EL SOMNI DE PIGMALIÓ

© Copyright Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Des de feia molts anys, mai trobava el camí que m’hauria pogut atorgar la pau d’esperit necessària per assolir la felicitat absoluta. La meva decepció envers les dones a Xipre, consagrades a la prostitució, la bruixeria i altres sortilegis, em condemnaren al celibat. El meu era un estat de decepció absoluta i l’angúnia no em permetia d’alleugerir el dolor que m’esquinçava el cor. Només el desig d’amor i de bellesa que inflamava el meu esperit en el moment de l’acte creatiu podia apaivagar el dolor que emplenava la meva ànima.

Amb les mans enlaira, clamava als cels de donar-me la força de crear la dona dels meus somnis. Les meves reflexions no m’ajudaven a assolir els estats sensitius que haurien pogut alliberar-me de l’obsessió de fornir d’ànima el bloc d’ivori que es trobava enfront de mi. Dia i nit, sense repòs, em consagrava al treball. En la dolçor, experimentava jo l’alegria de veure avançar la meva obra. L’ardor i l’esforç, però, omplien els meus ulls de llàgrimes, provocades per la intemperància del meu fervor creatiu. De vegades em semblava que no havia empès prou lluny la meva ment per donar vida a la meva Galatea. Volia crear la bellesa a l’estat pur, la dona que sempre havia somiat. L’escarpa colpejada pels cops de martell que dirigia el meu cor feien estremir la meva raó. Crear la dona perfecta era l’únic objectiu que em proposava. Jo enjoiava l’escultura, encara sense acabar, dels meus petons. Les meves mans l’acariciaven i, a tot moment, sentia el fort desig de que prengués vida. Les nits, no podent dormir, continuava amb el treball que no s’aturava fins que em trobava totalment extenuat, arriscant el defalliment físic.

Quant l’artista, just després de la sortida del sol, trobant-se enfront del marbre brut, de l’ivori informe o del paper pur i blanc, sent, per un procés psicològic, allunyar-se del domini del raonament cognitiu, tot i la por envaint la seva gola, s’obliga a emprendre la seva tasca creativa. Just aleshores, inconscientment, es llença al foc per, així, començar l’obra que, un cop acabada, l’aproparà a Déu. Jo era l’escultor que desitjava sentir la joia de ser aquest artista. Fou així com, auscultant el gran bloc d’ivori, emprengué un llarg viatge creatiu que durà molts anys. Un viatge que, finalment, em va permetre d’apropar-me a la bellesa absoluta. Una cop acabada, Galatea, davant meu, no podia parar de tocar-la, d’abraçar-la, d’acariciar-la. Els meus petons li donaven alè i, per moments, sentia la calor del seu cos fer bullir les meves venes. Havia de dormir al seu costat. Moltes vegades passava les nits abraçant-la.

La recerca de l’ideal de bellesa i d’amor m’obligà a precipitar-me als peus Afrodita per a implorar-li d’alliberar-me de la misèria personal en la qual em trobava. Dia i nit, m’apropava a ella per a suplicar-li de donar vida a la meva Galatea. L’invocava. Em prostrava als seus peus, els ulls sempre amb llàgrimes.

Afrodita, tan malaurat em va veure que, finalment, va sentir pietat del meu infortuni. Em va estrènyer contra el seu pit i em va permetre de plorar. L’emoció de trobar-me entre els braços d’Afrodita i l’esgotament físic i psíquic dels últims dies em van ensopir. Els últims cops de martell em deixaren extenuat. En el somni em sentia estar en els braços de Galatea. Ella m’acariciava tot el cos, adornava les meves galtes de petons i jo somiava el somni de la joia infinita. Quina dolçor ! No em vaig voler despertar mai.

Jordi Rodríguez-Amat

octubre del 2014

A pàgina inici A pàgina inici