Ara tinc molts anys, més de cinquanta. Tinc molts records.

Quan jo era petit, a casa meva teníem un xai. Quan el van matar per menjar-lo, tots plorarem. Havia esdevingut un animal de companyia i no ho sabíem. Ningú en va menjar. Recordo, no fa pas massa temps, el meu pare ens ho explicava.

No sé perquè, de sobta, apareix aquest record i no pas un altre.

En Quim era un amic. A casa seva tenien vaques. A casa hi anaven a comprar la llet, bé, no sempre. Des de la terrassa de casa nostra es veia el pati d’ells. Una vegada, la mare va veure com els ànecs ficaven el bec i tot el cap dins d’una galleda plena de llet. Després la colaven. El pare i la mare d’en Quim munyien les vaques.

Moltes vegades tenim records de quan érem petits.

Amb en Quim, una vegada, ens vàrem ficar mosques a la punta del penis i després les tapàvem amb la pell.

Els records són a vegades difosos, d’altres són clars, apareixen i desapareixen.

Jo tenia una bicicleta de pinyó fix. Un dia baixàvem dues bicicletes pel carrer de José Antonio, avui anomenat, heureusement, com dirien el francesos, Rafael de Casanovas. Anàvem com boixos. L’altre bicicleta no era de pinyó fix. Devia ser d’un amic. Ara no recordo. Quan els pares em van comprar la bicicleta hi havia dues rodes petites a darrera per no caure. Així vaig aprendre a anar-hi.

Els records es concreten, generalment, en forma d’imatges. No sé si és possible traduir perfectament les imatges en paraules. No ho sé, de veritat. El record del xai és cert. No ja el propi record, sinó la imatge que concreta el record. Les mosques i el penis són també imatges.

Ara, si volgués, us podria dir que el record de les mosques no és cert, però si que ho és. Quan fèiem allò estàvem en un petit cau? Sota d’una escala. Era l'escala de pujar al pis de dalt. En aquest cau hi havia una bicicleta. Suposo que era la de pinyó fix. En el manillar hi havia un timbre i quan ho fèiem tocàvem el timbre per dissimular. Des de dins sentíem que deien que fan aquests vailets. A casa hi havia una botiga. Era molt llarga.

Els records apareixen furtivament.

Hi havia dos aparadors: un a la dreta i l’altra a l’esquerra. La porta era ben bé al mig. Al entrar hi havia un esglaó molt alt. La porta obria cap a dins i cap a fora.

Perfumeria, fotografia, comestibles, drogueria, era una d’aquelles botigues que s’hi trobava de tot, o gairebé.

Tinc molt clares les imatges del que hi havia. Els records d’infantesa es mantenen ferms.

A la botiga es venia carburo. Aleshores hi havia cases que encara no tenien electricitat i utilitzaven llums de carburo. Això passava als anys cinquanta. El carburo venia en bidons metàl·lics amb una tapa metàl·lica a pressió. Era tot molt primitiu. Per vendre’l l'agafàvem amb les mans i el posàvem en una paperina. Les paperines eren bosses de paper. Avui se’n veuen poques. Fa pocs dies, però, vaig comprar menjar per el canari i me’l van vendre en una paperina.

No sé perquè apareixen i desapareixen els records.

Quan es va celebrar el compromís de la meva germana es va fer a la botiga. El menjador era massa petit. El pare va preparar una taula amb cavallets. Hi havia gent de la nostra família i de la del nuvi. Encara tinc alguna fotografia en blanc i negre.

Les fotografies són imatges que permeten recordar.

El meu pare feia les fotografies. Ell mateix revelava els negatius i les ampliava. Són fotografies petites.

Moltes vegades els records produeixen nostàlgia. El temps passat no tornarà mai. Tampoc es podran tornar a viure les vivències, les sensacions i els sentiments. La memòria transforma la realitat. Quan recordes un fet dolorós, per sort, no sentim el mateix. El record és imatge i no pas sentiment. Si has estimat una persona et queda la imatge i no pas l’estimació. Els sentiments que pots tenir ara per a una persona són d’ara i no pas d’abans. Els d’abans no tornaran mai més.

Una vegada uns amics i jo vàrem anar a caçar sargantanes. Les travessàvem amb agulles de cap i dèiem que estaven borratxes per que es movien molt. Un escriptor francès molt conegut nascut a Suïssa va dir que l’home neix bo i la societat el perverteix. Em costa d’entendre-ho.

El temps físic és lineal, la memòria no. No es pot recuperar els records i fer-los viure en un temps físic lineal. La memòria és imatge viscuda. La història és morta.

Tinc fotografies de quan vaig fer la primera comunió. S’havia de fer, no ?

He llegit en un llibre que la memòria és la potència de l’ànima per recordar el passat.

Quan es va casar la meva germana tothom anava ben vestit. La mare del nuvi portava barret i espardenyes. Les sabates li feien mal als peus

El record és la lectura de les imatges potenciades per la memòria.

Vaig anar a l’escola de molt petit. Era una escola de monges. Hi havia un passadís llarg. Una monge estava ajupida i es cordava la sabata. Corrents per darrera vaig saltar sobre la seva esquena. La bona monge va anar per terra.

Certs records em fan por. Sóc un home valent.

No puc recordar tot el meu passat. Hi ha imatges que han desaparegut per sempre més, però jo sóc encara viu.

Si jo volgués, podria dir que tot això no és cert, però no ho dic.

2 de juliol del 2201

Jordi Rodríguez-Amat

A pàgina inici