Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
GIZA
Seguint la riba Est del Nil, el xofer es dirigí vers la carretera de circumval·lació a causa, deia, del trànsit de l'Avinguda de les Piràmides. Comparats amb el món occidental, aquest llocs apareixen absolutament caòtics.
Vèiem les Piràmides de lluny. Feia bon temps, però hi havia molta calitja. Devia ser l'influencia del desert. En els carrers, prop de les Piràmides, hi havia contrastos d'olors i de colors. La gent es movia per tot arreu, sobretot els homes. Algunes dones només, sempre amb el mocador al cap. Cabres, entrecreuant-se amb tota mena de vehicles al bell mig dels carrers. Els cotxes són vells al Caire i molt cars.
El taxi estava brut, molt brut. Les finestres no tancaven. N'hi havia una sense vidre. Aquí no plou mai. Havia pactat amb el taxista 20 lliures, ni una més. All right !. Al Caire cal regatejar sempre amb els taxistes, i amb tothom. Els taxímetres no funcionen mai, han perdut la pròpia essència. Els clàxons sonen per tot arreu. Des de l'hotel, el Ramses Hilton, cinc estrelles, habitació 505 es senten els clàxons sempre, dia i nit. Només hi ha un parell d'hores, entre les 3 i les 5 de la matinada que semblen haver-se ensopit. Només ho sembla. El Caire és una ciutat sorollosa, molt sorollosa.
En els carrers prop de les Piràmides, a la ciutat de Giza, hi trobem botigues de tot, molt brutes. Nens mal vestits jugant a cromos colpejant amb el palmell de la mà petits papers circulars al cim d'una caixa de cartó, seguts per terra. Se sentia l'olor dels excrements de cavall per tot arreu. La gent feia pudor, molta pudor. Crec que no es renten mai. Uns homes portaven sobre les espatlles una mena de sarcòfag, bé quatre fustes mal clavades amb quatre braços. Al cim, el cadàver cobert d'un drap verd. Només hi anaven homes. Era un enterrament. El grup estava format per homes vestits de totes les maneres. Molts d'ells amb la típica xilava. No feia fred. N'hi havia amb sandàlies. Mes de febrer del 2001, dia 6.
La bugada penjava dels balcons i de les finestres de les cases. Les cases no són massa velles, però estan molt mal construïdes. Alguns homes fumaven amb pipa. Feia olor a tabac. Tres, quatre o més homes fumant de la mateixa pipa.
El Caire té personalitat pròpia. La gent ens mirava, alguns directament, d'altres de reüll. Molta gent se'ns apropava: taxistes, venedors. Come, Please ! Very cheap!. Molta gent parla anglès aquí. El taxista l'entenia perfectament, si se li parlava a poc a poc. Ell es feia entendre. Tot bellugava. Era l'ordre al bell mig del caos. Les poques dones que es veuen no parlen mai. No et miren mai a la cara. No et diuen res. No venen res. És com si no existíssim. Si les mires i elles se'n donen compta, fan com si res. Un home se'm va apropar senyalant la meva companya, It's your wife ? Oh, yes, she's my wife li responc i, tot seguit, colpejant orgullosament la seva pitrera amb l'índex de la mà dreta, em diu, Two wifes, I have two wifes i el seu rostre s'emplenà d'orgull infantil.
Els colors, les olors, els sorolls es barrejaven confusament. Era un brogit constant. Es podien veure en un mateix carrer, en un tram relativament curt rucs, cabres, cotxes, homes, algunes dones, nens, camells. Dos nens al cim d'un ruc. De sobta s'aturen. El de darrera havia perdut la sandàlia. Dos homes seguts per terra menjant d'un mateix plat. Botigues i més botigues. Olors i pudors molt fortes. Espècies.
A dos quarts de quatre de la tarda estàvem prop de les Piràmides, però no es veien.
6 de febrer del 2001
Jordi Rodríguez-Amat
A pàgina inici