Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

EM DIC MIQUEL

 

Em dic Miquel. Sóc de Tarragona, però visc a Ripoll des de fa uns anys. Estic ajuntat amb la meva cosina germana. Tenim una nena de sis mesos. De petit m'agradava corre entre els bancs de la catedral. No hi entenc res d'arquitectura, però diuen que és una catedral molt maca, la catedral de Tarragona. Diuen que és romànica, molt antiga. Les pedres tenen molta història.

La meva cosina no va néixer a Tarragona. La seva mare la va parir a casa. Les àvies feien de llevadores. La meva cosina té un fill del seu ex-marit. Es van separar. Encara no estan divorciats. La nostra veïna a Ripoll ens mira malament. És una senyora de mitjana edat, com nosaltres, bé la meva cosina és més gran que jo, sis anys més.

La veïna és una dona creient, practicant, burgesa. A les petites ciutats hi ha molta gent burgesa. La nostra veïna es diu Anna, la meva cosina Enriqueta i jo Joan. Ja sé que abans he dit que em deia Miquel i era de Tarragona. La veritat és que he estat poques vegades a Tarragona, però m'agrada ser de Tarragona. L'Enriqueta és molt sensible. És una gran persona. El seu ex-marit li era infidel. Bé, ho suposo, així ho diu ella i jo me la crec. No l'estimo gaire, però és una gran persona.

A l'hivern hi fa molt de fred a Ripoll. A Ripoll hi tinc pocs amics. L'amistat és angoixant, crea addicció. No som ben acceptats, l'Enriqueta i jo a Ripoll. La gent ens critica molt i els nens, quan sortim al carrer, ens assenyalen amb el dit.

Hi ha un nen negre, fill d'uns emigrants, el meu pare era emigrant, té vuit anys, tres anys més que en Salvador, el fill de la meva cosina. A vegades parlem, el nen negre i jo. A l'hora de berenar li dono pa amb xocolata. Quan jo era petit, la meva mare em donava un llonguet i una presa de xocolata. Jo sempre em menjava primer el pa i després la xocolata. Se m'embrutaven els dits. Al acabar els llepava sempre. Això era el millor de tot el berenar.

La veïna, l'Anna va sempre a missa, els diumenges. El monestir de Santa Maria de Ripoll és també romànic, com el de Tarragona. Té cinc naus. És un monestir molt auster, diuen. Recordo haver vist un dibuix amb les voltes gòtiques, de creuer. El van restaurar.

El nen negre fill dels emigrant es diu Robert. En realitat es diu d'una altra manera, però tothom li diu Robert. Parla de l'ablació del clítoris. Sembla que en sent parlar a casa seva. Un dia va dir tot innocentment que a la seva mare li ho havien fet de petita. Ell no sap ben bé que vol dir. Quan la seva germana sigui més gran també li ho faran. Ara té dos anys només. La veïna que va sempre a missa no sap que vol dir tampoc. L'Enriqueta va sentir que en parlaven un dia a la fleca i després de preguntar se'n va anar corrents sense voler-ho sentir. Se'n va anar molt de pressa.

La senyora Anna, m'agrada dir-li senyora, només ha anat una vegada a la platja. Una vegada en tota la seva vida. No es va banyar. Només va anar a veure-ho. No fa pas masses anys anava a l'Església a confessar-se. Ara diu que no cal fer-ho. Encara hi ha gent que ho fa.

He dit que vaig néixer a Tarragona, però no ho sé ben bé. El meu pare va néixer a Núbia, a la baixa Núbia. Jo tinc la pell una mica fosca. No m'agrada anar a la platja. Tampoc a missa. No hi he anat mai.

L'ex-marit de la meva cosina té dues dones ara. No viu a Ripoll. Tampoc viu a Campdevànol. Em sembla que no hi ha estat mai. Té el cabell molt arrissat. He dit abans que em dic Miquel. També he dit que em dic Joan.

El pare de la senyora Anna està malalt. Viu en un quart pis. El pare viu amb la filla. No hi ha ascensor i no pot baixar les escales. Té artrosis.

Amb l'Enriqueta fem l'amor amb la llum oberta. Ara fem servir preservatius. No volem tenir més fills. A Núbia, els nens no menjaven pa amb xocolata abans. Ara tampoc. A mi m'agrada molt pensar que jo en menjava quan era petit. Jo no sé perquè va venir el meu pare de Núbia. Ni tan sols sé si va venir.

La senyora Anna és soltera.

30 de juny del 2001

Jordi Rodríguez-Amat

A pàgina inici A pàgina inici