restaurat i dedicat a museu, en Jean-Louis Barrault, en una mena d’envelat situat a l’interior, hi feia representacions teatrals. Això passava desprès que el maig del 68 va ser destituït de l’Odéon on, a mitjans dels seixanta, dirigia i actuava en diferents obres teatrals. A la meva memòria es mantenen vives, entre moltes altres, Des journées entières dans les arbres de Marguerite Duras. Una de les peces que no s’esborraran mai de la meva memòria va ser veure la gran Madeleine Renaud interpretant Oh les Beaux Jours de Samuel Beckett en el Petit Odéon. Aquí, avui, just a l’entrar en el museu m’he situat en el lloc exacte on hi havia l’envelat. Una de les obres que encara es mantenen vives en el record és Sous les vents des îles Baléares de Paul Claudel. Després de les interpretacions, el propi Jean-Louis Barrault conversava en el hall d’aquest teatre improvisat amb aquelles persones que hi volíem participar. Ell, sempre amb un got de vi rosé Cabernet d’Anjou a la mà, comentava i contestava a les nostres preguntes. Avui tant Jean-Louis Barrault com Madeleine Renaud fa temps que ens han deixat, però les imatges de totes aquelles vivències que no són més que espais inherents a la memòria es mantenen constants.

Des de fa uns anys, la Gare d’Orsay s’ha transformat en un dels museus més importants de París. L’antic rellotge de l’estació es manté però intacte funcionant perfectament. Abans de començar el meu recorregut, vaig seure en un banc, no gaire lluny de l’entrada, amb un petit tríptic a la mà on s’hi trobaven les plantes de tot el museu amb indicacions de les obres i dels artistes, tot preparant l’esperit per a la contemplació i delectació de les obres. Jo conec molt bé el museu car, vaig sovint a Paris i, cada cop, m’hi endinso per a poder gaudir novament de l’art francès del segle XIX. Fins i tot en el meu record es mantenen vives les imatges de l’antic museu anomenat Le Jeu de Paume on, al llarg dels anys seixanta, ja havia pogut contemplar i admirar les obres dels pintors impressionistes i post-impressionistes.

Ben assegut, em trobava contemplant l’ambient que respiraven aquests espais. No havien passat més de dos o tres minuts, quan un home amb barba se m’apropà i, amb una veu tremolosa, parlant un francès estrany em va preguntar on érem i què hi havia aquí. El vaig mirar atentament i vaig pensar que el seu rostre era exactament el del pintor Vincent Van Gogh. Vaig quedar totalment atònit i per un moment vaig creure que estava somniant. Em vaig fregar els ulls i li vaig demanar de tombar el cap. Vaig veure que li faltava una orella. Vaig mirar al meu entorn per a intentar d’inquirir si la gent advertia aquest personatge i veure si els semblava estrany, però ningú en feia cas. Era com si aquell personatge no existís. Vaig pensar que estava somiant. Feia temps que havia llegit La Interpretació dels Somnis de Freud i recordava un dels capítols: El somni és una realització de desig. Em vaig tocar les mans i la cara i vaig demanar a aquest personatge de donar-me la mà. No, no somniava, era de carn i ossos. Vaig, fins i tot, arribar a pensar que aquell personatge s’havia disfressat de Van Gogh.

Ell veia que jo no sabia què dir, però, al cap d’un o dos minuts, li vaig demanar de seure al meu costat. D’una manera absolutament inconscient vaig tornar a pensar: somiant o no, em trobo al costat d’un personatge mític, tot i que real i, instintivament, em vaig dir, mira de fer amistat amb ell. Una possibilitat com aquesta no es presenta cada dia. Per a confirmar l’autenticitat del personatge li vaig fer varies preguntes: Tu et dius Vincent i tens un germà que es diu Théo? La seva resposta fou afirmativa i, a més, em va preguntar que com ho sabia. Sense contestar, vaig preguntar-li si havia nascut a Holanda. Ara era ell qui feia cara atònita. Com ho sabia jo tot això? em va tornar a demanar. Jo, sempre amb un alt grau d’incredulitat, continuava pensant que aquell home s’havia disfressat i feia veure que era Van Gogh. El que em continuava sobtant era el fet que la gent no parava esment del personatge. Feien com si no el veiessin o per a ells era un fet absolutament normal.

En Vincent, deixeu-me anomenar-lo així doncs aquest és el seu nom, em va demanar que li expliqués on érem i què s’hi feia en aquell indret. Jo amb molta cautela li vaig preguntar si sabia què era un museu i la seva resposta fou afirmativa. A París, em va dir, he visitat moltes vegades el museu del Louvre. Després d’explicar-li que allí hi havia molts dels seus quadres, vaig tenir el sentiment que se’n volia anar, com si tingués por. Què hi fan els meus quadres aquí? Em va preguntar novament. Vincent, vaig continuar, tu saps que ets un pintor molt famós, un dels grans creadors de l’art modern? Sense poder parlar d’estupor, el rostre, entre recelós i escèptic, se li transformà totalment. Tot i això, la seva resposta fou contundent: jo els vull veure. Abans de tot li vaig preguntar on vivia aquí a París i em va dir que no vivia a París. Fa un mes que vaig tornar a Auvers-sur-Oise on tinc una habitació llogada a l’alberg Ravoux. Jo continuava pensant, o jo somnio o aquest m’està prenent el pèl.

Li vaig dir que, abans d’anar a veure els seus quadres, li aniria bé de prendre un cafè amb llet i varem anar al cafè Campana al costat de la galeria dels impressionistes. Jo vaig demanar un cafè amb llet i un croissant, ell va demanar-me de dir-li al cambrer que volia un got d’absenta. Se’l va veure d’un sol glop i en va dir que en volia un altre. Amb la mirada ho analitzava tot; els llums, les taules, les persones. No parava de preguntar-me. Jo anava de sorpresa en sorpresa, doncs veia que, tot i el seu rostre i la roba que aquell home portava, a ningú de l’entorn se li feia estrany. Tornaré a estar somniant em preguntava constantment, però no, el cafè amb llet, el croissant, el cambrer i tot l’espai era real. Vaig fer venir el cambrer i li vaig preguntar: vostè sap qui és aquest home? Quin home? va respondre. Ara si que no vaig saber què dir ni què pensar. Vaig demanar a en Vincent de poder-lo tocar novament. Amb cara de sorpresa em va dir que si. Era clar, al meu costat hi havia un home i aquest era en Vincent Van Gogh.

La meva sorpresa farcida d’estupefacció no va ser un obstacle per a, vaig pensar, continuar parlant. Oi que ens podem tutejar, Vincent? Si,si, està clar, em va dir, però digues, qui ets tu i què hi fas aquí, va ser la seva resposta. Li estranyava que la gent anés vestida d’aquesta manera. Em va dir que anava a casa del seu germà Théo on havia quedat per dinar amb el crític d’art Albert Aurier i el seu amic Toulouse Lautrec i que, veient unes màquines amb quatre rodes pels carrers que corrien soles, es va ficar aquí dins per por. Has hagut de pagar l’entrada no? Què és això? Em va dir. Ningú el veu, ningú se’n adona, serè jo l’única persona que el veu. Serà un fantasma?

A la meva ment aparegueren els records dels estudis d’art i el coneixement que tenia jo de tot l’art del Paris de finals del segle XIX i, evidentment, hi havia un crític d’art anomenat Albert Aurier i, sense cap mena de dubte, en Van Gogh coneixia Toulouse Lautrec. Vaig recordar haver llegit l’article que sobre Vincent Van Gogh va escriure Aurier en el Mercure de France el gener del 1890 on, entre altres moltes coses, deia, …silhouettes de flammes....flamboyantes paysages...tempérament d’homme... ennemi de sobriétés bourgeoises... une sorte de géant ivre… un cerveau en ébullition… un terrible et affolé géni… un rêveur… vivant d’idées et de songes...

Inconscientment vaig mirar el meu rellotge: dos quarts de dotze del migdia, 6 de juliol del 1890, justament el dia que Van Gogh, a Paris, es va trobar a casa del seu germà amb Aurier i Lautrec. Oh! No! Tres setmanes justes abans del 27 de juliol, dia en què en Vincent es va suïcidar. Se’n va posar la pell de gallina. Què puc fer ? Ho puc impedir ? Li vaig mirar el front. Hi tenia descrit el destí, i vaig pressentir que el destí no es podia deturar. Vincent , li vaig dir, no, no ho facis. Que no faci el què? Suïcidar-te. Va mig somriure. Ni tu ni jo podem impedir el nostre destí final, per molt que ho vulguem fer. Amic, estàs parlant amb un mort.

Vaig fer venir el cambrer.
Una copa ben plena d’absenta per a mi.
Encara no s’ha pres el cafè amb llet, va dir-me, i ara vol una copa d’absenta?
Si, i ben plena.

En Vincent em va dir, jo en vull un altre.
Cambrer que en siguin dues.
Senyor, es prendrà el cafè amb llet o no?
No, se’l pot endur.
I el croissant?
També se’l pot endur.

El somni és, deia Freud, la realització del desig. De quin desig ? Hauré volgut, jo mateix, ser Vincent Van Gogh i s’estarà realitzant una mena de metamorfosi de la meva persona en la d’en Vincent? M’hauré transformat en el fantasma que tinc al meu costat? Seré jo mateix aquest individu que ningú, excepte jo, veu?

Vaig mirar al cim de la taula. Hi havia dues copes buides. Jo només n’havia begut una, l’altra se l’havia begut en Vincent. De reüll vaig mirar al cambrer i me’n vaig adonar que em mirava fixament. Deu d’estar pensant que jo m’he begut les dues copes. Vaig tornar a tocar amb la mà en Vincent. Estava allí, al meu costat. Li vaig agafar novament la mà i vaig demanar el cambrer de venir. Vaig apropar-li la mà d’en Vincent i li vaig dir: Si us plau, toqueu aquest home? No em va respondre i se’n va anar. Es va posar a parlar amb una cambrera que hi havia darrera el taulell i tots dos em miraven fixament.

A la taula del costat hi havia una parella que, quan jo parlava amb en Vincent, no paraven de mirar-me. Al cap d’una bona estona, l’home en va demanar: amb qui parla? Li vaig contestar amb en Van Gogh. Sense dir res, es van aixecar i se’n van anar.

Jo tinc la capacitat de no fer cas del que els altres pensin o facin i vaig continuar dialogant amb en Vincent. Ara ja érem amics. Tu dius que parlo amb un mort, però Vincent tu estàs aquí al meu costat i estem parlant. Sense fer cap estrany em va dir: em trobo bé aquí amb tu.

Al cap d’un bona estona de conversar amb ell, vaig tenir la sensació que em prenia com a confessor. Una de les seves reflexions va ser: m’he sotmès voluntàriament a l’ajuda econòmica d’en Théo. La meva efervescència creativa no em permet d’acceptar una feina altra que la de pintar i, com el meu germà, fer una vida de família. No puc viure sense els colors, la llum, la meva passió em portarà al suïcidi.

Varem continuar parlant i la meva apassionada admiració per ell em va obligar a sentir-me metamorfosat en la seva persona. Fou en aquest moment quan vaig decidir de dirigir-me a la segona planta, sala 71 on es troben les meves obres. Aquí, entre moltes altres obres hi ha L'église d'Auvers-sur-Oise, el retrat del Dr. Gachet, la meva habitació a Arles, un dels autoretrats pintat el 1889. A la meva memòria aparegueren, tot seguit, els records de les vivències viscudes, indrets i persones. El record, vaig pensar, és la capacitat que té la memòria de reviure imatges i sensacions captades en el seu moment pels sentits.

Volia i desitjava la immortalitat, m’hi dirigia amb pas segur, però el temps, sentia jo, passava irremediablement. Vaig mirar altre cop el meu rellotge: dos quarts d’una, 22 de juliol del 1890. Cinc dies més encara. No, no ho faré, em vaig dir. El destí, però, és irrevocable. Hi ha una predestinació. No ho puc ni ho vull evitar. La meva desgracia no té cap altre solució. Per moments odio la societat, el món, a mi mateix. Déu, perquè em fas patir? Perquè m’obligues al meu destí? Faré patir les persones que m’estimen? Sóc una càrrega pel meu germà. No m’ho puc permetre. Si, ja ho sé, el suïcidi és un camí. Fàcil o difícil? No vull caure en una vida burgesa, però vull pintar. He superat David, Ingres, fins i tot Rembrandt. Va ser fàcil per a ells. El meu neguit pren cos per mitjà del color: groc, roig, verd... Els acords cromàtics em fan bullir l’esperit. Els núvols, les estrelles, els camps, l’amor. Vull transforma els tons i tots els colors en notes musicals. Somnio en el futur, però el destí s’apropa. Mort i enterrat, parlaré. Parlaré amb les meves obres a altres generacions. Ho he aconseguit, seré immortal. Sóc el propi retrat de mi mateix, de l’artista que ha somniat, que ha vençut i que finalment ha sucumbit al seu propi destí. Els gira-sols..... Tinc angunia... tinc por...

El rellotge: deu del matí, 27 de juliol........... J’y risque ma vie et ma raison a fondu à moitié........ 29 de juliol, dos quarts de dues de la nit............


Jordi Rodríguez-Amat

27 de setembre del 2014

A pàgina inici A pàgina inici