EL SOMNI D'ORFEU

Jordi Rodríguez-Amat

 

© 2017. Copyright Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

M’agrada caminar per les grans ciutats i ficar el nas una mica de pertot. Un bon dia d’un mes de maig caminava tranquil•lament per un carrer de l’est de Paris quan de sobte vaig veure un personatge vestit a l’antiga amb una roba que li deixava una part del tòrax al descobert. La part inferior en forma de faldilla li arribava fins el genoll. Aquest personatge portava a la mà un instrument musical que posteriorment vaig saber que era una lira. Aquell home estava travessant el carrer quan de sobte un cotxe fa sonar el clàxon no sé per quina raó. Just al voler pujar a la vorera va ensopegar amb el vorell i va caure al cim de la seva lira. El mal que es va fer i l’angoixa per haver esmicolat el seu instrument, l’enfonsaren en un estat deplorable. Ell volia entrar en un establiment just davant. El rètol damunt la porta d’entrada deia: Luthier du maître Gerard Dupont. L’home parlava un grec molt antic i no sabia expressar-se en francès. El tremolor que aquell home portava a sobra no li va permetre de recollir la lira i vaig haver de ser jo qui la va agafar. Jo, amb el meu coneixement de llengües vaig poder comunicar-me amb ell en grec antic, doncs aquell personatge no parlava francès. Cal dir que feia anys que no havia parlat grec antic i em vaig obligar a fer un cert esforç. Feia molts i molts anys que no m’havia trobat amb Homer i, conseqüentment, no tenia la possibilitat de practicar el grec antic. Tot i això me’n vaig sortir prou bé. El vaig acompanyar a entrar dins l’establiment. Curiosament maître Dupont va pensar que jo era un pertorbat mental. El luthier no veia el personatge i no entenia que jo estiguis parlant sol amb una llengua estranya. Repararia la lira i li posaria dues cordes més van ser les paraules de maître Dupont. Vaig tenir el sentiment que volia que me’n anés ràpidament. A la seva ment, vaig creure, que jo podia ser una persona inquietant i sense dir res me’n vaig anar. Em va dir que tornés a partir de les sis de la tarda.

L’home, ho vaig saber després, es deia Orfeu. Volia entrar a l’establiment del mestre luthier per a veure si hi podia afegir dues cordes més a la seva lira de set cordes que havia rebut en herència d’Apol•lo. La seva idea era afegir dues cordes més en honor de les nous muses, pensant sobretot en Cal•líope la seva mare, de la qual va heretar les virtuts de la música i el cant . Vaig tenir el sentiment que en aquell moment Orfeu era una persona trista i malenconiosa. La meva impressió prenyada de convicció m’obligà a creure que aquell home es trobava en un estat personal lamentable i vaig pensar que jo podia fer quelcom per a ajudar-lo. Varem anar fins a l’Avenue de l’Opéra cantonada amb la Rue des Petits Champs on hi ha un Starbucks Coffee. Varem estar parlant al llarg de més de dues hores. Orfeu era fill del rei de Tracia i Déu dels rius Oagros. Em va explica que el propi Apol•lo li havia regalat la lira i que la seva mare, la musa Cal•líope el va iniciar en el món de la música i del cant.

Li vaig explicar que molts artistes havien representat el mite que porta el seu nom i el de Eurídice i es va posar a plorar. Tot i això, després de dir-li que en el museu del Louvre hi ha molts d’aquests quadres, els volia veure i com que no érem molt lluny del museu hi varem anar caminant per l’Avenue de l’Opéra. Travessarem la rue de Rivoli fins la place du Carrousel des d’on veiem la Pyramide du Louvre. Un cop dins del museu varem recorrer sales i més sales amb pintures representant Orfeu i Euridice. Varem veure obres de Gustave Moreau, Bruegel le vieux, Corot, Nicolas Poussin i molts altres artistes. Davant de cada quadre, Orfeu no podia parar de plorar. Ell m’anava explicant el seu propi mite. Es va enamorar de la bella Eurídice i tot seguit es van casar. Jo recordava haver llegit Les Metamorfosis d’Ovidi on explica, entre molts altres mites, el d’Orfeu i Eurídice.

L’enamorament és un estat propi als éssers humans caracteritzat per fortes emocions d’atracció envers un altre ésser. Són emocions moltes vegades incontrolables per reflexions cognitives pel fet de que la ment no posseeix la capacitat de ser conscient del seus propis estats. Hi ha fins i tot qui considera que l’enamorament és un estat transitori d’estupidesa personal.

Tot caminant dins del museu del Louvre em va explicar com havia conegut Eurídice. Un dia, tot caminant pel costat d’un riu, Orfeu va conèixer la nimfa Eurídice, una de les Nàiades i s'hi va enamorar perdudament. Amb la seva lira i la seva capacitat per a delectar els éssers -persones, animals i fins i tot plantes- va festejar la bella Eurídice la qual no es va poder resistir a la música d’Orfeu. Just el dia del casament un escurço va clavar els ullals al taló d’Eurídice, després d’haver-lo trepitjat casualment, i tot seguit el potent verí acabà amb la vida d’Eurídice. Eurídice, morta, va entrar en el domini dels morts. A partir d’aquell moment Orfeu es troba embogit i en un estat de tristesa absoluta. M’acaba d’explicar que ara està disposat a anar a l’infern a buscar-la i jo li he demanat de deixar-me acompanyar-lo. La resposta va ser que això era impossible però que hi havia l’opció d’anar-hi jo tot sol adoptant la seva personalitat. Em va manifestar que tenia por, no pas de l’infern sinó d’ell mateix pel fet de no poder suportar de sortir sense tombar el cap per a veure la seva estimada Eurídice.

Vaig suposar que l’estigma que jo tenia en el pit en forma de lira es va produir en el moment de caure quan Orfeu volia entrar a la botiga del luthier maître Gerard Dupont. El record aparegué a la meva memòria del moment en què vaig veure per primer cop Euridíce.

Em volia preparar bé per a assumir el personatge d’Orfeu en la meva visita a l’infern. Ovidi es va oferir per a ser el meu còmplice i Dante em va dibuixar l’infern amb els nou cercles i, a més, em va donar una carta de presentació per a que Caront m’ajudés a passar el riu Aqueront per arribar a l’Hades. Jo sabia que l’entrada a l’infern era pràcticament impossible per algú que no pertanyés al comú dels morts. Abans d’inicià el cami vaig recollir una nova lira a casa del luthier Mr. Dupont.

Cansat de plorar amargament i entonar cants de demanda i desesperació, vaig decidir d’entrar a l’infern a buscar la meva Eurídice. Vaig travessar la gran porta passant per Tanaron i just a la regió del Tàrtar vaig veure que estava plena de criminals gemegant. A l’inici d’aquest recorregut voldria insinuar al lector de seguir-me i fer conjuntament el trajecte com féu Dante i Virgili.

Just en el moment de travessar la gran porta i trepitjar el territori dels morts vaig visualitzar les aigües del riu on Caront, amb la seva infernal barca, passava ànimes de l’espai dels vius a l’espai dels morts. Vaig presentar a Caront la carta de recomanació que m’havia donat Dante i el seu rostre s’emplenà de joia. Ell recordava perfectament Dante i Virgili i varem estar conversant una llarga estona. Tot i ser ell el responsable de fer entrar els morts en el regne de l’Hades travessant el riu Aqueront, tenia sentiments de pietat, malgrat que a la iconografia cristiana se l’ha representat sempre com un diable amb llarga barba dura i aspre. Tot just després de travessar el riu, vaig inicià un llarg camí a l’inici del qual hi havia el guardià Cèrber, un monstre de tres caps. Sortosament amb la meva lira i la gràcia del meu cant aconseguí fer tot el camí a un ritme molt lent, observant a dreta i a esquerra tots i cadascun dels que allí gemegaven. Desconcertat i estupefacte vaig poder veure que hi havia moltes persones, ara mortes, conegudes al llarg de la meva vida. Sóc un home valent però just veient els que allí ploraven em va fer reflexionar.

Tot va canviar quan passant per una sala altament il•luminada vaig veure homes i dones, joves i grans, lliurats a una desenfrenada orgia. Bevien i menjaven amb passió. Era un escenari on uns i altres s’entregaven a tot tipus de relacions sexuals. Continuant en el camí vaig aconseguir per un moment i gràcies a la meva música que la roda d’Ixíon parés de girar i Tàntal deixés de passar set i fam. Més endavant, just en un tombant del camí, vaig creure veure l’ombra de Virgili seguit per Dante. La foscor del lloc no em va permetre de veure amb claredat les dues imatges i vaig pensar que no fou més que una impressió, una simple percepció sensorial produïda pel desig de trobar-me amb ells. Finalment per un llarg passadís d’ombres ple de morts cridant i plorant vaig arribar a la gran sala on, asseguts en dues grans poltrones, hi havia Hades i la seva muller Persèfone.

   

L’ésser humà ha tingut sempre respecte o, encara més, por enfront la mort. Moltes religions, cristianisme, judaisme, islamisme, entre d’altres, han cercant una solució a la por davant la mort; el cos es destrueix, però l’ànima sobreviu. Altres cultures, com el budisme, mort i reencarnació s’acaben quan l’ésser humà accedeix a suprimir tot desig i, així, deturar les reencarnacions per a assolir l’estat d’absoluta pau, el nirvana.

L’home ha estat constantment a la recerca d’un alleugeriment a la seva por a la mort. La mort, però, és el mitjà per a assolir la pau absoluta i cessar tota mena joies o patiments generats pel cos i la ment. La mort és l’alliberament de la submissió a la que està sotmesa la carn. L’agnòstic, considerant la seva incapacitat per a reflexionar sobre el més enllà, no pot crear cap doctrina o creença sobre la mort. Déu, vida i mort són objectes de constant interrogació sense possible resposta.

La por, sempre la por a la mort, ha exigit a certes civilitzacions creure en la vida d’ultratomba, enterrant els morts amb tot allò que el mort pogués necessitar en la vida posterior.

Orfeu, junt amb els Déus Dionisi, Heraclès, Hermes i altres, havent pogut entrar a l’espai dels morts, tornà al lloc dels vius, però Orfeu és un mite i en els mites s’hi barregen, entre d’altres, desitjos i vivències creats per la superior capacitat imaginativa de l’ésser humà.

 

A la gran sala, Eurídice es trobava asseguda al costat d’Hades i Persèfone. Els vaig explicar que la meva passió per la meva dona Eurídice m’obligà a penetrar en el domini dels mort. No pas per curiositat ni per enfrontar-me amb Cèrber. Tot seguit vaig agafar la meva nova lira i la meva veu i la meva música els va encantar. Els vaig pregar una i mil vegades de deixar-me emportar Eurídice i després de demanar-me d’entonar novament altres melodies, finalment accediren a deixar-la sortir. Una condició se’n va imposar; no mirar enrere per a veure Eurídice fins no haver tornar a l’espai dels vius.

Jo caminava peu ferm tot sabent que rere meu em seguia la bella Eurídice, la meva estimada dona. Jo sentia el batec del meu cor i la joia feia vibrar tot el meu cos. Estava ben segur, no tombaré el cap fins al final del trajecte. El camí era llarg molt llarg i en certs moments vaig pensar en tombar el cap per a veure encara que fos de reüll l’estimada Eurídice. Esbufegant, jo corria per arribar a l’espai del vius el més aviat possible. Tot era fosc i silenciós. Jo no sentia l’alè d’Eurídice. Per moments dubtava si ella em seguia. La temptació fou gran, molt gran, però el meu cap m’obligava a seguir endavant. En un moment determinat vaig creure que ja ens trobàvem molt allunyats de la gran sala on regnaven en llurs trons Hades i Perséfones i va ser tan forta la temptació que vaig tombar el cap. Just en aquell moment em vaig despertar i davant del meu llit la imatge d’Eurídice aparegué diàfana, somrient, amb els braços ben oberts. Em vaig aixecar del llit per apropar-me a ella, però a cada pas que feia, la seva imatge s’anava esvaint per a desaparèixer totalment en el moment en què jo, braços oberts, volia abraçar-la.


Jordi Rodríguez-Amat

Juliol del 2017

A pàgina inici A pàgina inici